Compartir

Contra el marxisme de billar

19/07/2022
Font: La Causa de Catón

Malgrat haver perdut presència en l’àmbit acadèmic internacional, els plantejaments del Marxisme analític continuen sentint-se avui en els entorns de partits i grups  autodenominats marxistes. D’entre els Marxistes analítics, el que va plantejar una tesi més consistent va ser G. A. Cohen. Durant les dècades de 1970 i 1980, la seva interpretació de la teoria de la història de Marx va generar molta controvèrsia. El seu argument, inicialment exposat a Karl Marx’s Theory of  History: A Defense, va provocar dures respostes tant de marxistes com de no marxistes. Tot i la polèmica que va generar la seva obra, Cohen es va mantenir ferm en la seva posició: “una vegada que […] el marxisme preanalític es troba amb el marxisme analític, llavors ha de convertir-se en analític o en una merda”.[1] En aquest article no pretenc infravalorar la proposta de Cohen, ni l’impacte que va tenir la seva obra. Cohen planteja de manera lúcida i contundent una reformulació d’un relat tradicional del materialisme històric, inspirat en els marxistes soviètics del segle XIX, com Karl Kautsky i Georgi Plejanov. El que sí pretenc és destacar que, per molt que es reivindiqui amb contundència, la re-interpretació del Marxisme que suggereix Cohen, i que encara avui té seguidors, no ens portarà a bon port.

Cohen resumeix la teoria de la història de Marx en dos punts principals: la tesi del desenvolupament i la tesi de la primacia. La primera postula que les forces productives tendeixen a desenvolupar-se al llarg de la història; i la segona, que constitueixen la força motriu del canvi històric. La tesi del desenvolupament s’explica en termes de característiques pre-socials i biològiques: la naturalesa racional i mandrosa de l’ésser humà explica la seva inclinació a desenvolupar les forces productives, amb l’objectiu d’estalviar-se treball. Quant a la tesi de la primacia, dona una explicació més complexa. El desenvolupament històric és, per a Cohen, el resultat d’una interacció “funcional” entre tres components que constitueixen totes les societats humanes: les forces de producció, les relacions de producció i la superestructura. Segons Cohen, les forces de producció fan referència tant als medis físics de producció com a la força de treball (incloent, a més de la destresa física, el coneixement productiu); les relacions de producció fan referència a la forma en què les persones es relacionen entre si i amb els mitjans de producció en el procés d’utilitzar-los; i la superestructura fa referència a les institucions jurídiques i polítiques que constitueixen la societat.

Cohen sosté que la tesi del desenvolupament i la tesi de la primacia expliquen conjuntament la teoria del canvi històric de Marx. Atès que els éssers humans tenen una tendència natural a l’estalvi de treball, els afavoreix el desenvolupament de les forces productives. Aquest impuls, a més, afecta tant a les relacions de producció com a la superestructura i, conseqüentment, fa progressar la història. És cert que Cohen afirma que les forces productives no condicionen únicament la resta d’elements de la societat; està disposat a reconèixer que tant les relacions de producció com la superestructura també poden afectar-los. Però com el seu relat és de tipus “funcional”, continua reivindicant, no obstant això, un procés causal lineal. Encara que les relacions de producció i la superestructura poden exercir un paper important en el model de Cohen, aquestes són inertes en si mateixes: són només “funcionals” al desenvolupament ahistòric de les forces productives, que al seu torn es basa en una comprensió igualment ahistòrica de la naturalesa humana. Dit d’una altra manera, i fent servir una metàfora del món del billar: la interpretació de Cohen explica la història com si fos el resultat de colpejar la bola blanca amb un tac perquè en colpegi una altra: la interacció de totes dues boles és una interacció entre objectes passius i inercials, que només transmeten el moviment impartit per un cop inicial.

La tesi del desenvolupament de Cohen es basa en una afirmació pre-social, la qual cosa la fa directament incompatible amb el materialisme històric de Marx. Cohen necessita secundar-se en ella perquè importa els seus mètodes analítics al marxisme. Les forces de producció, les relacions de producció i la superestructura es consideren categories clarament diferenciables. Per tant, necessita incloure una força exògena en el seu model per a explicar el progrés històric. És en aquest punt on la seva interpretació tergiversa la de Marx. Seguint la dialèctica hegeliana, Marx entén els elements de la realitat només en relació amb el conjunt al qual pertanyen, i no com a parts individuals i aïllades les unes de les altres: un ruc, a tall d’exemple, només pot considerar-se una força productiva sota un conjunt de relacions de producció, que estan necessàriament determinades socialment. Per si sol, no és més que un animal en abstracte; i això no ens diu res sobre el paper, si és que en té cap, que pot exercir en una societat. (Els rucs han estat absolutament claus, però també completament innecessaris en termes productius en diferents societats). 

