Compartir

Catalunya: un país de tres espais i mig

Aquest article és una anàlisi d'un sistema polític en evolució. S'estableix quins són els blocs que conformen els espais polítics i l'escenari de pactes que s'obrirà després de les eleccions.

Politòleg
10/02/2021

El sistema polític espanyol nascut després de la Transició es va caracteritzar per un bipartidisme imperfecte, on dos grans partits polítics es disputaven l’hegemonia política al Congrés de Diputats (Reniu, 2018). Aquest bipartidisme era imperfecte (Blanco Valdés, 2017) perquè ambdues forces podien completar les seves majories a través del suport parlamentari de partits més petits. Aquest esquema explica dues investidures consecutives als anys 90: la de 1993 on el PSOE obté el suport de CiU i PNB i la de 1996 on el que aconsegueix els seus vots és el Partit Popular. La literatura sobre la qüestió va descriure aquest funcionament regular de les institucions amb una expressió molt gràfica: Espanya té un sistema de partits de dos partits i mig.

Les conseqüències del 15-M i l’arribada de Podemos a les institucions de l’Estat van transformar el sistema de partits espanyol des dels dos partits i mig als dos blocs i mig. L’aparició de VOX, substitut aritmètic de Ciutadans, ha consolidat aquesta tendència: els principals partits d’esquerres (PSOE i Unidas Podemos) i de dretes (PP, VOX i C’s) a nivell estatal obtenen una representació parlamentària força similar, constituint dos blocs diferenciats. D’aquesta manera, la resta de l’arc parlamentari completa majories polítiques i pot posar nous temes a l’agenda: des de la qüestió catalana per part d’ERC a les reivindicacions de Teruel Existe. Ara, però, per primer cop a la història i després de moltes reticències, el seu interlocutor és un govern de coalició (Reniu, 2019). Caldrà veure si en els propers anys es consolida aquest sistema de blocs o es torna a un sistema de bipartidisme imperfecte. 

El sistema de partits català té una sèrie de característiques pròpies que l’allunyen de l’esquema que descrivíem abans. En primer lloc, des de 1980 hi ha representades com a mínim 5 forces polítiques al Parlament de Catalunya -i enguany podrien entrar a la cambra entre 8 i 9 partits diferents-. A més, la existència d’un vot dual i de la clivella nacional -en funció de l’elecció, guanyava CiU o el PSC-, afegeix complexitat a la naturalesa del sistema de partits català. 

La singularitat del sistema de partits català ha tingut un impacte en la manera de conformar majories polítiques (Jordi Matas, 2003). De fet, la gran força dominadora dels anys 80 i 90, Convergència i Unió, era una coalició estable entre dos partits polítics diferents. Per tant, Catalunya sempre ha investit governs de coalició -ja siguin preelectorals o postelectorals-, des de CiU, passant pel tripartit i també el govern de Junts pel Sí. La dinàmica política a Catalunya està acostumada a pactes, dissensions públiques i a que els inquilins del Palau de la Generalitat estiguin obligats a pactar per a la seva investidura o per a aprovar els pressupostos.  

Tanmateix, els anys del procés han provocat una sèrie de transformacions al sistema polític català. En primer lloc, les formacions dominadores (CiU i PSC) han vist com els seus suports minvaven de manera clara. Només cal observar les eleccions de l’any 2010 per a copsar la dimensió d’aquest canvi; el PSC de Montilla fracassava estrepitosament assolint 28 escons i un 18,32% dels sufragis. 11 anys després, l’exministre Salvador Illa està en disposició d’obtenir un resultat molt semblant que, en canvi, serà percebut com un gran avenç socialista. Per la seva banda, l’any 2010 Convergència i Unió obtenia 62 escons que la situava a només 6 de la majoria absoluta -un resultat que cap dels seus partits successors serà capaç d’aconseguir-.  

