Compartir

8 mesos de la regulació de preus de lloguer a Catalunya: un balanç

El passat setembre s'aprovava a Catalunya la Llei 11/2020, una llei pionera a l'Estat que posa fre a les pujades abusives i fomenta baixades del preu de lloguer. Aquesta llei està ara mateixa en risc. Marta Ill Raga i Carme Arcarazo, membres del Sindicat de Llogateres, realitzen en aquest article un balanç de la llei i del seu impacte.

Sindicat de Llogateres
Sindicat de Llogateres
15/06/2021

El passat setembre s’aprovava a Catalunya la Llei 11/2020 de contenció de rendes, popularment coneguda com a Llei de regulació dels preus del lloguer. Una llei pionera a l’Estat que posa fre a les pujades abusives i fomenta baixades. Una bossa d’oxigen per la població llogatera creixent. Les llars vivint de lloguer ja sumen quasi el 40% a Barcelona i superen el 30% a l’Àrea Metropolitana, marcant un canvi de tendència des dels anys 50 i sent l’opció majoritària de la població adulta de fins a 44 anys. L’aprovació de la llei suposa una victòria històrica del Sindicat de Llogateres i del moviment per l’habitatge, un primer pas per punxar la bombolla dels lloguers, que havia incrementat els lloguers trenta vegades més que els sous en els darrers cinc anys. La Llei 11/2020, però, també ha patit resistències en la seva implementació: la patronal immobiliària ha estat pressionant des del primer moment per tal que la llei mai fos una realitat. A més, el Partit Popular ha impulsat un recurs al Tribunal Constitucional per fer que la norma caigui i així tornar al passat.

Tot i això, les primeres dades sobre els impactes de la llei reflecteixen que als municipis on s’han regulat els preus, els preus han baixat de forma més accelerada, i el mercat no s’ha estancat ni ha caigut l’oferta. Vuit mesos després del seu naixement, fem un balanç de la vida de la nova norma. Com hem arribat fins aquí? Quins són els fruits de la Llei 11/2020? Com s’ha dut a terme la seva implementació, i quins han estat els obstacles que ha trobat? Quins són els perills als quals s’enfronta, i quins escenaris de lluita per la sobirania habitacional obre?

La creació de la bombolla i el malestar llogater

La necessitat de contenir, regular i abaixar els preus dels lloguers arriba al Parlament de Catalunya fruït d’un malestar llogater creixent: entre 2013 i 2019 el preu del lloguer ha augmentat un 35,6% a Catalunya i un 43,6% a Barcelona; les rendes immobiliàries s’enduen una proporció molt elevada dels ingressos del treball (com es pot observar a la gràfica 1), i s’imposa el nomadisme sobre les llogaters, que, malgrat tenir un salari, no poden obtenir l’estabilitat residencial desitjada.

Gràfica 1: Percentatge del cost del lloguer sobre el total d’ingressos disponibles de la llar. Barcelona, resta àrea metropolitana, total àrea metropolitana i països europeus, 2018-2019.

Font: Barcelona, resta àrea metropolitana i total AMB, IERMB i Idescat, EMCV anys 2018/2019 (Sistema d’Indicadors Metropolitans de Barcelona); Regne Unit segons dades de EUROSTAT, European Survey on Income and Living Conditions (EU-SILC), 2018; resta de països segons dades de EUROSTAT  European Survey on Income and Living Conditions (EU-SILC), 2019 .

En els darrers 7 anys, hem observat un augment de la inversió agressiva en busca de rendibilitats immediates al mercat de lloguer, representada per l’aterratge d’empreses i fons d’inversió internacionals a la ciutat, amb noms i firmes que van des de Norvet – empresa de capital israelià especialitzada en la compra i confecció d’apartaments de luxe –  a Blackstone. L’auge de la inversió en el lloguer com a actiu d’alta rendibilitat ha arrossegat també els petits i mitjans propietaris i les immobiliàries locals, i ha comportat  efectes nocius sobre les condicions de vida de les llogateres i llogaters. Pujades de lloguer abusives, que no corresponen amb cap millora de l’habitatge, i que en molts casos acaben en un desnonament invisible –desplaçaments no desitjats de la llar davant la impossibilitat de fer front a un augment de preu– o desnonaments judicials. En els darrers anys, els desnonaments derivats del lloguer suposen entorn al 80% del total a Catalunya.

