Compartir

Drets humans o seguretat, aquesta és la qüestió?

Està per veure si aquesta crisi, que posa en relleu una vegada més de la importància de la ciència i dels serveis públics de salut universals serà un revulsiu per a l’extrema dreta o si bé aprofitaran aquesta crisi per, una vegada més, treure rèdit de la por de la ciutadania a un perill intangible.

Assessora en polítiques socials i drets humans al Parlament Europeu
28/05/2020

La història es repeteix i sembla que els humans caiem una i altra vegada en el mateix error. Aquells qui treballem pel compliment dels drets humans arreu sabem que han estat moltes les ocasions en les quals els governs ens han fet creure que havíem d’escollir entre seguretat i llibertat, entre seguretat i drets humans: després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units o després d’altres atacs, curiosament tots d’arrel jihadista, a Europa. Amb l’arribada de l’emergència sanitària causada per la COVID-19 els governs ens volen fer escollir de nou, generant aquesta falsa dicotomia entre seguretat, en aquest cas seguretat sanitària, i llibertat.

El Conveni Europeu de Drets Humans ja contempla en l’article 15 la possibilitat de limitar certs drets en contextos com podria ser una emergència sanitària. Així, els Estats poden aprovar lleis d’emergència, com ara l’estat d’alarma, sempre que ho facin de manera proporcionada, limitada en el temps i complint el principi de no discriminació. Aquí, el perill rau en dos elements: la valoració subjectiva sobre què és “de manera proporcionada” i fins a quin punt alguns drets passen per sobre dels altres anul·lant-los completament i el perill que, un cop introduïdes aquestes limitacions, l’Estat vulgui mantenir certes mesures que li permeten acumular poder respecte als principis democràtics i d’Estat de dret bàsics.

Gran part dels Estats membres de la Unió Europea han declarat, des de l’arribada del coronavirus al continent, l’estat d’emergència o alguna altra llei que permetia als Estats, en aquesta situació excepcional, prendre mesures extraordinàries sense haver de complir amb els procediments habituals d’un Estat democràtic i acumulant així més poder de l’habitual per part de l’executiu: Itàlia, Portugal, Bulgària, Polònia, França, Hongria o l’Estat espanyol en són un exemple. Hi ha alguns països però que han optat per no declarar cap tipus d’estat d’emergència.

D’altra banda, alguns Estats Membres, aprofitant les circumstàncies actuals, han restringit de manera clara els drets fonamentals, derogant temporalment el Conveni Europeu de Drets Humans (ECHR de les seves sigles en anglès). Aquest és el cas d’Estònia, Romania i Letònia. En aquest context, tant organismes oficials com ara l’Oficina de Drets Fonamentals de la UE (FRA, de les seves sigles en anglès) o la Comissària de Drets Humans del Consell d’Europa, així com organitzacions de la societat civil de tota Europa, han alertat del perill que suposa pels drets humans el context d’excepcionalitat en el qual vivim.

Hem de tenir en compte, però, que abans de l’arribada del coronavirus, la Unió Europea tampoc era un oasi pels drets humans. Així ho demostren els nombrosos informes de la mateixa FRA o d’organitzacions com Amnistia Internacional que denuncien l’augment dels delictes d’odi a col·lectius vulnerabilitzats, la criminalització dels defensors de drets humans i l’ajuda humanitària, les innumerables vulneracions dels drets de les persones migrades i refugiades a les fronteres de Grècia, Espanya i Itàlia, les discriminacions sistemàtiques de les persones d’ètnia gitana o la aporofòbia. Europa, igual que la resta del món, patia abans de l’arribada del coronavirus múltiples deficiències pel que fa a la protecció dels drets humans, i un qüestionament evident del concepte per se, fomentat entre altres factors per l’auge de l’extrema dreta i els populismes excloents. Aquest ja dèbil i erosionat sistema de protecció dels drets humans podria veure’s més afeblit durant i després de l’emergència sanitària causada per la COVID-19.

L’estat d’emergència com a excusa

Dos dels països amb una deriva antidemocràtica més preocupant aquestes setmanes són Polònia i Hongria. A Hongria, el president Viktor Orbán ha aprovat una llei d’emergència que li concedeix plens poders i que suspèn de facto el Parlament de manera indefinida, vulnerant així el principi de temporalitat que requereixen les lleis d’emergència per adequar-se als estàndards democràtics. Durant les darreres setmanes, el Parlament hongarès, a instàncies del partit d’Orbán, ha debatut sobre la modificació legislativa per impedir a les persones transsexuals canviar de gènere legalment i ha aprovat una declaració per no incorporar el Conveni d’Istambul sobre violència masclista al país.

