Compartir

Copenhagen 1973

Aquest 9 de maig, Dia d'Europa, sembla un bon moment per tornar a parlar del projecte, els valors i la legitimitat democràtica de la Unió Europea. Adam Majó situa la Declaració sobre la Identitat Europea de 1973 com a punt de partida per dur a terme les reformes necessàries de la Unió.

Oficina de Drets Civils i Polítics
09/05/2021

Aviat farà mig segle, els caps de govern i ministres d’exteriors dels sis països que ja feia uns anys que formaven part de la Comunitat Econòmica Europea (França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Països Baixos i Luxemburg) més els tres que aquell mateix any s’hi havien incorporat (el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca) van celebrar una trobada a la ciutat de la Sireneta. Quatre socialdemòcrates, liderats pel mític Willy Brandt, tres demòcrata-cristians, un gaullista i un conservador britànic de l’era pre-Thatcher. Divuit homes i cap dona, amb el record del feixisme i la guerra que van viure de joves molt present, i el de les revoltes de 1968 que van viure ja com a adults i amb responsabilitats polítiques, encara més. A part de celebrar que la família comunitària creixia i de ratificar tractats i protocols sectorials, a la cimera es va signar i presentar un document especialment ambiciós i innovador que pretenia definir conceptualment el procés d’integració europea a mitjà i llarg termini i que van decidir titular directament Declaració sobre la Identitat Europea. El text, llegit amb ulls d’ara, sorprèn tant per la seva ambició i vigència com per la orientació ideològica obertament progressista que reflecteix els corrent de pensament dominant en aquells anys anteriors a la revolució conservadora. Es tracta d’un contra-model a recuperar i reivindicar, un esborrany d’allò que hagués pogut ser i finalment no va ser -però que encara pot arribar a ser!- la Unió Europea.

D’entrada, la declaració afirma que la construcció europea ha d’estar al servei de l’ésser humà i ha de basar-se en quatre valors irrenunciables: la democràcia representativa, la justícia social –finalitat del progrés econòmic- (textual!),l’estat de dret i la Declaració Universal dels Drets Humans. No era socialisme, d’acord, però no hi quedava tan lluny.

En política el discurs mai no és gratuït, perquè reflecteix un determinat punt de vista i construeix un marc mental que aplana el camí per l’acció efectiva

Parla també i sense embuts de procés d’unificació (!), de la necessitat que Europa parli amb una sola veu i de no crear una Europa tancada en ella mateixa sinó oberta al món i disposada a exercir una influència exterior positiva en benefici de tothom. Esmenta la diversitat de cultures, una civilització europea comuna (sense entrar en més detall) i una mateixa concepció de la vida (sense especificar tampoc a què es refereixen). No hi ha, però, ni una sola referència al cristianisme o al fet religiós alhora de connotar aquesta identitat, en un enfoc eminentment laic i de base republicana del fet europeu.

En un context de guerra freda i amb la justificada psicosi d’una possible nova i devastadora guerra mundial, el signants no reneguen de la relació amb els Estats Units i de la protecció nuclear que aquesta aliança els proporciona, però expressen al mateix temps la seva voluntat de constituir-se com un pol de cooperació i diàleg entre totes les nacions i àrees del món i es comprometen a mantenir posicions comuns en matèria de política internacional basades en els principis i objectius de la Organització de les Nacions Unides. A partir d’aquí expressen explícitament la necessitat de millorar i fer més estretes les relacions amb l’Europa de l’est i la URSS (en la línia de la Ostpolitik alemanya), amb la Xina i el Japó, amb Amèrica Llatina o amb el Mediterrani i Àfrica, amb una clara voluntat de superar l’enfrontament polític, militar, comercial i cultural Est-Oest. Proclamen la necessitat d’intensificar l’ajuda al desenvolupament, de reforçar la cooperació internacional amb aquest objectiu i de contribuir al progrés global mitjançant posicions comunes en las organitzacions internacionals i especialment, de nou, a la Organització de las Nacions Unides.

En termes més actuals: democràcia, estat del benestar, diversitat, cooperació i multilateralisme. Faltaria, això sí, referències explícites a la sostenibilitat mediambiental, al feminisme o l’antiracisme, malgrat que el compromís amb la Declaració Universal dels Drets Humans ja apuntaria en aquesta direcció.

