Compartir

Així són els moviments d’autodeterminació actius a Àfrica

12/05/2022
KOLA SULAIMON / AFP

Article publicat conjuntament amb el diari Público

Una organització independentista de Biafra anuncia una mobilització “d’un milió de persones” davant les institucions europees a Brussel·les aquest juny de 2022 per a reivindicar el dret de les “nacions emergents de Biafra, Ambazònia i Oduduwa” a l’autodeterminació i per a anunciar al món que aquests tres països estan “preparats” per a la independència. Biafra potser sona a alguns lectors per la terrible guerra que va lliurar entre 1967 i 1970 contra l’exèrcit de Nigèria i que es va saldar amb la mort de desenes de milers de combatents i la de centenars de milers, o fins i tot dos milions, de civils biafrenys. El conflicte va quedar aparentment enterrat sota la victòria militar nigeriana, però ha tornat a emergir amb força els darrers anys de la mà d’un seguit d’organitzacions civils —i, darrerament, també paramilitars— que de nou reivindiquen la independència del territori.

El de Biafra és un dels 20 conflictes d’autodeterminació africans que, durant la darrera dècada, han tingut una certa prominència política i social, tot i que de tensions autodeterministes n’hi ha un grapat més, i això, ja des de l’època de la descolonització, a les dècades de 1950, 1960 i 1970. Són menys que el nombre de grups lingüisticoculturals del continent —que es calcula en diversos centenars— però no deixa de ser una xifra significativa si tenim en compte que a Àfrica existeixen actualment una cinquantena d’estats.

Els moviments d’autodeterminació a Àfrica són ben variats. Les seves demandes parteixen de motivacions prou diverses —resoldre greuges polítics, sortir de la marginació econòmica, cercar nous àmbits d’influència, vehicular una identitat diferenciada, escapar de situacions d’opressió…—, com diversos són els actors que les protagonitzen —líders individuals, partits polítics, associacions, grups armats, organitzacions religioses, grups de la diàspora…—, els seus mètodes —des de mobilitzacions cíviques fins a revoltes armades— i els seus suport i legitimació populars —massius en alguns casos o limitats a determinats grups lingüisticoculturals, regions o estrats socials en altres.

Aquestes demandes apareixen hagi estat quina hagi estat l’antiga potència colonitzadora de l’estat matriu qüestionat: n’hi ha, o n’hi ha hagut, en excolònies portugueses (Cabinda a Angola), espanyoles (Bioko a Guinea Equatorial), franceses (Casamance al Senegal), britàniques (Barotselàndia a Zàmbia)… Fins i tot es donen en l’únic estat no colonitzat del continent, Etiòpia, que actualment es veu immers en una guerra on les organitzacions de les regions del Tigre i Oròmia que s’oposen al govern central no són gens alienes a la narrativa autodeterminista. Alguns dels moviments són intermitents: poden passar silenciats durant dècades i reaparèixer si la qüestió de fons que els motiva no s’ha resolt, com en el cas ja esmentat de Biafra o el dels tuaregs al Sahel, que han protagonitzat rebel·lions a les dècades de 1960, 1990, 2000 i 2010, separades per períodes de calma relativa. Finalment, encara trobem un altre cas especial: el del Sàhara Occidental, ocupat pel Marroc des de 1975 i on no s’ha dut a terme un procés legal de descolonització.

El repertori de reaccions dels estats africans davant de les demandes d’autodeterminació, escriuen Schomerus, Englebert i De Vries a Secessionism in African Politics (2018), és igualment ampli i inclou la repressió violenta dels moviments i la persecució i detenció dels seus líders —probablement la més habitual, amb un ús recorrent d’acusacions de terrorisme i, en alguns casos, amb greus violacions de drets humans contra els civils, siguin independentistes o no— així com altres de més subtils, com el fet de fomentar la divisió interna dels moviments autodeterministes, oferir càrrecs als seus dirigents o prometre inversions i desenvolupament a les àrees secessionistes.

De vegades, els estats s’avenen a negociar i les demandes d’autodeterminació desemboquen en acords d’autonomia o, fins i tot, en un referèndum d’independència. Són excepcions: els estats africans acostumen a mostrar una gran aversió a les demandes d’autodeterminació —igual, o més, que els de la resta del món— i, en el seu cas, aquesta animositat està marcada per un cert pòsit de les idees panafricanistes i, segurament amb més intensitat, per la por de la desintegració d’uns països la construcció nacional dels quals és força recent. No és casualitat que, en la seva Acta Constitutiva (2000), la Unió Africana citi “el respecte per les fronteres existents en [el moment de] l’assoliment de la independència” com el segon dels seus 16 pilars de funcionament. Això també explica que molts moviments d’autodeterminació cerquin de legitimar les seves aspiracions a partir de l’existència d’antigues fronteres o unitats administratives colonials que definissin els territoris per als quals demanen ara l’autogovern: cas d’Ambazònia al Camerun, de Togolàndia Occidental a Ghana o de Cabinda a Angola, per citar només tres exemples.

Des de la descolonització, tot just tres països s’han independitzat d’un altre estat africà, i en tots tres casos ha mediat una guerra de dècades de durada, cosa que indica la dificultat de dur a terme amb èxit un procés d’aquestes característiques a Àfrica: Namíbia (independent de Sud-àfrica el 1990), Eritrea (d’Etiòpia, 1993) i Sudan del Sud (del Sudan, 2011). En els dos darrers casos, a més, la vida independent dels dos nous estats ha estat marcada per condicions polítiques pèssimes.

Des de la independència del Sudan del Sud, cap moviment ha aconseguit ni un referèndum d’autodeterminació ni una autonomia significativa. Qui menys lluny n’ha estat són els grups politicomilitars tuaregs i àrabs de l’Azawad, al nord de Mali, que van signar amb el govern malià un acord de descentralització el 2015 que, no obstant això, no s’ha implementat com estava previst. El 2020, diversos grups de les regions de Darfur, Kordofan del Sud i Nil Blau van signar un acord de pau amb el govern del Sudan per a la introducció d’un sistema autonòmic i federal que resta pendent de la incerta transició d’aquest país cap a la democràcia.

Menció a banda mereix Somalilàndia. El 1991, aquesta excolònia britànica es va proclamar independent de Somàlia unilateralment. Des de llavors ha funcionat com un estat sobirà de facto —amb relativa estabilitat política i desenvolupant vincles amb altres estats de la seva regió, com Etiòpia o els Emirats Àrabs— però sense assolir reconeixement oficial per part de cap país del món, malgrat els esforços diplomàtics ingents que hi esmerça el govern somalilandès.

Aquest cúmul de dificultats no han fet desistir els moviments autodeterministes que hem anat esmentant. A aquesta llista caldria afegir noms com el de la Cabília, on fa anys que operen partits que reclamen l’autodeterminació d’aquest territori de majoria amaziga d’Algèria; Lunda Tchokwe, regió de l’est d’Angola on s’expressen reclamacions d’autonomia, o Matabelelàndia, on alguns grups demanen la secessió de Zimbabwe.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.