Compartir

De la Comuna de París al cantonalisme popular espanyol

Investigadora
16/07/2021

Continuem amb la sèrie d’articles dedicats al 150è aniversari de la Comuna de París amb una aportació de Jeanne Moisand dedicada als seus ecos a Espanya, especialment en el context de la Primera República, proclamada gairebé exactament dos anys després de l’inici de l’experiència de govern communard.

Article publicat originalment a Le Monde Diplomatique en Español, abril de 2021, https://mondiplo.com/de-la-comuna-de-paris-al-cantonalismo-popular

150 anys després, la Comuna de París aconsegueix ressuscitar a França la clàssica oposició entre esquerra i dreta, suposadament superada pel president Macron. En el consell municipal de París, liderat per l’alcaldessa socialista Anne Hidalgo, els preparatius de celebració de la Comuna van despertar l’hostilitat de la dreta parisenca (LR) (Le Monde, 19/02/2021). El famós historiador Pierre Nora va adoptar posicions similars en una entrevista per a la ràdio nacional France Inter el 4 de març: mentre jutjava necessària la celebració oficial del bicentenari de la mort de Napoleó (al maig del 2021), la del 150 aniversari de la insurrecció comunalista li va semblar més que prescindible. Malgrat l’hostilitat de determinats sectors a la seva commemoració, la revolució de 1871 apassiona més que mai tant als historiadors com al públic lector. En el seu llibre Commune(s). Une traversée des mondes (Seuil, 2020), Quentin Deluermoz obre nous camins per a la interpretació del moviment. Una altra publicació, dirigida per Michel Cordillot, aprofita per la seva part la labor acumulada des de dècades pel Diccionari biogràfic per a la història del moviment social (Maitron), per a fer el balanç de la producció historiogràfica sobre la Comuna i per a proposar explorar-la a través de biografies i mapes (La Commune de Paris 1871. Les acteurs, l’événement, les lieux, éditions de l’Atelier, 2021). La primera tirada d’aquesta obra col·lectiva, publicada al gener, ja està esgotada.

La intensitat dels debats francesos i de la producció intel·lectual entorn de la Comuna contrasta amb el relatiu buit de memòria sobre l’Espanya revolucionària dels mateixos anys. En 2018, el 150 aniversari de la revolució de setembre de 1868 va passar gairebé desapercebut. Es va publicar, és cert, un número especial d’una revista sobre la Gloriosa (“Revisitar la Gloriosa”, Ayer, n°112), es van celebrar diverses jornades universitàries i es va organitzar una exposició en el Museo del Romanticismo de Madrid. Però la comissària Carmen Linés Viñuales va anar amb compte de desanimar a qualsevol curiós explicant d’entrada que “no va ser en realitat una revolució com a tal” amb l’argument que “no va haver-hi canvis en l’estructura social o econòmica del país, però sí en el sistema polític” (El País, 29/08/2018). Subratllat pel títol de l’exposició (“La Revolució que no va ser”), aquest judici categòric recull el to de bona part de la historiografia espanyola des de la Transició, no sols sobre la Gloriosa sinó sobre totes les revolucions espanyoles del segle XIX. Bevent d’una concepció maximalista del que ha de ser una revolució, el model idealitzat de la qual oscil·la entre el francès de 1789-1793 i el rus de 1917, aquests judicis deneguen alhora la percepció dels esdeveniments pels coetanis, que per alguna cosa van qualificar la Gloriosa com una “revolució”, com la intensa mobilització popular que va acompanyar el moviment i que no es va desarmar en els sis anys següents. Tan important i tan rupturista va ser de fet la Gloriosa que, de no haver-se produït, tampoc haguessin ocorregut ni la guerra franc-prussiana de 1870, ni la Comuna de 1871.

