Compartir

El Barça i Catalunya. Més que un club. Més que una victòria a la presidència del Barça

La victòria de Joan Laporta a la presidència del Barça torna a evidenciar perquè el “Més que un club” és el lema més representatiu del barcelonisme al llarg de la seva història.

25/03/2021

La victòria de Joan Laporta a la presidència del Barça torna a evidenciar perquè el “Més que un club” és el lema més representatiu del barcelonisme al llarg de la seva història. Aquell emblema pronunciat per primer cop per Narcís de Carreras al seu discurs de possessió l’any 1968, expressava la voluntat del Barça de transcendir la seva condició de club de futbol i ningú pot negar que aquesta frase formulada fa més de 50 anys és avui una realitat palpable.

La pretensió d’aquest article, poc recurrent en l’àmbit de l’esquerra, no és cap altra que la de desmuntar la idea que el Barça és un instrument més al servei del capitalisme o una simple distracció que aliena les classes populars. I és que m’agradaria contribuir a evidenciar que el Barça, i també la victòria de Joan Laporta a la presidència del club, té una transcendència política i social per Catalunya, i que hauria de ser tinguda en compte per totes les persones que aspirem a una transformació del país.

En aquest sentit, la voluntat no serà la d’entrar en el paper del club com a estructura econòmica i de negoci capaç d’estructurar uns vincles particulars entre les elits catalanes, un plànol d’anàlisis materialista que ja ha estat tractat àmpliament per altres autors i que s’escapa a l’objectiu d’aquest text, sinó la d’entendre el barcelonisme com un dispositiu central a l’hora de construir la identitat catalana i, en particular, la de l’independentisme. Així mateix, analitzarem què implica la victòria de Joan Laporta en termes de lideratge i atributs en un moment en el que l’humor polític al nostre país, després dels 10 anys de procés, ha caigut en un estat de moral decaiguda sobre la que l’actual President del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, ha sabut construir una campanya exitosa apel·lant, per un costat, a la nostàlgia i, per l’altra, a la victòria.

No es pot entendre el Barça sense entendre Catalunya

L’esport té una relació molt estreta amb la política i els equips de futbol han jugat un paper molt destacat a l’hora d’expressar conflictes polítics. I, si parlem de futbol i de conflictes polítics és evident que el Barça, el club més important d’una nació sense estat com Catalunya, ha tingut un paper molt destacat a l’hora d’expressar-los.

Si mirem enrere, la voluntat de l’entitat per transcendir la pràctica merament esportiva es va manifestar des dels seus inicis amb posicionaments com el suport a la Mancomunitat, però no serà fins al 1932 que quedi recollida explícitament al butlletí oficial del club des d’on s’afirmava que “en la popularitat del nostre club hi entren, innegablement, elements extraesportius”. En aquest sentit, els anys de la Segona República van estar marcats pel compromís de l’entitat amb Catalunya i el seu context polític, un recorregut que culmina al 1935 amb l’elecció a la presidència del diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya Josep Suñol i Garriga, afusellat pel bàndol franquista només un any després del seu nomenament.

Aquesta relació quasi indissociable construïda al llarg dels anys entre catalanisme i barcelonisme implica que qualsevol aspiració sobiranista i de transformació social del nostre país ha d’assumir que el futbol, pel seu paper d’aglutinador, en particular, per al conjunt de les classes populars, és un espai de disputa central

La Guerra Civil i el Franquisme van ser anys especialment complicats pel Futbol Club Barcelona durant els quals el règim va obligar l’equip a treure la senyera de l’equipació i a utilitzar el castellà. No obstant això, tal com descriu Johan Cruyff al llibre Testimonis per a la història, quatre dècades després, anys abans de la mort del dictador, l’esperit de les primeres dècades romania intacte:

Alguna cosa es percep amb nitidesa quan fitxes pel FC Barcelona: aquest equip és la referència de tota una nació i suposa, també, una via d’expressió de les reivindicacions nacionals. El Barça és més que un club. En aquella època, el Barça simbolitzava molts sentiments i aspiracions que no podien ser canalitzades políticament. No vaig tardar a identificar-me amb aquest simbolisme. L’expressió d’alegria suscitada pel nostre triomf l’any 1974 no pot ser narrada. Va passar encara en vida Franco, i sota l’entusiasme culé ressonava el so de la protesta davant la repressió de les llibertats i cultura catalanes”

I és que la connexió emocional del club amb Catalunya no s’explica sense la implicació del Barça en els episodis transcendentals de la història del nostre país, una filosofia que es va mantenir amb el suport a l’Estatut d’Autonomia de 1979 fins els nostres dies amb l’exercici del dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i exiliats polítics. De fet, a dia d’avui, aquest lligam entre barcelonisme i catalanisme queda recollit al capítol primer dels estatuts de l’entitat on s’afirma que “la promoció i la participació en les activitats socials, solidàries, culturals, artístiques, científiques o recreatives adients i necessàries per mantenir la representativitat i la projecció pública de què gaudeix el Club a Catalunya i arreu del món, fruit d’una tradició permanent de fidelitat i servei als socis, als ciutadans, i a Catalunya”.

