Compartir

Delenda est Monarchia (raons d’una consigna)

Ortega y Gasset es queixava iradament que Alfons XIII de Borbó pretengués "tornar a la normalitat" després d'haver participat activament d'un règim corrupte i en decadència. Segons l'opinió d'Ortega, la situació de degradació era de tal magnitud que només hi havia una única alternativa, sintetitzada en una consigna dràstica que parafrasejava els generals romans que van haver d'enfrontar-se amb Cartago: Delenda est Monarchia (la Monarquia ha de ser destruïda).Es fa difícil de predir el futur de la Monarquia en un escenari de pandèmia intermitent com el que sembla que s’ha obert. No obstant això, hi ha bones raons per pensar, com Ortega el 1930, que no serà senzill per a la dinastia borbònica situar-se en una "nova normalitat" després de la seva implicació en la degradació política i econòmica del règim sorgit de la seva restauració.

07/06/2020

En un cèlebre article publicat a El Sol poc abans de la proclamació de la II República, Ortega y Gasset es queixava iradament que Alfons XIII de Borbó pretengués “tornar a la normalitat” després d’haver participat activament d’un règim corrupte i en decadència. Segons l’opinió d’Ortega, la situació de degradació era de tal magnitud que només hi havia una única alternativa, sintetitzada en una consigna dràstica que parafrasejava els generals romans que van haver d’enfrontar-se amb Cartago: Delenda est Monarchia (la Monarquia ha de ser destruïda).

Més enllà de les intencions d’Ortega, aquesta severa formulació venia a mostrar que la Monarquia espanyola, sobretot sota els Borbons, era qualsevol cosa menys una forma innòcua d’organitzar l’Estat. A diferència d’Anglaterra o França, Espanya no va passar per una revolució que segués d’arrel la trama de poder a la qual la Corona servia d’argamassa. Per aquest motiu, la Monarquia, tant en la seva faceta absolutista com en la seva faceta liberal oligàrquica, ha aparegut històricament com un fre per a la delimitació i distribució del poder polític, econòmic, social i cultural. Aquesta constatació s’inscriu en una llarga tradició republicana, peninsular i extrapeninsular, que encara avui resulta central per pensar qualsevol programa de reconstrucció en un sentit social i democràtic.

La Monarquia imperial i absolutista com a obstacle a la democratització

Entre els analistes que millor van captar el paper antimodernizador de la Monarquia imperial destaca el nom del propi Karl Marx. En els seus incisius articles sobre Espanya publicats a la New York Daily Tribune el 1854, sostenia que l’absolutisme podia presentar-se en alguns grans Estats europeus “com un focus civilitzador” i “d’unitat social”. A Espanya, en canvi, apareixia llastat pel pes d’una economia rendista que vivia dels recursos provinents de l’Imperi d’ultramar i alimentava una oligarquia i una Església autoritàries i corrompudes.

Per a Marx, això va fer que l’absolutisme monàrquic trobés a Espanya una ferotge resistència entre una diversitat de regions i municipis “que per la seva pròpia naturalesa repel·lien la centralització”. Per aquest motiu, a semblança de Turquia, la monarquia absoluta espanyola apareixia com una mena de despotisme oriental, com “un conglomerat de repúbliques mal regides amb un sobirà nominal al capdavant”.

En aquesta lectura de la història, hi havia dues grans víctimes d’aquell primerenc absolutisme hispà . D’una banda, els comuners castellans reprimits el 1521 per aixecar-se contra els impostos abusius i la prepotència de Carlos I d’Habsburg. De l’altra, els pobles indígenes d’Amèrica sotmesos a sang i foc per Hernán Cortés aquell mateix any, després de la conquesta de Tenochtitlán.

No resulta estrany, doncs, que d’ençà d’aleshores nombroses lluites per les llibertats, tant a la península com a les colònies, adquirissin un component antimonàrquic o obertament republicà. De vegades, aquell republicanisme va adoptar fórmules més o menys unitàries i centralistes, però en les seves versions més avançades va ser sempre municipalista, federal, confederal, independentista, iberista i fins i tot iberoamericanista.

Aquell republicanisme federal i confederal va començar a manifestar-se a les Corts de Cadis de 1812. Els diputats americans d’ultramar, que havien donat suport a les lluites peninsulars contra Napoleó, van ser els primers de reclamar per a ells les transformacions en marxa. Un d’aquells diputats, Dionisio Inca Yupanqui, va arribar a assumir la defensa de la igualtat d’espanyols i indis americans en un discurs memorable el desembre del 1810. En el seu al·legat va presentar un extens memorial de greuges sobre el tracte que la Monarquia aplicava als territoris d’ultramar i introduïa un recordatori que faria història: “un poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”.