La revolució cantonal de 1873

Ancorada en aquesta seqüència revolucionària transnacional, es va produir una altra revolució a Espanya alguns anys després, molt semblant a la comunalista: la revolució cantonal de 1873, de la qual també se sol dir que no va ser una revolució autèntica (com no). Mentre s’havia proclamat la República Espanyola al febrer, es van constituir al juliol desenes de juntes revolucionàries en ciutats de Llevant, Andalusia i Castella. Van proclamar les seves respectives Repúbliques Provincials Autònomes (Cantons), destinades a federar-se les unes amb les altres per a constituir “des de baix” la República Federal Espanyola. Les comunes franceses i els cantons espanyols apuntaven cap a alternatives comparables. La promesa d’emancipació, associada en tots dos casos amb la idea de federació de treballadors i pobles, va mobilitzar al seu servei a milers de dones i homes de classe popular. Els dos moviments estaven connectats per àmplies circulacions d’idees, tant republicanes radicals com internacionalistes, entre França i Espanya des dels anys 1860.

Malgrat aquests trets compartits, la memòria del cantonalisme no ha despertat mai un interès comparable amb el qual va produir la Comuna. A París, “capital del món” en el segle XIX (W. Benjamin), els ulls de totes les bosses i dels periòdics del món sencer van observar amb atenció la insurrecció i li van donar de seguida un ressò global. A la Cartagena que va encapçalar el moviment cantonal, port secundari d’una perifèria europea, alguns corresponsals de periòdics internacionals com The Times també van informar la resta del món però sense que el ressò fos comparable. Imbuïts per un sentiment de superioritat civilitzacional i social, van descriure el cantó com un moviment de “ragamuffins” (“brètols”) (The Times, 26/08/1873). Els enemics espanyols del cantó, que agrupaven amplis sectors de les elits socials i de les classes mitjanes (des dels monàrquics fins als republicans moderats), van recuperar amb gust aquest relat. Represaliats, exiliats i deportats en massa, els cantonalistes no van tenir la força per a rebatre-ho. Pel que fa al moviment obrer, dividit després de l’escissió de la Internacional entre marxistes i bakuninistes en 1872, no va defensar tampoc la memòria del cantó, malgrat la participació massiva dels seus militants en les insurreccions.

En el segle XX, i fins i tot després d’acabada la dictadura franquista, els historiadors no van fer més que confirmar els antics judicis sobre la revolució cantonal, descrivint-la com un moviment localista, romàntic i desfasat, liderat per notables burgesos poc atents als problemes reals del seu temps. El fracàs del moviment i els cops d’estat de 1874 i 1875 van continuar servint per a provar la inadaptació de la República o de la Federació a l’ésser d’Espanya. En tal context, no pot estranyar que la història del cantonalisme sembli no tenir res a veure amb la de la Comuna.

El comunalisme francès com a referent

No obstant això, els coetanis no van trigar a comparar el moviment cantonal amb les comunes franceses. “Un encara es pregunta si la Junta Revolucionària de Cartagena vol i pot imitar fidelment a la Comuna fins al final”, resumia el periòdic francès Le Temps el 6 de setembre de 1873. La visió del Cantó de Cartagena com una rèplica de la Comuna va motivar la reacció de les potències europees. En nom de la lluita legítima contra comunistes i rojos, uns oficials de marina britànics i alemanys van prendre la iniciativa d’arrestar, a l’agost de 1873, dos dels majors vaixells de guerra amotinats en mans dels cantonalistes. La intervenció estrangera va canviar dràsticament l’equilibri de forces entre republicans d’ordre i cantonalistes, impedint el rescat dels cantons de València i de Cadis pel de Cartagena i provocant en gran part la derrota cantonal. En una Espanya inestable des de 1868, amb un exèrcit indisciplinat, una guerra civil contra els carlistes i una guerra atlàntica contra els independentistes cubans, els grans imperis d’Europa es van espantar que una insurrecció germana de la Comuna pogués guanyar aquesta vegada. Era aquesta por pura fantasia conservadora, o eren efectivament comparables les dues insurreccions?

