Compartir

Bildu i el Règim del 78: integració o transformació?

Un cop tenim clar que el paper d’EH Bildu no es dona des d’una posició de debilitat, sinó de fortalesa, cal entrar a preguntar-se si aquest nou lideratge dins del bloc plurinacional de la investidura pot comportar avenços en la resolució del conflicte territorial, cosa que vindria aparellada, necessàriament, d’una transformació del que fins avui ha estat el R78.

Politòloga
01/12/2020

És coneguda l’afició madrilenya de sortir de la feina i ocupar el mar de terrasses que, sigui a +40º o a -2 graus, cobreix gran part de la superfície del centre de la ciutat. Un costum que Ayuso va elevar al rang de “forma de ser” dels madrilenys i que gràcies a aquesta concepció ontològica de la Presidenta s’ha anat mantenint intacte des que s’acabés el primer confinament. En una d’aquestes tardes, conscients o inconscients d’estar-nos integrant dins del ritual identitari de la capital de l’Estat, un company d’EH Bildu em va dir una frase que em sembla un gran punt de partida per començar aquest article: a Bildu som gent de fiar.

Als que estigueu enganxats a l’actualitat del Congrés dels Diputats us sonarà la frase perquè és la mateixa idea amb la que Mertxe Aizpurua va tancar el seu discurs de la sessió d’investidura de Pedro Sánchez després d’anunciar “l’abstenció activa” -concepte ja carregat d’intencionalitat- amb la que EH Bildu va permetre la formació del primer Govern de coalició progressista des del retorn de la democràcia.

La transparència és un atribut que sempre s’agraeix, sobretot en contextos de desfeta de les veritats assumides, sempre fèrtils a les teories de la conspiració.

La transparència és un atribut que sempre s’agraeix, sobretot en contextos de desfeta de les veritats assumides, sempre fèrtils a les teories de la conspiració. I per molt que Partit Popular, VOX i C’s segueixin aquesta nova corrent amb entusiasme denunciant una conxorxa per repartir-se Espanya a bocins, la realitat és molt més diàfana del que sembla. De fet, després de molt rebuscar, els objectius de l’esquerra abertzale són clars si es presta atenció, fonamentalment, a dos documents: el discurs de la portaveu Mertxe Aizpura a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez i les ponències que la formació va debatre i aprovar en el seu Congrés de Refundació l’any 2017.

En base a aquests dos materials, intentaré respondre a dues preguntes:

  1. Representa l’acord de pressupostos entre el Govern i l’esquerra abertzale un èxit de “l’ordre democràtic” de l’Estat tal com defensa gran part de l’esquerra estatal i del reformisme català d’ordre?
  2. Ha substituït el País Basc a Catalunya en el seu lideratge històric d’una transformació d’Espanya feta a mida de l’abast de les seves conquestes?

País Basc: un peu dins del no-res

Quan especulem sobre la integració de qualsevol actor dins d’un ordre, el primer que cal preguntar-se, per molt redundant que sembli, és si existeix algun tipus d’ordre al qual integrar-se. Això de “l’ordre” en termes politològics n’hi diríem règim, entenent-lo com un sistema polític concret en un lloc i context determinats. Si recuperem el vell Gramsci, podríem anomenar-ho “bloc històric”, és a dir, una situació històrica concreta en la qual existeix una articulació d’un tot orgànic basada en tres principis: unitat ideològica, adequació de la iniciativa política a un grup dirigent i poder de coacció. Em centraré fonamentalment en la primera, en aquest cas. D’altra banda, també la més important per al marxista italià.

En el context democràtic espanyol no hem conegut encara cap nova ordenació que no sigui la de l’anomenat Règim del 78

En el context democràtic espanyol no hem conegut encara cap nova ordenació que no sigui la de l’anomenat Règim del 78, sentenciat en crisi a partir del 15-M. En aquest sentit, certificar la gravetat de la dolència ens pot ajudar a entendre la posició de força o debilitat amb la que juguen els actors en la seva relació amb l’hegemonia predominant. Per Aizpura, “el règim monàrquic del 78” segueix en una “crisi generalitzada” que es manifesta, entre d’altres coses, en les constants repeticions electorals que hem viscut en els últims anys. Jo afegiria que, lluny de resoldre’s, aquesta anàlisi que la portaveu abertzale va formular el 5 de gener d’aquest any 2020 s’ha fet encara més evident amb l’arribada de la pandèmia.

