Compartir

La COVID-19 i la quarta crisi del model territorial

La globalització neoliberal ha pres, especialment a partir de la dècada dels noranta, la forma d’un procés de sostracció de sobiranies populars, cosa que ha portat a un creixement de les qüestions nacionals en diversos, i a vegades fins i tot oposats, sentits.

28/05/2020

Tota situació de crisi és un mirall que aguditza els nostres trets i contradiccions com a societat. De fet, aquesta crisi es pot presentar aparentment com quelcom absolutament extern a la dinàmica sistèmica, però no és així. No ho és, en la mesura que l’emergència de noves pandèmies està profundament imbricada en la relació que hem establert a escala global amb el medi natural. Finalment no érem nosaltres els que protegíem l’ecosistema, sinó l’ecosistema el que ens protegia a nosaltres. Però, fins i tot més enllà d’això, tampoc és aliena a la dinàmica sistèmica, en la mesura que l’impacte diferencial de la crisi es relaciona amb factors de classe social, les diverses racialitzacions o les polítiques públiques practicades al llarg de les últimes dècades en cada territori. Ha esclatat un terratrèmol, però la tectònica de plaques que l’ha fet possible no és aliena a l’acció humana. D’aquesta manera la pandèmia ha assenyalat d’una forma crua les línies de ruptura del sistema. I això, que afecta molts camps de caràcter essencial (model de globalització, dinàmica de classes, paper de l’Estat, etc.), també ha tingut efectes sobre la dinàmica plurinacional i territorial de l’Estat espanyol.

Malgrat que alguns encara defensen que aquesta crisi ha de permetre un desenvolupament federal de l’Estat de les autonomies, ja que «nunca como ahora habían existido condiciones tan propicias para avanzar en un desarrollo federalizador del Estado»,[1] el cert és que crec just el contrari. No tant perquè la crisi hagi mostrat una dinàmica centralitzadora, al cap i a la fi l’Estat d’alarma contempla aquesta realitat en designar el Govern central com a única autoritat competent, sinó perquè mostra la fallida de l’Estat autonòmic. L’opció del Govern central d’assumir les competències en sanitat i interior davant la crisi ha augmentat en aquest sentit els costos polítics per al mateix Govern, ja que les autoritats autonòmiques han pogut derivar tota la responsabilitat cap al Govern central, ha generat tensions i diferències de criteri fins i tot amb comunitats comandades pels socialistes, com s’ha esdevingut al País Valencià o les Illes Balears, i ha estat ineficient en alguns camps en la mesura que gran part de l’administració sanitària estava en mans de les comunitats autònomes. S’ha renunciat així, sobretot a l’inici de la pandèmia, a un possible avantatge per tractar la crisi: la utilització d’una administració distribuïda en el territori, amb l’experiència de dècades d’autogovern, que hauria pogut portar a una adaptació flexible a la realitat que s’estava vivint. Però aquí el problema radicava en la falta absoluta de confiança en el sistema, una falta de confiança compartida en les més diverses instàncies. Així, des de Catalunya, per posar-ne un exemple proper, es podia estar acusant l’Estat central d’aplicar un nou 155 i alhora denunciant que aquest mateix Estat no intervenia directament en el confinament de la Comunitat de Madrid.