El vincle entre el republicanisme peninsular i l’americà es va consolidar arran de l’anomenada revolució liberal, protorepublicana, de 1820-1823. El pronunciament de l’asturià Rafael de Riego, de fet, va ser dut a terme per l’exèrcit que Ferran VII de Borbó havia concentrat a Sevilla per combatre el moviment alliberador de les colònies. Això va fer que Joaquín Maurín escrigués en la seva genial obra Revolución y Contrarrevolución en España, de 1935, que en aquella conjuntura democratitzadora “coincidien els interessos materials i espirituals d’Espanya i els d’Amèrica […] Indirectament, Riego lluitava per la llibertat d’Hispanoamèrica, de la mateixa manera que Bolívar i San Martín lluitaven per la llibertat d’Espanya”.

Aquest tipus de lectures, salvant les distàncies temporals, les podem trobar en el mateix Francesc Pi i Margall, que arribaria a ser, a més de president de la I República, un dels més destacats teòrics del republicanisme federal sinalagmàtic, és a dir, el de lliure adhesió. Ja en Les nacionalitats, de 1887, Pi i Margall havia deixat escrit que “Castella va ser, entre les nacions d’Espanya, la primera que va perdre les seves llibertats; les va perdre a Villalar, sota el primer rei de la casa d’Àustria “. I així, “esclava, va servir d’instrument per destruir la dels altres pobles: acabar amb les d’Aragó i les de Catalunya sota el primer dels Borbons”. Aquesta convicció duia Pi i Margall a una altra conclusió: les resistències a les polítiques centralitzadores i uniformistes dels Borbons dutes a terme per diferents pobles hispans i fins i tot pels territoris d’ultramar havia de ser vista com una defensa de les llibertats de tots ells. Aquesta era la seva opinió sobre la resistència que a Catalunya es va enfrontar a les tropes de Felip V el 1714. Però també sobre les revoltes republicanes, antiborbòniques, dels patriotes cubans de la segona meitat del segle XIX, amb les quals va simpatitzar obertament.

La il·lusió d’una Monarquia liberal oligàrquica, moderada i progressista.

Aquesta vinculació entre la dinastia borbònica i l’endarreriment polític, econòmic i cultural, travessa el pensament republicà dels segles XIX i XX i arriba fins als nostres dies. I no només s’aplica a la Monarquia absoluta. També arriba als diferents assaigs de Monarquia liberal, constitucional i “moderada”, amb els quals les elits oligàrquiques intentarien reeditar els seus privilegis.

Després de la mort de Ferran VII – “Rei traïdor i canalla” – els Borbons van seguir sent la principal opció de les elits per mantenir un domini amb elements políticament liberals. No obstant això, aquests intents van acabar experimentant formes més o menys intenses de corrupció oligàrquica i autoritària. Això explica la revolució de 1854, que va obligar Cristina de Borbó a marxar a l’exili. O la de 1868, que va fer el mateix amb la seva filla, Isabel II, i va portar Joan Prim a assajar fallidament una mena de “monarquia republicana” sota una dinastia no borbònica, la dels Savoia. O la pròpia revolta municipalista, republicana, de 1931, que forçaria Alfons XIII de Borbó a reconèixer que no tenia “l’amor de poble” i a salpar cap a Marsella en un vaixell de l’Armada.

Totes aquestes revoltes van venir acompanyades d’iniciatives republicanes que implicaven el rebuig explícit de la Monarquia i una refundació del contracte social sobre bases democràtiques, descentralitzadores i proclius a la reforma social i econòmica. El mateix Marx recorda com, després de la revolució de 1854, un grup de republicans va fer circular a Madrid un projecte de Constitució d’una República Federal Ibèrica, que incloïa Portugal, que abolia les colònies, l’esclavitud i els exèrcits permanents i que renunciava a tota guerra de conquesta. De la mateixa època és la proposta del cartagener i gadità Fernando Garrido, autor de La República democràtica federal i universal, un brevíssim opuscle dedicat a “les classes productores” que posava de manifest el règim oligàrquic i rendista sobre el qual s’assentava la Monarquia.

