Compartir

Disciplinar la societat en temps de pandèmia

El tractament de la lepra, de la pesta o de la Covid-19 és molt diferent, no en la seva naturalesa mèdica, sinó en la seva naturalesa política a causa de les relacions de poder imperants en cada moment històric.

Alejandro Álvarez, Universidad de Zatagoza
31/01/2021

Aquesta ponència que leniu a continuació va ser presentada al Congrés “Moments post Pandèmia”, que :Sobiranies va allotjar de forma virtual el passat mes d’octubre dins la seva Aula Virtual, i que estava impulsat per diversos grups de recerca i debat, com CLACSO, Nuestra Praxis, Ruptura, El Salto, ILSA o el mateix Institut :Sobiranies.
Aquesta ponència Forma part d’una sèrie que l’Institut :Sobiranies ha seleccionat  i publicarà durant les pròximes setmanes pel seu interès i valor en el debat associat a la pandèmia i les seves conseqüències.També formaran totes elles part d’un llibre en preparació que ben aviat veurà la llum, editat per Ruptura i l’Institut :Sobiranies

Vivim en una societat disciplinària, i la resposta que s’ha generat davant la recent pandèmia de Covid-19 és una exemplificació dels models disciplinaris. La forma que tenim d’enfrontar-nos davant les diverses malalties que han assolat a les civilitzacions europees respon a diagrames de poder que regeixen les nostres societats. Per això, podem comprovar com el tractament de la lepra, de la pesta o de la Covid-19 són molt diferent, no en la seva naturalesa mèdica, sinó en la seva naturalesa política a causa de les relacions de poder imperants en cada moment històric. La resposta que oferim, la manera de conèixer les malalties o les maneres d’actuació, són derivacions de funcionalitats prèvies a l’aparició de les diferents malalties.

1. LA LEPRA I EL PODER SOBIRÀ

La societat del segle XVI-XVII no és la mateixa que al segle XVIII-XIX, i no només pels evidents canvis històrics, tampoc pel sorgiment de diferents malalties en cada període històric; són èpoques diferents en tant que cadascuna és representativa d’un diagrama de poder imperant.

Ens trobem davant de dos tipus de societats, la societat de la lepra i la societat de la pesta. Cadascuna representa un diagrama de forces. Tenim, en el cas de la lepra, un diagrama associat a un poder sobirà, a una sèrie d’exercicis de poder concrets, entre els quals destaquen el poder d’arrabassar la vida, el poder de castigar, la funció d’extracció, etc. Foucault exposa una sèrie d’exemples de com el sobirà exerceix el poder d’arrabassar la vida o el poder de castigar a Vigilar i castigar, però, aquest poder associat al diagrama sobirà no sempre és tan evident. Podem trobar l’exemple dels leprosos. Quan algú presentava símptomes de ser un leprós era expulsat de la ciutat; però, no era una expulsió en el sentit grec d’abandonar la polis, de perdre els orígens i esdevenir un apàtrida. Tot i que el leprós no trobarà recer, refugi o abric en una altra població, sí que estarà obligat a traslladar la seva residència a un complex arquitectònic anomenat cucurbitae, stellae o com pot ser-nos més familiar, llatzeret. Es tractava de petits hospitals allunyats de les ciutats, sense prescripcions ni cures mèdiques, destinats a garantir la incomunicació de les persones internades amb el món exterior.

Aquesta convivència amb la lepra origina pràctiques d’exclusió i de rebuig, pràctiques acompanyades de formulacions jurídiques el paper era delimitar jurídicament la mort del leprós, tot i estar aquest en vida. El leprós, després de travessar els murs de la ciutat, després de ser expulsat, era declarat “home mort” jurídicament, ha estat sotmès a una “mort civil”, amb les seves corresponents conseqüències. S’ha disposat la mort, orgànica (mitjançant l’expulsió) i jurídica. Aquest procés de “mort civil” es materialitza mitjançant un ritual, el que s’ha anomenat “missa de leprosos”; la transformació del leprós en un difunt. Aquest procés ritual consisteix en el següent: “el sacerdot rector anuncia el dia de la cerimònia a la manera d’un òbit; el leprós s’agenolla en un cadafal; es dur a terme una missa de rèquiem amb la seva litúrgia específica i els seus cants; el malalt efectua la seva última confessió; es traslladen al cementiri i el leprós descendeix en una fossa ja preparada on rep un determinat nombre de palades de terra al cap com simulacre d’inhumació; s’erigeix una creu; es traslladen en seguici fins a la vora de la localitat on residirà en aïllament el malalt qui rep unes últimes admonicions sobre la seva experiència de purgatori a la terra”[1]