Arribar fins aquest escenari ha estat possible gràcies a l’activitat desreguladora, i re-reguladora que els poders públics de l’Estat Espanyol han dut a terme de la mà dels interessos immobiliaris. És el reflex d’una tendència global, iniciada pel Thatcherisme a la dècada dels vuitanta, de privatització i liberalització dels mercats immobiliaris, que en termes generals ha augmentat la capacitat extractiva del capital inversor sobre la terra i els béns immobles. Aquest procés a l’Estat Espanyol s’inicia amb el Decret Boyer de l’any 1985, que liberalitza per complet els contractes de lloguer, que deixen de tenir una durada indefinida i un preu regulat. L’objectiu és fer del lloguer una opció indesitjada i inestable, a la vegada que es facilita l’accés al crèdit hipotecari i a la compra. La segona onada re-reguladora del mercat de lloguer, es troba orientada al rescat del sector immobiliari després de l’esclat de la bombolla el 2008. Amb el perill que es desplomin els valors patrimonials, es fan lleis amb l’objectiu de canalitzar la inversió cap al mercat del lloguer: la creació del règim especial fiscal a les SOCIMIS el 2012 (vehicles financers dedicats a la compra i arrendament de béns immobles), deixant-les exemptes d’impost de societats i amb una bonificació del 95% en l’ITP; la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans el 2013 escurçant la durada mínima dels contractes de lloguer a 3 anys i permetent una major rotació i “dinamisme” de mercat, que significa, en termes pràctics, un augment de les expulsions dels llogaters. Tot això acompanyat de la facilitació de la desviació d’habitatges del lloguer residencial al lloguer turístic des de 2011 gràcies a la Llei Òmnibus a Catalunya.

La bombolla de lloguers, doncs, és fruit de dècades de legislar i regular a favor del capital inversor i l’especulació. No es tracta d’una bombolla únicament dels centres urbans, o dels barris de moda. És una bombolla que afecta a ciutats i pobles de tot el territori català. Les llogateres del fons d’inversió Azora, són una representació fidel del procés que s’ha viscut aquests darrers anys: el fons compra les finques arreu de Catalunya (a barris perifèrics de l’Hospitalet, Badalona, Sabadell, Terrassa, Granollers, i també a Barcelona), i comença a imposar pujades del 80%. Les veïnes, tot i tenir feines qualificades i sous estables, no poden fer front als augments. La llei 11/2020, vol ser un primer pas per revertir aquesta tendència iniciada els anys 80, una regulació que permeti recuperar la sobirania sobre les llars, perduda en mans del capital inversor. 

El Sindicat de Llogateres i el naixement de la regulació

L’espiral de preus a l’alça, la normalització i generalització dels desnonaments invisibles, i la manca de protecció dels llogaters, ha generat un malestar i una mobilització creixent dels llogaters a Catalunya. El 2017 neix el Sindicat de Llogateres amb la convicció que si els llogaters s’organitzen es pot punxar la bombolla. Quatre anys després, s’ha aconseguit aprovar una regulació de preus. Com s’ha arribat fins aquí? En què consisteix la regulació?

El 80% de persones que s’apropen al Sindicat, s’hi acosten perquè està arribant la fi del seu contracte i es troben davant d’una pujada abusiva o la finalització unilateral del contracte per part de la propietat. Davant d’aquesta situació generalitzada de desnonaments invisibles i una Llei d’Arrendaments Urbans que els permet, el 2018 el Sindicat llança la campanya de desobediència ‘Ens Quedem’. Aquesta consisteix en no marxar de casa un cop finalitzat el contracte de lloguer ni acceptar una pujada de preu. Trencar amb l’aïllament i organitzar-se amb altres llogaters del mateix arrendador amb l’objectiu d’aconseguir una negociació col·lectiva. La insubmissió davant de l’augment de preus, acompanyada d’una estratègia comunicativa, transforma una problemàtica invisibilitzada en notícia cada setmana. La idea que els propietaris puguin apujar el lloguer tant com vulguin comença a ser vista com una anomalia, i el sentit comú se situa de part dels llogaters. L’acció diària del Sindicat s’avança als canvis legislatius: més de 2.000 persones afiliades al Sindicat de Llogateres aconsegueixen quedar-se a casa sense un augment de preu.