A Polònia, per la seva banda, el partit ultraconservador Llei i Justícia (PiS) pretenia mantenir les eleccions presidencials previstes per aquest mes de maig a través del vot per correu tot i les queixes dels partits de la oposició que demanen un aplaçament. D’aquesta manera el servei nacional de Correus, el president del qual ha estat recentment destituït i substitut pel viceprimer ministre de Defensa, assumirà el paper de comissió electoral. La situació actual, a més, fa que el president i candidat a la reelecció pel PiS, Andrezj Duda, tingui molta més presència als mitjans que l’oposició política. Finalment Andrezj Duda va cedir a les pressions de la oposició i les eleccions es van ajornar, previsiblement fins al  juny de 2020. A tot això s’hi suma la votació al Parlament polonès, durant l’estat d’emergència, d’enviar a comissió parlamentària dues lleis que suposaran, si són aprovades, una vulneració greu dels drets de les dones: l’enduriment de la llei de l’avortament i la prohibició de l’educació sexual a les escoles. Ambdós països ja tenen procediments d’infracció oberts per part de les institucions europees per vulneració de l’Estat de dret.

Malauradament, Polònia i Hongria no són els únics països de la Unió Europea que posen en risc els drets fonamentals dels seus ciutadans. Pel que fa al dret a la privacitat, arreu d’Europa està a debat la implementació per part de diversos governs d’aplicacions per a telèfons mòbil i altres mecanismes de seguiment que els Estats estan desplegant i que posen en dubte el respecte pel dret a la privacitat i que podrien desencadenar en discriminacions greus contra certs col·lectius de població.

Les aplicacions mòbil: una eina només per controlar el virus?

Mentre que alguns Estats han anunciat l’acord amb les companyies telefòniques per tal que aquestes els comparteixin les ubicacions dels telèfons mòbils de la ciutadania, siguin les dades anònimes o no –l’Estat espanyol, Bulgària, Àustria o França en són alguns exemples-, d’altres com Polònia han creat aplicacions de telèfon mòbil obligatòries per a tota la població que envien “selfies” dels propietaris del telèfon mòbil quan l’aplicació ho demana. Diversos Estats Membres han desenvolupat, o estan en procés de desenvolupar, aplicacions mòbil de seguiment, “tracking apps”, i també s’està debatent si el possible ús dels anomenats passaports d’immunitat seran o no una alternativa per controlar el virus durant la desescalada. Els experts en privacitat de dades alerten que l’ús d’aquestes aplicacions mòbil no serà mai tan efectiu per contenir el virus com la realització de tests massius a la població o que, en qualsevol cas, aquesta aplicacions haurien d’anar acompanyades de la realització de tests massius a la població per ser útils. Els experts també alerten que, per complir amb el dret a la privacitat, les aplicacions de mòbil haurien de ser voluntàries i amb un consentiment de l’ús de les dades explícit per part de la ciutadania. A més a més, els Estats haurien de definir clarament el propòsit d’ús d’aquestes dades, que hauria de ser temporal, i que només podria estar en mans dels propis usuaris o d’organismes públics i no d’empreses externes que en podrien fer un ús fraudulent. La Comissió Europea ja ha alertat als Estats Membres que qualsevol aplicació dissenyada pels governs nacionals haurà de complir amb el Reglament de Protecció de Dades i la normativa europea que regula les comunicacions electròniques (e-Privacy). No està gens clar però, que les vulneracions dels drets dels ciutadans amb l´ús d’aquests tipus d’aplicacions i mecanismes de control no puguin tenir efectes irreversibles pels drets de tots els ciutadans.

El dret a protesta i la llibertat d’expressió

Una de les conseqüències més evidents de les restriccions imposades sota l’argument de la contenció del virus és la restricció total de la llibertat de moviments que ha acabat desencadenant en l’eliminació de facto –almenys durant les setmanes on les restriccions de moviment eren més dures a causa de la pandèmia- d’altres drets com el dret a reunió i manifestació. Mentre que la majoria de països han prohibit tota manifestació al carrer, a Grècia es va permetre una manifestació amb motiu del dia Internacional dels Treballadors que respectava totes les mesures de seguretat. També a Alemanya, el Tribunal Constitucional Federal d’Alemanya ha declarat que la llibertat d’expressió i manifestació no poden ser restringides durant la pandèmia. El mateix 1 de maig, mentre que a l’Estat espanyol el Tribunal Constitucional avalava la posició del govern de no permetre cap manifestació durant l’estat d’alarma, l’alcaldessa de Madrid organitzava un acte multitudinari de clausura de l’hospital de campanya d’IFEMA. De la mateixa manera durant les primeres fases de desescalada han tingut lloc diverses manifestacions arreu de l’Estat espanyol, algunes amb dubtoses mesures de seguretat i d’altres seguint els protocols establerts que asseguraven la distància de seguretat entre manifestants.