Aquesta relació quasi indissociable construïda al llarg dels anys entre catalanisme i barcelonisme implica que qualsevol aspiració sobiranista i de transformació social del nostre país ha d’assumir que el futbol, pel seu paper d’aglutinador, en particular, per al conjunt de les classes populars, és un espai de disputa central. Més, quan parlem d’una nació sense estat abocada a múltiples conflictes polítics amb l’estat i que ha construït al seu rival històric des d’una expressió determinada de la identitat i model polític espanyol. Així, el Barça, de facto, ha representat històricament el rol d’una selecció nacional i una victòria futbolística en aquest escenari arriba a ser interpretada, fins i tot, com una victòria en el terreny polític.

Un aparador per explicar Catalunya al món

El Barça és l’entitat catalana més coneguda a escala mundial. Hi estem acostumats, però val la pena recordar que, a dia d’avui, podem trobar un nen amb una samarreta de Messi amb la senyera al barri de Shibuya al Japó, en mig d’algun dels carrers més abarrotats de tot el món, i també trobar-lo a l’últim poble de la frontera de Senegal amb Gàmbia. Que això passi amb el club d’un país de set milions i mig de persones, que no compta amb un estat propi, és un factor que no es pot ignorar. El Barça té una dimensió enorme per explicar què hi passa al país de la ciutat que porta el nom d’un dels clubs de futbol més coneguts arreu del món. És el major atractiu internacional per augmentar la nostra influència.

Joan Laporta ha centrat la seva campanya en la reafirmació del laportisme i dels valors del club a través de la seva figura personal i amb això n’ha tingut prou per guanyar

Els valors del club, la identitat barcelonista, el seu estil de joc i l’aposta per crear alguns dels millors jugadors del món a “la Masia” també són una carta de presentació de Catalunya. Menysprear el paper que juga el Barça per projectar el conflicte polític que patim és un mal negoci.

El laportisme, més que un projecte futbolístic

El futbol va més enllà de les condicions tècniques que pugui tenir i el laportisme és la màxima expressió de què l’actitud de victòria, en l’àmbit futbolístic, però en tants d’altres, sovint pot ser més exitosa que la lògica de la raó. Els catalans sabem bé que la raó no sempre guanya. Si el Barça és més que un club, és evident que la victòria de Joan Laporta representa més que guanyar les eleccions a la presidència del Barça. Les connexions amb el terreny polític són tan evidents que l’endemà de guanyar les eleccions, el ministre de Cultura i Esports espanyol, José Manuel Uribes, va assenyalar que Joan Laporta faria malament de posar el Barça al servei de l’independentisme, afegint que des de l’executiu espanyol tractaran de “despolititzar”.

Però aturem-nos un moment en la figura de Joan Laporta i en el seu lideratge. El nou president del Barça és el reflex de com un lideratge “fort”, fill, d’alguna manera, dels lideratges populistes que s’han construït durant aquests anys arreu d’Europa i del món, ha contribuït a recuperar l’orgull del barcelonisme. Una personalitat que transmet força, un comunicador excel·lent que entusiasma més enllà del terreny pròpiament esportiu. Si tenim en compte la connexió sentimental del club amb Catalunya abans explicada, podem concloure que aquesta moral entre la nostàlgica i la victòria, una espècie de “Make Barcelona Great Again” pot tenir també conseqüències en la moral del país.

En aquest sentit, no deixa de ser sorprenent que en el mateix moment en què un lideratge de l’estil de Laporta ha arrassat a les eleccions del Barça, els referents polítics de l’independentisme d’avui vagin pel camí contrari. Al meu parer, aquesta diferenciació s’explica per l’evolució d’un moviment polític que després de l’1-O ha anat assumint de forma gradual el marc mental de l’enemic en lloc de fer-se càrrec del fet que en moments de resistència el millor que es pot fer és reafirmar-se en la  identitat pròpia. Al contrari, Joan Laporta ha centrat la seva campanya en la reafirmació del laportisme i dels valors del club a través de la seva figura personal i amb això n’ha tingut prou per guanyar.

