Si alguna cosa hem d’aprendre de la crisi de la covid-19 és que necessitem ampliar urgentment la nostra visió, i les nostres referències, per connectar les preguntes i els models, i els indicadors i les narratives que fem servir, per respondre-les amb una nova bioeconomia circular que ja comença a obrir-se camí malgrat l’hostilitat de tots els camps monodisciplinaris tradicionals.
Les crisi han existit periòdicament des de l’inici del capitalisme. El National Bureau of Economic Research dels EUA recopila 33 d’elles només des de 1854, una mitjana de dues per dècada, no havent hagut mai un període sense crisi durant més d’ 11 anys. Tot indica que el capitalisme conté alguna característica intrínseca que condueix a això.
Aquest confinament en certa manera és una volta més al primer replegament que va començar fa dècades amb el desplaçament massiu de la majoria de la població.
Qui cregui que el treball a casa és una cosa nova és que no ha llegit a Edward P. Thompson. Per a ell la “forma normal” anar a treballar, que jo vaig observar en la meva infància, consistia a baixar en sabatilles a l’estudi amb una fumejant tassa de cafè en mà. El soroll de la màquina d’escriure era “treball”.
Un recent estudi de diversos politòlegs de la Universitat de Barcelona afegeix motius de preocupació: la crisi de salut pública hauria fet augmentar entre la ciutadania espanyola la tolerància a les restriccions de drets i llibertats, així com el suport a solucions autoritàries i tecnocràtiques.
Què ha passat a Badalona, es pregunta mitja Catalunya? Com s’explica que no s’arribi a un pacte d’esquerres contra un dels exponents del Trumpisme català? Per què no es va arribar a firmar un acord que semblava raonable i que a priori beneficiava tothom? Oi que no s’entén? Doncs no. Ni des de fora, ni diria que des de dins tampoc massa. En aquest article, encara que sigui per auto-teràpia, provarem d’explicar-ho.
Amb tot, ni el que ja sabem del coronavirus ni la nova informació que va apareixent no treuen el xoc de que ens ha canviat la vida de dalt a baix i ens ha sumit en un estat d’angoixa i incertesa.
El capitalisme ha privatitzat el dolor, la qual cosa sens dubte li ha resultat molt rendible. D’una banda, ha explicat el trastorn mental com un problema químic o biològic individual que en la seva major part ha de ser tractat amb medicaments.
Amb tanta distopia amunt i avall, no puc evitar preguntar-me si ara resultarà que és el nostre dia a dia des de sempre. Aquesta idea no deixa de rondar-me durant la vivència de la pandèmia mundial que ha retornat la paraula al top. I no em refereixo tant als porcs senglars envaint la Diagonal de Barcelona, sinó a aquesta societat indesitjable, deshumanitzada, tirànica, aterrada i controladora, a l’extrem oposat del que qualsevol de nosaltres hem fantasiejat com a utopia.
