Compartir

Comentaris d’un lliurepensador al nou llibre de Pablo Iglesias

23/05/2022
Pablo Iglesias en una entrevista realitzada pel diari Público – Alfredo Langa

Ressenya de Verdades a la cara. Recuerdos de los años salvajes, Editorial Navona, Barcelona, 2022

Aquesta ressenya està escrita des d’una de les dues ciutats que cita Iglesias i que va donar un dels dos grans alcaldes comunistes d’Espanya, Antoni Farrés. És a més la ciutat de la Vaga General de 1976 i on vaig militar en la JCC i el PSUC. La lectura d’un llibre d’aquestes característiques és una incitació al diàleg i aquesta ressenya una expressió del diàleg quan és difícil fer-lo d’una altra forma. Verdades a la cara està escrit no des de la reflexió pausada sinó des del cor. Iglesias està cabrejat i té raons, moltes raons per a estar-ho. D’entrada, vull dir que estic d’acord en un 90% del que diu i comparteixo el seu cabreig.

Vull avisar que fer ressenyes on s’està d’acord en el 100% no son pròpies de lliurepensadors. Però per si de cas faré alguns aclariments. Soc de la generació anterior, la de l’antifranquisme i probablement soc l’únic que va veure en el 15M i en Podemos una gran oportunitat i una gran il·lusió. La meva generació ha estat extraordinàriament egoista. Em vaig alegrar molt en veure que hi havia gent jove que, a la seva manera, podrien reprendre un fil de la història, rectificar allò que nosaltres vam fer malament, i anar més enllà. Ho han aconseguit i molt ràpidament. Un grup de gent amb un punt de genialitat, van fer un relleu generacional contra tot l’existent i construir unes idees que han impactat en tot el panorama polític espanyol. M’he alegrat molt quan han criticat a la generació anterior. Per a això hi ha la gent jove, abans, ara i demà. També els passarà a ells. Analitzarem alguns aspectes del llibre.

L’assetjament del feixisme

Iglesias explica l’assetjament al que va ser sotmès a casa seva per policies feixistes de Jusapol. Sembla sorprès que no va haver-hi solidaritat “ni por parte de otros representantes políticos, ni por parte de una prensa que, en buena medida, dijo que nos lo merecíamos”. Una gent que volia assaltar els cels, cosa que a alguns ens va emocionar, que esperaven? Explica que Diego Pérez dels Cobos va enviar uns agents a l’Opencor del costat de la casa seva per a demanar enregistraments per si havia entrat sense màscara “no tenían orden judicial para hacerlo”. Es refereix també a Pérez dels Cobos quan vol acabar amb José Manuel Franco, fent informes falsos. És el Pérez dels Cobos, que es va dedicar a trencar el cap de la gent  l’1-O i que en el judici es va amagar covardament tirant la culpa als policies i guàrdies civils. El van ascendir i el van condecorar. Després va voler liquidar a aquells del PSOE que li havien rigut les gràcies.

Iglesias passa a analitzar el tema de la càmera de seguretat a casa seva. Ho diu a Sánchez i a Marlaska i no fan res: “no hubo resultado de estas gestiones”. Siguem clars, ho permetien. Marlaska és el responsable de no impedir l’assetjament a la seva família a Majadahonda i a Astúries. Ningú més.