La importància de la figura del leprós rau en el fet que il·lustra com és exercit el poder sobirà. El diagrama sobirà es defineix per una funció d’extracció i decisió sobre la vida i la mort. La funció d’extracció del diagrama sobirà no només s’exerceix sota una estratègia d’expulsió de l’ociositat. Les relacions de poder que s’exerceixen en diferents focus de poder com els Hospitals, les judicatures, els departaments de policia, la institució sobirana, les famílies, les organitzacions mèdiques, etc; només són mers instruments destinats a potenciar i executar aquest procés d’extracció que inicialment va servir per tancar a tots aquells que no tenien feina i gestionar d’aquesta manera l’economia de les respectives reparticions polítiques. No solament es tanca al leprós, es tanca també a l’ociós, al llibertí, al pròdig, al captaire, al boig, etc. Però, el que a nosaltres ens interessa comprovar ara mateix és la decisió de la vida i la mort. Aquell que és definit com a leprós se l’hi imposa una mort jurídica, la qual està acompanyada d’un ritual. Una cosa semblant passava amb els suplicis; tot suplici està acompanyat d’una manifestació i posada en escena pública. Els suplicis eren exercits en places públiques a la vista de tots els habitants, fins i tot es noliejava 1 carro que recorria la ciutat transportant al pres fins al cadafal perquè pogués ser vist, humiliat, i, d’aquesta manera, reflectís el poder que tenia el monarca. Tenim aquí tot un exercici de poder basat en la visibilitat. El poder exigeix que el reu, la víctima, l’acusat, sigui un objecte remarcable, visible; l’escenificació ritual que acompanya el suplici genera la visibilitat d’aquell que va camí de ser objecte del suplici. Es crea tot un sistema de visibilitat en el qual es posen de manifest diverses visibilitats; no només del leprós o del pres, sinó la de poder reial, la del poder sobirà. La força d’aquest poder es manifesta en la seva visibilitat, en la seva demostració. Quan s’executa un pres al patíbul el que en veritat està passant no és la mera execució d’una condemna, és la demostració de força, el poder del sobirà; i quan s’expulsa al leprós de la ciutat, es posa de manifest el mateix poder sobirà, un poder capaç de fer complir les lleis que regeixen les ciutats, un poder que decideix sobre la mort dels seus súbdits. No obstant això, com analitzarem més endavant, aquesta manifestació de poder s’invisibilitzarà, es farà més efectiva en tant que no necessitarà executar tota aquesta teatralitat per a imposar-se. Serà en aquest moment quan estiguem davant d’un nou diagrama, davant d’un diagrama disciplinari, propi de la pesta i de la Covid-19.

Abans d’analitzar el diagrama disciplinari hem de seguir desgranant les característiques d’aquest poder sobirà, associat a les pràctiques constitutives de la lepra. No obstant això, no es tracta que una malaltia estigui lligada a una certa manera d’exercir el poder; la pesta o la lepra només són significacions, exemplificacions. Podem trobar exercicis de poder sobirà en epidèmies de pesta, i podem trobar pràctiques disciplinàries davant de casos de lepra. Podem recórrer per exemple a la Lleida dels segles XIV-XV. En aquesta època, aquesta ciutat catalana va patir una epidèmia de pesta; prèviament, Jaume d’Agramunt havia escrit en aquesta mateixa ciutat un tractat de medicina amb diverses prescripcions sobre aquesta malaltia. Els consells, pràctiques, curacions, etc., que estan recollits en el llibre d’Agramunt són correlatius a la medicina pròpia de l’època, i un exemple d’això ho mostra el següent passatge: «Segons el galenisme el bon règim de vida s’estructurava a partir de les sis res non naturals: el tractament de l’aire, el bon ús del menjar i la beguda, la correcta utilització del moviment i el repòs, la bona alternança entre el son i la vigília, el tractament de l’evacuació o retenció dels humors i la cura dels anomenats accidents de l’ànima”[2].

Ens trobem davant d’una epidèmia de pesta, i les mesures a adoptar, són dietes, descansos, i cures relacionades amb els humors. No obstant això, l’aspecte més important pel que fa a les futures epidèmies de pesta, en les quals imperarà un exercici de poder disciplinari, no rau en el canvi de pràctiques mèdiques, sinó en el sorgiment de nous models de vigilància i d’examen, en la distribució de l’espai i del temps. Mesures que són impensables sota el diagrama sobirà, en el qual, les mesures aplicades són similars a les que predicaven tractadistes com Joan d’Avinyó, el qual, «recomanava fugir de la ciutat no només per evitar el contacte amb la malaltia sinó també per evitar el seu record constant”[3]. Més endavant, davant d’una situació de pesta, s’optarà pel confinament, la reclusió, el control sobre la llibertat de moviment, etc. No obstant això, les noves mesures que es prendran no seran el resultat d’avenços en medicina, descobriments mèdics o millores en el tractament i contenció de les malalties. Les noves mesures que es prendran seran fruit de noves relacions de forces, de l’aparició d’un nou diagrama, no ja sobirà, sinó disciplinari.

2. PODER DISCIPLINARI DURANT LA PESTA I LA COVID-19

La funcionalitat de poder disciplinari pot exercir sota dos àmbits diferents. El poder pot ser exercit sobre una multiplicitat humana poc nombrosa en un espai reduït; en aquest sentit podem veure l’exemple d’un pacient dins d’un hospital; sobre el qual s’imposa una tasca determinada com pot ser seguir les consignes mèdiques, regular el seu comportament, etc. De la mateixa manera, el temps i l’espai també estan regulats, ens trobem amb un espai definit, l’hospital, definit i quadriculat, organitzat, delimitat; dins de l’arquitectura de l’hospital se situen diferents quadrícules, caracteritzades per ser zones diferents, amb funcions divergents. Prenguem per exemple el cas de l’Hospital Universitari Miguel Servet a Saragossa. Aquest hospital compta amb diferents edificis, cadascun destinat a un element concret; compta amb un limítrof exclusiu per maternitat i infantil, un edifici industrial, un edifici multifuncional, l’hospital general, la zona de traumatologia, consultes externes i docència. Cada respectiu edifici compta amb una sèrie de plantes i reparticions del seu espai. Per exemple, es troba la zona de neurologia, dermatologia, aparell digestiu, psiquiatria, reumatologia, etc. Però no només està estructurat i organitzat l’espai; el temps també queda sotmès a les mateixes directrius. Per exemple, i aquestes dades són fictícies; estan programades les visites dels metges des de les 08:00 fins a les 10:00, se serveix l’esmorzar a les 09:00, el dinar a les 13:00; a les 16:00, revisió per part de l’equip d’infermeria, a les 17:00 berenar, sopar a les 21:00 i llums apagats per procedir a dormir a les 23:00. Ens trobem davant d’una pràctica disciplinària dins d’un context específic; sota l’axioma d’un espai tancat, però, la disciplina podria fonamentar-se igualment sota un espai il·limitat o sota multiplicitats indefinides. Suposem que l’exercici del poder disciplinari ja no s’aplica dins d’un hospital sinó dins de les demarcacions limítrofes d’un país. En aquest cas, l’espai és immens, però, a més, la multitud és incommensurable: parlem de tota la societat, del conjunt de ciutadans. En aquest cas, la disciplina es manifestaria de la mateixa manera, però a una escala més gran, i exemples en podrien ser la prevenció de la salut, la prevenció de la criminalitat, el control de la natalitat, etc. En definitiva, tasques destinades al control de multituds humanes molt nombroses.