De fet, que l’arquitectura política i territorial de l’Estat ha estat deixada de banda, o s’ha intentat deixar de banda –ja que en última instància això és impossible–, s’ha vist clarament, pràcticament fins a la paròdia, quan es va anunciar inicialment que la unitat territorial de la gestió de la pandèmia no seria altra que la província. En realitat, la Constitució de 1978 no defineix cap model territorial de l’Estat, aquest evidentment no és federal (l’única vegada que la paraula federal surt a tota la Constitució és en el seu article 145 per a prohibir-la), però tampoc regional o unitari, ni tan sols integral, com s’havia fet en la constitució de 1931. Tampoc defineix un Estat autonòmic, això en tot cas va ser un desenvolupament de facto posterior, sinó un Estat que permet que hi hagi comunitats autònomes (un Estat amb autonomies). Davant d’aquesta absència de definició, l’únic model de divisió territorial aplicada al conjunt que apareix clarament a la Constitució és precisament el provincial, un model creat el 1833 en el marc de la implementació de l’Estat liberal i el capitalisme, inspirat directament en el model departamental francès, de caràcter napoleònic. L’opció per un model clarament centralista en un dels estats amb major diversitat cultural i històrica d’Europa s’explica per l’intent d’eliminar totes les instàncies distribuïdes de poder territorial per poder implementar un capitalisme amb profundes desigualtats en l’estructura de la propietat. Tan sols a partir d’aquesta centralització de poder, que es desplegava de dalt a baix per tot el territori a partir de les unitats provincials, es creava un instrument factible per implementar un nou model socioeconòmic per part d’unes elits que comptaven amb una base social dèbil i contradictòria. Estat liberal, capitalisme i centralisme es van donar la mà en aquest cas, en una connexió que perdura en el temps. De fet, el model provincial, com a marca territorial d’aquest moment originari, ha subsistit en el temps fins a arribar als nostres dies. El que era inesperat en tot cas és que es posés en primer pla per primer cop, passant per sobre de les mateixes comunitats autònomes, com el símptoma més clar de la fallida de l’Estat autonòmic. Això ha comportat durant aquesta crisi la desaparició de l’acord previ sobre la distribució dels nivells de poder, encara que no de gestió perquè aquests estan configurats en termes autonòmics. Així, la capacitat de decisió es juga no en l’arquitectura de l’Estat, en el que s’ha volgut anomenar «cogovernança», sinó en l’espai de l’expressió de la sobirania segons la Constitució de 1978, el Congrés. Es juga llavors amb la correlació de forces polítiques pura i dura de cada moment, que s’ha de posar en joc en la votació de cada estat d’alarma. Però també aquest espai, precisament com a expressió de la forta crisi del pacte territorial del 78, és cada cop més ingovernable. És una crisi que va ja molt més enllà de la no acceptació de l’existència de diverses nacions hispàniques en el mateix Estat espanyol.

Probablement per sorpresa de tothom, i malgrat que l’òptica exclusivament catalana, sovint molt autocentrada en ella mateixa, pot distorsionar la percepció d’aquesta realitat, la crisi actual en termes territorials no ha tingut com a principal protagonista Catalunya, sinó Madrid. «El govern efectiu», com tampoc els principals actors de l’independentisme català, no té en aquests moments una estratègia política clarificada. En una sola legislatura, ha passat de ser el Govern per fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre al del retorn del president Puigdemont –«si voleu el President, voteu President»–, al del diàleg, al de la legislatura esgotada que havia de convocar eleccions, per acabar finalment per legitimar-se a partir de la necessitat de la «construcció disruptiva» postcovid-19 (si és que tal cosa, la idea d’un postcovid-19 immediat, existeix). Massa objectius, tots ells incomplerts, perquè en aquesta situació aquest Govern difícilment pogués plantejar un embat a l’Estat, més enllà de la clone wars de les batalles legitimistes actuals, i menys encara liderar –ni de fet, pel que sembla, participar-hi– un debat més ampli amb els altres projectes nacionals de l’Estat o amb els moviments que estan impulsant el qüestionament d’un model territorial que ha donat lloc a l’«España vaciada». Tot això en un moment en què, a més, com semblen estar captant perfectament altres espais sobiranistes de l’Estat, els reagrupaments de classe agafaran força de nou en el marc de la crisi en què ens trobem. I en aquest conflicte de classes més o menys soterrat, on el barri de Salamanca ha estat l’inici de la protesta, és precisament la Comunitat de Madrid la que ha plantejat amb major duresa un escenari d’enfrontament directe amb el Govern central.

