Què ha passat a Badalona, es pregunta mitja Catalunya? Com s’explica que no s’arribi a un pacte d’esquerres contra un dels exponents del Trumpisme català? Per què no es va arribar a firmar un acord que semblava raonable i que a priori beneficiava tothom? Oi que no s’entén? Doncs no. Ni des de fora, ni diria que des de dins tampoc massa. En aquest article, encara que sigui per auto-teràpia, provarem d’explicar-ho.
Amb tot, ni el que ja sabem del coronavirus ni la nova informació que va apareixent no treuen el xoc de que ens ha canviat la vida de dalt a baix i ens ha sumit en un estat d’angoixa i incertesa.
El capitalisme ha privatitzat el dolor, la qual cosa sens dubte li ha resultat molt rendible. D’una banda, ha explicat el trastorn mental com un problema químic o biològic individual que en la seva major part ha de ser tractat amb medicaments.
Amb tanta distopia amunt i avall, no puc evitar preguntar-me si ara resultarà que és el nostre dia a dia des de sempre. Aquesta idea no deixa de rondar-me durant la vivència de la pandèmia mundial que ha retornat la paraula al top. I no em refereixo tant als porcs senglars envaint la Diagonal de Barcelona, sinó a aquesta societat indesitjable, deshumanitzada, tirànica, aterrada i controladora, a l’extrem oposat del que qualsevol de nosaltres hem fantasiejat com a utopia.
La globalització neoliberal ha pres, especialment a partir de la dècada dels noranta, la forma d’un procés de sostracció de sobiranies populars, cosa que ha portat a un creixement de les qüestions nacionals en diversos, i a vegades fins i tot oposats, sentits.
El nostre estat de benestar no es va dotar de polítiques públiques d’habitatge, ni de xarxes universals de serveis socials i garantia de rendes.
Està per veure si aquesta crisi, que posa en relleu una vegada més de la importància de la ciència i dels serveis públics de salut universals serà un revulsiu per a l’extrema dreta o si bé aprofitaran aquesta crisi per, una vegada més, treure rèdit de la por de la ciutadania a un perill intangible.