A partir d’aquestes dues modalitats d’exercici, podem definir la disciplina com el conjunt de tècniques que permeten regular les multituds humanes. La finalitat de la disciplina és “fabricar” individus, fer-los a imatge i semblança de les necessitats que imperin a cada moment, per tant, «les disciplines no només reprimeixen conductes, sinó que s’encarreguen de formar subjectes»[4] “la meta bàsica del poder disciplinari era produir un ésser humà que pogués ser tractat com un “cos dòcil””[5]. Per aconseguir-ho és necessari modelar el cos i l’ànima, reorganitzar per fer-los productius, no exclusivament en un sentit econòmic, sinó intensificar i optimitzar les seves capacitats en funció de la finalitat per a la qual siguin inscrits, ja sigui el treball en una fàbrica, ja sigui com a soldats dins d’un exèrcit, o com a mers reproductors de noves vides. Aquest procés només es pot dur a terme mitjançant la imposició de determinats elements. Aquests són, l’organització i estructuració de l’espai i del temps, la vigilància constant i l’examen; elements que observarem en les decisions que s’han dut a terme tant en epidèmies de pesta com en la pandèmia de Covid-19.

2.1. Organització de l’espai

El primer element que analitzarem és l’organització, ordenació i quadriculació de l’espai i del temps. La forma més visible d’aquesta organització es pot advertir a les fàbriques, les quals són hereves d’un projecte que es va denominar fordisme. El fordisme consisteix en l’agrupació de tot un sistema de producció en un únic espai i l’organització del temps en el sentit de subdividir els gestos, mesurar el nombre de moviments que s’han de fer, quants desplaçaments, adaptar-se a la velocitat de la màquina; però, el més destacable, és que tot aquest procés no es porta a terme sota violència. Estem davant d’un cas de normalització, entenent normalitzar com «la relació de forces per excel·lència. És a dir, repartir l’espai, ordenar el temps, compondre en l’espai-temps»6. Ara observem com el fordisme, de la mateixa forma que va passar amb el panoptisme7, desborden els seus límits inicials i es converteixen en models d’un tipus de poder.

Per entendre com funciona l’organització de l’espai hem d’atendre novament al leprós, el qual era expulsat de la ciutat, rebutjat i apartat. En contraposició hi trobem la figura de l’empestat; un personatge inclusiu, protegit, mantingut dins de la mateixa ciutat; tot i que, igualment, rebutjat. Canviem de segle, vam canviar de paradigma, de diagrama. Posem per cas que som a una ciutat europea en la qual s’ha detectat una sèrie d’episodis de pesta. Si la ciutat, en el cas del leprós, constituïa una fortificació emmurallada que delimitava l’estatut jurídic del leprós, ara serà dotada d’un nou simbolisme. La muralla no serà concebuda com l’element fronterer que s’ha de traspassar per expulsar la malaltia i als malalts, la muralla adquireix un significat defensiu respecte de la malaltia, les portes de les ciutats es tanquen, ja no s’obren per expulsar, es tanquen per evitar l’entrada i la sortida, per a recloure.

Quan la pesta s’apoderava d’una ciutat, emergia tot un sistema i un dispositiu de reacció. La ciutat “es dividia en districtes; aquests en barris, i després a dins encara s’hi s’aïllaven carrers. A cada carrer hi havia vigilants; a cada barri, inspectors; a cada districte, responsables de districte; i a la ciutat mateixa, o bé un governador nomenat a aquests efectes o bé els regidors que, en el moment de la pesta, havien rebut un poder complementari”8. Aquí tenim la primera organització, divisió i quadriculació de l’espai. La ciutat queda quadriculada, comença una organització de l’espai. Ja no es tracta de decretar la mort, no es tracta d’expulsar els empestats de la ciutat, abandonar-los a llur funest destí i decretar llur mort jurídica. Hem abandonat el diagrama sobirà, ara som en un nou diagrama que actualment ens és del tot familiar. L’espai és organitzat segons funcionalitats i efectivitats. S’analitza, s’organitza, s’investiga, i finalment s’imposen un seguit de mesures que busquen la màxima efectivitat dels fins perseguits. En aquest cas, la finalitat és erradicar, combatre, controlar, evitar el contagi… Per tant, s’analitza tota l’estructura social, política, arquitectònica, etc. Es valora qui són els millors encarregats de la vigilància, de prendre mesures disciplinàries, de decretar noves lleis, de fer-les complir, quines mesures cal prendre, ja sigui en el pla econòmic, sanitari, etc.