L’Estat de les autonomies ha viscut tres grans crisis en el que portem de segle xxi. La primera fou la desplegada pel Pla Ibarretxe (2003-2009); la segona, la que va generar el procés sobiranista català (2010-2017); i la tercera, i encara clarament oberta, la de l’«España vaciada» (2018-2019). La quarta onada, que probablement s’aguditzarà en els pròxims temps, és la que ha plantejat la Comunitat de Madrid al mig de la pandèmia de la covid-19. Quatre grans onades que representen perfectament cada pota de l’Estat autonòmic: aquells que van aconseguir una inserció diferencial el 1978, mitjançant una negociació política especifica i la disposició addicional primera (País Basc i Navarra); aquells que representen el model autonòmic originari (Catalunya); aquells que van implementar el model fins a convertir-la en una nova forma d’Estat territorial (l’«España vaciada»); i, finalment, aquells que van establir un model, sobretot a partir de la segona meitat dels noranta, en què l’autonomia significava una major acumulació de recursos en el mateix centre de l’Estat (la Comunitat de Madrid). Només quedarien fora, de moment, d’aquestes onades, tot i patir com poques en alguns casos la crisi del model autonòmic sobretot en el seu vessant financer, els territoris intermedis que el 1978 van expressar singularitats sense definir-se en termes nacionals, però que alhora van ser els connectors clau per a l’extensió del model territorial (País Valencià, Andalusia i Canàries).

Del desafiament plurinacional a la crisi territorial

La crisi de l’Estat autonòmic actual es gesta a partir dels anys noranta del segle passat a partir d’una sèrie de factors combinats dels quals aquí tan sols en destacarem dos:[2] una relectura bipartidista del pacte territorial del 78 i la nova hegemonia neoliberal.

En el primer sentit, el 1991 es produiran uns nous pactes autonòmics entre el PSOE i el PP que pretenien tancar i homogeneïtzar el model autonòmic, erigint-se així els dos partits en intèrprets del pacte del 78, cosa que no deixava de ser notable tenint en compte que el Partit Popular pràcticament no havia participat d’aquell pacte i que altres partits que sí que hi havien participat ara en quedaven exclosos. Es tractava de produir un Estat de les autonomies amb una equiparació competencial homogènia, acceptant, això sí, «fets diferencials» (era impossible no fer-ho, ja que difícilment una autonomia que no tingués una llengua pròpia podia tenir competències sobre aquest tema, com tampoc es podia eliminar la disposició addicional primera de la Constitució referida al País Basc i Navarra o la tercera sobre el règim fiscal canari). Tomás y Valiente, llavors president del Tribunal Constitucional, creia, contràriament, davant d’aquesta nova dinàmica impulsada pel bipartidisme que: «el Estado de las Autonomías no debe cerrarse con la igualación competencial […], la Constitución no lo exige y la prudencia lo desaconseja. […] Pero la última y principal razón en favor de la inicial diferenciación competencial es la diferencia real, por histórica y presente, entre las nacionalidades y regiones que subyacen bajo cada Comunidad».[3]

Tanmateix, malgrat aquesta voluntat homogeneïtzadora que denunciava Tomàs y Valiente, el que s’esdevingué no fou el que s’esperava. Certament, s’inicià el procés d’homogeneïtzació competencial, i aquest era el gran horitzó de fons dels grans partits de l’Estat durant aquesta dècada, però alhora el bipartidisme passa de «perfecte» a «imperfecte», és a dir, en certs moments no podia governar per si sol i necessitava d’altres partits, iniciant una dialèctica d’acordió en la dinàmica de l’Estat de les autonomies. Si el 1993 fou el PSOE el que necessità del concurs de CiU i del PNB per governar a l’Estat, el 1996 fou el PP el qui ho feu de la seva mateixa mà, afavorint traspassos com la gestió del 30% de l’IRPF, l’eliminació de figures com la dels governadors civils o la transferència de les competències de trànsit. Però en realitat això no responia a cap full de ruta compartit per cap de les parts, amb la qual cosa s’entrava en una dialèctica constant de conflicte i negociació segons les majories, una dialèctica que cada cop més es definia en termes nacionals. El PP, que és qui va governar de 1996 a 2004, podia passar d’oferir transferències que semblaven impossibles a impulsar el Decreto de Humanidades per assegurar una educació històrica nacional comuna a tots els alumnes de l’Estat, mentre es posava la bandera espanyola més gran possible a la plaça de Colón. Alhora, els partits nacionalistes, conscients que no hi havia un espai de pacte més enllà de la correlació de forces pura i dura, podien passar de pactar amb el PSOE i el PP a definir un horitzó que anava molt més enllà del marc del pacte territorial del 78. En aquest sentit, el 1998 la Declaració de Barcelona, firmada pel PNB, el Bloque Nacionalista Galego i CiU, a la qual es va sumar posteriorment el Partido Andalucista, i en gran part compartida per una part del socialisme català i ICV i Ezquer Batua Berdeak, apuntava a un horitzó ja clarament confederal i plurinacional, malgrat que les mesures concretes que es reclamaven es podien donar encara en una relectura del pacte del 78. Se situava així, amb el model autonòmic com a espai de tensions, una dialèctica entre un projecte de renacionalització espanyola –hi ha en aquest sentit una connexió directa entre el Decreto de Humanidades d’Esperanza Aguirre i la voluntat de José Ignacio Wert d’«españolizar a los alumnos catalanes» el 2012– i una dinàmica d’afirmació en realitat més nacional que plurinacional a Euskadi i a Catalunya. Tanmateix, això prengué una dimensió específica en el marc del creixement de l’hegemonia neoliberal en termes globals.