Els tres espais

El darrer lustre a Catalunya va culminar la davallada dels grans partits i va establir una correlació de forces prou diferent. Mentre la clivella nacional polaritzava posicions entre independentistes i unionistes, s’han anat consolidant -com a mínim- tres espais polítics que aspiren a liderar governs al nostre país. Certament, aquests espais estan vius i interactuen amb altres actors de frontera que els condicionen, complementen o els matisen. A més, aquests espais són susceptibles d’obtenir més suport electoral en funció de l’elecció que es tracti, del candidat o candidata que presentin o del context immediat que apliqui segons el moment.

Cal aclarir que podem parlar d’espais -i no necessàriament de partits- perquè tots tres són susceptibles de ser més grans, involucrant petits actors al seu si, o de competir per bosses importants de votants amb altres. Aquests tres espais comparteixen una característica comuna: són capaços d’obtenir al voltant d’un 20% dels vots gairebé a cada elecció. Això implica que la resta de l’electoral (un 40%) opta per moltes diferents opcions polítiques. 

Qualsevol lector interessat, haurà entès que aquesta anàlisi és un esbós d’un sistema polític en plena evolució.

El primer espai del que parlarem és que es reuneix al voltant d’Esquerra Republicana de Catalunya. El citem en primer lloc perquè des de fa un lustre obté aproximadament aquest 20% dels vots al qual fèiem referència. Les eleccions europees de 2014, on la candidatura encapçalada per Josep-Maria Terricabras va arribar a un 23,7% dels vots, va ser un punt d’inflexió per als republicans en termes de resultats electorals. Malgrat que, posteriorment, ERC va obtenir resultats per sota del 20%, en totes les darreres comtesses electorals -municipals, europees, catalanes i espanyoles- han superat aquesta marca a Catalunya.

Junts per Catalunya és l’espai més complex d’analitzar, per la seva mutació constant en els darrers temps. En qualsevol cas, és evident que la victòria a les eleccions europees de 2019 (28,52%) i el resultat del 21D de 2017 (21,65%) permet imaginar aquesta força com a alternativa política capaç d’assolir victòries a Catalunya en diferents convocatòries electorals. 

En tercer lloc trobem un espai que, actualment, podem identificar amb el Partit dels Socialistes. Si bé és cert que una part important del possible votant socialista l’any 2017 va optar pel vot útil unionista -Ciutadans-, de les forces no independentistes només el PSC ha pogut sostenir uns resultats a eleccions locals o generals propers al 20% durant la dècada passada.

Qualsevol lector interessat, haurà entès que aquesta anàlisi és un esbós d’un sistema polític en plena evolució. Per aquesta raó, el quart espai no el podem agrupar com a un de sol, ja que agrupa diferents partits i forces polítiques que poden arribar a pactar o a completar majories amb els tres espais principals, però en cap cas liderar governs -més enllà de l’àmbit local-. 

L’elecció de 2021

Els anys del procés van comportar, com avançàvem, la debilitació dels partits clàssics -en clau de governabilitat catalana-. CiU va desaparèixer i el PSC va veure’s superat per forces com Ciutadans a les eleccions catalanes o En Comú Podem o ERC a les eleccions generals. Un cop desinflada la urgència unionista, que va servir per a que Inés Arrimadas fos la candidata amb més escons al Parlament, el PSC ha estat capaç de recollir part d’aquells suports puntuals.

Així, a dia d’avui, els tres espais que presentàvem pugnen per l’hegemonia política a Catalunya. El cert és que, al marge de qui quedi primer, la clau de tot plegat serà la capacitat per a teixir pactes i complicitats amb d’altres forces polítiques. En aquest sentit, les legislatives d’enguany no es diferenciaran del resultat del 2017. Llavors l’aritmètica va ser complexa i no hi havia forces de magnitud mitjana que poguessin completar les majories dels tres partits principals.

Aquestes eleccions consoliden aquesta Catalunya de tres espais i mig, on és complex formar govern i completar majories parlamentàries sense el concurs de -com a mínim- dos espais d’aquests tres que presentem. El quart espai, plural i no articulat, acaba per tenir un paper a les investidures -com la CUP- o a l’aprovació de pressupostos -Comuns-, tot i que també podrien formar part del govern de la mà d’un soci majoritari. Per tant, els pactes estaran al bell mig del debat polític postelectoral i marcaran la possible formació de govern -tot i que no s’ha de descartar una repetició electoral-. 

