Compartir

Angela Merkel: el final de l’esperança i el canvi xaxis a la UE?

Què queda d'aquesta Europa d'esperança i canvi representada per Angela Merkel? Mathew D. Rose entén que s'está esvaint la reputació de la cancellera alemanya.

Editor de Brave New Europe
12/05/2021

Just quan la reputació d’Angela Merkel com a líder mundial de la Democràcia Liberal –cosa gens difícil quan Donald Trump ocupava el càrrec– s’esvaeix després d’una sèrie de fiascos, la política progressista de Joe Biden l’ha deixat en evidència. En la seva etapa final en la política, cada cop s’assembla més a una Margaret Thatcher cansada i sense càrrega moral. I els ciutadans de la UE?

“Com està anant això de l’esperança i el canvi xaxis?” (“How’s that hopey, changey stuff working out?”)  Amb aquesta pregunta, la política ultraconservadora nord-americana Sarah Palin va canviar el món. El 2010, Palin havia reconegut el buit i el caràcter neoliberal tòxic de l’administració Obama que servia els interessos d’una petita minoria d’americans rics, així com la seva importància política per als republicans. Set anys després, suficients votants dels Estats Units havien arribat a una conclusió similar i van fer l’inconcebible, rebutjar més esperança i canvi xaxis sota la direcció d’Hillary Clinton, i escollir Donald Trump com a president dels EUA.

La cancellera alemanya Angela Merkel s’ha convertit en la cara de la UE, representant un futur millor, una Europa millor. Ella és la façana il·lustrada darrere de la qual s’ha produït i segueix produint-se la mort i la destrucció de vides i mitjans de subsistència, el medi ambient i els valors europeus. Aquest és el mateix paper polític que juga a Alemanya. Els beneficis empresarials són el que compten, la resta és la construcció d’un poblet de Potemkin amb bandera de ser xaxi. La UE s’ha convertit en una entitat on la realitat i les declaracions són diametralment oposades. Els exemples són inefables i en aquest sentit, el rebuig de Merkel a la iniciativa de Joe Biden de renunciar a les patents de les vacunes COVID-19 no ha estat una aberració. Aquest és només una baula més en la cadena del seu llegat polític. Val la pena analitzar aquest llegat –el que es pugui en un article de mida necessàriament limitada– en un intent de veure què hi ha darrere de la seva exhibició de virtut, que ha exaltat tant l’esquerra europea.

Esperança i canvi amb Erdogan

El 18 d’octubre de 2015, Merkel es va reunir amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan. Sota una pressió política que augmentava ràpidament a casa seva a causa de l’afluència de refugiats necessària per proporcionar mà d’obra barata a Alemanya, el seu govern va negociar un acord amb Erdogan per aturar el flux de migrants. Va prometre a Erdogan tres mil milions d’euros, va posar sobre la taula de negociacions viatges sense visat a la UE per a turcs a partir del 2016, així com la reactivació de les negociacions congelades sobre l’entrada de Turquia a la UE. Tot això a canvi de tancar la frontera de Turquia amb la UE per als refugiats. El pla es va presentar a la UE com a fet consumat només un parell de dies abans de la reunió prevista de Merkel amb Erdogan. Els estats membres, com sovint, no van tenir cap altra opció que signar com a propi el que era la voluntat de l’hegemon alemany. Els oficials de la UE en aquell moment van afirmar magníficament que no s’havien fet promeses concretes al president turc més enllà d’una oferta d’uns 500 milions d’euros d’ajut provinents del pressupost de la UE. Tanmateix, la xifra proposada per Merkel es va acabar acordant amb Erdogan, ja que Alemanya, aparentment, n’aportava la diferència. Aquest moviment va ajudar a estabilitzar políticament els dos líders que es trobaven enmig de grans crisis polítiques.

Merkel és el que Donald Trump voldria haver sigut: una exitosa negociadora sense escrúpols

Un any i mig després, poques setmanes abans d’un referèndum constitucional turc crucial, que havia d’obrir la porta a la dictadura d’Erdogan, Merkel va tornar a viatjar a Turquia per trobar-se amb Erdogan, proporcionant al líder turc una valuosa propaganda per a la seva campanya. Se li van prometre més milers de milions. Mentrestant, a casa, Merkel, la UE i els principals mitjans de comunicació difonen crítiques al líder turc pel seu caràcter antidemocràtic. La conclusió (fazit): podeu fer negocis amb Erdogan, que és més important que els valors democràtics. Així, la dona exemplar de la virtuositat europea va condemnar a milers de refugiats a ofegar-se a la Mediterrània i va ajudar a la creació d’una dictadura a Turquia. Merkel és el que Donald Trump voldria haver sigut: una exitosa negociadora sense escrúpols.