La globalització neoliberal ha pres, especialment a partir de la dècada dels noranta, la forma d’un procés de sostracció de sobiranies populars, cosa que ha portat a un creixement de les qüestions nacionals en diversos, i a vegades fins i tot oposats, sentits. Per una banda, ha afavorit el creixement de les qüestions nacionals irresoltes plantejades com a qüestions d’accés a la sobirania, de «recuperar el control», mentre que per l’altra, com plantejava Miquel Caminal referint-se en aquest sentit al nacionalisme d’Estat, «ante un territorio que se abre a otras culturas y etnias por exigencias del mercado, ante un territorio que se disuelve en otro mayor como espacio económico unificado, ante un territorio que se articula con otros como espacio comunitario en el orden político y jurídico, al Estado le queda el recurso de la cultura nacional como elemento clave de identidad nacional y justificación de permanencia».[4] Moviments que poden presentar moltes constel·lacions diferencials en termes de classe, cosa que a vegades en dificulta la lectura, alhora que també n’afavoreix d’interessades a banda i banda, ja que la disputa per la nació o les nacions és també una disputa sobre l’hegemonia que s’estableix en el si de cada projecte nacional.

En tot cas, el cert és que si l’ordre neoliberal és en la base de l’emergència de les dialèctiques nacionals, això s’aguditza en el cas espanyol clarament amb la crisi de 2008. La seva gestió, al diktat dels grans interessos financers, va portar a un gran moviment recentralitzador d’intervenció de les comunitats autònomes i administracions locals que era alhora social i nacional. Així, si la Troika marcava, de baix a dalt, les polítiques de retallades dels estats, en el cas d’Espanya aquestes anaven del centre de l’Estat a les perifèries autonòmiques i locals, ja que així es concentraven en les polítiques socials, en mans de les comunitats autònomes, alhora que s’afavoria una certa lectura nacionalista espanyola. De fet, malgrat el somni neoliberal d’una part de l’independentisme català de dretes (no en va la mateixa CiU va votar el 2012 a favor de la Llei Montoro, que permetia la intervenció financera de la Generalitat i que va estar a la base de la intervenció de Montoro sobre les finances catalanes abans de l’octubre de 2017), el cert és que el neoliberalisme no sembla afavorir en la fase actual aquestes opcions. Però la reacció davant d’aquesta situació, que en alguns casos va incloure una part d’aquestes mateixes elits que cercaven nous espais de relegitimació i que no comptaven amb un Estat propi com a instrument per fer front al marc obert per la crisi, va fer emergir amb tota la seva força moviments sobiranistes que prenien un caràcter obertament nacional en un Estat on no hi ha una única nació de referència. Això afectà tant una relectura alternativa de la nació espanyola –«la patria son los hospitales»– encarnada en Podemos, que alhora es volia plurinacional, com els moviments sobiranistes i independentistes. Tot això en un territori on, si la implementació de l’Estat liberal i el capitalisme durant el segle xix es va fer mitjançant la centralització i l’eliminació de les instàncies distribuïdes de poder, cosa que va afavorir un cert tipus de nacionalisme d’Estat, ara el neoliberalisme podia utilitzar aquest llegat històric al seu servei.