Les circumstàncies que han envoltat la convocatòria electoral de 2021 també tenen una lectura partidària. Mentre la major part de forces polítiques acceptava un ajornament, el Partit dels Socialistes ha apostat, amb la complicitat del poder judicial, per mantenir la data del 14 de febrer. Si bé és cert que es tracta d’una situació sense precedents -no només per la pandèmia, sinó per l’absència de President-, la decisió de portar als tribunals el decret d’ajornament electoral pot tenir un impacte en els mateixos resultats a través de l’abstenció de diferents grups socials. 

Aquestes eleccions consoliden aquesta Catalunya de tres espais i mig, on és complex formar govern i completar majories parlamentàries sense el concurs de -com a mínim- dos espais d’aquests tres que presentem

Les enquestes pronostiquen una participació baixa. Segons el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, la participació descendiria un 17% en relació a les eleccions del 21 de Desembre de 2017. Aquesta previsió a la baixa de la participació és també ratificada per l’enquesta del CIS i d’altres encarregades per a mitjans de comunicació. 

Les tres principals candidatures tenen punts forts i debilitats pel que fa al seu missatge públic i a la seva capacitat de teixir majories. Mentre el PSC parteix amb l’impuls de l’efecte Illa, derivat del suport dels mitjans de comunicació de l’Estat a la seva candidatura, la seva principal mancança és la impossibilitat de teixir pactes amb els partits independentistes. Aquesta circumstància limita les opcions de Salvador Illa d’arribar al Palau de la Generalitat, ja que necessitaria, hipotèticament, una coalició zombi amb els vots de forces com els comuns, però també de PP o VOX.

Junts disposa d’una bossa de vots clàssica i d’un votant, segons el CEO, dels més fidels de l’arc parlamentari. A més, ha estat capaç de treballar la frontera amb Esquerra Republicana amb força èxit, especialment a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i això, enguany es presenten amb un partit a mig construir després de trencar amb el PDECAT i amb la sensació de manca de projecte ideològic en l’eix social, després d’haver incorporat figures com Joan Canadell a la seva candidatura.

Esquerra Republicana té un avantatge que és alhora una debilitat: és el partit amb més fronteres del sistema de partits català. A l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió del mes de desembre de 2020, el numero d’indecisos de cara a aquestes eleccions es situava en un 39,2% i més d’una quarta part d’aquests dubtava entre els republicans i una altra força política. La seva principal frontera és amb Junts, però també en té amb els Comuns, la CUP o el PSC. A priori, aquest fet li hauria de permetre de poder arribar a pactes amb diferents partits. Tot i això, els anys de govern amb Junts i la gestió de la pandèmia poden arribar a passar factura a Esquerra.

Lideratges

Les forces independentistes, parafrasejant Sáenz de Santamaría, van ser privades dels seus líders després de la tardor de 2017. Aquest fet les ha obligat a generar relleus que, de ben segur, poden tenir menys incidència pública que la que tenien aquells que els dirigien abans d’anar a l’exili o a presó. La substitució de Junqueras i Puigdemont al capdavant de les llistes d’ERC i Junts és una qüestió central -i que curiosament no ha centrat massa el debat públic-. Pere Aragonès ha heretat l’estructura d’Esquerra Republicana i ha plantejat una campanya plural on diferents cares visibles (incloent-hi Junqueras i Rovira) participen de la campanya i apareixen als cartells. Per la seva banda, Junts va realitzar unes primàries per escollir candidata a la presidència de la Generalitat, que va guanyar Laura Borràs. Malgrat no tenir la projecció de Puigdemont, la presidenciable insisteix en treballar el votant independentista de pedra picada i ofereix un atractiu innegable: la possibilitat que una dona arribi per primer cop a encapçalar el Govern de la Generalitat. 