El Barça ve d’una situació complicada tant en el terreny esportiu com en l’econòmic i el barcelonisme ha viscut desil·lusionat aquestes darreres temporades. Les comparacions són odioses i delicades si comparem un club de futbol amb un país, però és evident que podem trobar símils entre la moral del barcelonisme i l’estat d’ànim general a Catalunya. Un país que pateix una crisi econòmica i social, que tindrà múltiples conseqüències encara poc calculables, i que ha deixat en segon terme les aspiracions nacionals que dibuixaven un horitzó de futur il·lusionant, sobretot per una generació de catalans que viu amb unes expectatives de vida molt incertes.

Enmig d’aquest context de crisi, el famós “ho tornarem a fer” sembla una fita difícil de complir, tant pel Barça com per Catalunya, però un lideratge com el de Joan Laporta ha aconseguit recuperar la creença de què el Barça pot tornar a ser el millor club de futbol del món. En canvi, com a moviment polític estem estancats assumint l’autocrítica i assenyalant constantment les nostres debilitats. Així, salvant les distàncies, si hi ha alguna cosa que es pot aprendre del laportisme és la necessitat de recuperar lideratges que representin una proposta en positiu i ens permetin recuperar l’orgull davant d’un nou embat a l’Estat igual que va fer Joan Laporta amb la famosa lona davant del Bernabéu.

El Cruyffisme, una filosofia per adaptar al terreny de joc polític

Johan Cruyff va arribar a ser entrenador del primer equip del Barça en un moment on l’equip vivia amb nostàlgia els èxits esporàdics del passat, i gràcies al seu pensament futbolístic el va convertir en una institució guanyadora. Això és, al meu parer, un aprenentatge de país: deixar de pensar en les victòries puntuals de la nostra història recent per definir estratègicament la tàctica que ens portarà, no a guanyar la Champions League, però sí a assolir alguns dels propòsits que ens marquem a mig termini.

Cal recuperar la iniciativa, ser ràpids en el terreny de joc respecte a l’estat i saber col·locar-nos en condicions favorables per al xoc. Aquest era l’estil de joc de Johan Cruyff

Tornant al terreny de joc futbolístic, quan Johan Cruyff torna al Barça com a entrenador a l’època del Dream Team, l’equip de somni amb el qual acabava de guanyar la primera Copa d’Europa del Barça i amb el que acabaria guanyant quatre Lligues consecutives. Un equip que era el reflex viu d’una manera d’entendre i de viure el futbol. Un pensament futbolístic totalment vàlid a l’hora d’aplicar-lo al terreny de la política catalana. M’explicaré.

Johan Cruyff ens va ensenyar que a través d’un joc amb homes menuts, no gaire corpulents, però molt ràpids, l’aposta per la possessió a través de la passada i de moure’s de mica en mica, però sempre controlant el joc era la millor forma de guanyar. Sempre a l’ofensiva i ben col·locats al terreny de joc. Una tàctica perfectament vàlida i aplicable al terreny de la política per a l’independentisme. És evident que al cos a cos, al terreny físic, la força de l’estat ens guanyarà sempre, però la nostra posició d’homes petits -Catalunya respecte a la maquinària d’un estat sempre serà “l’home petit”- quan actua amb intel·ligència, però sobretot quan té iniciativa i juga a l’ofensiva, avança en posicions i afavoreix la correlació de forces respecte a l’estat espanyol.

Com el Cruyffisme, el nostre moviment polític té una personalitat pròpia enorme. Cal recuperar la iniciativa, ser ràpids en el terreny de joc respecte a l’estat i saber col·locar-nos en condicions favorables per al xoc. Aquest era l’estil de joc de Johan Cruyff, un sistema tàctic que ha sobreviscut i que és l’essència de joc del Barça. El neerlandès també ens va ensenyar que tenir cap és igual d’important que tenir olfacte, intuïció i saber entendre els sentiments del país i que ser creatius, oberts de ment i tenir capacitat per acceptar les idees inesperades, ens ajudarà a explorar i jugar amb avantatge en territoris desconeguts en moments d’incertesa.

L’arribada de Johan Cruyff a Catalunya va influenciar en l’àmbit esportiu, social i cultural a tot un país. A partir de la seva influència al món del futbol, la societat catalana va canviar la imatge derrotista que tenia del club, passant de la derrota a la victòria. A través del seu estil de joc, la seva personalitat i dels valors que representava, va contribuir a canviar determinats marcs mentals dels catalans: “Si vols fer una cosa, fes-la”. Recuperem el llegat del cruyffisme.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.