Daniel Defoe va publicar en 1722 una novel·la fictícia anomenada A journal of the plague year. En aquesta obra hi descriu i recrea l’experiència d’un home que habita a Londres durant un episodi de pesta. Aquesta novel·la ens servirà com a fil conductor de la nostra anàlisi de la pesta i el poder disciplinari en tant que posa de manifest totes i cadascuna de les mesures que anirem anomenant. Per exemple, acabem d’esmentar com es busca l’eficàcia i la productivitat en tots els sectors socials; això afectava l’arquitectura, als vigilants, metges, juristes, rectors, administradors… I això és el que diu Defoe al respecte: «Primerament, s’estima necessari i s’ordena que en cada parròquia hi hagi una, dues o més persones de bona classe i reputació, triades i convocades pel regidor, el seu diputat, i el capítol de cada districte, que siguin nomenades examinadors, per continuar en l’exercici d’aquesta funció durant un temps de dos mesos com a mínim. I si qualsevol persona apta així convocada refusa comprometre’s-hi, tals parts que així s’hi neguessin serien enviades a presó fins que se sotmetessin de conformitat amb el present»10. Seria molt interessant analitzar com aquesta negativa a acatar les lleis ja no suposa un atac al Rei, ja no es castigarà amb suplicis, sinó que s’opta per un nou model de càstig, la presó. Aquesta nova forma de procedir és fruit d’aquest traspàs d’un poder sobirà a un poder disciplinari; tanmateix, aquí no dona per abordar-ho, si bé, Foucault va dur a terme aquestes mateixes anàlisis en la seva obra Vigilar i castigar11.

L’important d’aquest nou tractament contra la malaltia no només és l’eficiència de la productivitat de les mesures, són els elements mitjançant els quals es du a terme. Hem vist com les ciutats es reorganitzaven, ja fos en districtes, barris, carrers … Defoe també en parla d’això: «Però aquí em refereixo a les ordenances i disposicions que es van publicar per a govern de les famílies contagiades. He esmentat l’ordre de tancament de les cases, [però] va ser al voltant del mes de juny quan el corregidor de Londres i el consell de regidors van començar a preocupar-se més especialment per l’ordenació de la ciutat»12.

En el cas de la pandèmia de Covid-19 també es va optar per una reorganització de l’espai. Amb l’inici de la desescalada es van propiciar sortides poblacionals ordenades, però aquestes sortides comptaven amb límits fronterers que no havien de traspassar, límits que inicialment, durant la fase zero consistien en un quilòmetre a comptar des del domicili. Límits que van ser modificant segons avançava la desescalada. L’important és assenyalar com l’espai es va compartimentar, com es van establir noves fronteres, limitacions i ordenacions de l’espai. Fins a la fase 3, els desplaçaments, excepte per motius justificats, s’ajustaven als límits fronterers de les províncies, mentre que a la fase tres, les demarcacions es van ampliar fins als límits autonòmics. En aquest cas, ens trobem amb demarcacions prèviament definides; però, el cas de Castella i Lleó és diferent; allà es va realitzar una nova reorganització de l’espai, no sota criteris autonòmics o provincials, ni tan sols municipals, es va crear una reorganització de l’espai a partir del que es va denominar “zones bàsiques de salut”, el que consistia en l’agrupació de diferents municipis en voltant d’un centre de salut. Aquestes limitacions de l’espai, aquestes línies invisibles que quadriculen el territori nacional responen a aquest caràcter disciplinari del qual s’emboliquen les mesures adoptades per afrontar la crisi sanitària emergida a causa de l’Covid-19. El que s’aconsegueix amb això és que «a poc a poc, un espai administratiu i polític s’articula en espai terapèutic, tendeix a individualitzar els cossos, les malalties, els símptomes, les vides i les morts; constitueix un quadre real de singularitats juxtaposades i acuradament diferents. Neix de la disciplina un espai mèdicament útil»13.

Però no només hem de pensar que s’han reorganitzat espais oberts; en espais tancats ha passat el mateix; autobusos, estadis, auditoris, teatres… una infinitat d’espais tancats s’han delimitat zones de pas, zones d’entrada o de sortida, seients i butaques en què està permès seure i altres en què està prohibit, etc. Aquesta organització genera una norma, distribueix en l’espai comportaments permesos i comportaments castigats; es genera una normativitat. No es necessita d’una violència exterior per acatar la normativitat, cada individu ha interioritzat la normativitat, arribant fins i tot a tractar d’imposar-la als altres. Aquest és l’efecte de la disciplina, del poder disciplinari; fer-nos partícips voluntaris de la normativitat, però com veurem, cal que perquè això passi es donin altres elements a més de l’organització de l’espai.

2.2. Organització del temps

De la mateixa manera que hi ha una organització de l’espai també hi ha una organització de el temps. Durant la pandèmia de Covid-19 que ha assolat el món durant el 2020, s’han implantat una sèrie de mesures que han organitzat el temps. En el cas de la pesta podem trobar torns de rotació dels vigilants, horaris específics per a realitzar tasques com ara el trasllat de cossos, realitzar compres, etc. Defoe ens torna a mostrar un exemple d’aquesta partició del temps quan diu: «una de les accions més admirables dels magistrats esmentats va ser que els carrers es van mantenir constantment netes i lliures de tota classe d’objectes terrorífics, cadàvers, o qualsevol altra cosa indecent o desagradable – excepte quan algú moria al carrer sobtadament, com he dit abans; en aquest cas, el cadàver era cobert amb una tela o llençol fins a l’arribada de la nit, o portat fins al cementiri més pròxim-. Tots els treballs imprescindibles que suposessin aspectes macabres i que fossin tant espantosos com perillosos, es duien a terme durant la nit»14.