La caiguda dels ingressos que deriva de la crisi de la Covid19, encara fa més urgent la necessitat de punxar la bombolla. La regulació de preus esdevé una necessitat imperant que cada cop rep més suports per part de partits polítics. Però la regulació és, sobretot, una demanda transversal de la societat catalana: més de 4.000 entitats socials, econòmiques i culturals donen suport a la crida del Sindicat de Llogateres per una regulació urgent de preus, entre les quals hi destaquen Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social.

Així doncs, el 18 de setembre del 2020 s’aprova la Llei 11/2020 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, que limita i abaixa els preus dels lloguers a Catalunya amb el suport dels grups parlamentaris de JxCat, ERC, En Comú Podem i la CUP. La regulació estableix un doble topall: (1) els nous contractes de lloguer no poden superar el preu acordat en el contracte anterior i (2) si l’habitatge té un preu per sobre de la mitjana de la seva zona, el nou contracte ha de tenir com a valor màxim el valor que estableix l’índex de preus de la Generalitat. La regulació s’aplica automàticament en les àrees declarades amb mercat d’habitatge tens: 61 municipis que concentren el 70% de la població catalana. El seu incompliment està sancionat amb multes que arriben als 90.000€. Tot i que no fa retrocedir els preus als nivells pre-bombolla de 2014, és de les regulacions més garantistes de tota Europa. Es tracta d’una norma bàsica i essencial, que beu dels aprenentatges de les regulacions més avançades; mentre posa un límit al lucre rendista, inclou mecanismes per no generar externalitats negatives i fomenta les rehabilitacions i l’obra nova. Un aspecte clau de la Llei 11/2020 és el reconeixement de les organitzacions de llogateres com a part en la mediació de conflictes entre arrendadors i arrendataris.

Celebració a la porta del Parlament, després de la votació i aprovació de la Llei 11/2020 que regula el preus dels lloguers a Catalunya. Fotografia: Massimiliano Minocri.

Les veïnes d’Azora són de les primeres en notar els efectes de la nova llei: mentre el fons voltor mai va escoltar les seves demandes de negociació col·lectiva, finalment la seva lluita és determinant per aconseguir la regulació de preus. A la Blanca, veïna de Terrassa, se li acabava el contracte l’octubre passat i Azora li volia fer una pujada del 80%. La Blanca, gràcies a la regulació ha aconseguit renovar el contracte pagant 700 euros, evitant la pujada a 1200 euros que el fons li havia volgut imposar.

El boicot de la patronal immobiliària

Tres setmanes després de l’aprovació de la Llei 11/2020 el Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API), el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona i l’Associació de Promotors de Catalunya publicava una guia detallant les maneres de trampejar la llei i seguir apujant els preus. “Recorda que, a part de la renda, pots repercutir-li a l’arrendatari les despeses generals i serveis individuals”, afirmaven, i entre elles recomanaven el cobrament de l’Impost de Bens Immobles i tot tipus de despeses extraordinàries al llogater per tal de poder sobrepassar els topalls establerts per la regulació.

Aquest document, més enllà de l’anècdota, ja deixava entreveure la intenció de la patronal immobiliària: boicotejar la regulació de preus per totes les vies possibles (professional, jurídica, mediàtica i política) per tal que no fos efectiva. La patronal immobiliària està composta d’una varietat d’actors amb objectius comuns que abraça des d’associacions finançades per fons voltor com ASVAL o ASOCIMI fins a suposats experts, tertulians i economistes, passant per bancs, grans portals com Idealista i immobiliàries.