Davant aquesta falsa jerarquia de drets on sembla que el dret a protesta ha de passar a ser menys important que altres drets, alguns ciutadans han recorregut a propostes imaginatives per exercir-lo, com petites caravanes de cotxes que substitueixin les tradicionals manifestacions a peu de carrer.

La situació actual també ha portat la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa en un punt de debat molt complicat. D’una banda trobem l’aparició de notícies falses entorn de les causes i conseqüències del virus amb l’objectiu de fomentar l’odi interessat cap a certs col·lectius, i de l’altra veiem com s’ha posat en tela de judici qualsevol notícia que critiqui les actuacions dels governs. Mentre que l’emergència sanitària és aprofitada per alguns per fomentar l’odi, el racisme i l’estigmatització –no només parlem de col·lectius d’extrema dreta sinó també de governs que aprofiten les xifres de contagis al sud d’Europa per negar-se a aprovar mesures de rescat com els coronabons-, els governs d’arreu d’Europa podrien trobar en la pandèmia un marc que els permetés silenciar qualsevol oposició o dissidència que critiqui com s’estan implementant les mesures de contenció del virus. La Comissària de Drets Humans del Consell d’Europa ha alertat que a Itàlia i República Txeca s’ha impedit als periodistes obtenir informació de les autoritats sanitàries o que es documentessin sobre les operacions policials dutes a terme. Els governs de Romania i Hongria han aprovat mesures que permeten a l’executiu tenir un control directe del contingut de pàgines web amb l’objectiu de combatre suposades notícies falses. En el cas d’Hongria, la nova legislació contempla penes de fins a cinc anys per a la difusió de notícies falses.

La vulneració múltiple de drets

Tant la COVID-19 com les mesures de contenció desplegades pels Estats Membres tenen conseqüències per tota la ciutadania, però hi ha algunes persones que s’estan veient doblement afectades pel context actual. El dret a l’educació d’aquells infants més vulnerables, el dret de les persones amb alguna discapacitat, els drets de les dones, els drets de les persones migrades o els de les persones preses entre d’altres. Tots ells estan en especial risc en les circumstàncies actuals i els governs sovint ignoren les seves necessitats específiques o, encara pitjor, aprofiten l’excepcionalitat per agreujar les vulneracions dels seus drets més bàsics.

Mentre que a Polònia el govern ha aprofitat les restriccions al dret a manifestació per impulsar l’aprovació de legislació que vulnera els drets de les dones, arreu del món estan creixent els casos de violència masclista. Aquest fet preocupa no només per les xifres de denúncies, que van augmentar fins a un terç durant les primeres setmanes de confinament en alguns dels països de la Unió Europea. A l’augment de les denúncies cal sumar-hi les greus implicacions, tant físiques com psicològiques, que tindrà que tantes dones portin en alguns casos més de cinquanta dies confinades amb els seus agressors.

Un altre dels col·lectius especialment afectats són les persones preses. Arreu d’Europa s’ha alertat del greu perill que corre la població presa. En alguns casos es troben en presons superpoblades on és impossible mantenir les distàncies de seguretat necessàries o on no hi ha les mesures higièniques i sanitàries necessàries per evitar el contagi. Així mateix s’ha denunciat la vulneració dels seus drets pel fet de tenir prohibides les visites de familiars i s’ha demanat als governs europeus que aquells presos en presó preventiva o amb segons i tercers graus puguin passar el confinament a casa seva. A Itàlia, motins en algunes presons van acabar amb 13 persones mortes i a Finlàndia alguns presos van començar una vaga de fam com a protesta per les seves condicions durant la pandèmia.

