Compartir

Basquitis

Amb aquest article de Maria Corrales tanquem la primera col·laboració amb el diari Público sobre sobirania i crisi territorial. Maria Corrales parla d'alguns elements estratègics de l'esquerra abertzale que convindria importar.

Politòloga
28/10/2021

També pots llegir la versió en castellà a la web de Público accedint aquí

A Catalunya existeix un terme molt comú entre alguns nuclis que és el de la basquitis. Aquest adjectiu, com el seu propi nom indica, pretén definir, com si d’un catarro es tractés, la fixació d’alguns militants i no tan militants per tot el que té a algun tipus de vinculació amb l’esquerra abertzale. Tenir “basquitis” significa, o significava, importar a Catalunya tot el que tingués a veure amb l’independentisme basc, des del seu model organitzatiu fins la seva estètica. Amb molta bon ull, un amic descrivia a tots aquells que vestien amb botes de muntanya a Barcelona com els “escala-voreres”, fent èmfasis en l’obvietat del contrasentit de vestir amb l’equipament quechua en una ciutat sense muntanyes.

Potser per edat, o potser per ser filla de militar i recordar amb bastant claredat com el meu pare es llevava l’uniforme uns quants metres abans d’arribar a casa seguint les recomanacions de la caserna, jo mai vaig tenir un especial interès en tot aquest món que tanta afició despertava en el meu entorn universitari. Per contra, sí que vaig fer diversos viatges a Euskadi i van ser moltes les reunions amb el sindicat estudiantil basc, Ikasle Abertzaleak. Tots ells van passar a ser bons companys dels quals em va sorprendre, sobretot, la seva capacitat per a dissenyar estratègies a quatre anys vista i no separar-se d’aquests objectius ni un mil·límetre. Sobretot, perquè aquesta manera de fer les coses s’estila poc a la Catalunya d’arrels anarquistes.

Sigui com sigui, aquesta constància de l’esquerra independentista basca ha estat resumida en diverses ocasions per la portaveu de Bildu en el Congrés, Mertxe Aizpurua, amb aquesta rotunditat: “som gent de fiar i complim amb la nostra paraula”. I aquest no és un tema menor. No ho és, perquè, en general, tenim el costum d’elucubrar les estratègies dels partits polítics a partir del que no es diu, pensant fins i tot en si val la pena prendre’s de debò les paraules dels líders polítics. Què més cal afegir quan portem una setmana immersos en la brega de la reforma laboral precisament perquè el nostre President és expert en aquesta matèria del gir o, més aviat, del patinada discursiva. Per això és tan important la transparència de l’esquerra abertzale, perquè abunda poc, i sobretot perquè significa que quan Arnaldo Otegi diu, com va fer en la seva última entrevista en CTXT, que l’objectiu de Bildu és el d’un projecte confederal i el “d’influir de manera conjunta a l’hora d’aportar solucions democràtiques al model territorial de l’Estat”, aquestes paraules s’han de prendre seriosament

I és que no és per a menys. Perquè aquesta aposta estratègica significa que una part del nacionalisme basc ha decidit abandonar la relació d’exterioritat que històricament havia tingut Euskadi amb la transformació d’Espanya. En aquest sentit, com bé explica Xavier Domènech en el seu llibre Un haz de naciones, aquest paper d’avantguarda a l’hora de delimitar l’organització territorial de l’Estat havia estat reservada al llarg dels anys als partits catalans. Així va ser en la Primera República, en la Segona i també en la Transició. Contràriament, els partits bascos, en aquest cas capitanejats pel PNB, van aspirar en el debat constitucional a transformar, primer, la situació al País Basc a partir de l’aprovació del seu Estatut, per a, únicament a posteriori, definir de manera bilateral la seva relació amb Espanya. I parlant de Xavier Domènech, no sembla tampoc un assumpte menor que Arnaldo Otegi torni a posar en primer pla de la discussió el concepte de “sobiranies compartides” tan utilitzat per l’historiador català en els seus temps com a líder d’En Comú Podem.