A l’hora d’analitzar la resposta a la regulació val la pena aturar-nos al paper dels intermediaris: les immobiliàries, els agents de la propietat immobiliària (API), els administradors i els grans portals. Tot i que la propietat a l’AMB es troba cada cop més concentrada[1], és cert que el mercat de lloguer encara és relativament atomitzat. Tanmateix, la gestió dels immobles està en mans d’immobiliàries, administradors i agents que es coordinen a través dels seus col·legis professionals. Mentre diuen ser professionals neutrals que ofereixen serveis tant a llogaters com a arrendadors, treballen de facto pels darrers, i competeixen entre ells per oferir una major rendibilitat dels pisos que gestionen, a costos baixos. De fet, els interessos dels intermediaris i els rendistes es troben totalment alineats: són actors que s’han beneficiat directament de les pujades dels lloguers en els darrers anys, ja que en cobren una part percentual en forma d’honoraris, i les incentiven de forma recurrent. Aquest fet, al dia a dia, es tradueix en què qui més ofega al llogater, guanya: repercutir-li el cost del servei que no el beneficia, pujades de lloguer o clàusules abusives. Articulant la seva acció a través de la Cambra de la propietat, Col·legi d’administradors i Col·legi d’APIs, aquests professionals, reconeguts i regulats per l’Estat, que suposadament vetllen pel compliment legislatiu, a la pràctica s’han dedicat a fer difusió d’interpretacions espúries de la Llei 11/2020, que en violen clarament el seu esperit.

Més enllà d’interpretacions falses estirant el redactat del text legislatiu per aconseguir no firmar contractes a preu regulat, o de la repercussió de despeses extra, els intermediaris han promogut l’ús de la clàusula Berlín. Copiant l’estratègia de la patronal berlinesa contra la regulació existent a la capital alemanya, aquesta clàusula consisteix en establir un doble preu al contracte, i determina que, si la Llei de Regulació de Lloguers fos tombada per un tribunal, el preu del contracte passaria a ser el més elevat. El secretari d’Agenda Urbana i Territori, Agustí Serra, va aclarir que es tracta d’una clàusula il·legal, que es basa en la hipòtesi que la llei serà tombada. I és que l’entorpiment de la implementació de la llei  que practiquen les immobiliàries de facto, i en concret, la imposició de la clàusula Berlín, va de la mà de l’estratègia política d’anul·lar la validesa de la llei, per la via judicial.

Imatge 1: Exemple de Clàusula Berlín trobada en un contracte d’una afiliada

Fotografia feta per les autores en presència de la firma de contracte d’una de les veïnes d’Azora de Terrassa, la Blanca. La renda a preu regulat queda a 700 euros i el segon preu, marcat per la clàusula Berlín, augmenta fins a 1.620 euros.

El desembre del 2020 el PP presentava un recurs d’inconstitucionalitat de la mà del bufet d’advocats que dirigeix el exlíder de Ciutadans, Albert Rivera, intentant guanyar als tribunals allò perdut al Parlament.  Aquest febrer el Tribunal constitucional acceptava a tràmit el recurs i ara, tot i estar plenament vigent, la regulació està en perill. Aprofitant aquesta situació, els intermediaris i arrendadors més reaccionaris han promogut pràctiques com forçar  pròrrogues d’un any per evitar fer nous contractes sota el paraigua legal de la 11/2020. Azora torna a ser un exemple paradigmàtic: en comptes d’enviar el clàssic burofax de finalització de contracte i augment de preu, el fons, al cap d’uns mesos d’imposar clàusules Berlín, va optar per esquivar les renovacions, forçant pròrrogues d’un any sobre contractes que estaven a punt d’expirar. Sense cap notificació, els veïns, es trobaven amb la imposició d’una pròrroga contra la seva voluntat. L’extensió d’un any dels contractes apareixia discretament en la plataforma de gestió web a través de la qual el fons voltor es comunica formalment amb els seus llogaters.

