Compartir

Alfons Quintà: últim acte de servei

L'única ressenya crítica que llegiràs del llibre 'El hijo del chófer', de Jordi Amat. Miguel Martín parla de com Amat redimeix al poder de la seva foscor bolcant-la en Alfons Quintà.

01/11/2021

En l’últim paràgraf d’El hijo del chófer Jordi Amat parla de redempció: «contar lo que explico es moralmente discutible, pero al mismo tiempo socialmente necesario […] Se trataba de buscar la verdad oscura que el poder esconde para perpetuarse. Intentar encontrarla es experimentar el riesgo traumático y redentor de la libertad». Segons el relat d’Amat, tot el viatge d’Alfons Quintà era un intent de redempció respecte a un passat que mai el va deixar de perseguir i, al seu torn, la voluntat del narrador és redimir a la resta de vides fallides que aquest va deixar pel camí.

De manera unànime s’ha descrit aquest llibre com un viatge a l’interior de la trama catalana del poder del 78. Aquest és un primer miratge en el qual el text aconsegueix atrapar; la sensació d’estar coneixent des de dins la maquinària de la història. Però és raonable preguntar-se si pot conèixer-se la veritat del poder a través d’un personatge monstruós com Alfons Quintà, en tant que aquest representa algú o alguna cosa fora del normal i els qui exerceixen el poder realment no són éssers extraordinaris. Per exemple, retratar a un ancià venerable com Jordi Pujol al costat d’una bèstia immunda capaç de representar el mal i tots els mals, indubtablement té efectes benèfics sobre el primer. L’equanimitat del judici històric que fa Amat sobre l’expresident en les entrevistes realitzades arran del llibre, és en si mateix un efecte d’aquest contrast del dimoni enfront de tota la resta.

Abundant en la noció de redempció, el que realment fa Amat és construir, de manera impecable, un boc expiatori. El hijo del chófer representa al seu protagonista com un espècimen únic, un psicòpata que arrasa allí per on passa, que viu sota la càrrega d’un pecat original, l’abandonament del pare, amb una relació causa-efecte que es pot resumir així: Quintà és la víctima d’una infància maltractada i infeliç que es converteix al seu torn en maltractador. Això fa d’ell algú anormal que resulta devastador en la seva relació amb la gent normal. Josep Pla apareix com algú excepcional que fa les coses esperables en un ésser excepcional; Quintà pare és el normal súbdit de Pla que abandona les seves responsabilitats familiars amb masculina normalitat; els companys de les diferents redaccions per les quals passa el periodista són gent d’allò més normal en tots els sentits; Manuel Ibáñez Escofet «és gritón per paternal», és a dir, que et crida el que és normal (p. 63); Cebrián és algú que censura dins de la normalitat del sentit d’Estat; i Jordi Pujol és simplement algú que exerceix el poder amb la normalitat d’un animal polític. Entre ells, Quintà és un monstre de set caps, que està en el moment i el lloc adequats però fent coses fora de lloc. Tots fan el que és normal en la seva funció dins de les estructures de poder i el seu context històric. En canvi, la bèstia a la qual persegueix Jordi Amat sembla l’única de tot el cor que no té context, que fa les coses des del motor d’un mal endèmic, un malvat, un sicari, el seu mal sense sentit ni context del qual es converteix en eina instrumental del poder.

Però Quintà sí que té un context, que Amat explica magníficament, però del qual eludeix algunes conclusions importants. Estem davant un món d’homes; les dones a penes tenen un paper com a víctimes, no sols per als seus protagonistes, també per al narrador. Resulta significativa la profunda descripció del vincle de Quintà amb el seu pare enfront de l’escàs coneixement de la relació amb la mare, malgrat que en aquesta història d’abandó el protagonista passa en la seva infància més temps amb ella que amb ell. En cap cas la violència i la misogínia s’associa en les conclusions amb l’exclusió que aquest món d’homes fa de les dones en el social, com a subjectes, com a referents i com prescriptores del que és la vida (això era competència del pare, de Pla, de Vicens Vives o de Miratvilles). La psicopatia de Quintà es manifesta en el cas dels homes en forma de lluites de poder i en el cas de les dones en formes de subordinació violenta, però excepte algunes al·lusions al silenci o la complicitat de l’entorn, no sembla que per a Amat jugui un paper important la formació social de gènere. La cerca d’una sola causa, de la causa d’ordre psicològic centrada exclusivament en el subjecte i les seves relacions més immediates, permet una construcció aparentment versemblant. Quintà sembla desenvolupar una psicopatia sorgida en exclusiva del seu fur intern, de la qual l’investigador busca senyals en alguns comportaments de la infància, i que cristal·litza en aquest ancestral sentiment d’abandonament centrat sempre en el pare (o en els qui faran aquest paper de manera successiva en diferents moments). La referència a l’assassinat de la seva última parella extreu una conclusió unívoca en aquest sentit: « Victoria volvió para cuidarlo y, precisamente, por el gesto de humanidad de ella, él puede vengarse ». No obstant això, Amat ofereix suficient informació com per a pensar aquesta violència com a fruit d’un context de fraternitat masculina on la dona s’entén com una propietat i on el sentiment d’abandonament és més un detonant o un pretext que un motor.