Evidentment aquestes dinàmiques, tant en termes de noves dialèctiques nacionals com de polítiques de tall neoliberal, han tingut un fort impacte sobre l’Estat autonòmic. La nova onada de sobiranisme articulat en termes nacionals a escala internacional tingué així un impacte immediat en els casos basc i català. En aquest sentit, és inseparable la qüestió del Quebec, i sobretot la sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 1998, dels moviments sobiranistes hispànics, que a la vegada s’interrelacionen de forma dialèctica amb el procés escocès en diverses onades que es van retroalimentant. Aquest és el marc on apareixerà en primer terme el Pla Ibarretxe el 2003, com a intent de trobar una via de sortida al fenomen d’ETA i un nou encaix de tall confederal entre el País Basc i Espanya, introduint el dret a decidir amb fortes reminiscències canadenques. De fet, fou aquest plantejament el que portà el govern del PP a introduir el delicte de convocatòria il·legal de referèndums al codi penal, penalització que fou derogada pel PSOE en arribar al poder el 2005. Tanmateix, el procés basc acabà el 2009 amb la il·legalització d’HB i la conformació d’una nova aliança governamental basca entre el PSE, el PP i UPyD. Fou, de fet, l’aparentment molt més «reformista» procés de modificació de l’Estatut català la que obrí realment la caixa de Pandora. Hi ha varis motius perquè fos així, però el principal és que el model autonòmic havia nascut a partir de la qüestió catalana. La primera autonomia fou la catalana durant la Segona República i, en el marc del pacte territorial de 1978, ella marcava el desenvolupament de les autonomies de règim general, a diferència del cas del País Basc, que es desenvolupava a partir de la disposició addicional primera. En aquest sentit, la reforma acaba sent una nova proposta de model territorial per al conjunt d’autonomies i de facto una relectura de tot el pacte del 78. És més, el Govern d’Entesa Nacional pel Progrés constituït a Catalunya estava en la base d’un pacte a nivell d’Estat on, per primera vegada, el bipartidisme «imperfecte» no es basava en l’aliança amb els sectors nacionalistes conservadors, sinó amb els partits progressistes catalans, Izquierda Unida, el BNG i la Chunta Aragonesista. En aquest sentit, la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que derogava parts senceres de l’Estatut, en reinterpretava altres i, sobretot, s’imposava sobre un pacte entre el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats referendat pel demos català, obrí una crisi en el sistema territorial sense parangó. Un editorial publicat per dotze diaris catalans, que anaven des de La Vanguardia fins a El Periódico de Catalunya, abans que la sentència es fes pública titulat «La dignitat de Catalunya» afirmava: «que ningú erri el diagnòstic […]. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat […] Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable».[5] Després de la sentència, el president de la Generalitat –en aquells moments, el socialista José Montilla–, expressava en un discurs especial el seu rebuig cap a un tribunal «lamentablement desautoritzat i moralment deslegitimat per a dictar aquesta sentència», i afirmava que «som una nació i formem un sol poble». Començava llavors el cicle que s’ha conegut com el Procés, especialment intens de 2010 a 2017, quan obrí en canal una crisi ja no de l’Estat autonòmic sinó directament d’Estat. En aquest sentit, la sentència de 2010, al mig de la gestió de la crisi neoliberal del 2008, viscuda com una sostracció de sobiranies i alhora com un procés de recentralització, produí una intersecció explosiva entre dos processos que s’havien interrelacionat, com ja hem assenyalat, però que ara s’imbricaven, a vegades de forma contradictòria, profundament.