L’ofensiva mediàtica i de desinformació s’ha centrat en dos eixos: per una banda, en professar efectes catastròfics sobre la oferta, que, hipotèticament es retiraria del mercat (aspecte que rebatrem més endavant); i per una altra, han exigit a les administracions públiques que resolguin la crisi habitacional a partir de la construcció d’un parc de lloguer social o assequible, en comptes d’intervenir el mercat. Obvien que l’Estat i les administracions han estat dècades intervenint el mercat a favor dels interessos immobiliaris[2]. Els portals immobiliaris líders han estat clau en aquesta funció desinformadora. Fins ara els portals influïen en les expectatives a través dels pronòstics de benefici dels propietaris que anuncien els seus habitatges. De fet, portals líders com Idealista i Fotocasa es troben expedientats per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia acusats de dur a terme fixació de preus a l’alça i actuant com un cartel. Quan s’han pogut comparar les dades facilitades pels portals amb els preus reals dels registres de fiances, com en el cas de Catalunya a través de l’Incasòl, s’ha pogut comprovar que les xifres dels portals es trobaven totalment distorsionades. A dia d’avui però, les Comunitats Autònomes que no disposen d’un registre de fiances funcional ni indicadors fiables, segueixen utilitzant aquestes dades tendencioses per fer els seus propis indicadors. Aquestes mateixes dades distorsionades dels portals també són les que s’usen per fer comparacions de la caiguda de preus entre diferents ciutats de l’estat on no hi ha dades fiables, intentant demostrar la manca d’impacte de la regulació de preus a Catalunya, que les xifres oficials desmenteixen.

Tota l’estratègia de boicot esdevé una pressió política en un moment clau, influint sobre el redactat de la futura Ley de Vivienda que s’està negociant a nivell estatal. Encapçalada per la figura de l’ex-alcalde socialista Joan Clos, actualment assalariat per fons voltors i portaveu d’ASVAL, l’objectiu polític de la patronal és clar: construir una llei feta a mida dels interessos del capital inversor. I, en especial, evitar per tots els mitjans el compliment de l’acord de govern (reiterat en el marc de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat) entre el PSOE i Unidas Podemos, que inclou l’extensió de la regulació dels preus del lloguer a nivell Estatal.

Desplegament i implementació de la llei

Davant l’ofensiva de la patronal immobiliària, el Sindicat de Llogateres ha desplegat accions de forma constant: informant als llogaters dels seus nous drets, instant a les institucions a que els facin efectius, fent propostes per millorar la legislació, i engegant una estratègia per blindar i estendre la regulació a la resta de l’estat, així com desplegant la regulació com eina d’organització llogatera per negociar baixades a contractes vigents i renovacions sense pujades.

Des de l’entrada en vigor de la regulació, el Sindicat n’ha fet difusió a xarxes i mitjans de manera constant, però també vinculades al territori a través de xerrades informatives als barri, ciutats i assemblees a blocs de lloguer. Això, mentre el Departament de territori no ha assignat ni un euro a la difusió de la Llei 11/2020.

Dos mesos després de l’aprovació de la 11/2020 el Sindicat aconseguia posar fi a la trampa de la patronal de fer pujades encobertes i burlar la regulació a través d’un decret. Però en aquell moment, també es feia evident que caldria pressionar perquè les administracions vetllessin pel compliment efectiu de la llei. Es va engegar una campanya contra els anuncis als portals immobiliaris que no incloïen el preu de l’anterior contracte i el de l’índex, que va arribar a superar les 250 denúncies. El febrer, s’obrien processos sancionadors per anuncis fraudulents contra els grans portals: Idealista, Fotocasa, Habitaclia, Yaencontré i Pisos.com, i  el mes de maig ja es començaven a cobrar les primeres multes a plataformes i grans immobiliàries per un valor de 96.000 euros: Engel & Volkers, Don Piso o Núñez y Navarro, entre d’altres. Hores d’ara, vuit mesos després de l’aprovació de la llei, es comencen a sancionar contractes signats. L’Agència de l’Habitatge iniciarà en les properes setmanes més d’un centenar d’expedients a Manresa, Sant Boi de Llobregat, Sabadell, Barcelona, Badalona, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Vic, Rubí, Sant Feliu de Guíxols, Lleida, el Vendrell, Reus i Tarragona.

