Compartir

El demos republicà en la revolta catalana

Jordi Serrano, rector de la UPEC, ha escrit 'Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España'. El propi autor defineix el llibre com de denúncia i escrit des de la indignació, però realitza un repàs històric ben fonamentat per comprendre el que anomena la 'revuelta catalana'. Bru Laín, professor de sociologia a la UB i membre del consell de redacció de la revista Sin Permiso, ressenya l'obra.

Professor de sociologia i membre de Sin Permiso
13/09/2021

Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España, Jordi Serrano Blanquer, Bellaterra edicions, 2021.

Ja fa quatre anys des de l’1-O. Hi ha qui valora aquest com un lapse de temps el suficientment dilatat com per oblidar-se del què va representar aquella data. Hi ha qui, per contra, la té molt present, en fa bandera i dels esdeveniments viscuts llavors un full de ruta a seguir a ulls clucs. Sigui com sigui, els fets d’octubre marquen un abans i un després en la història recent de la política espanyola i catalana i, s’utilitzi com s’utilitzi el seu llegat, són ineludibles per qualsevol persona que vulgui entendre de debò la situació actual.

Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), laic, lliurepensador, sobiranista i, per aquest motiu, republicà de debò, acaba de publicar un llibre que tu, lector o lectora, has de llegir: Carta a un republicano espanyol. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España. Serrano té el do de la paraula adequada, la virtut de la llengua esmolada i l’apreciat atribut de la ironia tenaç que denota intel·ligència i una buscada complicitat amb el públic. El llibre l’obre un magnífic pròleg de Xosé Manuel Beiras on, com jo mateix faig ara, destaca que Serrano no ha escrit tant sols un llibre per explicar-nos-ves-a-saber-què, sinó per dialogar amb nosaltres de forma directa i sense contemplacions. És un llibre que ens interpel·la de forma descarnada i dialècticament ens acorrala per exigir-nos prendre partit. És clar, defensa l’autor, és un libro de denuncia, escrito desde la indignación (p.32), on ell mateix es conforma con ser apasionado y militante (p.24). Lector, lectora: pots estar d’acord o no amb la seva postura, però en qualsevol cas has de reconèixer la seva honestedat.

Alerta! El llibre el composen 420 atapeïdes pàgines amb poc més d’un centímetre de marge! A més, per si no fos poc, cada paraula, cita i esdeveniment relatat està explicada, referenciada i justificada amb –de nou, alerta– 1.200 notes a peu de pàgina. És una obra extraordinàriament contrastada i informada de tots els esdeveniments històrics, fenòmens polítics i socials, casos de corrupció, evolució de la demoscòpia electoral i les transformacions sociodemogràfiques, etc. Per això em pregunto quantes hores deu haver passat Serrano tancat a casa nadant entre arxius, llibres i diaris per a documentar-se. Busco algun adjectiu que matusserament pugui ajudar-te a comprendre’n l’estil. Penso de nou amb el pròleg de Beiras. Hi trobo, i hi afegeixo: fluïdesa, precisió, ironia, distanciament, proximitat, desdramatització, informació, documentació, crítica i mala llet. A més, el text té la virtut de no ser només un simple relat, sinó una anàlisi crítica. Les causes de la revuelta catalana, defensa Serrano, arrenquen molt més enllà de 2017. En efecte, la “qüestió nacional catalana” i en conseqüència “el procés”, no és un bluf espasmòdic maquiavèl·licament orquestrat per una casta de dirigents petit burgesos nacionalistes, sinó que enfonsa les seves arrels en la història de, com a mínim, els darrers tres-cents anys. Els fenòmens socials són, per definició, històrics, i Serrano contribueix a fer explícita aquesta veritat.

Acabo de dir que t’interpel·la de forma directa, a tu, lector o lectora. Però qui és aquest “tu”? Fixeu-vos: el mateix autor es defineix com a “independentista accidental”, és a dir, un “federalista a qui no li han deixat ser-ho”, però que pretén deixar de ser-ho tot transformant les circumstàncies que l’han portat a ser-ho. L’auto-definició política de Serrano pot semblar un embarbussament, però crec que és l’etiqueta més escaient per anomenar (i entendre) a bona part de catalans i catalanes ara mateix. Així és fàcil entendre que “l’interlocutor mut” d’aquests llibre no és el 47% d’indepes que aproximadament es calcula que hi ha avui a Catalunya, sinó el 80% de republicans i republicanes. I aquest és un dels grans encerts del llibre. És fàcil escriure per a convençuts. Els d’una banda i els d’una altra se senten reconfortats al llegir un relat que reforça les seves conviccions i demonitza les dels altres. És el “twitter processista”: estem més connectats i disposem de més informació que mai, però en realitat estem enfangats en un espiral d’endogàmia auto-referencial dels que “ens sabem que tenim la raó”. Serrano, per contra, s’allunya del relat auto-complaent i desplaça l’atenció, no sobre els indepes, sinó sobre els republicans; no sobre la independència, sinó la república. Difícil exercici al que certament no li faltaran twittaires híper-processites afamats d’acusar-lo de “voler canviar de tema” i “despistar al personal”. Aquest és també el terreny més abonat per a franctiradors d’esquerres  i republicans que, d’una banda i l’altre de l’Ebre, no li perdonaran el seu transfuguisme –encara que sigui “accidental”– i de voler confondre el què és un causa justa i noble –la república– amb el que és una excreció petitburgesa i essencialista –la independència. Serrano és atrevit i apel·la a un públic lector i a una majoria social que rarament és invocada, ni per uns ni per altres, ni en el llibres ni en els programes polítics. I així ens va.

