Un cop tenim clar que el paper d’EH Bildu no es dona des d’una posició de debilitat, sinó de fortalesa, cal entrar a preguntar-se si aquest nou lideratge dins del bloc plurinacional de la investidura pot comportar avenços en la resolució del conflicte territorial, cosa que vindria aparellada, necessàriament, d’una transformació del que fins avui ha estat el R78.
La Constitució ha acabat convertint-se, juntament amb la corona, en el dic de contenció que impedeix qualsevol reforma o interpretació diferent que se’n faci.
Per fer que guanyi la vida cal posar en marxa, de forma urgent, les transformacions. (…)
Altrament, la por i manca d’esperança de la majoria seran fàcilment instrumentalitzats.
És el moment d’obrir nous espais de debat i reflexió a l’esquerra per repensar les vies emancipadores del futur.
És clar que cal obrir les escoles avui 14 de setembre, però no així. Obrir-les així respon a la desídia del Departament.
(…) a mesura que passen els dies sembla que les mesures preses per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social s’allunyen de tot el que voldríem (…), i ni tan sols mesures neokeynesianes seran realment considerades.
Ortega y Gasset es queixava iradament que Alfons XIII de Borbó pretengués “tornar a la normalitat” després d’haver participat activament d’un règim corrupte i en decadència. Segons l’opinió d’Ortega només hi havia una única alternativa, sintetitzada en una consigna dràstica que parafrasejava els generals romans que van haver d’enfrontar-se amb Cartago: Delenda est Monarchia (la Monarquia ha de ser destruïda).
Què ha passat a Badalona, es pregunta mitja Catalunya? Com s’explica que no s’arribi a un pacte d’esquerres contra un dels exponents del Trumpisme català? Per què no es va arribar a firmar un acord que semblava raonable i que a priori beneficiava tothom? Oi que no s’entén? Doncs no. Ni des de fora, ni diria que des de dins tampoc massa. En aquest article, encara que sigui per auto-teràpia, provarem d’explicar-ho.
La globalització neoliberal ha pres, especialment a partir de la dècada dels noranta, la forma d’un procés de sostracció de sobiranies populars, cosa que ha portat a un creixement de les qüestions nacionals en diversos, i a vegades fins i tot oposats, sentits.