Ja durant la Revolució Gloriosa de 1868, es van recuperar escrits gairebé clandestins de dècades anteriors com les Bases d’una Constitució Política o principis fonamentals d’un sistema republicà, escrita cap a 1830 pel barceloní Ramon Xaudaró. Així mateix, les revoltes antiborbòniques de l’últim terç de segle XIX es van traduir en grans pactes republicà federals en ciutats com Valladolid, Eibar, Còrdova, Santiago de Compostel·la, La Corunya o Tortosa (on tindria un paper central el federalisme intransigent de Valentí Almirall). Fins i tot la proclamació de la II República va venir precedida d’assajos federals i confederals que denunciaven el caciquisme rendista de la Monarquia liberal oligàrquica. Des de la proposta de federació ibèrica plantejada pel pensador i poeta portuguès Antero de Quental en la seva conferència sobre les “Causes de la Decadència dels Pobles Peninsulars“, de 1871, fins als projectes de Constitució andalusa d’Antequera, de Constitució de l’Estat gallec, de l’Estat català o de la pròpia República federal espanyola, tots de 1883.

En gairebé tots aquests documents, com recorda Àngel Duarte, el republicanisme no era només una forma de superació de la Monarquia. Significava, també, municipalisme i federalisme, sovint de baix a dalt. Significava democràcia, és a dir, un moviment continu de distribució de poder que, si no s’aprofundeix, recau en noves formes d’oligarquia. I implicava, també, sobirania i protagonisme popular -del quart estat, del proletariat, del poble, de les dones, de les nacions i pobles peninsulars o dels pobles d’ultramar-, entès com a palanca per a la reforma social, econòmica i cultural tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic, tant en l’esfera industrial com en el món agrari.

La Segona Restauració Borbònica com a fre al principi democràtic

Tots aquests antecedents expliquen per què fins i tot un pensador furiosament elitista com Ortega, que veia en la participació popular en els afers públics una deformació “morbosa”, va poder considerar la Monarquia com l’expressió d’un règim decadent i irreformable. Ja el 1890, el mateix Cánovas del Castillo havia deixat clar que la Restauració Borbònica tenia com a objectiu central impedir que el sufragi incidís en la distribució de la riquesa. Per això, afirmava, com més universal fos el sufragi, més necessari serien el frau i la “permanent falsificació” en el sistema polític.

Aquesta subordinació del principi representatiu al sistema monàrquic va fer que la capacitat de reforma i de regeneració del sistema fos nul·la. Això explica que els nombrosos debats sobre la reforma de la Constitució de 1876 no conduïssin a la formalització de cap projecte d’esmena. El grau de putrefacció va arribar a tal punt que poc després que Ortega cridés a la fi de la Monarquia, aquesta es va acabar desplomant com a conseqüència d’una manifestació tan obliqua del sufragi universal com són unes eleccions municipals.

Després de la derrota del feixisme i el nazisme, alguns països com Itàlia van celebrar referèndums sobre la forma d’Estat que van consolidar la República i van introduir en la Constitució clàusules d’intangibilitat que impedien el retorn de la Monarquia. A l’Espanya franquista, en canvi, la dictadura en va tenir prou de recórrer a una Segona Restauració Borbònica per escapar a les limitades pressions democratitzadores generades durant la Guerra Freda.

Així, i malgrat la pressió exercida pel moviment antifranquista, la Constitució de 1978 no va ser la Constitució d’un Estat democràtic sinó la Constitució d’una nova Monarquia restaurada: la borbònica. La democràcia hi apareixia com un instrument per assegurar la Restauració d’una Monarquia estretament lligada a l’Exèrcit i l’Església, en el marc d’un sistema oligàrquic de nou tipus. Aquesta concepció oligàrquica establia des de la pròpia Constitució un triple cadenat antidemocràtic. Impedia als pobles peninsulars exercir el dret a l’autodeterminació, bloquejava la possibilitat d’avançar cap a una institucionalitat genuïnament federal i impedia al poder constituent popular de decidir sobre la pròpia permanència de la Monarquia.

L’operació de l’23-F va permetre a la Corona dotar-se d’una nova legitimitat que la distanciés dels seus orígens franquistes. Però només per lligar-la al nou règim oligàrquic, de democràcia limitada, que naixia vinculat a l’entrada a l’OTAN, al bloqueig creixent de l’Estat de les autonomies, i a la protecció de la gran propietat de la mà de les constriccions neoliberals imposades des d’Europa sobretot a partir del Tractat de Maastricht.

Aquest sistema polític construït sobre la base de la subordinació del principi representatiu-electiu al principi monàrquic-hereditari només podia operar mitjançant la corrupció. I això va ser el que va passar a partir dels anys següents. La Monarquia va regnar sense governar explícitament, com demanava Thiers, però en canvi es va convertir en “aconseguidora” de favors econòmics i en comissionista en les principals operacions internacionals dutes a terme per les empreses del Règim.