I entre el format i el contingut del llibre, la crítica. Dues. Una referent al diagnòstic. I una a la solució proposada. Les dues parteixen d’aquesta frase: estamos asistiendo a una incipiente oleada republicana civíco-política absolutamente pacífica en España que tiene su vanguardia en Cataluña. Oleada que tiene que ver con los éxitos de la democracia española, es decir, con la irrupción de los jóvenes educados en democràcia (p.32).

Al llarg del llibre Serrano s’esforça per il·lustrar que el moviment emancipatori i sobiranista (no només l’independentista) a Catalunya està causalment vinculat amb el de la resta del Regne. En efecte, conclou cap al final del llibre, el desafio catalán es la vanguardia del republicanismo de izquierdas espanyol (p.382). No discuteixo que això sigui cert, però si el republicanisme català és la avantguarda, on és la resta de la tropa? ¿A qué esperan los republicanos espanyoles? (p.399) es pregunta el mateix autor intuint la meva crítica.La pregunta que t’estàs fent ara tu, lector o lectora, és si aquesta avantguarda republicana catalana vertaderament ha aconseguit arrossegar o propiciar un procés anàleg al conjunt del Regne. No sé tu, però el meu engrescador pessimisme em diu que no, i la tossuderia de la realitat sembla corroborar-ho. On estava la fraternitat republicana a l’octubre de 2017? On era durant el discurs ultra i colpista del Felipe VI del 3-0? Com és que bona part de l’esquerra republicana espanyola no ha volgut entendre la revuelta catalana i l’ha desaprofitada com a oportunitat en clau rupturista pel conjunt de l’Estat? És cert que diversos dels seus dirigents s’han pronunciat repetidament en favor de que els catalans i catalanes puguem decidir el nostre futur, però no han estat capaços de convertir aquesta retòrica ni en un programa d’acció política ni menys encara en una estratègia d’organització i mobilització popular. Més al contrari: entre la perplexitat, el desconeixement i la contradicció, la major part de l’esquerra republicana espanyola (i part de la catalana) ha tendit més aviat a creure que els catalans i les catalanes som els responsables últims de haber despertado a la bestia del fascismo español (p.25) i a creure conseqüentment que el problema solo es Cataluña (p.28). El mateix autor defensa que cualquier persona de izquierdas en España tendría que simpatitzar con ello (p.31), però conclou que el problema és que a la resta del Regne d’Espanya el republicanisme i el federalisme se encuentra hoy en las fosas de los ejecutados por los fascistas (p.51). Espero sincerament que això no sigui així i que realment existeixi una onada cívica i política de base republicana a la resta de l’Estat que escolti i acompanyi fraternalment a l’esquerra republicana catalana i que eventualment vegi en la lluita sobiranista una oportunitat per bastir un projecte rupturista pel conjunt dels pobles d’Espanya. De nou, però, la pregunta que ara tu et fas és si tot això no és massa optimista.

Serrano conclou en la frase de més amunt que aquesta onada cívica i republicana encapçalada per Catalunya i present al conjunt del Regne tiene que ver con la irrupción de los jóvenes educados en democracia. Estaríem assistint al què ell qualifica d’una autèntica “revolució silenciosa” motivada pel canvi de mentalitat en clau republicana i emancipadora protagonitzada pels joves nascuts a partir de 1976. Se está produciendo una auténtica revolución silenciosa en el ámbito de las mentalidades. […] Esto es lo que estalla el 15M de 2011 y en la revuelta catalana (p.350). I és a Catalunya on precisament aquest “desafio generacional” cristal·litza de forma més nítida en la lluita pel dret a decidir i la independència: En 2010 un 13% de catalanes eran independentistes y a finales de 2017 la cifra había crecido hasta el 47%. Habían transcurrido solo siete años. […] es cuestión de tiempo (p.376-8). La diferència amb el conjunt del Regne és que, si la pirámide de edades en España no fuera invertida, ya estaríamos viviéndolo [el canvi de règim en clau republicana](p.392). Aquest diagnòstic és el que porta a Serrano a concloure que provablemente, el horizonte 2030 puede ser el de la República (p.351). I això val tant per Catalunya com per tot el Regne. Serrano defensa aquesta doble hipòtesis (joventut + canvi de mentalitat degut a l’educació) mitjançant moltes dades demoscòpiques que demostren que la joventut d’avui és més laica, més republicana, més d’esquerres i menys monàrquica que les generacions anteriors. I té tota raó. Però Beiras, de nou, encerta alertant a Serrano de que la juventud no es el problema, pero tampoco la solución (p.15). El motor del canvi, sosté el gallec, és el protagonisme que adopten els sectors més conscients i actius de la joventut així com la influència que aquests exerceixen (o no) sobre la resta de la seva generació i sobre el conjunt de la societat. Serrano insisteix: el gran mar de fondo apunta a un gran cambio de mentalidad protagonizado por los jóvenes republicanos que van incorporándose a la sociedad y que pronto van a ser totalment hegemónicos (p.392).