Salvador Illa, però, ha estat el gran protagonista en aquest apartat. L’exministre va arribar a negar, poques hores abans que es fes oficial l’anunci, que anés a substituir Miquel Iceta al capdavant de la llista al Parlament dels socialistes. Amb aquest moviment el PSC buscava un cop d’efecte amb l’objectiu d’aprofitar l’exposició pública i l’alt grau de valoració i de coneixement de l’antic responsable de les polítiques de sanitat del govern espanyol.

Joc de pactes: escenaris

Catalunya, però, no són només aquests tres espais. Afortunadament. Al voltant d’un 40% d’electors optarà per altres forces com els Comuns o la CUP, però també per Ciutadans, PP o VOX. Sobre aquests partits, cal comentar dues novetats i una incògnita. La novetat més clara és la presència de VOX, que amb tota probabilitat obtindrà representació a la cambra catalana. En segon lloc, cal destacar la coalició preelectoral entre la Candidatura d’Unitat Popular i Guanyem, que tal vegada aportarà una mica més de pragmatisme institucional a la política de pactes dels cupaires

La incògnita serà la política de pactes d’En Comú Podem. Òbviament, primer caldrà veure quin espai aconsegueix acabar en primer lloc i quina capacitat de teixir aliances tenen ERC i PSC per tal d’oferir als comuns quelcom. Ara bé, sembla que els comuns tornaran a jugar un paper destacat després del 14F.

Ara mateix, però, podem preveure tres escenaris probables. Un primer escenari on s’escenifiqui un pacte entre dos dels tres espais principals (ja sigui un pacte entre el PSC i una de les dues grans forces independentistes o una nova coalició independentista). En segon lloc, es podria donar una coalició d’esquerres, liderada per ERC o PSC, amb el concurs de Comuns i l’abstenció de terceres forces. En tercer lloc, una coalició unionista, on Salvador Illa pugui rebre suports de les forces contràries a la independència i, eventualment, un suport explícit o una abstenció dels Comuns. 

La descripció breu dels escenaris possibles permet imaginar l’alt grau de possibilitats d’un bloqueig institucional que porti a una repetició dels comicis, sobretot si tenim en consideració que no sembla factible ni que els socialistes puguin pactar amb els independentistes ni tampoc una reedició per la via ràpida de l’acord de coalició entre Esquerra Republicana i Junts.

Conclusions

Els esdeveniments polítics del passat recent han canviat el sistema de partits català, fent-lo encara més multipartidista i amb un alt nivell de fragmentació. Les eleccions del 14F poden confirmar un sistema de tres espais i mig, on tres forces obtenen al voltant d’un 20% dels sufragis però necessiten pactar entre elles o amb terceres per tal de completar majories i garantir la governabilitat del país.

L’alta fragmentació condiciona la campanya i augmenta les possibilitats d’una repetició electoral. De la mateixa manera, aquesta circumstància permet que l’aritmètica atorgui un paper a VOX en la definició del proper govern de la Generalitat, encara que el candidat socialista rebutgi el seu hipotètic suport en campanya.

En conclusió, de confirmar-se aquesta tendència que preveiem, la política catalana s’haurà d’acostumar a conviure amb lideratges compartits i amb governs de coalició construïts de manera diferent als que hem tingut fins a l’actualitat. Amb tota probabilitat, el pes de petites forces capaces de completar majories pot ser més rellevant, com passa a d’altres països com Holanda, Bèlgica, Finlàndia o Suècia. A més, l’habilitat dels partits per a dialogar i arribar a acords amb rivals electorals pot ésser un factor a tenir cada vegada més en compte. 

Bibliografia

Blanco Valdés, R. (2017). El año que vivimos peligrosamente: del bipartidismo imperfecto a la perfecta ingobernabilidad. Revista Española de Derecho Constitucional, 109, 63-96.

Jordi Matas, J. M. (2003). La política de las coaliciones en Cataluña. Revista Española de Ciencia Política. Núm. 9, pp. 83-112.

Reniu, J. M. (2019). Reticencias coalicionais ou estratexia política? As dificultades na formación de gobernos estatais de coalición en España. Administración & cidadanía: revista da Escola Galega de Administración Pública.

Reniu, J. M. (2018). Sistema político español. Huygens Editorial.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.