És més, quan a finals de segle passat José María Aznar va decidir emprendre sense embuts la seu triple projecte de privatitzacions, recentralització i impuls del Regne d’Espanya al món, la Monarquia es va convertir en garant simbòlica de tota l’operació. Els negocis publicoprivats del Rei van servir per establir relacions privilegiades amb dictadures de l’Orient Mitjà, així com per reviure relacions neocolonials a Amèrica Llatina, aquest cop sota l’ègida dels Estats Units.

Mentre Espanya es va beneficiar a mitges d’aquest nou “capitalisme popular”, les actuacions de la Corona van quedar blindades davant de l’escrutini públic. D’una banda, a través de la concepció sens dubte desmesurada de la inviolabilitat règia consagrada en l’article 56.3 de la Constitució. De l’altra, a través de la protecció penal reforçada del rei i la seva família prevista per l’article 491.2 de l’anomenat “Codi penal de la democràcia” de 1995. No obstant això, després del crac financer del 2008, la il·lusió d’una Espanya de propietaris en el marc d’una nova Monarquia liberal, moderada i “planera”, va començar a esquerdar-se. La reforma furtiva de l’article 135 de la Constitució realitzada per tal de prioritzar el pagament del deute sobre altres objectius constitucionals va col·locar el bipartidisme imperfecte a l’ull de l’huracà, i va acabar arrossegant-hi la mateixa Casa Reial.

A l’abril de 2012, després d’un polèmic viatge a Botswana a caçar elefants, Joan Carles de Borbó es va veure obligat a demanar disculpes en públic. Per evitar que el llavors Rei tingués un final similar al del seu avi, Alfons XIII, la Casa Reial va impulsar l’abdicació de Joan Carles en el seu fill Felip VI. Aquesta operació es va produir amb total menyspreu de les Corts Generals, que ni tan sols hi van intervenir, amb la qual cosa va quedar demostrada la subordinació del principi democràtic al principi monàrquic-hereditari.

Després de la proclamació del nou Rei, prestigiosos mitjans dinàstics es van apressar a considerar tancada la crisi de la institució. Res del que passaria en els anys següents, però, justificaria aquest optimisme. En molt poc temps, el nou Monarca es veuria confrontat amb dos fets que deixarien el seu regnat seriosament qüestionat. D’una banda, el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, en què va decidir justificar la indecent repressió de la mobilització ciutadana produïda dos dies abans a Catalunya. De l’altra, la nota de la Casa Reial, emesa al març de 2020, admetent que el nou monarca coneixia alguns negocis il·lícits del seu pare i estava disposat a renunciar a la seva herència.

Construir les bases de noves alternatives republicanes

Es fa difícil de predir el futur de la Monarquia en un escenari de pandèmia intermitent com el que sembla que s’ha obert. No obstant això, hi ha bones raons per pensar, com Ortega el 1930, que no serà senzill per a la dinastia borbònica situar-se en una “nova normalitat” després de la seva implicació en la degradació política i econòmica del règim sorgit de la seva restauració.

L’intent de les dretes radicalitzades d’apropiar-se la Monarquia no ha aconseguit aturar la seva pèrdua de credibilitat. Per contra, l’ha reconnectat, per moments perillosament, amb els seus propis orígens franquistes. Això podria situar-nos en un escenari de regressió autoritària, nacionalista, similar al que a inicis de segle passat va donar lloc a la Dictadura protofascista de Primo de Rivera o fins i tot pitjor. Però també podria reforçar noves coalicions republicanes, plurinacionals, construïdes al voltant d’un programa audaç de reformes socialitzants, democràtiques, feministes i ecologistes. Com en el passat, aquest republicanisme peninsular hauria de tenir una forta base local, cooperativista i municipalista, i federar-se al mateix temps amb altres moviments democratitzadors que, tant a Europa com a Amèrica Llatina i en altres llocs del món, estan plantant cara a la Santa Aliança reaccionària avui apuntalada per l’Administració Trump des dels Estats Units.

Aquest programa republicà-democràtic hauria de prioritzar objectius que la pandèmia ha tornat globals: la garantia de l’accés igualitari a l’aigua potable, a aliments sans, a atenció sanitària, a un habitatge digne, a una renda bàsica, a una connexió digital de qualitat i a tot allò essencial per tenir una existència digna i sostenible en comú. Tot això és fonamental. No obstant això, a la península ibèrica, per consideracions històriques molt concretes, s’hauria d’assumir sense renunciar a la superació del principal escull de qualsevol proposta de regeneració efectiva. ‘Delenda est Monarchia!’

Reader Interactions

Comentaris (1)

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.