Mentre que la Llei 11/2020 era d’aplicació automàtica a 61 municipis, altres municipis ja han reclamat la seva aplicació. Aquest és el cas del Consell Comarcal del Maresme, que fa poques setmanes aprovava en ple una moció per declarar els seus municipis com a Àrea d’Habitatge Tens i estenent la regulació a municipis com Mataró.

Els efectes de la regulació: preus, oferta, seguretat i llibertat

Quines han estat les conseqüències i efectes que, a dia d’avui, podem dir que ha tingut la regulació? Ha tingut un efecte advers sobre els preus o sobre l’oferta del mercat com preveien els seus detractors? O ha donat una major seguretat i llibertat a les llogateres, revertint els efectes de la bombolla de preus?

És encara massa d’hora per fer una anàlisi consistent dels efectes que ha tingut la regulació. El que sí que podem afirmar, en base a les dades sobre el mercat de lloguer del primer trimestre de 2021 publicades a principis de juny per la Generalitat en base a les fiances registrades a l’Incasòl, és que l’augment de preus o la retirada de l’oferta que vaticinaven els opositors de la norma, no s’han complert. Pel que fa als preus, mentre als municipis sense regulació la variació anual de preus segueix marcant un augment (un 1,2% en el primer trimestre d’enguany) a les poblacions amb el preu regulat el preu baixa consistentment (caiguda 4,8% només el primer trimestre). Mentre aquests dos grups de municipis sempre havien mostrat una tendència molt similar, hi ha un clar punt d’inflexió després de l’aprovació de la Llei 11/2020, on es comença a observar una diferent velocitat del descens dels preus entre municipis regulats i no regulats.

Gràfica 2: Variació interanual dels preus del lloguer. Comparativa entre municipis declarats d’Àrea Tensa on la Llei 11/2020 és d’aplicació, i els que estan exclosos de la mateixa

Font: Institut Català del Sòl (Incasòl) / Elaboració: Sindicat de Llogateres

Gràfica 3: Evolució trimestral del preu del lloguer, en funció de si són municipis afectats per la regulació

Font: Instiut Català del Sòl (Incasòl) / Elaboració: Nació Digital

El pronòstic sobre la  caiguda de l’oferta tampoc no s’ha produït: les dades indiquen que no només s’han seguit firmant contractes de lloguer durant el darrer trimestre del 2020, posterior a l’aprovació de la llei 11/2020, sinó que durant el primer trimestre del 2021 s’han firmat contractes a un ritme superior i semblant al d’abans de la pandèmia. Els detractors de la regulació consideren que una reducció de l’oferta seguiria pressionant els preus a l’alça; però si fem revisió històrica, veiem que un boom en l’oferta en el passat no ha portat necessàriament a una reducció de preus, sinó tot el contrari: els anys que més s’ha construït, més s’han enlairat els preus. Els preus, en el mercat immobiliari, no indiquen escassetat, sinó la rendibilitat futura que poden tenir les inversions immobiliàries. És exactament una pèrdua en la rendibilitat inversora, i no pas l’escassetat d’habitatges, el que preocupa als detractors de la Llei 11/2020.

Gràfica 4: Evolució trimestral dels contractes de lloguer registrats, en funció de si són municipis afectats per la regulació

Font: Instiut Català del Sòl (Incasòl) / Elaboració: Nació Digital

Augmentar l’oferta de lloguer assequible i no regular, ha estat la proposta abanderada per tots aquells qui preferirien un mercat salvatge com el que hi havia anteriorment: “Unleash the cranes!” (Allibereu les grues!); és la reacció clàssica de la patronal i els promotors immobiliaris davant dels intents reguladors democràtics, brillantment descrita per Madden i Marcuse a la seva obra In Defense of Housing (En defensa de l’habitatge). Si parlem en termes d’abastiment, és a dir, de fer arribar a la població un bé de primera necessitat com és l’habitatge, és evident que regular els preus no és l’única mesura possible. Però regular no és contradictori ni exclou la possibilitat, per exemple, d’incrementar el parc públic de lloguer. Ciutats com Viena, que disposa d’un dels majors parcs públics del continent, segueix regulant el mercat privat. A més, seguint el ritme actual d’ampliació del parc públic no arribarem a les proporcions de Viena fins d’aquí 2.841 anys. És a dir, 27 generacions.