Però la feina bruta no va recaure tan sols en Erdogan. Allà on els refugiats s’escolen o prenen altres rutes, els vaixells de l’agència fronterera de la UE FRONTEX simplement fan retrocedir les seves embarcacions (per descomptat, infringint el dret internacional), deixant que molts morin a mar obert. Però llegiu la web del el Sistema Comú Europeu d’Asil de la UE i trobareu això: “La Unió Europea és una àrea de protecció per a les persones que fugen de la persecució o del dany greu al seu país d’origen”. Tot i que la dreta es mostra satisfeta que la frontera de la UE hagi estat gairebé tancada hermèticament als refugiats, l’esquerra celebra que la UE estigui oberta als refugiats. Totes dues ignoren educadament els cadàvers del Mediterrani.

El que ningú vol admetre és que la narrativa d’Esperança i Canvi de la UE s’ha anat desfent juntament amb la reputació de Merkel. Que la UE fos incapaç de donar una resposta unificada a la crisi del COVID-19 no és cap secret, ja que es van tancar les fronteres nacionals i alguns estats de la UE van arribar a requisar subministraments mèdics (inclosa l’Alemanya de Merkel) d’altres estats de la UE que ho necessitaven. L’intent de la UE de coordinar un programa de vacunes ha estat un desastre, encara en curs. Fins i tot el corrupte i incompetent Boris Johnson al Regne Unit va fer una feina millor, i això ja és dir molt.

Al Sud i l’Est d’Europa, els joves poden triar entre cap feina, una feina molt mal pagada al seu país o simplement una feina mal pagada en condicions sovint terribles al Nord-Oest d’Europa

Assistim a desenvolupaments similars pel que fa al canvi climàtic. Actualment, la UE adopta el “Pacte Marró” de Merkel, tot i que el seu “Programa Nacional del Clima” a Alemanya, tan aclamat als mitjans de comunicació convencionals, ha estat declarat inconstitucional pel màxim tribunal alemany perquè no compleix els objectius climàtics requerits. Igual que a Alemanya, estan tenint lloc a la UE tractes opacs en espais tancats al públic entre lobbies de pressió i polítics i tecnòcrates de la UE, que prometen molt més del que poden assolir, i que en lloc d’aturar el canvi climàtic, donen prioritat als beneficis corporatius. Hi ha molt efectisme, però encara no es coneixen mesures realment efectives. La UE va perdre la seva oportunitat durant la crisi del COVID-19 per començar a reconstruir millor. En lloc d’això, va permetre als governs subvencionar indústries altament contaminants, sovint sense condicions.

Allà on mireu, trobareu que a la UE s’estén inexorablement el neoliberalisme en benefici únic de les empreses. La desigualtat augmenta i, de manera similar als desenvolupaments als EUA, són els joves els que es troben a la picota de la política de redistribució de la UE, des de baix fins a l’1% superior. Espanya té una taxa d’atur juvenil del 40% i Itàlia del 33%. Això no inclou la sub-ocupació no desitjada o l’ocupació precària, on les xifres també són molt elevades. Al Sud i l’Est d’Europa, els joves poden triar entre cap feina, una feina molt mal pagada al seu país o simplement una feina mal pagada en condicions sovint terribles al Nord-Oest d’Europa. Què ha passat amb l’esperançadora i transformadora convergència xaxi europea?

Estats de l’Est de la UE: On són l’esperança i el canvi xaxis?

Un altre fenomen interessant són alguns estats membres de la UE Oriental. Allà els ciutadans han anat al carrer en protesta contra els seus governs corruptes i descarats i la disfuncionalitat de les seves suposades institucions democràtiques. Es troben incrèduls que la UE no faci res per aturar la corrupció desenfrenada que defineix els seus governs i les seves polítiques. Igual que Erdogan, els seus líders han après que la UE és un tigre de paper pel que fa a lleis i normes. El que compta són els negocis, sobretot amb l’hegemon de la UE, Alemanya. Proporcionen mà d’obra barata a l’Europa Occidental i poden fer allò que desitgin a casa, cosa que no només serveix per obtenir beneficis, sinó que soscava els sindicats de treballadors a l’Europa Occidental.