Tant a París com a Cartagena, les classes treballadores s’havien insurreccionat per a erigir un poder popular. Al contrari del que afirma sovint la historiografia, les dades de l’exili cantonalista a Algèria proven la composició massivament plebea del moviment: nombrosos obrers, reclutats principalment en l’arsenal de Cartagena, es van quedar fins a la derrota, al costat de mariners militars, de soldats de l’Exèrcit (en un context de conscripció força desigual) i de presidiaris (un grup compost de desertors, condemnats polítics i penats de classe baixa). Milers de dones de classe popular també es van quedar en el lloc, fins i tot durant el bombardeig, treballant en diferents tasques i a vegades prenent les armes. Rares vegades es va apuntar la velocitat amb la qual els notables de Cartagena van ser marginats per la dinàmica revolucionària, entre juliol de 1873 i gener del 74. Al novembre, en les eleccions a la junta revolucionària, els líders plebeus van triomfar en les urnes.

A través de l’exili, de la migració i del contraban, aquest moviment estava vinculat amb les circulacions del republicanisme radical francès (en particular des de l’Algèria colonial) i amb les comunes. El communard més important dels que van passar per Cartagena va ser sens dubte l’andalús Antonio de la Calle, exiliat a París després de la seva participació en la insurrecció federal espanyola de 1869, admès en la milícia parisenca durant el setge prussià de 1870, i ascendit a capità durant la Comuna. Refugiat a Madrid després de la derrota del París insurrecte, va exercir importants responsabilitats en el Cantó de Cartagena. Va ser primer director del periòdic revolucionari El Cantón Murciano abans de ser membre de la junta revolucionària. Va adoptar tota una sèrie de decrets sobre la instrucció pública, els béns eclesiàstics, la “emancipació de les dones” i la confiscació de la propietat il·legítima (encara que degué moderar aquest últim després de publicar-ho). Com a director de la comissió de serveis públics, De la Calle també va tenir un paper clau en l’organització del treball femení, terreny en el qual el coneixement de la potent Union des femmes sota la Comuna va ser segurament valuós.

Reivindicar la seva memòria

De l’obra social del Cantó, se sol dir que va ser inexistent, com es diu també sovint de l’escassa legislació laboral de la Comuna. En La Guerra civil a França, Marx recordava que “la gran mesura social de la Comuna” havia estat “la seva pròpia existència”. El mateix es podria dir del Cantó. La major tasca de la revolució cantonal va ser l’autoorganització d’obrers, mariners, soldats, expresidiaris i dones per la seva defensa, en un exercici de democràcia directa que va tenir certament els seus límits, però del qual es troben pocs exemples en la història. Sota el lideratge de treballadors i suboficials ascendits a llocs de comandament en els vaixells i en l’arsenal, aquests col·lectius van treballar en la reparació de les fragates de guerra i la seva posada en marxa, en el proveïment de la plaça assetjada per mitjà de razzias marítimes i terrestres, en la producció de pa, en la cuina i en l’elaboració de sacs de pólvora (sent aquestes dues últimes tasques exercides per dones) i finalment, en la defensa de les muralles. Aquesta organització va ser prou eficaç perquè la lluita durés sis mesos malgrat la intervenció hostil de dues marines estrangeres i del setge.

Si el 150 aniversari de la Comuna mereix tota l’atenció dels públics actuals, el desitjable seria que les revolucions cantonals despertessin el mateix tipus d’interès en 2023, la qual cosa sembla poc probable ara com ara. Molt s’ha defensat la recuperació de la memòria històrica a l’Espanya de les últimes dècades, però el passat convocat no remunta gairebé mai més enllà de 1936. Indagar en les revolucions del segle XIX permetria no obstant això redescobrir les alternatives per les quals van lluitar tants espanyols i espanyoles, i a través d’elles, l’avenir d’un passat que es tendeix a tancar en un relat massa predeterminat i condescendent. El fet que aquestes alternatives hagin fracassat no hauria de ser un motiu suficient per a desanimar als curiosos o per a infravalorar-les. Malgrat el fracàs rotund de la Comuna, el moviment social mundial es va veure reflectit en la seva història i la va utilitzar per a pensar el seu propi futur. Els cantons espanyols formen part de la mateixa lluita per la federació de treballadors i pobles, i no mereixen el menyspreu amb el qual se sol contar la seva història.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.