Compartir

Del 15-M a l’1-O: esdeveniments, cicles i preguntes

És el moment d’obrir nous espais de debat i reflexió a l’esquerra per repensar les vies emancipadores del futur.

Economista i estudiant de filosofia contemporània
14/09/2020

L’Institut Sobiranies ha començat a caminar amb la voluntat d’interpel·lar l’esquerra i les classes populars d’aquest país, partint d’un diagnòstic i un propòsit compartit entre diferents persones i espais. El diagnòstic compartit és que els fenòmens de mobilització i transformació que han marcat l’últim cicle polític, l’independentisme i el 15M, han arribat a un punt de cansament, esgotament i impàs. El propòsit que se’n deriva és que davant d’aquest impàs, és el moment d’obrir nous espais de debat i reflexió a l’esquerra per repensar les vies emancipadores del futur. Aquest article pretén ser una primera contribució a aquesta invitació a pensar; a pensar-nos des del nosaltres del sobiranisme d’esquerres.

Ens trobem en un bon moment per situar el marc de debat de l’esquerra a Catalunya en el diàleg entre l’independentisme i el 15M

Ens trobem en un bon moment per situar el marc de debat de l’esquerra a Catalunya en el diàleg entre l’independentisme i el 15M; un espai que pot aglutinar les sensibilitats d’un front polític molt ampli a la societat catalana. Aquest bloc podria tenir el potencial d’establir un nou marc hegemònic transformador i la capacitat d’articular un discurs amb aspiracions i demandes comunes des de la no renúncia a les pròpies identitats dels seus integrants. Tots dos moviments han suposat una voluntat de ruptura amb el Règim del 78 i han confrontat el seu relat basat en l’oblit dels fantasmes del passat, el consens de les elits que negava el conflicte polític i la pluralitat, la política del pacte i de la transacció, la corrupció…

Més enllà del Règim del 78, tots dos moviments han contribuït també a tornar a posar en marxa aquella història que Fukuyama, portador del discurs del poder, donava per acabada. Han introduït un punt de discontinuïtat, d’obertura i de trencament en la fi de la història després del triomf del neoliberalisme, la derrota històrica de l’esquerra i la consolidació de les post-democràcies com a models d’administració de la despolitització i l’ individualització creixents (Chantal Mouffe utilitza el terme post-democràcies per referir-se a aquelles democràcies que neguen qualsevol conflicte entre projectes ideològics diferenciats, tendint així al consens establert pel neoliberalisme i essent les eleccions un pur tràmit cada quatre anys). I és precisament per això que, des d’aquest espai, necessitem interpretar també aquests sorgiments com a diferents manifestacions, emmarcades en contextos i tradicions diferents, d’aquest malestar amb el projecte post-democràtic de la globalització davant d’una pèrdua general de sobiranies en l’àmbit de la política en favor dels grans poders econòmics, el funcionament dels estats moderns i les seves post-democràcies, i el rebuig envers les elits. Tots dos moviments s’han mirat de reüll, han desconfiat l’un de l’altre, però també han assumit certs objectius i construccions discursives comunes. Tots dos moviments han tingut el seu esdeveniment: l’1 d’octubre i el 15-M; esdeveniments que han representat aquesta voluntat de recuperació de les sobiranies i han esdevingut les forces polititzadores d’una generació.