Iglesias explica els muntatges policials i judicials contra Podemos: Isa Serra, Alberto Rodríguez, Informe PISA, cas Dina… Parla de l’organització criminal de Villarejo i del fosc jutge Manuel García Castelló. El sorprenent vist des d’aquesta cantonada del Regne d’Espanya, no és que això passi, és que Podemos no munti una manifestació davant el Tribunal Suprem o el CGPJ, ni plantegi reprovar al ministre. A més, per si no fos prou, rep amenaces de mort i li ho comunica Marlaska. No detenen a ningú, no passa res. Són molt inquietants alguns passatges del llibre. Per exemple, quan explica que Sánchez li diu “van a por ti”. En el cas Dina, del ministre Camp diu “me estaba dejando claro que el caso no tenía ningún recorrido judicial -y que eso Lesmes lo sabía- pero que el chicle se estiraría hasta el final para buscar el desgaste político”. I ho han aconseguit, han abatut un vicepresident del govern d’Espanya. Qui és Lesmes? Carlos Lesmes, el president del CGPJ i del TS, va ser director general de Relacions amb l’Administració de Justícia des de 2000 fins a 2005, és a dir, en l’últim Govern de José María Aznar, amb Ángel Acebes i José María Michavila com a ministres. Per si no fos prou, Lesmes va defensar al jutge del vot particular del “La manada”. No em creieu? Lesmes: “Los responsables públicos que critican al tribunal de la Manada pueden comprometer gravemente el sistema de Justicia”. En l’obertura de l’any judicial de 2018 l’ultra Carlos Lesmes no es talla i es refereix a “los movimientos populistas y a los planteamientos indentitarios excluyentes”. Dona una coça a Podemos i al catalanisme.

Crítica al PSOE com a projecció

Critica amb raó a l’actual PSOE que només fa “la política del día (…) no tienen plan” Es refereix el tema territorial i no s’adona que el TC va liquidar el 2010 qualsevol via federal, per moderada que fos. Per això UP tampoc pot desenvolupar un projecte territorial en el Regne d’Espanya. Podemos reivindica de forma molt valenta el dret d’autodeterminació dels pobles. Tenen un coratge extraordinari. És lamentable que alguns sectors indepes catalans els considerin l’enemic número u a batre. Amb això només demostren una incapacitat d’anàlisi política incommensurable. Però quina proposta fa Podemos per al dia del referèndum? Cap. Què podrien proposar? El concert econòmic per a Catalunya (com el del País Basc), per exemple. Però per a mi el més important és que proposin la república espanyola. Amb això es crearia una aliança indestructible per a uns anys. En tercer lloc, podrien escriure una Constitució catalana com la de 1883 posada al dia i de manera sinal·lagmàtica, com explicava el gran Pi i Margall.

Jo dec de ser antic, però les rodes de premsa pel tema Covid amb policies i guàrdies civils i amb el cap de l’Estat Major de la defensa em van semblar grotesques, en canvi Iglesias diu que “fue una de las cosas geniales de Iván Redondo, aunque duró demasiado tiempo”. Per l’amor de déu! Va ser un error des del primer dia. Què fa un militar contra un virus? Disparar des d’un tanc? No sé per què està fascinat amb Redondo que és un tipus que planteja fer política sense límits morals, com es va veure clarament quan el va entrevistar en La Tuerka. Dir el que vol sentir la gent, normalment és apel·lar a la part fosca de la condició humana. I això ja se sap on ens porta. Ja vam veure la campanya de Redondo per a Albiol del PP on van apel·lar al racisme per a guanyar les eleccions a Badalona.

Els indepes són laics

Iglesias descriu bé a la caverna que ha anat contra ells i contra els indepes, però no acaba d’entendre el perquè: “Pese a todo había una diferencia. Los indepes estaban planteando un desafío que suponía nada menos que irse de España. Nosotros éramos una gente que veníamos de decir, con un programa socialdemócrata en muchos aspectos, que queríamos cambiar las cosas presentándonos a las elecciones y respetando escrupulosamente la ley de este sistema”. Un 80% de catalans són republicans i van fer el mateix, una reforma de l’Estatut de 2006 seguint les vies constitucionals, escombrat per un Tribunal Constitucional d’extrema dreta.