També existeix un context respecte a l’activitat periodística del protagonista. Amat, sense pretendre-ho, converteix aquesta psicopatia de Quintà en una espècie de transferència on la bèstia atreu com un imant tota la foscor de les males pràctiques de la indústria mediàtica. L’autor es refereix així a la professió: « los ingenuos no sirven para este oficio. No es un territorio para la moral. Es una batalla destructiva. Abrasa a quien la juega y la pierde, encumbra a quien la gana» (p. 111). Però el contrast entre aquesta figura satànica —que per mer afany de venjança es posa al servei del seu major enemic, pacta amb el diable, per a edificar la primera TV3— i la resta d’homes i prohoms mediàtics de la seva generació, d’alguna manera absol a aquests últims. El protagonista es forma i creix professionalment en aquesta finestra històrica en la qual els hàbits i els poders mediàtics del franquisme s’entrellacen i es fusionen amb la construcció d’una nova estructura de poder informatiu. Si pensem que el periodisme d’aquest país té un dèficit pel que fa a la revisió crítica de les seves herències del cicle franquista i del seu paper com a quart poder (que no com a contrapoder) del règim del 78, pot ser que Quintà sigui un gran soroll que impedeix escoltar completa una determinada simfonia. Entre les històries de la transició està per escriure una dedicada al relleu dels caps de la premsa del moviment als prínceps de l’oligopoli mediàtic, de com es transforma (i quant no) una determinada relació amb el poder polític i econòmic. Un període en el qual Quintà no és una excepció sinó part de la regla.

Utilitzant la teoria moral plantejada per Amat sobre la professió periodística, després de llegir tota la merda acumulada sobre Quintà, al seu costat tota la resta de grans figures de poder mediàtic exerceixen una dosi normal o justa d’immoralitat. El dubte és qui decideix quina és la posologia adequada o si l’estableix de facto la presència d’una bèstia que posa tan alt el llistó que al seu costat tot fa olor de roses i flor del taronger. Al cap i a la fi, si despullem a la bèstia dels seus atributs més sinistres, ens queda exactament un príncep dels mitjans, caigut en desgràcia molt abans que la mitjana habitual, però no gaire diferent dels Juan Luís Cebrián, Pedro J. Ramírez, Luís María Ansón, Francisco Marhuenda, Marius Carol o Antonio García Ferreras. Subjectes que produeixen un poder propi encara que sempre subordinat al seu senyor. Ells i les seves justes dosis d’immoralitat són redimits gràcies a la figura hiperbòlica de Quintà.

Aquest és potser el motiu de la unanimitat entorn del treball d’Amat, amb la inestimable ajuda d’una recerca impecable i la seva qualitat literària. Del pou de merda que descriu tothom emergeix més blanc que el seu protagonista. La trampa d’El hijo del chófer és aquesta i és magnífica, perquè una bona trampa només pot construir-se amb bons materials: una recerca rigorosa, una trama ben construïda, una prosa clara i concisa i un intel·ligent però contingut sentit del drama. No sé si el llibre ha servit de redempció per a les víctimes de la violència del protagonista. Tant de bo que sí. Però, en termes polítics i de relat històric, més que revelar «la verdad oscura del poder», Amat redimeix al poder de la seva foscor en bolcar-la tota sencera en el pou de Quintà. Aquest fa, a través del propi Amat, el seu últim servei al poder.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.