Per al corrent filosòfic postfundacional, i especialment en la seva manifestació francesa, la noció d’esdeveniment ha emergit com un element central per entendre la història i la política, essent un dels elements principals de la filosofia d’Alain Badiou i Gilles Deleuze. L’esdeveniment s’ha d’entendre com una excepció; és allò que emergeix del no-res en el curs previsible de la història com una obertura, un trencament amb la continuïtat de l’ordre establert que obre un nou infinit de possibilitats. Com explica Jordi Riba al llibre Alain Badiou: Allò polític i la política (que forma part de la col·lecció Pensament Polític Postfundacional, on diversos professors universitaris catalans exposen les interpretacions polítiques d’aquest corrent filosòfic a través d’autors com Rancière, Lyotard, Foucault, Lyotard, Laclau o Mouffe) “L’esdeveniment trenca amb la continuïtat del que hi ha al món encara que és part del món, perquè mai no es va comptar com a part del que hi havia hagut en el món”. Per la seva pròpia naturalesa filosòfica, un esdeveniment, en el moment que sorgeix, és impossible d’assimilar per part les lògiques de l’ordre establert; defuig de les presons d’allò possible, d’allò decible, de la unidireccionalitat de la història governada per lleis fonamentals de causa-conseqüència. Per això, un esdeveniment acostuma a agafar nos desprevinguts. La potència emancipadora dels esdeveniments es troba, segons Badiou, en les noves subjectivitats que generen en aquells que els han viscut.

L’esdeveniment genera nous subjectes captivats que reconeixen l’esdeveniment com a una veritat emancipadora i decideixen ser-hi fidels, intentant portar a la pràctica les seves conseqüències i explorar les possibilitats que ha obert. Per tant, la potència dels esdeveniments es troba en les subjectivitats, fidelitats i compromisos que generen en l’entorn que els viu i en reconeix el seu caràcter emancipador. Aquest esdeveniment, en tant que punt d’obertura d’un infinit de conseqüències i possibilitats, se’ns mostra com una veritat que emergeix. Per exemple, com explica Jordi Riba: “si el Maig del 68 va ser un esdeveniment és precisament perquè mereixia el seu nom; és a dir, que al maig del 68 no només van ocórrer molts fets, sinó que també va passar el Maig del 68”. De la mateixa manera, avui podem estar segurs que l’1 d’octubre i el 15M van existir i que d’aquests esdeveniments n’han derivat subjectes captivats que hi han intentat restar fidels.

El que ens convé preguntar-nos, doncs, és: si l’1 d’octubre i el 15M han existit, què podem fer avui per romandre’n fidels? Quines possibilitats, abans tancades, han obert durant aquest cicle?

El que ens convé preguntar-nos, doncs, és: si l’1 d’octubre i el 15M han existit, què podem fer avui per romandre’n fidels? Com podem identificar les seves veritats emancipadores? Quines possibilitats, abans tancades, han obert durant aquest cicle? Què han aconseguir canviar? Què ha quedat per fer, dir i per continuar pensant-los? Segons Deleuze i Badiou, aquest és la principal tasca de la filosofia: pensar l’esdeveniment des de les seves potencialitats i conseqüències.

En el cas de l’independentisme, la potència de l’1 d’octubre com a esdeveniment és la crisi de sobirania que va representar per a l’Estat; el buit que es va omplir amb gent que va decidir posar el cos per defensar aquelles urnes que no tenien cabuda en el marc d’una democràcia limitada i pautada. Si més no, la potencia d’aquell esdeveniment va desbordar per complet els seus mateixos organitzadors i va resultar en una derrota a l’àmbit de les institucions. Com explica Marina Garcés a Ciutat Princesa:

“Tota derrota té un vencedor temporal. Derrotar la prohibició de celebrar el referèndum a través de l’acció col·lectiva s’ha traduït en una posterior derrota a les institucions catalanes. Però tota batalla perduda té una altra lectura, que és la de les potencialitats que ha deixat obertes: el que ha deixat per fer, el que ha deixat per pensar. En aquest sentit, penso que l’1 d’octubre ens ha regalat una paraula a la qual ara ens correspon omplir de sentit: República”.

Per tant, l’1 d’octubre és un esdeveniment en tant que ha trencat certes coses, ha obert un infinit de possibilitats de cara al futur i ha generat un seguit de compromisos i fidelitats en els subjectes que l’han viscut. I, precisament, la nostra tasca ha de ser la d’explorar la potència d’aquest esdeveniment, les possibilitats que ha obert, i omplir de significat emancipador aquest significant buit que representa encara avui l’independentisme.