La forma més evident d’observar com es produeix aquesta ordenació, subdivisió i organització del temps la trobem davant la pandèmia de Covid-19. Una de les primeres mesures que es prenc va ser una quarantena obligatòria, en la qual es va impossibilitar sortir de l’domicili excepte per circumstàncies específiques. Havent baixat el nombre de contagis i d’ingressos hospitalaris es va dissenyar un pla de desescalada constituït per diferents fases. Si atenem a la qual es va denominar fase 0 ens trobem ja amb una fragmentació, subdivisió i organització del temps. Des de les directrius nacionals, redefinides pels governs autonòmics, es van imposar diferents mesures de control temporal i espacial; d’elles va ser l’establiment de franges horàries. En el cas d’Aragó, es va permetre el passeig i l’activitat física esportiva entre les 06:00 i les 10:00 i de 20:00 a 23:00. En el cas de persones més vulnerables a les malalties, o persones en avançada edat, es reservava una franja horària específica per a ells que transcorria entre les 10:00 a les 12:00 i de 19:00 a 20:00. Durant el que es va denominar “fases de la desescalada” es van anar implementant una sèrie de mesures sobre la base de criteris disciplinaris destinats a la subdivisió i control del temps. No només és el cas esmentat, per exemple, es va imposar una norma segons la qual els nens de 0 a 13 anys podien sortir al carrer acompanyats d’un únic adult, en un horari de 09:00 a 21:00, però, limitant la sortida a una hora diària.

La finalitat d’aquestes mesures, a més del seu caràcter preventiu i sanitari, són les d’establir individualitats. Els processos disciplinaris tenen la finalitat d’individualitzar, i per a això fragmenten l’espai i el temps. Si agafem el cas d’una fàbrica, des d’una perspectiva general veiem un conglomerat de treballadors, una massa productiva uniforme; tanmateix, si l’hi apliquem a la fàbrica una sèrie de quadrícules, límits, fronteres, espais definits, la massa es disgrega, es defineix i es divideix en sectors. D’aquesta manera, el que abans era un conjunt d’obrers s’ha convertit en soldadors, muntadors, recursos humans, administratius, netejadors, conductors, etc. El poder ja no expulsa, genera quarantenes. Quan expulsa el que fa és caracterització binària; leprós – no leprós, sa – insà, ciutadà – apàtrida. Però, sota el poder disciplinari, el poder agrupa, crea límits fronterers, però, ho fa dins del seu propi espai. El poder disciplinari assigna llocs, defineix presències, organitza l’espai i el temps d’acord amb una major productivitat. Ja hem esmentat en què consisteix la biopolítica, és l’exercici del poder sobre una multitud nombrosa en un espai i un temps oberts. La biopolítica preserva la salut de la població, no perquè es preocupi pels ciutadans, el poder no té consciència, només entén de maximització, només busca maximitzar la salut, la força dels ciutadans, la vida … Foucault ho diu clarament quan diu: «al segle XVIII, una de les grans novetats en les tècniques de poder va ser el sorgiment, com a problema econòmic i polític, de la” població”: la riquesa-pobresa, la població-mà d’obra o capacitat de treball, la població en equilibri entre el seu propi creixement i els recursos de què disposa. Els governs adverteixen que no han d’enfrontar-se amb individus simplement, ni tan sols amb un “poble”, sinó amb una “població” i els seus fenòmens específics»15.

Es tracta de dominar a aquesta població, de domesticar-la, de fer-la útil, disciplinada. Per això s’ha organitzat el temps i l’espai, però és necessari un element previ; del coneixement d’aquesta població. Es requereix tot un sistema de vigilància i d’anàlisi que recapti dades amb la finalitat de comprendre, analitzar, i observar els punts sobre els quals es pot exercir aquest disciplinament.

2.3 Vigilància i examen

La vigilància ha estat un dels pilars fonamentals del poder disciplinari. A partir de la vigilància es pot demanar informació, es pot fer classificacions, es pot influir en els comportaments, i es pot prevenir certes conductes. Podem observar com era la vigilància en una ciutat amb pesta: «La vigilància havia d’exercir-se sense interrupció. Els sentinelles havien d’estar sempre presents en els extrems dels carrers; els inspectors dels barris i districtes havien de fer la seva inspecció dues vegades a el dia, de tal manera que res del que passava a la ciutat podia escapar a la seva mirada. I tot el que s’observava d’aquesta manera havia de registrar-se, de manera permanent, mitjançant aquesta mena d’examen visual i, igualment, amb la retranscripció de totes les informacions en grans registres. A l’inici de la quarantena, en efecte, tots els ciutadans que es trobaven a la ciutat havien de donar el seu nom. Els seus noms s’inscrivien en una sèrie de registres»16.