Però més enllà dels efectes que ha tingut la regulació sobre el mercat, cal destacar els efectes de la regulació sobre la vivència i la qüotidianitat de les llogateres. Tot i que la patronal immobiliària acusava la llei de provocar “inseguretat jurídica”, la realitat és que aquesta normativa, que acaba amb el darwinisme immobiliari del “qui més paga, sobreviu”, ha donat, sobretot, molta més seguretat als llogaters. La seguretat que no els expulsaran per un augment de preu o que no rebran un burofax anunciant una pujada desorbitada. La “inseguretat jurídica” d’uns, que amaga el significat ocult de “rendibilitats inesperadament limitades”, suposa un alliberament per milions.

Amb la Llei 11/2020, els llogaters no només han guanyat en seguretat, sinó també en poder de negociació. Saber que el propietari no podrà apujar el preu del lloguer ni a tu, ni a la persona que vingui al darrere, i que en molts casos, el preu haurà de baixar al nivell de l’índex, dona un poder per negociar les condicions d’un nou contracte o les reparacions i desperfectes que els llogaters no havien tingut de feia temps. A més, els Sindicats de Llogateres passen a ser entitats mediadores reconegudes per la llei, donant també entitat i poder a la part llogatera, que abans sempre es trobava desemparada.

Tot i així, el recurs del PP fa referència a la inconstitucionalitat de la llei per la violació de la “llibertat de pactes”. Els llogaters, però, es pregunten de quina llibertat de pactes estan parlant, quan sempre se’ls han imposat condicions abusives als contractes sabent que sinó eren uns, el dia següent uns altres les acceptarien. El mercat sense garanties respon a una lògica d’extorsió, on les famílies es veuen abocades a acceptar condicions contra la seva voluntat per evitar que els facin fora de casa i del barri i haver de canviar als nens d’escola. L’any 1905 als EUA es va considerar una violació de la “llibertat de pactes” la regulació de les 10 hores màximes diàries que els treballadors de les fleques podien treballar per llei, en la “infame sentència Lochner” que el jurista Juli Ponce rescata per contraposar-la a l’infame recurs d’inconstitucionalitat del PP. Posar límits a l’explotació és el que s’espera d’un sistema jurídic d’un estat social i democràtic de dret. Limitar l’explotació dels llogaters per part del rendisme no és limitar la llibertat de pactes sinó tot al contrari: significa incrementar el poder de negociació dels llogaters, i permet que els contractes de lloguer siguin realment pactats, i no farcits de clàusules i condicions abusives imposades sobre els llogaters.

El futur de la regulació

Actualment, la regulació de preus es troba en perill. Després de que el PP presentés un recurs al Tribunal Constitucional el passat desembre, avui 15 de juny el Govern de l’Estat ha actuat com el braç polític de la patronal immobiliària i ha presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra la Regulació.  “Políticamente, moralmente y legalmente, tengo la obligación de poner este recurso. No puedo mirar hacia otro lado”, anunciava el Ministre Iceta el passat 9 de juny. Un cop més instrumentalitzant la justícia –ja que no existeix obligació legal– per frenar els progressos aconseguits per la via política (recordem que el PSC va votar en contra de la 11/2020). 

El govern de l’Estat ha decidit no mirar cap a l’altre costat: cap l’ampli suport i el compromís polític amb el que compta la regulació de preus. En primer lloc, cal recordar que, abans de l’aprovació de la llei Catalana 11/2020, l’acord de govern entre PSOE i Unidas Podemos, de gener de 2020, incloïa com a peça central impulsar la Regulació de preus a nivell Estatal. El compromís del Govern de l’Estat amb la Regulació va ser referendat l’octubre passat, després de l’aprovació de la Llei 11/2020 del Parlament de Catalunya, la qual es van comprometre a blindar-la davant de les amenaces de recurs del PP, a més d’estendre-la a la resta de l’Estat. Encara més, forces que són clau per mantenir viu l’actual Govern de l’Estat, com són Bildu i ERC, van condicionar els pressupostos generals de l’Estat a la materialització de la Regulació durant la legislatura. Per tant, avui en dia Pedro Sánchez no seria president el Govern espanyol ni hagués tingut el suport de la Càmera als pressupostos si no s’hagués compromès a incloure la mateixa mesura a la propera Ley de Vivienda i a tenir-la llesta abans del febrer de 2021. Més enllà dels suports polítics, la societat civil arreu de l’Estat ha reclamat la necessitat urgent de regular els preus del lloguer: 9.000 organitzacions econòmiques, socials i culturals, el passat octubre van donar suport a la crida del Sindicat de Llogateres de Catalunya. CCOO i UGT també s’han posicionat al respecte i demanat amb urgència una Regulació que redueixi la càrrega dels lloguers a màxim un 30% dels salaris.