Els efectes d’aquestes dues primeres onades sobiranistes i les pulsions recentralitzadores sobre el pacte territorial del 78, l’Estat autonòmic i el mateix sistema constitucional han estat crítics. Aspectes claus del pacte territorial, com el principi de bloc de constitucionalitat i el dispositiu, que portaven a considerar els estatuts en part com a textos de rang constitucional, o la mateixa idea de pacte entre diferents demos (en aquest cas, l’espanyol i el català) van saltar pels aires. En el procés el Tribunal Constitucional va reforçar el seu caràcter no de tercera, ja que el Senat no fa funcions reals de cambra legislativa, sinó de segona cambra legislativa, amb una eliminació creixent de la separació de poders. De 1989 a 2013 el Parlament de Catalunya va aprovar 11 resolucions relacionades amb l’afirmació de la sobirania de Catalunya, cap va ser intervinguda pel Tribunal Constitucional en considerar-se que les mateixes eren de naturalesa política. A partir de 2013 això canviarà radicalment, amb una intervenció constant i creixent, primer del Tribunal Constitucional i després del Tribunal Suprem i la Junta Electoral sobre el Parlament. Però tot això tindrà uns profunds efectes més enllà de la dinàmica plurinacional sobre el conjunt del model territorial, que quedarà absolutament paralitzat. Així, per posar-ne tan sols un exemple, si el model de finançament autonòmic havia de ser renovat per llei el 2014, el 2020 encara no s’ha encarat ni la negociació d’aquesta reforma. Finalment és el mateix Estat autonòmic el que ha entrat en crisi i risc de col·lapse. El problema ara ja no és Catalunya o el País Basc, sinó que, per exemple, Lleó també planteja una insatisfacció profunda amb el pacte del 78, mentre l’«España vaciada» es revolta contra el model de distribució de recursos i poder enfront de l’Estat central, i finalment la crisi de la covid-19 activa una revolta de privilegiats a Madrid que té el seu centre en el barri de Salamanca.

De l’«Espanya vaciada» a la revolta de la Comunitat de Madrid

Un mes abans de les eleccions generals d’abril de 2019, el 31 de març, esclatava amb una àmplia mobilització a la capital de l’Estat el que es va conèixer com la revolta de l’«España vaciada». Noranta plataformes, que poc després ja arribarien a les cent vint, de vint-i-tres províncies, proclamaven l’abandonament patit durant dècades de democràcia. Aquesta mobilització no va quedar aquí i el 4 d’octubre d’aquell mateix any, també un mes abans de les noves eleccions generals que s’havien de celebrar el novembre, i poc abans que els carrers de Barcelona cremessin en protesta contra la sentència del Tribunal Suprem contra els líders socials i polítics independentistes empresonats, unes 300.000 persones es mobilitzaven de forma distribuïda en 3.800 pobles de l’Estat. Paral·lelament, a finals de desembre de 2019 es desplegava un moviment a Lleó per separar-se de Castella, contra la voluntat de Martín Villa de crear una gran comunitat autònoma central. L’Espanya vertebrada d’Ortega i Gasset, que tant havia obsessionat una part dels polítics, tant del PP com del PSOE, semblava estar-se desfent per moments. De fet, per primer cop des de 1978, el mateix 2019 43 diputats i diputades del Congrés ja no pertanyien a partits articulats a tot l’Estat. Mai s’havia arribat a aquesta xifra i en molts casos ja no eren representants de partits circumscrits a les «nacionalitats històriques», sinó també de caràcter regional o, fins i tot, com en el cas de Teruel Existe, provincials.

Les declaracions més dures contra aquests moviments foren de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, en afirmar que «durante años muchos políticos de este país se han dedicado a hacer el paleto, y se han dedicado a crear identidades donde no las había, se han dedicado a hablar de ser más leoneses, de ser más navarros, de ser más baleares, más catalanes… Han permitido que sus empresas se vayan arruinando, han ido subiendo indiscriminadamente los impuestos a sus empresarios, no han propuesto ninguna política creativa y han permitido que sus jóvenes y la iniciativa privada se fueran a otras comunidades como Madrid». En realitat, en aquesta afirmació de la presidenta de Madrid es percebia tant la justificació del drenatge de recursos practicat per les elits madrilenyes en relació a la resta de l’Estat, que segons ella en realitat seria culpa dels polítics d’aquests territoris, com el nerviosisme davant d’una Espanya que, malgrat tot el discurs nacional espanyol desplegat, se li estava escapant de les mans. De fet, el desplegament d’aquests moviments tectònics estava en plena expansió abans de l’emergència de la covid-19, i probablement s’aguditzarà encara més un cop l’estat d’alarma hagi quedat enrere. No és així estrany que, al mig de la pandèmia, el nerviosisme hagi exacerbat les passions d’una part de les elits que controlen la Comunitat de Madrid, perquè efectivament tot un model de creixement i de control dels fluxos territorials pot estar en risc com a resultat d’aquesta crisi.