Un dels elements més clars d’aquesta fragilitat ha estat la incapacitat manifesta de Pedro Sánchez per construir un relat que aconseguís interpel·lar el conjunt del país contra el Coronavirus. És senzill: no es pot construir la teulada d’un discurs d’unitat sense consensos previs que cohesionin la societat en els seus fonaments. La Cultura de la Transició ja no existeix -per molt que s’intentessin recuperar paraules com Pactes de la Moncloa– ni cap altra cosa l’ha substituït. Les conseqüències han estat evidents en forma de nou greuge territorial amb focus a Madrid, l’ús d’un conjunt de lemes propagandístics cada cop més asèptics o la delegació final de la gestió sanitària en les Comunitats Autònomes.

Tota aquesta impossibilitat per sortir-se’n d’una posició de part i apel·lar al tot ha acabat dibuixant una societat dividida en dos que valora les mesures sanitàries en funció de la seva adscripció ideològica prèvia. Així, la famosa polarització, de la que alguns mitjans parlen dia sí dia també, tindria més a veure amb el trencament del pacte social que segueix sense reconstruir-se, que no pas amb la mania d’insultar-se  que alguns polítics haurien adoptat. Si posem el focus en aquesta descomposició, és molt més senzill entendre perquè EH Bildu, un partit que segueix sense acceptar els vells consensos de la Transició, pot tenir accés a quotes de poder polític com el que suposa un acord de pressupostos o de legislatura quan, com bé sap el Partit Comunista, aquesta era una condició sine qua non fins fa poc temps. I la conclusió és que un ordre que ja no és hegemònic, per molt que sigui l’únic disponible, no està en disposició d’exigir renúncies.

La segona qüestió que cal abordar és la relació particular del nacionalisme i de l’independentisme basc amb el règim del 78. L’historiador Xavier Domènech ho explica de forma cristal·lina al seu llibre Un haz de naciones: “la integració del nacionalisme basc en un nou règim polític no es va donar per la via de l’acceptació de la legitimitat constitucional, sinó per la via de la creació del marc estatutari” a través del que Domènech anomena “la via específica basca”.

En aquest sentit, com és conegut i com també va evocar Aizpurua en el discurs de la sessió d’investidura, el País Basc va votar majoritàriament en contra de la Constitució i a favor del seu Estatut que fins i tot va comptar amb l’abstenció de l’esquerra abertzale. Aquesta situació particular, sumada a la metodologia anòmala de l’aprovació del seu text estatutari i al reconeixement de la foralitat com una legitimitat d’origen prèvia a la Constitució, han dibuixat des d’aquell moment una relació d’exterioritat d’Euskadi amb els consensos fundacionals de la Transició que els ha permès obtenir una posició negociadora privilegiada, liderada fins a dia d’avui pel PNB.

Tornant als nostres dies, és notori, en aquest sentit, el nerviosisme del jetzales davant la nova centralitat de l’esquerra abertzale al Congrés dels Diputats. Una actitud comprensible, per altra banda, ja que la nova estratègia de EH Bildu posa en qüestió el lideratge dels d’Aitor Esteban al capdavant del nacionalisme basc que ells mateixos s’havien encarregat de deixar gravat al Congrés sota el nom de “grup basc”. En aquesta línia, cal recordar que fa només tres anys, abans que el Govern de Mariano Rajoy perdés la moció de censura, el PNB era caracteritzat pel reformisme d’ordre català com “l’estabilitzador espanyol” capitalitzant mesures tan importants com l’acord per pujar les pensions. I és que el desplaçament dels jetzales en el mapa polític té importants conseqüències pel que fa a la política catalana tenint en compte la referencialitat que aquests havien adquirit en actors com el grup Godó o el propi Partit Nacionalista de Catalunya. No és d’estranyar, doncs, que els mateixos que lloaven a Aitor Esteban pels seus acords amb el Partit Popular avui siguin molt més reservats a l’hora d’atribuir virtuts similars a EH Bildu.