Aquest cicle també ha deixat una societat civil organitzada amb molt poder de mobilització (…)

Donada la situació d’indeterminació que viu avui l’independentisme, amb el desgast generat pel centrament del debat en el marc del “com ho farem”, assumir un final de cicle és tornar a posar el “què farem” al centre del debat i omplir aquest significant buit que representa la paraula República. També assumir que potser la velocitat de creixement del moviment, el fet que hagi estat més aviat una intuïció col·lectiva, o que s’hagi polititzat massa poc en l’eix social, ha provocat que pequés d’una certa ingenuïtat i immaduresa. Tornar a posar el què sobre la taula és omplir la paraula República de significats. Centrar avui el debat en el què pot contribuir a aglutinar més forces i a madurar com a moviment. Això pot voler dir començar a impulsar alguna cosa similar al que podria ser el debat constituent, fet que l’esquerra hauria d’aprofitar per consolidar l’hegemonia, encara feble, que sembla  haver guanyat dins del moviment, per continuar polititzant-lo des de l’eix de la lluita social. Més enllà d’això, aquest cicle també ha deixat una societat civil organitzada amb molt poder de mobilització i ha acabat centrant les seves demandes principals en la qüestió democràtica; un fet que també va resultar central al 15M amb el seu lema de “Democràcia real ja!”. Certament molts independentistes també compartirien avui l’altre lema a través del qual el 15M va expressar la seva impugnació a la classe política: “No ens representen”…

En el cas del 15M, hem vist com molts dels seus moviments socials impulsors com els de la defensa de l’habitatge han seguit funcionant, enfortint-se i aconseguint victòries en alguns àmbits. També hem vist el sorgiment d’una força institucional que va intentar capitalitzar el moviment, que va irrompre amb molta força i que va rebutjar en un primer moment la dicotomia esquerra-dreta per desplaçar-la cap al marc de “el poble contra les elits”. Aquest intent de representar el moviment des de la via institucional ha tingut també victòries, en especial a les ciutats i amb l’exemple de Barcelona com a mostra de que l’ascens de forces transformadores al poder i la seva consolidació és encara possible, enfortida també per una bona gestió econòmica, que ha estat el millor antídot contra la política de la por impulsada des de la dreta per contrarestar-los. Si més no, també hem vist com aquestes forces institucionals han hagut de cavalcar moltes contradiccions, han conegut les seves limitacions, han deixat d’emocionar a la gent en el sentit que ho feien abans i, en alguns casos, han estat acusats d’assumir els vicis de la manera de fer política que venien a destruir. És important ara també reflexionar sobre aquest esgotament i la impossibilitat de produir aquell trencament que va semblar un dia possible quan Podemos va arribar a liderar en intenció de vot algunes enquestes. O sobre com la construcció d’un marc discursiu senzill, allunyat dels llocs comuns de l’esquerra del segle XX, i amb la voluntat de connectar amb el sentit comú de la majoria té el risc d’acabar portant a erosionar la vocació transformadora del moviment.

Al cap i a la fi, sembla que ni l’esquerra ha aconseguit omplir del tot el significant buit que representa l’independentisme i que els experiments institucionals al voltant de Podemos i els Comuns, amb algunes excepcions, no han aconseguit capitalitzar tot el descontentament generalitzat amb la política i la resposta a la crisi econòmica que va ser la causa del 15M per produir un trencament, i han topat frontalment amb les seves pròpies limitacions i contradiccions. Per això és important que per a l’enfortiment del debat públic en el marc de l’esquerra d’aquest país, i per l’exploració de noves vies emancipadores, s’estableixi i aprofundeixi aquest diàleg entre l’1 d’octubre i el 15M per tal de deixar de mirar-se el propi melic i obrir-se a la veritat de l’altre. Tornar als orígens, tornar al què, tornar a l’esdeveniment i, des de la nostra fidelitat i compromís amb aquests esdeveniments, pensar col·lectivament tot allò que ens ha quedat per pensar, per dir, per fer…

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.