Podeu pensar que tot plegat eren bones paraules i que es tractava només d’una declaració sense conseqüències pràctiques, però en política el discurs mai no és gratuït, perquè reflecteix un determinat punt de vista i construeix un marc mental que aplana el camí per l’acció efectiva, pels fets. Si això val en negatiu, per la dreta i l’extrema dreta i la seva retòrica violenta i discriminatòria, també val en positiu, per l’esquerra i el progrés en sentit ampli. Allò que en aquesta declaració s’apuntava, per tant, allò que imaginaven quan parlaven d’una aleshores futura Unió Europea, era bastant més que un club d’estats amb un mercat comú, una moneda i un parlament que ni tan sols escull el govern. El què allà s’hi dibuixa era un artefacte polític molt potent que havia de permetre, no només proporcionar nivells mai vistos de democràcia i justícia social als habitants d’Europa, sinó també irradiar aquests plantejaments arreu del món. Amb una visió excessivament euro-cèntrica del planeta i la mateixa humanitat, certament, però coherent amb el pes econòmic i polític que havia tingut i encara tenia aquest continent. De fet, després de segles de depredació arreu del globus terraqüi, se’ns podia i se’ns pot exigir als europeus que deixem de robar, però això no ens allibera de l’obligació d’implicar-nos en els problemes d’un món que hem contribuït de manera decisiva a construir, amb algunes meravelles i moltes i greus injustícies.

I també és cert que hi ha una certa contradicció en basar una suposada identitat europea en uns valors que es pretenen alhora ser universals per definició. La identitat, personal o col·lectiva, singularitza; si es pretén comuna i general, deixa de ser identitat pròpiament dita. En tot cas, més que d’un concepte tan esmunyedís com la identitat, segurament caldria parlar de marc ideològic a partir del qual es vol construir el projecte. Un marc ideològic –insisteixo- inequívocament progressista i -per què no dir-ho?- d’esquerres.

Si Europa ha de tenir cada cop més pes en les decisions estratègiques i en les polítiques públiques, els organismes de la Unió han de ser molt més democràtics, representatius i executius

Com tantes vegades passa a la vida i a la política, les coses no surten sempre com t’esperes i sovint el futur es mostra molt més entremaliat del que preveies. Aquell mateix any 1973, el què semblava l’enèsima escalada de tensió a Orient Mitjà acaba esdevenint l’anomenada crisi del petroli que es converteix en una recessió econòmica d’enormes dimensions i abast mundial. A continuació, ja ho sabem: fi dels trenta gloriosos, inflació i atur (estagflació), neoliberalisme, crisi de l’estat del benestar i de la socialdemocràcia (i del comunisme i l’esquerra en general), cursa armamentista, caiguda del mur de Berlin, acceleració de la globalització, més neoliberalisme i més crisi de l’esquerra, unilateralisme, ascens de la Xina i el Pacífic, les torres bessones, securització… En aquest context el projecte europeu segueix evolucionant i creixent, però ho fa en una direcció i amb uns paràmetres marcadament diferents als dibuixats a Copenhagen. Els tractats de Maastricht 1992, Amsterdam 1997, Niça 2001 i Lisboa 2008 posen l’accent en el creixement quantitatiu i la incorporació de més i més estats (d’aquells nou hem passat a vint-i-vuit, ara vint-i-set ), en l’obertura de les economies a la globalització neoliberal, en l’ortodòxia monetarista (contenció costi el què costi de la inflació i el deute públic), en l’enduriment de  les fronteres exteriors (i les seves cruels conseqüències), en la reducció del sector públic i en la preeminència del Consell (els estats) per sobre del Parlament (els ciutadans) i la Comissió (Brussel·les, el concepte).

