Compartir

3 propostes per a una estratègia climàtica

periodisme i ciència política
21/04/2022

Mentre les tertúlies i diaris s’indignaven davant les massacres a Ucraïna i la inflació imparable, a principis de mes es va publicar l’últim informe de l’IPCC, el grup d’experts de Nacions Unides sobre canvi climàtic. De nou, el crit d’alerta de la comunitat científica, que adverteix que serà impossible limitar l’escalfament global a 1,5 graus si no es redueixen les emissions a la meitat per al 2030. “És ara o mai”, diuen els autors. Com en altres ocasions, activistes, divulgadores científiques i periodistes especialitzats en crisi climàtica van intentar desesperadament que la nova fornada de dades es fes un forat en les consciències i produís els canvis necessaris.

Però cada vegada és més clar que cap informe científic per si mateix aconseguirà la mobilització necessària per a impulsar la transició ecològica, ràpida i profunda que ens exigeix la ciència. Per això, cada vegada més autores dediquen els seus esforços, no ja a explicar els efectes de l’escalfament global i les polítiques necessàries per a revertir-lo, sinó a fer propostes estratègiques i llançar idees sobre com pot guanyar el moviment pel clima. Aquí van algunes propostes, basades en aportacions d’algunes d’aquestes autores.

Abandonar el catastrofisme, explicar els beneficis de la transició ecològica

Antònio Guterres, el secretari general de l’ONU, va anomenar a l’anterior informe de l’IPCC “atles del sofriment humà”. Fa uns mesos parlava d’un escenari “aterridor”, després de presentar dades de l’Organització Meteorològica Mundial. Com va dir un cert periodista, a Guterres se li “esgotaven les paraules dures” per advertir de les conseqüències de l’emergència climàtica. Sense voler-ho, el periodista estava descrivint els límits de la por com a agent mobilitzador. Afegir dades i adjectius escruixidors als quals ja coneixem no ha estat suficient fins ara per modificar les polítiques climàtiques i ni tan sols hi ha una correlació directa entre informació disponible i mobilització social. De fet, el divulgador Andreu Escrivà explica que la por pot resultar paralitzant. En les seves pròpies paraules: “davant el canvi climàtic, amb previsions i imatges catastròfiques, percebem que és un problema enorme, amb conseqüències que ens sobrepassen. I això ho anteposem a les nostres accions, que creiem insignificants”.

Per això, Escrivà proposa “parlar del passat sense que soni a lament i del futur sense fatalisme, però amb esperança”. La filòsofa Kate Soper concreta aquesta proposta en el seu llibre Post-Growth Hedonism, on assenyala el consumisme com una de les principals causes del desastre ecològic i defensa que superar aquesta manera de vida que caracteritza la societat capitalista actual no sols és necessari per a ajustar l’economia als límits materials de la Terra, sinó que suposaria una millora de la vida de les persones. De fet, sosté de manera convincent que, encara que no existís l’emergència climàtica, seria necessari deixar enrere el consumisme i l’acceleració permanent que s’han estès com a regla de vida en gran part del món durant les últimes dècades.

De manera més general, els defensors de les diferents versions de la transició ecològica justa (propostes radicals com el Green New Deal o el decreixement ordenat) conceben la descarbonització de l’economia com una oportunitat per a transformar el sistema econòmic mundial a favor de les majories socials. Per justícia, però també per pragmatisme: per a obligar les elits polítiques i econòmiques a impulsar la transformació econòmica verda serà necessària una mobilització massiva i aquesta només serà possible si la majoria social veu clar què hi ha de guanyar amb el canvi. Ja coneixem l’alternativa: polítiques ecològiques que castiguin les classes populars i provoquin moviments d’oposició com les ‘armilles grogues’.