Per altra banda, no es pot negar que els d’Otegi també han aixecat passions entre les dretes espanyolistes. PP, C’s i VOX lideren un segon relat amb força adeptes al conjunt de l’Estat segons el qual el PSOE s’hauria apartat definitivament del constitucionalisme i de la defensa dels consensos de la Transició. És evident que aquesta no és una recriminació sincera tenint en compte que el PSOE ha actuat tots aquests mesos com el millor guardaespatlles del verdader pilar del sistema polític, la Monarquia, i ho ha fet de la mà d’aquestes tres formacions de la foto de Colón votant sistemàticament en contra de les comissions d’investigació que s’han presentat al Congrés per tractar la corrupció de Joan Carles I.

Tanmateix, si bé és cert que la recuperació del fantasma d’ETA s’està utilitzant per reconstruir l’eix de l’Espanya i l’Anti-Espanya després del punt mort en el que es troba el procés català, no és menys verídic que la caracterització de l’esquerra abertzale com l’enemic a eliminar ha servit de cohesionador del bipartidisme des dels temps de Felipe González. Així, s’estan fent freqüents en els últims mesos les enquestes que ens alerten sobre la pèrdua de la memòria del que van ser les actuacions de la banda armada. Enquestes com la d’aquest octubre realitzada per GAD3 que afirmava que el 70% dels menors de 35 coneixen poc o res sobre Miguel Ángel Blanco.

No és casualitat, doncs, que a la vegada que es parla d’ETA al Congrés i als mitjans de comunicació, s’hagi produït una ofensiva cultural en forma de llibres, i, especialment, de sèries, sobre aquell període amb especial èmfasi en tot el fenomen que ha estat l’adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu, Pàtria, que, com és conegut, parteix d’un enfocament dirigit a recuperar aquest consens social entorn a un país pacificat que té a l’esquerra abertzale com a mirall advers. Aquesta omnipresència de la banda ha provocat que, segons la citada enquesta de GAD3, el 50% de la ciutadania pensi que ETA segueix activa.

En conclusió i responent a la pregunta que ens plantejàvem al principi: són els acords entre  Bildu i el Govern una assimilació de l’esquerra abertzale per part de “l’ordre democràtic” de l’Estat? L’evidència ens diu que no, per dos motius molt concrets:

  1. Bildu ha pogut intervenir en la política d’estat adquirint centralitat i quotes de poder sense acceptar els consensos de la Transició gràcies a la debilitat del Règim del 78 que, fins el moment, havia decidit qui tenia accés a intervenir en la política d’Estat i qui no.
  • La normalització democràtica de l’esquerra abertzale al Congrés no només no reforça l’ordre provinent de la Transició sinó que el debilita deixant sola la dreta fent front al fantasma d’ETA.

La reforma d’Espanya: de Pi i Margall a Otegi?

Un cop tenim clar que el paper d’EH Bildu no es dona des d’una posició de debilitat, sinó de fortalesa, cal entrar a preguntar-se si aquest nou lideratge dins del bloc plurinacional de la investidura pot comportar avenços en la resolució del conflicte territorial, cosa que vindria aparellada, necessàriament, d’una transformació del que fins avui ha estat el R78.

Des d’una mirada al nostre passat més llunyà, però també més recent, Catalunya és qui havia assumit el rol d’avançada en relació a les nacions alternatives. Ho va fer durant la Primera República, durant la Segona i també a la Transició. En aquest sentit, tal com ens recorda l’historiador Xavier Domènech, la diferència fonamental entre bascos i catalans durant l’últim debat constitucional va ser que els primers aspiraven a transformar la situació del País Basc i la seva relació amb Espanya, mentre que el segons pensaven que sense transformació d’Espanya no hi hauria encaix per a Catalunya.