Iglesias es comporta com la major part dels indepes. Tenen menys de 60 anys i sorprenentment als dos mons els ha agafat per sorpresa el Deep State. Però desenvolupa la idea. Amb els indepes actuen amb joc brut “es ilegal y no tienen justificación posible, pero el desafío que se les está poniendo delante es que el Estado pierda una parte crucial de su territorio. El terrorismo de Estado se puso en marcha contra ETA y su entorno político. No tenía justificación, pero ETA ponía bombas y mataba a militares, policías, a guardias civiles, a jueces, a periodistas, a miembros de partidos políticos”. Penso que com a professor universitari ha llegit malament el que passa. Continua: “En nuestro caso se utilizaron esos dispositivos ilegales del Estado y munición mediática de una agresividad sin precedentes simplemente por nuestras ideas y porque podíamos aspirar a gobernar. No fueron a por nosotros porque quisiéramos separar una parte de territorio o porqué matáramos para lograr nuestros objetivos: fueron a por nosotros porque queríamos disputar poder en el estado usando medios legales. La diferencia no es menor”. Per a mi la diferència entre els indepes laics i Podemos no existeix. Els dos volen disputar el poder al neofranquisme. Proposar una república catalana no és una altra cosa que disputar un espai de poder. La diferència està entre Podemos i els indepes, amb els terroristes i els feixistes. Aquí sí que hi ha un abisme ètic monumental.

Explica les accions de Manuel Marchena en el cas d’Alberto Rodriguez. Ja. A mi no m’estranya res. És el mateix de la sentència per sedició dels republicans catalans. D’un home que al febrer de 2010 va participar en unes jornades a Quintanilla de Onésimo (Redondo, fundador de la Falange), què es pot esperar?

Encerta quan diu que “es indudable que Podemos y el independentismo catalán han hecho que la derecha enseñe su verdadero rostro”. Una gran victòria. Podríem continuar vivint en una gàbia perquè ningú s’havia atrevit a obrir la porta i explorar altres cels. No té raó quan critica a ERC pel posicionament en la reforma laboral. Yolanda Díaz accepta el veto de la CEOE, negocia amb ells, però no negocia amb els que van fer possible el govern PSOE-UP. Es van equivocar. Crec que Iglesias no encerta quan ho interpreta com la voluntat d’afeblir a Yolanda Díaz. L’explicació és més senzilla, la gent es cabreja quan li fan una putada, no tot és postureo.

Crec que no té raó en dir que CiU s’ha fet independentista. Un canvi generacional ha passat per sobre de CiU i l’ha fet desaparèixer. Duran i Mas han donat suport a candidatures que han tret 0 diputats. La corrupció a Catalunya es paga. No encerta tampoc en dir que Marta Pascal del PDeCAT és “una dirigente brillante”. En les últimes eleccions va aconseguir 0 diputats, 4.560 vots de 2.800.000.

Explica bé del perquè de la seva victòria al País Basc i Catalunya, però no explica perquè després han perdut protagonisme davant Bildu i ERC. És un misteri arcà la raó per la qual Iglesias pensa que “nosotros nos hemos entendido mejor con los vascos que con los catalanes” vol dir Bildu i ERC. I afirma “Esta opción es frágil, porque los indepes no dejan de ser indepes”. La reflexió hauria de ser aquesta opció no és fràgil, és potent, perquè els indepes són republicans. Quant trigarem a crear una aliança, encara que sigui defensiva entre republicans de la pell de toro? Ho haurem d’acabar fent a correcuita.

Lloances

Vistes les impressionants crítiques que continua rebent Pablo Iglesias gairebé em fa mandra escriure més, per això, per als quals puguin pensar que les lloances del principi són escasses, aquí hi ha més. A Podemos -i a ERC i Bildu- li hem d’agrair d’haver fet possible treure a Mpuntorajoy. Lesmes i Marchena encara es pregunten qui és. Encara no l’han trobat. En aquest sentit és molt bona la frase “la curva en la que se mató Mariano Rajoy fue la curva Podemos”. També té raó a reivindicar que el pitjor resultat de UP és un milió de vots més que el millor resultat del PCE i IU en 30 anys. De fet, van aconseguir 5.100.000 vots i 69 diputats. Un, el meu, en forma de vot al seu home en la terra del córner espanyol: Xavier Domènech.  