L’agenda abertzale és clara: àmplies sobiranies pròpies, mecanismes per a l’exercici del dret a decidir, un marc competencial ampli i l’acceptació del caràcter nacional del poble basc. Totes aquestes propostes són compatibles amb un marc comú: el de l’Espanya plurinacional. Un projecte que, a diferència del que diuen alguns i algunes, no té res a veure amb les cessions, sinó amb el fil democràtic i republicà que ha ofert al conjunt del país els períodes històrics de major avanç progressista. Perquè no es pot parlar de llibertat republicana entesa simplement com la no dominació dels individus. La llibertat s’exerceix sempre de manera col·lectiva, i agradi més, o agradi menys, les nacions continuen sent els espais centrals on afirmar la nostra voluntat de ser en comú. De la mateixa manera, resulta caricaturesc llegir com alguns dels majors defensors de la sobirania espanyola en la seva relació amb Europa neguen la necessitat de construir aliances amb els nacionalismes perifèrics. Senzillament, perquè si acceptem, com argumenten, que el conflicte entre la sobirania democràtica i el “globalisme” continua sent l’eix central del nostre temps polític, és evident que l’auge dels partits independentistes i regionalistes respon al mateix fenomen. Per això, davant una mateixa causa, la conclusió no pot ser centralitzar cap a dins, sinó recuperar la capacitat de decisió que ha estat minada cap a fora.

Però tornem a l’intercanvi de rols entre Euskadi i Catalunya. Mentre l’esquerra abertzale ha entrat en escena com a actor amb voluntat d’incidir en la transformació política de fons de l’Estat, ERC sembla haver triat el camí contrari. De manera molt similar a l’Scotish National Party, el partit d’Oriol Junqueras ha decidit que la seva estratègia passa avui dia per governar bé la Generalitat i “ser més” amb l’objectiu últim de tornar a plantejar, tard o d’hora, un nou referèndum. Això es tradueix en una agenda pensada per a emportar-se victòries a casa que no té perquè implicar -i, de fet, fins avui no implica- cap agenda comuna per a la reforma d’Espanya. Només en aquesta lògica s’explica per què les negociacions dels Pressupostos Generals de l’Estat estan girant entorn de qüestions com la protecció del català en les plataformes audiovisuals i no, per exemple, sobre la derogació de la reforma laboral com sí que va plantejar Bildu en el seu moment. En aquest sentit, la Mesa de Diàleg, que en un altre temps podria haver suposat la llavor d’un nou pacte territorial, sembla avui més un instrument al servei d’un objectiu: guanyar temps per a demostrar al conjunt de l’independentisme que no existeix una contradicció insuperable entre la reforma d’avui i la ruptura de 2017, sinó que, com deia el poeta, el camí de la sobirania es fa al caminar.

Aquesta estratègia, legítima, per descomptat, podria acabar conduint al conjunt de l’Estat cap a un model més democràtic i confederal ja que no es pot avançar en noves conquestes per a Catalunya sense que això impliqui una redefinició del conjunt del model territorial. No obstant això, Espanya no és Gran Bretanya, i existeix el risc que aquest pla acabi xocant amb el mur de PP i VOX en 2023. Una majoria que malgrat els esforços del líder popular en el Parlament, Alejandro Fernández, fa molt que ha donat a Catalunya per perduda. No es tracta de dir que ve el llop, sinó de certificar l’evidència: l’Espanya en blanc i negre contra la utopia disponible de l’independentisme ha funcionat en el pla electoral, però no en l’avanç nacional i social.

Per això, si en algun context crec que val la pena recuperar la basquitis, és precisament ara. Bildu està proposant, amb molta valentia, una proposta política que passa per fundar un nou consens polític des del pilar del pacte territorial que uns altres es van obstinar a fer miques fa més d’una dècada. I la tasca no és senzilla. Fins al moment, el PSOE sembla entendre el debat territorial com un joc d’equilibris i és manifesta la seva falta de voluntat d’aprofitar el mandat de Sánchez per a fundar una nova idea Espanya, alguna cosa que sí que va pretendre en el seu moment Felipe González. D’altra banda, tenim a Isabel Díaz Ayuso fent de l’extractivisme de la seva regió la principal bandera política i econòmica del mandat. No obstant això, no és menys cert que la correlació de forces mai havia estat millor a l’hora de buscar agendes comunes i ancoratges que permetin al conjunt de les forces progressistes avançar o resistir en cas de trobar-nos davant un escenari de terra cremada.

Perquè al cap i a la fi, de vegades l’antagonisme aconsegueix unir més que qualsevol projecte d’afirmació en positiu. I és que per alguna cosa s’havia de començar. Per això, la qüestió del finançament, liderada, en aquest cas, pel País Valencià, el desmuntatge de l’Espanya radial o les reformes i descentralització que necessita el Poder Judicial podrien ser un assaig per a una agenda capaç de sostenir el paraigua comú sota el qual decidir compartir la sobirania. Alhora, és clar que existeixen qüestions claus com la reforma laboral que han de comprometre també a les forces sobiranistes l’estratègia de les quals ja passa per una diagnosi, segons la qual, no existeixen dues realitats paral·leles i inconnexes que separen Espanya dels seus territoris. Les següents setmanes, enmig del foc creuat de la coalició i la negociació dels pressupostos generals de l’Estat, seran claus per a això.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.