Aquestes darreres setmanes també hem vist a arreu d’Europa vulneracions greus dels drets fonamentals de persones migrades i refugiades. Entre elles destaquen les de les persones en situació irregular, les d’aquelles en un Centre d’Internament d’Estrangers o aquelles que es troben a les fronteres d’Europa. La situació als camps de refugiats de les illes gregues, on les vulneracions de drets humans ja fa temps que són a l’ordre del dia, ha empitjorat notablement. A banda de les condicions d’higiene i salubritat totalment insuficients, veiem com molts països de la Unió han suspès de facto el dret d’asil. Amb els primers contagis a alguns camps de refugiats de la península grega, les mesures de tancament total dels camps, sumades a les seves condicions d’higiene, han fet la vida allà totalment insostenible. Per això, des de diversos sectors s’ha reclamat a les autoritats gregues i a la resta de països de la UE el desallotjament dels camps de les illes i la reubicació, especialment de menors, dones i persones vulnerables, a territori Europeu.

El coronavirus: una oportunitat per frenar l’extrema dreta?

Quan parlem de l’amenaça pels drets humans, un dels actors clau en l’auge de les seves vulneracions i en el qüestionament mateix del concepte són els partits d’extrema dreta, en auge arreu d’Europa durant l’última dècada.

Està per veure si aquesta crisi, que posa en relleu una vegada més de la importància de la ciència i dels serveis públics de salut universals serà un revulsiu per a l’extrema dreta o si bé aprofitaran aquesta crisi per, una vegada més, treure rèdit de la por de la ciutadania a un perill intangible. Per una banda, el context actual podria reforçar algunes de les proclames de l’extrema dreta europea, com el seu nacionalisme antiglobalització i els seus discursos contra la Unió Europea, que de moment segueix sent inoperant per respondre a les necessitats d’aquesta crisi. Per l’altra banda, veiem com les circumstàncies actuals han reforçat la idea de que la sanitat pública i universal és un servei imprescindible. A tot això s’hi suma el fet que l’extrema dreta, acostumada a donar respostes simples a problemes complexos, no ha sabut construir un discurs coherent i realista per fer front a aquesta crisi.

Mentre que als Estats europeus on l’extrema dreta és al poder, com ara Hongria o Polònia, aquests han aprofitat per concentrar tot el poder en l’executiu i erosionar una mica més l’Estat de dret, als països on l’extrema dreta i els populismes són a l’oposició han intentat treure rèdit d’aquesta situació criticant els governs i atiant a l’odi cap al que consideren diferent. Les primeres enquestes sembla ser que indiquen una reducció del vot a aquests partits quan es troben a l’oposició però la gestió post-crisi que facin els governs europeus resultarà determinant per l’auge o el descens del suport a l’extrema dreta i els populismes.

A més a més, la manera en com en alguns casos s’ha fet front aquesta crisi, tant des dels executius com des dels mitjans de comunicació, sembla haver reforçat el suport de la població a mesures restrictives contra la llibertat. Segons diverses enquestes, la població majoritàriament dóna suport a les mesures desplegades pels respectius governs. Un 90% dels italians, un 88% dels espanyols i un 86% dels francesos donen suport a les mesures desplegades pels seus governs i un 94% dels austríacs assegura estar disposat a renunciar a alguns dels seus drets i llibertats per prevenir l’expansió del virus. Per això és essencial que organitzacions de la societat civil i mitjans de comunicació abordin el context actual des d’una perspectiva de drets humans alertant dels riscos pels nostres drets i llibertats que poden tenir certes mesures desplegades o ignorades pels governs.

L’experiència ens diu que una vegada ampliades les capacitats dels governs, que tenen per conseqüència la restricció dels drets i llibertats dels seus ciutadans, és més difícil que aquests mateixos governs tinguin la voluntat de retirar-les. El risc que d’aquesta crisi en sortim amb un sistema de protecció dels drets humans encara més dèbil és evident. Encara és d’hora per poder avaluar si aquesta situació serà o no reversible quan la crisi de salut pública s’acabi, però el que està clar és que la ciutadania hi jugarem un paper clau. Podem seguir fent de policies des dels balcons, denunciant aquells que creiem que es salten les mesures imposades pels governs, o podem pensar que la salut pública ha d’anar sempre acompanyada per un respecte clar pels drets de totes les persones. La societat civil serà clau per determinar si d’aquí en sortim amb un replantejament de les ineficiències del sistema actual i una disminució de les desigualtats o si, per altra banda, repetim els mateixos errors de sempre i tornem a un model de desigualtat on alguns segueixen defensant els seus privilegis per sobre de la convivència, la diversitat, la igualtat i els drets humans.

Per saber-ne més:

https://fra.europa.eu/en/themes/covid-19
https://www.coe.int/en/web/commissioner/thematic-work/covid-19

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.