La mateixa construcció de l’Estat liberal espanyol ha estat fortament controlada des del centre d’aquest mateix Estat, tant pel que fa al reclutament del seu personal tècnic com del polític. Així, per posar-ne un exemple, durant el segle xix només hi hagué tres presidents d’Espanya catalans, els tres durant el breu període del Sexenni Democràtic (1868-1874). De fet, fins avui dia ja no n’hi ha hagut cap més. De la mateixa manera, dels 850 ministres del segle xix, només 22 venien de Catalunya, i la meitat d’aquests correspondria també al període del Sexenni. En aquesta dinàmica, des del 1978 fins ara Madrid i Castella i Lleó, tenint un 19% de la població espanyola, personal del seu territori ocuparia més del 50% dels ministeris, mentre que a Andalusia, amb un 18% de la població, tan sols en serien un 7,8% i Catalunya, amb un 16% de la població, només a l’entorn d’un 9%. Tanmateix, aquesta situació, que ens parla clarament d’una construcció de l’Estat fortament territorialitzada, es va equilibrar amb la distribució de poder i competències en el pacte territorial del 78. Però aquí el singular paper que ha jugat la Comunitat de Madrid en alguns períodes determinats ha establert clarament una distorsió.

No és inusual, en models veritablement federals, que allà on resideix la capital es configuri un districte territorial gestionat directament per l’Estat per tal que no es generin desequilibris de poder territorial donada la mateixa capitalitat. En el cas de Madrid, es va optar el 1983 per constituir una comunitat autònoma inusual, ja que la seva existència no estava justificada per l’existència d’una realitat regional històrica, tal com establia l’article 143 de la Constitució, ni tampoc hi havia una demanda popular en aquest sentit. De fet, va ser constituïda directament per l’Estat basant-se en l’«interès nacional» que preveia l’article 144. Això, més enllà de si era d’interès nacional o no, va permetre la seva utilització intensiva a partir dels anys noranta del segle passat per instaurar un model de desenvolupament neoliberal propi. El dumping fiscal, combinat amb un sistema de comunicacions clarament radial on Madrid seguia sent el km 0 d’Espanya, permetia realitzar un drenatge constant de recursos econòmics i humans cap a la capital. Certament, aquest no era l’únic model de desenvolupament territorial de caràcter neoliberal, el mateix es va donar intensament en comunitats com la del País Valencià o Catalunya, per posar-ne dos exemples. La diferència és que Madrid comptava amb la presència d’un Estat que estava fortament condicionat en la seva agenda pública i política per l’atmosfera comunicativa de les elits radicades al centre. Allò que passava a Madrid era el que passava a Espanya i el que no passava a Madrid no passava a Espanya, i això dotava d’una gran cobertura aquest tipus de polítiques. Però ara això s’ha esberlat.

Certament, el model neoliberal afavoreix el drenatge constant de recursos territorials en les grans concentracions de capital, fet que també té una correspondència territorial, i aquest és un fenomen global. Tanmateix, en el cas espanyol això no està compensat per mesures polítiques i alhora la crisi del mateix Estat autonòmic, producte de la irresolució de les diverses problemàtiques nacionals que s’han transmutat en un problema per al conjunt del model, ha portat a una forta crisi del sistema polític espanyol. Si els diferents fenòmens sobiranistes o les expressions polítiques de la «España vaciada» creixen, això portarà, com de fet està passant, a una profunda erosió dels grans partits «nacionals» espanyols, element que farà cada cop més ingovernable el conjunt. D’aquí la construcció d’una dreta espanyola cada cop més nacionalista, com una forma de sublimar els interessos particulars en un discurs nacional, i la necessitat dels partits fora d’aquest àmbit d’intentar recuperar un projecte que integri el conjunt d’interessos de l’Estat, si no volen decréixer. Doble procés que es veu reforçat per la realitat que tan sols dues grans majories de govern es dibuixen a l’escenari: o la formada pel conjunt de les tres dretes o l’ampli aplegament, per moltes contradiccions que tinguin, de forces territorials i plurinacionals. En el segon escenari, les elits que han controlat la dinàmica de l’Estat, i que es concentren ara en la gestió de la Comunitat de Madrid, saben que perdran cotes de poder. Més quan la crisi que ha produït la pandèmia farà difícil mantenir el que Díaz Ayuso anomena «el model de Madrid» – afavorir el capital privat i una fiscalitat profundament regressiva– sense la salvaguarda de l’Estat central darrere. És precisament per això que aquesta tensió creixent pot ser l’últim capítol de la crisi de l’Estat de les autonomies.