De fet, Marx ja havia criticat els relats materialistes de la seva època precisament en aquests termes. Aquests concebien, segons el filòsof alemany, “la cosa, la realitat, la sensorietat, […] només en forma d’objecte o de contemplació, però no com a activitat sensorial humana “.[2] D’igual manera que Cohen, aquests reivindicaven un materialisme de tipus mecanicista, perquè confonien els procediments epistemològics amb les categories ontològiques. Encara que Marx admet que la separació dels elements de la realitat és útil per a la recerca científica, sosté que perden la seva oposició en la pràctica, on no es poden discernir clarament. Per això no creu que cap teoria de la història pugui basar-se en la interacció mecànica entre elements diferents. Per contra, Marx afirma que cal entendre’ls en els seus contextos socio-històrics, on necessàriament interactuen i es fusionen.

Al llarg de tota la seva obra, Marx va mantenir fèrriament la seva convicció que el progrés històric no l’impulsa cap element estàtic. Una explicació del progrés històric basada en una determinada noció de la naturalesa humana, per tant, resulta profundament anti-marxista. Precisament, Marx va plantejar aquesta crítica als economistes polítics clàssics, com Adam Smith, que veien el procés històric com a resultat de la “tendència natural de l’ésser humà a l’intercanvi”.[3] Per a Marx, basar el canvi històric en una comprensió abstracta i ahistòrica de la naturalesa humana és senzillament “estúpid […]; perquè pren a l’home aïllat com a punt de partida”.[4] Marx reivindica, per tant, que el moviment històric ha de ser entès socio-històricament, perquè els homes i les dones només poden ser entesos en aquests termes –– i no per una antropologia a priori.

No confonguin aquestes paraules: no estic plantejant que Marx fos un relativista absolut. Que Marx emfasitzi l’especificitat històrica no vol dir que ignori els trets comuns que existeixen en totes les societats. A través de la seva particular comprensió de l’economia, Marx abasta aquesta aparent contradicció. Marx considera que els éssers humans, com a éssers biològics, requereixen sempre d’unes certes necessitats materials, que se satisfan a través d’una economia. Però això no significa que, a conseqüència de la condició material de l’ésser humà, el lloc de l’economia sigui el mateix en totes les societats. Per a Marx, encara que totes les societats necessiten una economia, el paper que aquesta adquireix en cada societat pot ser canviant.

La teoria de la història de Marx, per tant, “no parteix de l’home, sinó d’un període econòmic determinat de la societat”.[5]I, de nou, que Marx estudiï les societats socio-històricament no implica que ignori els fils comuns que les connecten. Per a Marx, les formacions econòmiques no evolucionen a l’atzar d’una societat a una altra. Marx accepta que les forces productives són un element clau del sistema econòmic i que tenen una tendència general, encara que feble, a desenvolupar-se. Això es deu al fet que el coneixement tecnològic tendeix a ser acumulatiu. De fet, això el porta a afirmar que alguns modes de producció només podran sorgir quan s’hagi aconseguit un determinat nivell de desenvolupament de les forces productives. Les societats capitalistes, per exemple, no es desenvolupen directament a partir de comunitats pastorals. Per tant, és cert que Marx acceptaria una interpretació moderada del que Cohen denomina la tesi del desenvolupament. No obstant això, i aquest és el quid de la qüestió, Marx considera que aquesta continua sent una afirmació massa àmplia per a explicar una teoria de l’evolució històrica. Segons Marx, les forces productives han passat per moments d’estancament i moments de ràpid desenvolupament. El seu desenvolupament, doncs, no pot explicar-se en termes d’una tendència natural, exògena i constant en l’economització de l’esforç o l’alleugeriment del treball.