La vigilància adquireix una major eficàcia quan s’aplica sobre espais delimitats, quan s’ha de vigilar una agrupació heterogènia. És aquí on es relacionen i s’impliquen la vigilància, l’examen, l’organització del temps i l’organització de l’espai. «Es tracta d’establir les presències i les absències, de saber on i com trobar als individus, instaurar les comunicacions útils, interrompre les que no ho són, poder a cada instant vigilar la conducta de cadascú, apreciar-la, sancionar-la, mesurar les qualitats o els mèrits. Procediment, doncs, per conèixer, per dominar i per utilitzar»17.vEn la societat actual ja no cal inscriure en una llista per facilitar les nostres dades; comptem amb documents com el DNI, el NIE, el certificat d’empadronament, el llibre de família… que faciliten aquesta tasca.

Durant la quarantena per Covid-19, gran part de la població va acatar les ordres de no sortir de casa excepte per a les activitats permeses; sent durament castigades aquelles que freqüentessin carrer sense una acreditació adequada. Tant en la pandèmia de Covid-19 com en episodis de pesta es sancionen conductes inapropiades, tot i que les sancions disciplinàries excedeixen a les crisis sanitàries. Un cop remesa la quarantena, podia donar-se el cas d’ostentar el grau de positiu per Covid-19 o per altes probabilitats d’haver estat contagiat; en aquests casos, s’opta per una clausura “voluntària”, és a dir, s’espera que la persona contagiada o probablement contagiada, mantingui una nova quarantena que eviti la propagació de virus. Aquesta acceptació de les diverses quarantenes i mesures extraordinàries és el fruit d’un procés disciplinari que s’inicia al voltant del segle XVIII i que cerca, mitjançant petits exàmens, constants vigilàncies, premis i càstigs, constituir subjectivitats dòcils que acceptin seguir els procediments normalitzadors que se’ls imposin. 

No obstant això, durant les epidèmies de pesta, el sistema disciplinari no estava tan desenvolupat, i es necessitava d’una aplicació violenta i visible de el poder. A hores d’ara, quan hi havia constància de contagis, s’optava per designar «per a cada casa infectada dos vigilants, un per al dia i un altre per a la nit; i que aquests vigilants tinguin especial cura que cap persona entri o surti de tals cases infectades a càrrec del qual estan, sota pena de patir sever càstig I que aquests vigilants compleixin totes les funcions addicionals que la casa infectada necessiti i requereixi; i si el vigilant és enviat a qualsevol encàrrec, que tanqui la casa i porti amb si la clau»18. 

Les diferències entre una pandèmia per pesta o una pandèmia per Covid-19 no varien en excés. En ambdues es reorganitza el temps i l’espai, en ambdues s’estableix un sistema de vigilància que garanteixi el compliment de les normes adoptades. No obstant això, hi ha una característica que les diferencia, i que sobretot les allunya d’episodis de lepra. La invisibilitat en les pràctiques de l’exercici de poder i la complicitat dels individus per garantir que es compleixi la normativitat. Durant la pandèmia de Covid-19, per norma general, es feia parlar als malalts. Se’ls prestava a declarar la seva malaltia, a parlar dels seus símptomes, de les seves afeccions, del seu estat de salut, de la seva situació, de les seves necessitats … Fent-los parlar s’aconseguien dues coses, la primera, reforçar el sistema disciplinari, la segona, prescindir d’una vigilància efectiva o visible. Ja no es tracta d’anar casa per casa esbrinant qui està malalt o qui en presenta símptomes, tal com testifica Defoe: “Que aquests examinadors siguin juramentats pel regidor perquè esbrinin de tant en tant quines són les cases de cada parròquia que han estat infectades, i quines les persones que estan malaltes i de quines malalties, tan fidelment com puguin informar-se’n; i davant del dubte, n’ordenin la restricció d’accés fins que s’evidenciï la malaltia. I si trobessin qualsevol altra persona malalta de la infecció, que donin ordre a l’agutzil perquè la casa sigui tancada; i si veiessin que l’agutzil era reticent o negligent, que en donin coneixement al regidor de districte. Fent parlar els individus, ells mateixos entren en el joc de les classificacions, ells mateixos es delaten i es converteixen en partícips de la trama disciplinària. 

A partir de la parla, de la vigilància i de l’anàlisi es poden establir classificacions. Podem classificar a la població sota moltes característiques, ja sigui com a sans, malalts, possibles malalts, morts, morts per Covid-19, morts per derivacions de la Covid-19, morts per altres malalties, etc. En el cas d’Espanya, se n’ha fet una classificació derivada de la Covid-19, en la qual s’hi classifica la població de la següent manera: pel nombre de casos confirmats, pel nombre de casos hospitalitzats, pel nombre de casos ingressats per crítics (UCI, REA …), pel nombre de casos donats d’alta, pel nombre de casos d’alta per defunció, el nombre de casos en les últimes 24 hores i finalment, pel nombre de proves diagnosticades (PCR) realitzades

D’altra banda, la vigilància i l’anàlisi permeten determinar figures, conceptes, mòduls, en els quals s’ha d’inscriure a les individualitats resultants d’aquestes distribucions. En el cas de la pesta només hi havia dues o tres categories, sa, empestat i amb símptomes de pesta. Pel cas de la Covid-19 les categories s’amplien enormement; hi tenim sans, positius per PCR, positius en anticossos, asimptomàtics, etc.  