Sorprèn moltíssim quan diu “Nunca quise ser un líder político”. Molt abans de pensar a crear un partit Xavier Domènech em va parlar d’un brillant professor universitari de Vallecas que havíem de convidar a les jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Per a conèixer-lo vaig anar a una conferència en el barri de Gràcia de Barcelona al desembre de 2013. Va ser brutal. Fins i tot vaig publicar un article en Ara el 29-5-2014 explicant l’acte. Allí a un públic molt mobilitzat, els va dir que estava fart de fer sempre mobilitzacions defensives davant atacs a drets o serveis públics, i que ell volia propostes com, per exemple, tenir un Ministeri d’Habitatge amb Ada Colau de ministra, que nacionalitzés habitatges dels bancs per a donar-los a la gent desnonada. I, enfront dels atacs de la dreta, proposava sortir al carrer en manifestacions de suport. No puc deixar de copiar un trosset amb el que acabava l’article: “si el teu cognom és Iglesias, només hi ha una possibilitat pitjor que el fet que et posin Pablo, i és que et posin Julio”. Bromes a banda, vaig dir al meu entorn: no sé perquè a aquest tipus IU no el presenta de número u i fins i tot vaig dir no sé per què no el presenta el PSOE. Aquell dia va demostrar una capacitat política impressionant. He conegut a moltíssims polítics, i amb el carisma d’ell a gairebé cap (a excepció de Felipe González abans de convertir-se en rèptil). Xoca un munt que digui que no vol ser polític. A mi em sona com si Eric Hobsbawm hagués dit que no li agrada ser historiador. Per cert, després de deu anys no aconsegueixo que Iglesias faci una ponència en la UPEC.

El republicanisme indeleble

En tot el llibre no surt la paraula república, ni la paraula republicanisme. Una gran decepció. Penso que aquest és un dels grans errors de Podemos. El Blitz, si dura massa i a més fa fred, topa a Stalingrad, a més necessites cavalls, molts cavalls. Seria massa llarg explicar-ho ara. Crec que cometen el mateix error que la generació anterior, pensar que es pot fer un projecte socialista a Espanya i proposar un arranjament territorial amb un rei d’extrema dreta format en la OJE. Encara que critica a Felip VI no ho fa amb la contundència necessària. Per exemple, demanarà perdó per les brutals tortures a la direcció de la UJCE l’any 1976 sent el seu pare rei? Esperava que Podemos rectifiquessin el pitjor error de la transició: haver abandonat l’horitzó republicà, la bandera tricolor i els valors republicans. I ho diu un que va fer mítings a favor de la Constitució espanyola al costat de l’enyorat Antoni Farrés. Continuo pensant que era molt millor que los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional.

Ens recorda que en el Regne d’Espanya tenim la piràmide d’edats invertida. Si la piràmide fos la tradicional Podemos arrasaria. Però malgrat tot cal dir que els estudis ens diuen que com més joves són més republicans i quants més estudis més republicans. No entenc perquè no se sumen a aquesta gran ona que s’està creant davant els nostres ulls, moltes vegades gràcies a la increïble capacitat de generar notícies immorals dels propis monarques i “el seu entorn” com diria Johan Cruyff. Per què no hi ha mocions republicanes, encara que siguin perdedores en totes les institucions? Per què no es posa la tricolor als balcons?

A l’independentisme se’l reprimeix perquè és laic, per tant, republicà i a Podemos perquè són republicans, una cosa que sap qualsevol que hagi anat a un míting de Podemos. Per a qualsevol observador mínimament equànime Podemos és la quintaessencia del republicanisme i la rebel·lió. Com no es posaran dels nervis els de la caverna? Iglesias planteja una “reforma democràtica de l’Estat”, però a la meva manera de veure aquesta reforma, en el Regne d’Espanya, només es pot donar en forma de república.

No hi ha societat civil d’esquerres, és més, no es nota la seva falta

Però el tema que més em preocupa del llibre és un que no hi és. Entrem en un terreny més estratègic, quan diu que “La derecha es hoy claramente mayoritaria en Madrid”. Aquesta és una de les grans incògnites dels espectadors externs. No entenem què passa a Madrid. Té raó quan critica a Manuela Carmena de falta de lleialtat. La lleialtat dels joves que la van anar a buscar, va ser traïda per Carmena el dia després de prendre possessió, fins i tot abans. Ho va fer per a confirmar, una vegada més, la falta infinita de generositat dels de la seva generació.