El periodista hongarès Panyi Szabolcs, en un llarg i brillant article d’investigació titulat “Com Orban va jugar-li a Alemanya, el gran poder europeu”, no només presenta l’escàndol més recent, sinó que connecta els punts per explicar la situació a Hongria. Explica com Victor Orban ha desenvolupat una relació basada en el benefici i la dependència mutus amb els responsables polítics alemanys i empreses alemanyes influents. La UE és irrellevant en el que narra Szabolcs. L’estratègia d’Orban, segons Szablocs, ha estat que “hi hagi una forta presència hongaresa on sigui possible, però que dominin els alemanys allà on no hi sigui. Audi, Mercedes i BMW saben que poden comptar amb el suport estable a llarg termini d’Hongria ”i Hongria amb el seu. En els moments crítics, els demana que expliquin a Merkel què ha de fer i ella després diu a la UE què ha de fer. Aquestes empreses alemanyes renuncien als valors democràtics dels que tan es parla a Europa per prioritzar els beneficis. Mentrestant, Orban és denunciat en el discurs de la UE com a “iliberal”, dictador o fins i tot feixista. Com Erdogan, ell també rep milers de milions de la UE. De fet, Orban és un dels polítics més astuts de la UE que entén realment la realpolitik, fins al punt d’haver-se mantingut en la seva posició davant del farol liberal-democràtic de la UE. Molts altres líders dels estats membres de la Unió Europea de l’Est no tenen els poders intel·lectuals d’Orban ni el seu sentit del llarg termini (és primer ministre des del 2010 i és el segon líder de la UE amb més temps al càrrec després de Merkel) i simplement saquegen i corren, deixant pas a la següent fornada de polítics corruptes. Tanmateix, com Orban, han entès que el que compta a la UE és proporcionar a les empreses alemanyes el que volen.

Rússia també ha fet caixa de l’hegemonia alemanya a la UE. Merkel i la UE poden renegar del govern de Putin i imposar-li pseudo-sancions, però Alemanya està construint el gasoducte Nordstream 2 amb Rússia. El gasoducte proporcionarà a Alemanya gas natural, que els economistes ambientals diuen que no necessita i que contradiu la política climàtica. Però els alemanys aposten per l’hidrogen líquid com a “font d’energia neta” per alimentar els tot terreny esportius, les limusines, els camions, els avions i la indústria, excepte que aquesta energia no és neta quan es produeix amb gas líquid. Un altre política de poblet de Potemkin.

El que compta a la UE és proporcionar a les empreses alemanyes el que volen

Putin, com Orban, sap com funcionen Alemanya i la UE. Tot i les sancions de la UE a causa de l’ocupació de Crimea per part de Rússia, la companyia alemanya Siemens simplement va lliurar turbines de gas a un port rus just a l’altre costat del mar Negre des de Crimea, que després van ser transferides a un altre vaixell i instal·lades a Crimea, proporcionant-li autonomia elèctrica. El respecte que Rússia li té a la UE de xaxisme de l’esperança i el canvi, es va demostrar recentment quan el ministre de Relacions Exteriors de Rússia, Lavrov, va denunciar públicament al ministre d’Exteriors de la UE, Borrell, o s’aprecia amb el tractament actual cap al dissident Navalny. Econòmicament Rússia, com li passa a la Xina, té a Alemanya al palmell de la seva mà degut a la seva dependència del gas. La UE continua traient pit amb Rússia, però algú ha sentit a Merkel amenaçant de cancel·lar el Nordstream 2 o boicotejar el gas rus? Aquest és el preu de la política mercantilista d’Alemanya.

Altres líders han après a jugar amb l’Europa xaxi de l’esperança i el canvi. Les normes i les lleis no compten. Polònia ha seguit el mateix camí malgrat el rugit de Brussel·les. Serà el primer ministre italià, Mario Draghi el següent en ignorar les normes de la UE, al ser ell més que ningú qui sap que són irrellevants, havent-les rebregat com a cap del Banc Central Europeu per salvar l’euro i la UE? Mentrestant, els tecnòcrates de la UE continuen buscant noves normes per aturar la desintegració del seu control sobre la perifèria. Sense èxit.

Què ha esdevingut l’esperança i el canvi?