La població s’ha individualitzat, es té constància de qui és específicament la persona morta, contagiada o sana. Aquesta individualització és fruit de l’organització de l’espai. Ja no es tracta de tenir una indiscriminada població en un espai obert; la disciplina ha delimitat l’espai, l’ha organitzat i ha situat a cada espècie en un lloc. Tenim als malalts mentals en hospitals especials, als nens a les escoles, els obrers en les empreses, i dins d’aquestes estructures, tenim les seves corresponents organitzacions. Si a tot plegat l’hi afegim una organització del temps basada en tasques i horaris, podem determinar les absències i retards, fins i tot comptabilitzar-les. Tenim fonaments per determinar que un individu X no ha estat present en el seu lloc corresponent a l’hora determinada. Podem conèixer a X, i gràcies a que l’hem individualitzat, deixant de ser part de la massa obrera, part de la massa leprosa, part de la massa dels irracionals; podem avaluar-ho, analitzar-lo, tenir constància de la seva vida. Tota aquesta informació ens permetrà catalogar a aquest individu, imposar-li una sèrie de categories com a bo, dolent, treballador, vague, insolent, educat… No només hem individualitzat a la població, l’hem catalogat, i dins d’aquestes categories s’han definit comportaments adequats i inadequats; comportaments que seran premiats o castigats. Aquesta funció del càstig o del premi actua com modeladora d’una conducta; però, hi haurà un mecanisme igual o més efectiu, la vigilància, la mirada. Quan estem sotmesos a la vigilància o la mirada, regulem el nostre comportament, mostrant aquelles facetes que s’esperen de nosaltres, intentant que se’ns imposin les categories més ben valorades. La disciplina, té com a finalitat, o com a element primari, fer que no sigui necessària la vigilància o la mirada per regular els comportaments; busca que ens auto-regulem segons les funcions que hem d’exercir, ja sigui aprendre a l’escola, treballar al taller, formar en l’exèrcit, etc., i que ho fem de la manera més eficient.  

En els processos disciplinaris, com ha ocorregut durant la pandèmia de Covid-19, es pot observar com el control de la salubritat s’ha interioritzat, el poder de vigilància i coacció s’ha invisibilitzat, s’ha assumit i normalitzat. Ja no ens trobem davant inspectors que s’adjudicaven una finestra de cada edifici per a cada família o persona; pràctica que tenia com a finalitat reclamar la presència de les persones inscrites en els registres; aquests havien de treure el cap i fer acte de presència, no per determinar que aquesta persona seguia dins dels límits establerts de la ciutat i no hi havia escapat per por de contagi, sinó per determinar la salubritat d’aquesta persona. Mitjançant un examen visual es podia destriar elements que auguraven el sorgiment de la pesta a aquesta persona; o per contra, l’absència de simptomatologia. En el cas que aquesta persona no es personés a la finestra que li corresponia, es podia suposar el contagi i la gravetat de la situació o directament la mort. El poder disciplinari no busca tancar, invisibilitzar o expulsar; la seva funció és posar focus de llum, fer visible, fer parlar, mostrar presències. «L’exercici de la disciplina suposa un dispositiu que coacciona pel joc de la mirada; un aparell en el qual les tècniques que permeten veure indueixen efectes de poder i on, de rebuig, els mitjans de coerció fan clarament visibles aquells sobre els qui s’apliquen»21. 

El model disciplinari funciona perquè està en gran part de la nostra vida quotidiana, invisibilitzat, normalitzat. La disciplina té una petita essència que la fa correspondre amb una micropenalitat. La disciplina permet modelar les conductes o els cossos mitjançant petits càstigs o premis, els quals acaben sent normalitzats. Observem aquestes micropenalitats en tots els sectors de la societat, en les faltes per absències o retards en la feina, faltes o càstigs a l’escola per no acomplir les tasques encomanades o per no prestar atenció, cridades d’atenció a la família per corregir determinats comportaments , recriminació per mantenir una postura incorrecta, etc. La societat s’ha tornat vigilant de la pròpia societat. S’ha imposat un model de control basat en una normativitat, i aquells comportaments que s’allunyin de la normalitat han de ser castigats, no necessàriament físicament o de forma perceptible, però si seran sancionats. No es tracta tampoc de regles o normatives, la normalitat s’ha instal·lat en àmplies experiències i habilitats; per exemple, assumim com a norma que un nen ha de començar a parlar abans dels 3 anys, ha de deixar de mullar el llit als 7 anys, ha d’aprendre a llegir amb fluïdesa als 8 anys i multitplicar als 10; però en el cas d’alteracions en aquesta normativitat, ens trobarem davant patologies. Ordenem la nostra vida segons segments temporals en els quals estan definides els límits entre la normalitat i el patològic; i per tal de reduir les desviacions respecte a la norma i la normalitat es fan servir infinitud de  correccions. Per això, l’examen és un altre dels pilars fonamentals de sistema disciplinari; és el que ens permet avaluar, discernir, entre el normal i l’anormal. L’examen, ja sigui com a mesura de gestos (com muntar un fusell a l’exèrcit), mesurament de temps (quantitat de peces fabricades en una jornada), mesurament de coneixements (com sol fer-se en els exàmens dels col·legis), encara que pot ser un examen en qualsevol circumstància. Les proves realitzades durant la Covid-19, moltes d’elles realitzades fins i tot sense patir símptomes, són un clar exemple. Són un examen en el qual es pot discernir, la normalitat o la patologia d’una persona; situar-la en un espai o en un altre. Les diferents proves de la Covid-19, així com la resta d’exàmens, tenen la finalitat de catalogar, permeten discernir el que és apropiat del que no ho és, permeten detectar els alumnes menys avantatjats, els obrers menys productius … Sempre ens trobem amb una vigilància, acompanyada d’un examen, i una classificació. «L’examen es troba al centre dels procediments que constitueixen l’individu com a objecte i efecte de poder, com a efecte i objecte de saber. És el que, combinant vigilància jeràrquica i sanció normalitzadora, garanteix les grans funcions disciplinàries de distribució i de classificació, d’extracció màxima de les forces i del temps, d’acumulació genètica contínua, de composició òptima de les aptituds»22.  