Les successives onades de crisis, plurinacional, territorial i de l’Estat de les autonomies, han portat a una profunda deslegitimació del sistema en àrees senceres de l’Estat (especialment en el cas català, on avui només un 17,4% de la seva població votaria afirmativament la Constitució de 1978),[6] i a problemes greus en el seu funcionament. És més, si la Constitució difícilment és reformable (només ho ha estat dues vegades, el 1992 pel Tractat de Maastricht i el 2011 per adaptar-se al Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE), ara qualsevol intent de reforma seriós, sense un pacte de caràcter plurinacional previ, convertiria de facto el referèndum constitucional en un referèndum a Catalunya i a Euskadi sobre la seva independència. I una constitució que no es reforma és a la curta o a la llarga una constitució que fa implosió. En aquest sentit, a Espanya difícilment hi haurà nació sense nacions, ni sobirania sense sobiranies. Sense un pacte plurinacional previ no es podrà encarar la capacitat de reformar la Constitució o caminar cap a un mou model constituent, sense el reconeixement de les sobiranies no es podrà exercir així la sobirania. Però el problema per al model global és fins i tot més profund en la nova dialèctica entre l’«España vaciada» i la Comunitat de Madrid. És evident que això portarà a una exacerbació del nacionalisme tipus barri de Salamanca, desplegat al mig de la crisi de la covid-19, profundament homogeneïtzador com s’ha vist en el cas d’Andalusia en intentar eliminar fins i tot els símbols de l’andalusisme històric. És un procés que es dona al mig d’una nova crisi que pot portar a dinàmiques territorials cada cop més fragmentades. El 2019 van ser elegits 43 diputats i diputades que ja no volien representar Espanya, es batia així el màxim històric que s’havia donat el 2011, amb 38 diputats i diputades d’aquesta naturalesa. De fet, a les eleccions generals de 2015 s’establí un parèntesi en aquesta realitat. La irrupció de Podemos i les diverses confluències (En Comú Podem, En Marea, A la valenciana) va aconseguir integrar aquesta nova realitat en un nou horitzó d’esperança plurinacional a favor de les classes populars. Aquest va ser un possible camí, l’altre és que les diverses alternatives sobiranistes, i en alguns casos independentistes, de l’Estat siguin capaces d’establir un programa comú de forma combinada amb les forces d’esquerres estatals. La crisi que ja tenim a sobre produirà clars reagrupaments de classe arreu, i les diverses forces transformadores, o tenen la capacitat d’establir aliances, en el camí que ha assenyalat recentment l’esquerra abertzale –«no és la nació el que ens uneix, sinó la classe»–, o probablement lliuraran batalles absolutament creuades. El marc d’una fallida de l’Estat autonòmic que no es pot seguir elidint ha de ser superat per agendes i horitzons mínimament compartits. L’alternativa és que el nacionalisme espanyol reaccionari, com a gran projecte d’hegemonia per seguir mantenint les lògiques neoliberals, assumeixi cotes creixents de poder. Tanmateix, no és esperable que, al mig d’una crisi creixent, només la defensa circumstancial contra aquesta opció sigui possible, sense assumir la radicalitat de les problemàtiques territorials i plurinacionals que hi ha sobre la taula i la necessitat d’establir noves solucions.


[1] Amat, Jordi, Laboratorio cooperativo, El País, 12 de maig de 2020.

[2] Per a una explicació ampliada de la crisi de l’Estat autònomic i en general dels arguments desplegats en aquest article: Xavier Domènech, Un haz de naciones. El Estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), Península, Barcelona, 2020, p. 239-299.

[3] Eliseo Aja, Estado autonómico y reforma federal, Alianza Editorial, Madrid, 2014, p. 164.

[4] Miquel Caminal, Democràcia i plurinacionalitat…, p. 71.

[5] «La dignitat de Catalunya», La Vanguardia, 26 de novembre de 2009. Les cursives són meves.

[6] CEO, «Enquesta sobre context polític a Catalunya», gener de 2018.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.