El desenfrenat neoliberalisme de Merkel no només ha corromput la democràcia a mesura que els lobbies compren i determinen la política estatal i de la UE a tot Europa, sinó que ha permès que moltes empreses es converteixin en sindicats del crim. A Alemanya, només heu d’introduir “cas d’engany dièsel”, “Cum Ex”, “Wirecard”, “Greensill Bank”, “Grècia, corrupció, empreses alemanyes” al vostre cercador d’internet. Sembla que tots aquests corruptes van gaudir de la protecció del govern alemany, les seves agències i els fiscals. El sistema de càrtels i monopolis de la UE només pot prosperar gràcies a la protecció de la UE, sent el cas més recent el rebuig de Merkel a la renúncia a les patents de les vacunes COVID-19. O si realment voleu riure, consulteu “paradisos fiscals dins la UE”.

Sota Merkel, la UE ha abdicat de la seva responsabilitat envers els seus ciutadans. Ha estat fascinant veure com els alemanys han creat algunes de les teories conspiratives més increïbles per explicar els confinaments excessius durant la crisi de la Covid-19 a la seva nació. Només havien de dirigir-se a la pàgina empresarial del seu diari o lloc web de notícies per trobar-hi la resposta. Estan plens de titulars de com ha prosperat la màquina d’exportació d’Alemanya malgrat la pandèmia. Les fàbriques han funcionat a tota màquina, mentre que per mantenir les estadístiques d’infecció baixes, totes les altres persones estaven confinades a casa. L’excepció va ser l’estiu anterior, quan les companyies aèries, el sector turístic i la industria alemanya van pressionar perquè els turistes anessin de vacances (com compraran els nostres productes els europeus del sud si els turistes alemanys no hi gasten milers de milions?). Aquests turistes van portar a casa la segona onada de COVID-19. I si els cadàvers es van amuntegar, què passa? Són les exportacions, estúpid!

Merkel i la UE tampoc tenen dificultats per fer un gir cap al nacionalisme europeu. És difícil de creure el ressentiment entre molts alemanys quan veuen que després del Brexit el Regne Unit no s’ha enfonsat, tal com s’havia predit als principals mitjans de comunicació alemanys. No se suposava que Boris Johnson apareixeria vestit de cilici i cobert de cendra a l’entrada del parlament de la UE cridant “Si us plau, readmeteu-nos. Readmeteu-nos!”. Ara la UE ha descobert el seu compromís amb l’autodeterminació nacional defensant el dret d’Escòcia a un referèndum d’independència per abandonar Gran Bretanya. Curiosament, a Catalunya van donar suport a la brutal repressió del referèndum independentista català.

El què gran part de l’establishment nord-americà ha aprés de l’estratègia de l’esperança i el canvi xaxis, és el que Abraham Lincoln va anomenar: “Es pot enganyar tothom algunes vegades, i algunes persones sempre, però no es pot enganyar tothom sempre”. Ni tan sols amb mitjans de comunicació de masses i molt efectisme. El resultat als EUA va ser la presidència de Trump. Biden no és un radical. Però els nord-americans són més pragmàtics que els ideològics europeus. Està aportant canvis. Potser no és revolucionari, però és tangible. La possibilitat d’un retorn de Trump, o pitjor, és simplement massa angoixant.

Tot i això, Europa té una història d’absolutisme i feixisme no tan llunyana i pot ser capaç d’adaptar-se millor amb aquest règim. Si Trump hagués dit “Amèrica i Europa primer”, els europeus podrien haver esdevingut grans partidaris de la seva presidència. El neoliberalisme funciona molt millor sota el feixisme que la democràcia. Ja veiem com a l’Europa de l’Est i del Sud augmenta la presència de l’extrema dreta sota el lema “l’esperança i el canvi xaxis han fracassat”, donem una oportunitat als altres. Europa té un jovent que ha donat suport a l’esperança i el canvi xaxis, es va pintar la cara de blau amb estrelles grogues i es va embolicar amb banderes de la UE tararejant l’Oda de l’Alegria. Què passarà quan es facin adults i s’adonin que no hi ha esperança, cap canvi i que el seu planeta està sent destruït per proporcionar més beneficis a l’1% més ric? Segur que no trobaran gaire consol que Alemanya sigui la campiona mundial en exportar. I, com a molts als Estats Units, potser no els importarà la democràcia, que aleshores associaran amb l’esperança i el canvi xaxis.

Traduït per: Sergi Cutillas

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.