Finalment, hem de destacar que tot diagrama de poder està acompanyat d’un saber, de determinats discursos de veritat. Qualsevol diagrama de poder està relacionat íntimament amb una forma de la veritat. Ja observem com les mesures de control de la pesta preses a Lleida al segle XIV – XV són prescripcions basades en els llibres d’Agramunt, el qual, va basar les seves teories en pràctiques i accessos a la veritat aliens als actuals. El que coneixem per veritat és el fruit de règims discursius, lligats a aquestes relacions de poder, que estan circumscrits a determinats períodes històrics. «La veritat no és la veritat del coneixement»

Per tant, no és sorprenent que es busqui a l’alquímia l’essència de la veritat als segles XIV – XV i que actualment basem el nostre coneixement de la veritat en el mètode científic. És aquesta veritat basada en l’evidència, a l’empiricitat i l’objectivitat, la qual fonamenta totes les mesures establertes durant els episodis de pesta o durant la pandèmia de Covid-19. El fet que normalitzem certs comportaments, com l’ús de màscares, la distància de seguretat, la quarantena… no només és per por al contagi, és el fruit de la síntesi entre les pràctiques disciplinàries i els discursos de veritat. S’estableix una veritat, en aquest cas que el virus és contagiós i pot transmetre per l’aire; i, al voltant d’aquesta veritat, s’estableix tot un sistema disciplinari destinat a corregir i controlar la conducta, l’espai, el temps i el cos. Mesures que no respon a un enfrontament o superació de les adversitats o la malaltia, sinó que responen al manteniment de les funcions de la biopolítica o l’anatomia política.


Referències

[1] Morin, A. “Lepra, muerte civil y exclusión de la comunidad en la Edad Media”. Revista chilena de estudios medievales. N.º 15, 2019, Pág. 9

[2] Roca Cabau. G. “Medidas municipales contra la peste en la Lleida del siglo XIV e inicios del siglo XV”. Dynamis, N.º 38, 2018, Pág. 22

[3] Roca Cabau. G. “Medidas municipales contra la peste en la Lleida del siglo XIV e inicios del siglo XV”. Dynamis, N.º 38, 2018, Pág. 29

[4] Fortanet Fernández, J. Foucault y Rorty: presente, resistencia y deserción. Prensas Universitarias de Zaragoza, Zaragoza, 2010, Pág. 127

[5] Dreyfus, H. L. – Rabinow, P. Michel Foucault: más allá del estructuralismo y la hermenéutica. Nueva visión, Buenos Aires, 2001, Pág. 164

[6] Deleuze, G. El poder. Curso sobre Foucault. Tomo II. Cactus, Buenos Aires, 2017, Pág. 51

[7] Bentham, J. El panóptico. La Piqueta, Madrid, 1979

[8] Foucault, M. Los anormales, Curso del Collège de France 1974 – 1975. Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2007, Pág. 52

[9] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010

[10] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010, Pág. 41

[11] Foucault, M. Vigilar y castigar. Siglo XXI, Buenos Aires, 2003

[12] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010, Pág. 39

[13] Foucault, M. Vigilar y castigar. Siglo XXI, Buenos Aires, 2003, Pág. 133

[14] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010, Pág. 156

[15] Foucault, M. Historia de la sexualidad I. La voluntad de saber. Siglo XXI, Madrid, 1998, Pág. 34

[16] Foucault, M. Los anormales, Curso del Collège de France 1974 – 1975. Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2007, Pág. 52

[17] Foucault, M. Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Siglo XXI, Buenos Aires, 2002, Pág. 131

[18] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010, Pág. 41

[19] Defoe, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010, Pág. 41

[20] BOE, N.º 68, de 15 de marzo de 2020, páginas 25431 a 25434

[21] Foucault, M. Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Siglo XXI, Buenos Aires, 2002, Pág. 158

Bibliografia

  • BENTHAM, J. El panóptico. La Piqueta, Madrid, 1979
  • DEFOE, D. Diario del año de la peste. Impedimenta, Madrid, 2010
  • DELEUZE, G. El poder. Curso sobre Foucault. Tomo II. Cactus, Buenos Aires, 2017
  • DREYFUS, H. L. – RABINOW, P. Michel Foucault: más allá del estructuralismo y la hermenéutica. Nueva Visión, Buenos Aires, 2001
  • FORTANET, J. Foucault y Rorty: presente, resistencia y deserción. Prensas Universitarias de Zaragoza, 2010
  • FOUCAULT, M. Vigilar y castigar. Nacimiento de la prisión. Siglo XXI, Buenos Aires, 2003
  • FOUCAULT, M. Historia de la sexualidad I. La voluntad de saber. Siglo XXI, Madrid, 1998
  • FOUCAULT, M. Los anormales. Curso del Collège de France 1974 – 1975. Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2007
  • FOUCAULT, M. Lecciones sobre la voluntad de saber. Curso del Collège de France 1970 – 1971. Fondo de Cultura Económica, México, 2012
  • MORIN, A. “Lepra, muerte civil y exclusión de la comunidad en la Edad Media”. Revista chilena de estudios medievales. N.º 15, 2019
  • ROCA. G. “Medidas municipales contra la peste en la Lleida del siglo XIV e inicios del siglo XV”. Dynamis, N.º 38, 2018

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.