El cert és que la història del catalanisme ha funcionat com un pèndol d’anades i vingudes en el que cada intent fracassat d’aportar un nou projecte col·lectiu per al conjunt de l’Estat ha tingut com a resposta la decisió de refugiar-nos a construir la nació catalana des de dins. Aquests períodes s’han anat intercalant ja des dels temps de Valentí Almirall decebut per la derrota de les tesis de Pi i Margall i només el temps dirà si el procés sobiranista forma part d’un d’aquests cicles o estem davant d’un moviment polític de naturalesa radicalment diferent. El que sí sabem, però, és a que a diferència d’altres moments històrics d’avenç progressista, els principals partits catalans ni estan ni se’ls espera en el lideratge d’una transformació de base a l’Estat.

Així doncs, pot produir-se un intercanvi de papers entre l’esquerra catalana i la basca? La meva opinió és que el rol de Bildu està ajudant a vertebrar unes aliances i una certa agenda conjunta entre el que suposaria l’espai de Podemos i els partits independentistes, sense que això signifiqui implicar-se en la resolució d’alguns dels principals melons oberts que té avui l’Estat com un tot integral. Per contra, l’objectiu de l’esquerra abertzale passa per ampliar política i electoralment el seu espai a Euskal Herria a través dels anhels que va representar Podemos en el seu dia.

Mertxe Aizpurua va deixar clara aquesta intenció en el seu discurs d’inici de legislatura: “Aquest Govern és l’última oportunitat de l’Estat per demostrar que es pot resoldre democràticament la qüestió territorial. És l’últim tren cap a l’última estació”. Una frase que assumeix “la transformació de l’Estat” des d’una visió d’exterioritat coherent amb l’imaginari imperant en una nació a la que s’ha reconegut una sobirania originaria prèvia a la Constitució. Encara més cristal·lines són, en aquest sentit, les ponències que EH Bildu va aprovar el 2017 on es deia explícitament que “a Espanya no existeixen condicions històriques que facilitin la posada en marxa d’un procés de democratització radical”.

Els abertzales comencen a constituir-se com els facilitadors de la possibilitat que ERC s’emancipi dels de Puigdemont i porti a la pràctica, d’una vegada, el seu pla per “eixamplar la base”

De fet, si avancem una mica més en el document de debat d’aquest Congrés de refundació trobarem una secció en la que es mostra la voluntat “d’agrupar cada vegada més sectors” on els d’Otegi deixen clar que un dels grups als quals es vol interpel·lar és a les “persones que ubiquen les oportunitats de democratització en el canvi estatal i que han vist com aquesta esperança es truncava”. Des d’aquesta perspectiva, he de dir que llegint el conjunt dels documents, una de les coses que més m’ha sorprès és l’anàlisi que fa l’esquerra abertzale del 15M com a “procés favorable a la sobirania” al costat d’altres processos com l’independentista català. Una interpretació que forma part de l’ADN d’una petita part del sobiranisme català àmpliament compartida en alguns espais com :Sobiranies, però que no s’ha consolidat en el temps com a majoritària en cap de les formacions polítiques sobiranistes ni independentistes a Catalunya.

Seguint aquestes afirmacions, podríem dir que l’estratègia de Bildu al Congrés té molt a veure amb la voluntat de llençar l’ham en el sí de les expectatives de canvi a l’Estat per després endur-s’ho cap casa. No obstant això, com deia al principi, l’aposta de l’esquerra abertzale s’està traduint en una major cohesió de les forces progressistes de la moció de censura gràcies a l’efecte mirall que els de Bildu generen a ERC. Així, si el PNB ha marcat la pauta al que avui és el PNC, els abertzales comencen a constituir-se com els facilitadors de la possibilitat que ERC s’emancipi dels de Puigdemont i porti a la pràctica, d’una vegada, el seu pla per “eixamplar la base”.

BASE REPUBLICANA

Finalment, responent a la pregunta amb la que titulava l’article, arribem a la conclusió de que no ens trobem en un moment d’integració ni de transformació, sinó més aviat de reagrupament de sectors. En aquest cas, dels espais que durant l’última dècada han liderat l’intent truncat d’assalt als cels amb part del sobiranisme basc i català. Una aliança que, no obstant això, té una gran importància per ser la base de qualsevol horitzó republicà i plurinacional que, d’alguna manera, pot mantenir vives les pulsions de canvi davant d’una nova acceleració dels esdeveniments. En la dimensió i el potencial d’aquest bloc radica, ara per ara, el futur del país.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.