Però veurem quin diagnòstic realitza. “Por eso hacer política es trabajar en la guerra cultural. Y eso implica que los principales dispositivos de socialización políticas son los que son”. Es queixa amb raó de la força del món mediàtic contra ells. La qüestió és que si vols arrabassar poder als poderosos mai t’ho facilitaran. Encara que perdin audiència. Explica que l’Ajuntament de Madrid amb l’alcaldessa Manuela Carmena hauria d’haver creat una ràdio i que “tenía que haberse producido, a mi juicio, un trabajo en el ámbito de la cultura y de los medios”. Crec que té raó, però s’equivoca de lloc. Cal plantejar una gran batalla cultural però no des dels mitjans, no des de les institucions, sinó des de la societat civil. S’equivoca en pensar que els “principales dispositivos de socialización políticas” són els mitjans. Els va sortir molt bé una vegada, però els Florentinos han pres nota. Algú haurà d’intentar crear des de zero una xarxa de 149 Ateneus, Cercles republicans federals, Cases del Poble o Universitats Populars, a les ciutats de més de 50.000 habitants d’Espanya. Però una societat civil d’esquerres, no de Podemos, sinó de la gent.

Això i més existia fins a 1939. El que li passa a l’esquerra ara és el producte d’una mala lectura del franquisme. Franco no va liquidar la societat civil espanyola, va liquidar d’arrel tota la cultura d’esquerres associativa espanyola. No hi ha societat civil republicana. Per posar un altre exemple, no hi ha a Espanya una organització scout laica i d’esquerres on generar quadres. Hi ha una oficialment catòlica (MSC de la CEE) i l’altra també de facto catòlica i monàrquica (ASDE). Increïble. Quants caps escoltes són quadres de Podemos? Max Aub es va adonar d’això l’any 1969 i ho va escriure en La gallina cega. Generar consciència crítica en la societat molesta també als partits d’esquerres, com ens recordava fa molts anys, el 1962, Doris Lessing en El quadern daurat. Ni el PSOE ni el PCE i després IU han volgut mai tenir una relació dialèctica amb ningú fora de la seva organització. Així doncs, l’error d’Iglesias és creure que la “Guerra cultural” es guanya en els mitjans. Alfonso Guerra va dir en el seu moment que preferia un minut de televisió a 100.000 militants. Al País Basc i Catalunya és veritat que l’ecosistema mediàtic difereix, però és perquè l’hegemonia es construeix abans en la societat civil d’esquerres. És una diferència que ja ve de l’antifranquisme.

Però hi ha un error més. Podemos no ha construït partit. Un pot pujar a una ona durant un temps (15M), però com diu un amic aragonès: quan el vent amaina ningú vol remar. Crec que Iglesias faria un treball molt més profund, molt més durador i eficaç si en comptes de la Base, cada dia parlés amb els esquerranosos d’un poble d’Espanya i construís societat civil laica i republicana. Només cal copiar el realitzat pels laics i progressista aragonesos a Saragossa amb l’Ateneu Stanbrook.

S’ha atacat molt a Iglesias, d’una forma desmesurada. Però l’atac pitjor, a la meva manera de veure, és el realitzat des de l’esquerra: se l’acusa de ser massa radical i poc amable. Iglesias recordava els límits, els incompliments i les contradiccions. Fer veure que no hi ha conflictes i defugir-los no és la solució. Els conflictes existeixen i cal afrontar-los. Ha fet bé Iglesias de no fer-se perdonar. A més, cal recordar que a IU i al PCE el tsunami del 15M els va passar literalment per damunt, va suposar una esmena a la totalitat.

En fi, recomano el llibre Verdades a la cara com una manera de dialogar políticament. Soc un independentista accidentalista que ha vist amb emoció com uns joves es van reunir en les places d’Espanya i van ser capaços de construir un projecte polític que ens va retornar la il·lusió i l’esperança. En aquests moments de sotsobre és una bona ocasió per a repensar les coses.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.