Podemos, Más País, ERC, BNG, Bildu, Compromís i la CUP exigeixen a Pedro Sánchez la Regulació de Lloguers al Congrés dels Diputats, firmant un compromís amb representants dels Sindicatos de Llogateres d’arreu de l’Estat. Fotografia: Sindicat de Llogateres

Davant un clar consens polític progressista a favor de la Regulació, la patronal immobiliària ha posat tota la pressió al PSOE per evitar a tota costa una Regulació de preus. Aprofitant l’elaboració de la Ley Estatal de Vivienda, ASVAL ha pressionat per aconseguir rebaixar els criteris d’una futura Regulació a la mínima expressió, per, de facto, fer-la desaparèixer. Ara, el Govern ofereix una congelació dels preus i una Regulació voluntària a través d’incentius fiscals de fins el 90% de bonificació per als rendistes amables que abaixin els preus. Una proposta que trenca amb l’acord de govern; que suposa un frau democràtic, ja que rebaixa els criteris exigits per les forces que van investir a Sánchez, i van aprovar els pressupostos; i un cop més representa una transferència de diners públics a la economia rendista. Aquesta rebaixa a més posa en tensió la cúpula del PSOE amb les seves bases locals que sí que volen regular: alcaldes de 27 dels 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de majoria socialista, ja han decidit mantenir el control de preus de la llei 11/2020; i dels grans municipis de la Comunitat de Madrid que sumen un milió d’habitants, així com Saragossa i Eivissa, ja han aprovat mocions en favor de fer-hi arribar la Regulació a la catalana.

Dit això, la regulació segueix viva i plenament vigent. Mentre fa una setmana els ministres Ábalos i Iceta pretenien tombar la llei de forma immediata, la pressió de les més de 4.000 organitzacions socials, culturals i econòmiques; de la majoria parlamentària que van impulsar la el setembre de 2020; del Sindicat de Llogateres i moviment per l’habitatge arreu ha estat determinant per guanyar aquest pols. 

Davant d’això, la força unitària de tot el moviment per l’habitatge i la majoria parlamentària seran clau en els propers mesos per defensar la institucionalitat pròpia i per desplegar amb més fermesa que mai la Llei de Regulació 11/2020. Exigir renovacions de contractes, negar-se a pagar més del que marcava el contracte anterior, rebutjar les pròrrogues, denunciar els anuncis il·legals que ometen informació per aprofitar-se del desconeixement. Cal a més que es garanteixin els drets d’associació i protesta dels llogaters, com ja ho són pels treballadors: dret a sindicació, reconeixent el creixent múscul del sindicalisme Llogater i per l’habitatge arreu de Catalunya; i dret a vaga, per poder defensar l’autotutela dels drets conquerits. Només amb un sindicalisme social i de base fort podrem consolidar els drets aconseguits fins ara i, contra els esforços patronals conjurats per arrencar-nos-els, guanyar-ne de nous.


[1] A Barcelona el 26,4 % de propietaris ja tenen més de 15 pisos, a Catalunya el 20,4%.

[2] Actualment, els beneficis fiscals a propietaris de pisos de lloguer consisteixen en deduccions del 60%. És a dir, els rendistes només paguen IRPF sobre el 40% del que ingressen. Això suposa una pèrdua de recaptació anual de 1,039 milions d’euros que afavoreix les rendes més altes.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.