Més enllà de l’orfandat fraternal que pateix la revuelta catalana a la resta de l’Estat, trobo discutible que l’onada cívica i republicana que tant encertadament descriu Serrano es pugui atribuir únicament i exclusiva a aquest desafio generacional. Aquesta hipòtesi es recolzaria així sobre dues premisses que veig molt arriscades. Primer: imputar un canvi de règim a simplement un relleu generacional (tècnicament seria una “substitució”) sembla obeir a una perspectiva unilineal evolucionista que va pervertir bona part de les ciències socials (sobretot la historiografia) des del segon terç del segle passat. Aquesta perspectiva renunciaria a identificar en la capacitat d’agència de les persones (independentment de la seva edat) les causes del canvi social, per acabar imputant aquest a una “substitució mecànica” de les preferències de l’antiga generació per les de les noves d’acord a l’educació rebuda per aquestes. Ni cada generació comença el joc “des de zero”, ni s’imposa políticament a l’anterior de cop i volta, ni les seves preferències polítiques són genuïnes –en el sentit d’oposar-se o néixer desvinculades de les de la generació precedent. Sense desmerèixer la pressió que exerceix una generació sobre una altra en el relleu en les direccions polítiques i professionals (el “coll d’ampolla” espanyol és famós en aquest sentit), el cert és que mai hi ha un efecte substitució automàtic que, per sí mateix, expliqui els grans canvis polítics.

La segona premissa de la hipòtesi de Serrano sembla imputar a l’educació la responsabilitat única dels canvis polítics que les persones protagonitzen. És certa la premissa de l’individualisme metodològic segons la qual, en última instància, els canvis socials estan motivats per les decisions i les actituds dels agents intencionals individuals, és a dir, per cada una de les persones. Però és erroni imputar únicament a les preferències individuals la capacitat de generar totes les transformacions d’ordre macrosocial de forma directa i unicausal. Dit d’una altra manera, el fet que els joves d’avui hagin estat educats d’una manera diferent a la generació precedent no comporta necessàriament que aquests protagonitzin cap canvi de règim polític. De nou, sense negar la importància de l’educació en la conformació de la mentalitat i de les preferències polítiques de les persones, els fenòmens socials són sempre multicausals i l’educació, per més important o preponderant que sigui, no deixa de ser una variable més entre moltes d’altres. Els que opinen que “el primer i el més important per canviar la societat és l’educació” sovint obvien que existeixen poderosos interessos econòmics i financers, industrials i empresarials, polítics, ideològics i geoestratègics de persones i classes socials que –gens casualment– fa molt temps que reben la mateixa educació (en els mateixos centres privats, religiosos i elitistes) i que acostumen a ser qui més poder tenen a l’hora de provocar la majoria de canvis socials, polítics i econòmics. Dit d’una altra manera, cal que ens fixem en el rol i la capacitat d’influència de les elits (siguin joves o no) si volem entendre els canvis socials. No sempre en són els responsables, però sempre, sempre, hi tenen molt a veure.

De totes maneres, ambdues premisses –la substitució generacional i la preponderància de l’educació– no desmereixen en absolut la resta del text ni pel que fa al seu contingut ni a l’enfocament, ni molt menys pel que fa al seu encert en provocar el debat polític. Lector, lectora: llegeix Carta a un republicano espanyol. Hagis nascut abans o després de 1976, visquis a Catalunya o a la resta de l’Estat, siguis indepe o no. El republicanisme democràtic és l’únic marc conceptual i institucional (el frame, com diu Serrano) en què el conjunt de la ciutadania pot exercir la seva sobirania en peu de recíproca llibertat (és a dir, en peu d’igualtat) i és, per tant, el marc on totes les propostes polítiques (des de l’autonomisme fins a la independència) poden i han de ser debatudes. Pot l’independentisme renunciar a part d’aquest demos, el mateix que inevitablement ha de conformar la seva república, per no compartir-ne la totalitat de la seva agenda política? Pot l’esquerra no independentista (de Catalunya i de l’Estat) creure que el demos indepe no és sinó una minoria de patricis disfressats de plebeus? Republica(nisme) o barbàrie. ¡Venceremos!

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.