La bona nova, però, és que quaranta anys més tard el neoliberalisme sembla que -ara sí- pot tenir els dies comptats, si més no en la seva forma més salvatge i dogmàtica. La patacada del 2008, que tornava a demostrar que els mercats no són ni molt menys infal·libles, i la crisi derivada de l’emergència sanitària del 2020, que exigeix un paper actiu i obertament intervencionista dels poders públics, han rebentat les cotilles ideològiques vigents durant quatre dècades. La segona bona nova és que fins i tot  l’Euro, el Banc Central Europeu i la mateixa Unió Europea, dissenyats durant els anys més foscos del conservadorisme econòmic, són susceptibles de ser utilitzats en la direcció oposada de com van estar pensats si hi ha voluntat i majories polítiques. Quan ha calgut, el BCE ha esquivat les seves pròpies limitacions i ha comprat deute públic a palades i la Comissió ha llançat un fons de transformació i impuls de l’economia que, trencant vells tabús, es cobrirà de forma mancomunada i amb impostos propis, europeus.

I no, per descomptat que els Next Generation no són ni la panacea ni la garantia de la transformació ecològica que Europa i el món necessiten, i és cert que en el cas espanyol l’execució d’aquests fons pot acabar afavorint les grans empreses de sempre i reforçant la visió radial i centralista de l’estat, però és evident també que després d’anys d’exigir, des de l’esquerra, polítiques econòmiques expansives i transformadores, quan aquestes per fi arriben no podem sinó aplaudir-les.  

La Covid19, les seves conseqüències socials i econòmiques i la resposta que s’hi ha donat des de les administracions suggereixen algunes reflexions i conclusions també pel què fa al projecte europeu. D’entrada, l’evidència que estats com l’espanyol són massa grans per gestionar l’atenció directa a les persones i el territori, i alhora massa petits per fer front a una pandèmia d’abast global. Per altra banda, però lligat a això mateix, constatar que a la UE hi ha àmbits importants com la salut en què pràcticament no hi ha directius, competències ni estàndards comuns. Per últim, s’ha fet palès un cop més que els mecanismes de decisió basats en la consulta a tots i cada un dels estats i en el consens a vint-i-set resulten no només poc democràtics –perquè menystenen els representants directament escollits per la ciutadania del Parlament Europeu- sinó també lents i inoperants, especialment en situacions d’emergència com la que hem hagut d’afrontar. La rapidesa i intensitat amb què l’administració Biden ha fet front a la crisi sanitària i econòmica contrasta amb la dificultat per respondre de forma conjunta, coherent i solidària en els primers mesos de la pandèmia, la insuficiència i diversitat de les ajudes durant els confinaments i el pas de tortuga amb què avancen els Next Generation, els React i la resta de fons per reactivar l’economia.

Des d’una perspectiva pragmàtica però també de legitimitat democràtica, si Europa ha de tenir cada cop més pes en les decisions estratègiques i en les polítiques públiques, els organismes de la Unió han de ser molt més democràtics, representatius i executius. Molt més Parlament i molt menys Consell. El #Sofagate, en definitiva, no és tan sols una imatge repulsivament masclista sinó també la representació d’una jerarquia encara vigent, en la qual els estats són els que manen i les institucions europees hi tenen un paper subordinat i secundari. I aquest ordre de coses és precisament el què la pandèmia ha demostrat ineficient i anacrònic.

Aquest doncs és el debat que tenim sobre la taula i que no tothom vol plantejar obertament. Sense anar més lluny, i coincidint amb el dia d’Europa 2021, la Comissió ha engegat públicament la Conferència Ciutadana sobre el Futur d’Europa, una idea carregada de bones intencions però que arriba molt esbravada. El Parlament, el moviment europeista i – encara que no ho diguin obertament- la màquina comunitària (Brussel·les, el concepte) volien que tingués un lideratge fort i independent, que durés dos anys, que afavorís la participació de les institucions locals i regionals i que pogués posar-ho tot en qüestió, també els tractats. Els estats però, a través del Consell, ho han deixat en uns insuficients dotze mesos, han imposat una direcció desdibuixada, s’han donat especial protagonisme a ells mateixos i han vetat que es parli de renovar o modificar els tractats signats fins ara. Tanmateix, els processos participatius se sap com comencen però no com acaben i aquesta segueix sent una molt bona oportunitat perquè la ciutadania xafi la guitarra als membres del club d’estats i empenyi el projecte europeu endavant tot recuperant –proposo- l’esperit (i bona part de la lletra) d’aquella declaració de Copenhagen de l’any 1973.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.