Per a explicar per què el ritme de desenvolupament de les forces productives ha variat tant, Marx estudia les societats de manera immanent: analitza com es relacionen les persones en utilitzar les forces de producció. Hi ha una diferència substancial, afirma, entre la lògica de les societats pre-capitalistes i les capitalistes. En les primeres, no hi ha una pressió sistemàtica per a desenvolupar les forces productives. En conseqüència, la majoria de les vegades, aquestes només han tingut una tendència feble i esporàdica a desenvolupar-se. Quant a la segona, Marx afirma que la seva lògica interna la diferència de totes les altres societats: el capitalisme “no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció”.[6] La diferència entre les lògiques de les formacions econòmiques precapitalistes i capitalistes s’explica per un canvi en les seves relacions de producció.

En el capitalisme, els treballadors han estat separats dels mitjans de producció, la qual cosa els obliga a entrar en el mercat per a subsistir. Quan les classes dominants pre-capitalistes volen augmentar el seu poder, han de recórrer a mitjans com la guerra o el robatori per a apropiar-se del fruit del treball dels altres. Com a resultat, la productivitat global no es veu afectada: les classes dominants s’aprofiten d’una producció ja existent. En el capitalisme, per contra, els treballadors depenen del mercat per a subsistir. El poder de negociació de les classes dominants és, per tant, molt major; per això no necessiten mitjans de coacció extra-econòmics per a adquirir riquesa. En lloc de recórrer a la força física directa, desenvoluparan les forces de producció per a augmentar la productivitat global, incrementant la quota de plus-valor.[7]Per a Marx, les relacions de producció són, per tant, crucials; determinen les lleis particulars del moviment de les diferents formacions econòmiques –– és a dir, si les forces productives tenen o no una pressió sistemàtica per a evolucionar. Per tant, Marx no argumenta, com fa Cohen, que necessàriament fomenten el desenvolupament de les forces productives; això és només una característica específica del capitalisme que no té per què aplicar-se a altres tipus de societats.

Així doncs, el relat mecanicista del materialisme històric de Cohen no pot atribuir-se a Marx: la seva perspectiva analítica no encaixa amb el relat dialèctic del filòsof alemany. Cohen considera el desenvolupament històric com el resultat d’una tendència ahistòrica de les forces productives a desenvolupar-se; tendència que al seu torn s’explica per una comprensió a priori dels éssers humans com a animals que estalvien treball. En canvi, la teoria de la història de Marx s’explica de manera immanent, és a dir, argumenta que les forces de producció han d’entendre’s dins de les relacions de producció en les quals es troben. És cert que Marx considera que el coneixement tecnològic sol ser acumulatiu, la qual cosa fa que les forces productives, element clau de l’economia, es caracteritzin per mantenir una àmplia tendència a desenvolupar-se. L’afirmació de Marx, no obstant això, només equival a una versió atenuada de la tesi del desenvolupament de Cohen. Marx no fonamenta la seva teoria de la història en una concepció estàtica i ahistòrica de l’ésser humà perquè aquesta concepció s’aplicaria a massa formacions econòmiques, i per això mateix perdria tot valor explicatiu.

En la teoria de la història de Marx, les relacions de producció són crucials en si mateixes per al desenvolupament històric. La seva interacció amb les forces productives és el que explica el canvi històric, sense que necessàriament fomenti el seu avanç. La tesi de la primacia de Cohen, que explica “funcionalment” les relacions de producció en termes de la seva capacitat per a desenvolupar les forces productives, queda per tant en dubte. Cohen no aconsegueix oferir una interpretació plausible de la teoria de la història de Marx perquè la basa en una característica humana infundada i exògena. Per a Marx, la força motriu de la història és la interacció dialèctica entre les forces de producció i les relacions de producció (socio-històricament específiques). Reivindicar el materialisme històric, aleshores, té poc a veure amb assentar càtedra sobre el que “realment” és la naturalesa humana, i els comportaments que suposadament se’n deriven. Per molt que es formuli de la millor de les maneres, per a Marx, la Història no és una partida de billar.


[1] G.A. Cohen, Karl Marx’s Theory of History: A Defence.

[2] Karl Marx, Tesis de Feuerbach.

[3] Marx, El Capital: Crítica de la economía política; Adam Smith, La riqueza de las naciones.

[4] Marx, Formaciones económicas precapitalistas.

[5] Marx, Notes sobre el “Lehrbuch der politischen Ökonomie” de Adolph Wagner, a Simon Kennedy, Karl Marx’s Theory of History.

[6] Marx, El Manifiest Comunista 

[7] L’excedent de treball només augmentarà quan l’augment de la productivitat sigui necessàriament superior a l’augment dels salaris que es produeixi.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.