Assenyalar als culpables de la crisi climàtica

Durant molt de temps, els sectors més influents de l’ecologisme han utilitzat una retòrica que col·locava a la “humanitat” com a responsable dels problemes ecològics, assenyalant la modificació dels hàbits individuals com la solució. Afortunadament, amb l’agreujament de la crisi climàtica i el creixement del moviment pel clima s’ha anat imposant un discurs més ajustat a la realitat, amb el concepte “capitaloceno” guanyant-li a poc a poc terreny al “antropoceno”. Com explica Nancy Fraser en la New Left Review, no és la “humanitat” la responsable de l’emergència climàtica, sinó la classe empresarial “que va dissenyar el sistema de producció i transport basat en els combustibles fòssils i que va inundar l’atmosfera de gasos d’efecte d’hivernacle”. Estem acostumats a llegir els percentatges d’emissions de cada Estat, però resulten encara més reveladors les dades sobre les empreses: 20 grans multinacionals són responsables d’un terç de les emissions globals. Per a Fraser, la conseqüència és clara: el moviment del clima ha de ser anticapitalista, ja que el capitalisme “alberga una contradicció ecològica profundament assentada”.

A poc a poc, el moviment pel clima està passant d’una retòrica apolítica centrada en la responsabilitat individual a un discurs explícitament polític, que assumeix el conflicte d’interessos inherent a la transició ecològica i assenyala als principals culpables de la crisi climàtica, amb accions com les de Fridays for Future o Extinction Rebellion contra governs i grans empreses de l’economia fòssil. Una vegada identificats aquests responsables, en paraules d’Andreas Malm, la pregunta clau de l’ecologisme contemporani seria “Com construïm el múscul social necessari per a obligar els estats a fer el que fa falta?”.

Utilitzar tots els mitjans polítics possibles

Un dels dilemes tradicionals de l’ecologisme ha estat l’escala d’acció política. Els problemes ambientals solen ser globals, amb manifestacions específiques en determinats territoris. Per exemple, el canvi climàtic és una dinàmica mundial, que es manifesta de diverses formes i amb intensitats diferents (amb la injustícia afegida de castigar més els països i als grups socials que menys han contribuït a provocar-lo, incloses les classes populars, les dones i les persones racialitzades). Els moviments ecologistes s’han mogut entre l’acció local (un exemple seria els moviments en defensa d’uns certs ecosistemes específics), estatal o internacional, amb les mobilitzacions a l’entorn de les cimeres climàtiques com a exemple més habitual de les accions a escala global.

En l’actual situació d’emergència climàtica i sense una autoritat mundial capaç d’imposar obligacions als Estats, ens trobem amb la paradoxa que el poder estatal és l’únic capaç de posar en marxa els canvis profunds i ràpids necessaris per aturar el canvi climàtic, que és un problema global. Per això els partits polítics són un instrument inevitable per a la política climàtica, com defensa James Butler en The Guardian. No obstant això, els temps de la política electoral-representativa són essencialment contradictoris amb la perspectiva a llarg termini que és necessària per prendre decisions dràstiques per a la transició ecològica. Per aquest motiu, cal complementar la política institucional amb instruments específics, com les mobilitzacions al carrer o les assemblees ciutadanes que proposa el moviment Extinction Rebellion. Aquestes assemblees tenen el potencial de contribuir a visibilitzar la majoria social a favor de la transició ecològica, ampliar aquesta majoria i pressionar als partits polítics per a impulsar les polítiques necessàries.

D’altra banda, els litigis climàtics estan mostrant els seus primers resultats. A Holanda, un tribunal va condemnar recentment l’empresa Shell a reduir un 45% les seves emissions, una decisió històrica que implica una obligació concreta per a una de les empreses més contaminants del planeta i que, a més a més, té dos efectes polítics potents: assenyalar la responsabilitat directa de les empreses en la crisi climàtica i deixar en evidència la feblesa de les actuacions dels Estats. Seria una imprudència deixar en mans de la Justícia la lluita climàtica – també hi ha molts exemples de sentències desfavorables –, però l’èxit d’Amics de la Terra contra Shell mostra que és una línia d’actuació que val la pena explorar. Totes les eines són poques per a la batalla desigual que enfronta al moviment pel clima amb les elits que es beneficien de l’economia fòssil i els seus representants polítics.

Conclusió

Un dels principals aprenentatges de l’esquerra post-15M va ser que revelar la veritat no era suficient per a convèncer, que per a arribar a les majories socials calia construir imaginaris il·lusionants, esperances creïbles de canvi… i que també ajudava assenyalar un adversari clar, un rival polític contra el qual es pogués agrupar gent molt diversa. Alguns senyals suggereixen que el moviment pel clima està iniciant un recorregut similar, evolucionant cap a un moviment més explícitament polític. Tant de bo no sigui massa tard.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.