Compartir

El fil roig de la Comuna

28/06/2021

Continuem la sèrie de textos commemoratius del 150è aniversari de la Comuna de París, en aquesta ocasió amb l’epíleg del llibre coordinat per Miguel Urbán i Jaime Pastor, ¡Viva la Comuna! Los 72 días que conmocionaron Europa, en el qual s’exploren i tracen línies de continuitat entre l’experiència de la Comuna i les lluites presents i futures.

Publicat originalment a Miguel Urbán i Jaime Pastor (coords.): ¡Viva la Comuna! Los 72 días que conmocionaron Europa, Manresa, Bellaterra Edicions, 2021, pp. 229-239. I, en format digital obert, a Jacobin América Latina.

El cadàver està en terra, però la idea està en peu

Aquesta va ser la resposta que van obtenir les tropes de Versalles després de la Setmana Sagnant i la matança posterior (Deleurmoz, 2020: 297). La Comuna de París passa a partir de llavors a perviure com un mite per a les classes populars, superior al de la Revolució de 1789, ja que a diferència del caràcter interclassista que aquesta va tenir, ara ha estat protagonitzada majoritàriament por la classe treballadora. Proporciona al moviment obrer internacional «una tradició autònoma, una legitimació» (Haupt, 1986: 42) que ho converteix en el destinat a garantir l’emancipació del «gènere humà», en l’expressió popularitzada per Eugene Pottier en La Internacional, escrita al juny de 1871. Élisée Reclus, el conegut geògraf anarquista i communard, reivindicarà el llegat de la Comuna perquè «va preparar per al futur, no mitjançant els seus governants sinó mitjançant els seus defensors, un ideal superior al de totes les revoluciones que la van precedir […], una nova societat en la qual no hi ha mestres per naixement, títol o riquesa, i no hi ha esclaus per origen, casta o salari» (Ross, 2016: 11).

Una legitimitat revolucionària de la qual es reclama la AIT, que propugna la necessària independència de la classe treballadora enfront del conservadorisme, el liberalisme i el republicanisme burgès. Comença llavors una nova fase en la qual els diferents corrents dins de la Internacional, després de la sortida del cartisme anglès, entren en disputa sobre les lliçons estratègiques a treure dels 72 dies de vida de la Comuna.

Marx i Bakunin comparteixen l’elogi del que ha significat la posada en pràctica d’una forma d’organització comunal i federal inèdita fins llavors, i Engels arriba fins i tot a proposar en 1875 apostar per una nova forma política que denomina «’Comunitat’ (Gemeinwesen), una bona i antiga paraula alemanya que equival a la paraula francesa ‘Commune’» (Engels, 1981) com a alternativa a l’Estat burgès. Però, aviat les divergències esclaten entorn de la necessitat o no de l’acció política, al costat de les acusacions mútues de pangermanisme i paneslavisme i a diferències sobre els mètodes organitzatius interns, acabant, com és sabut, amb l’abandó de la Internacional pels bakuninistes en 1872.

Més enllà d’aquesta ruptura, el que continuarà unint a tots dos corrents serà la reivindicació de la Comuna com a «símbol i exemple» (Haupt) d’una altra democràcia a construir i de l’horitzó emancipatori alternatiu per al «gènere humà» al qual aspiren. Un Esdeveniment els ensenyaments del qual seran compartits, com es comprova en treballs com el de Kristin Ross (2016), no sols per les i els communards que sobreviuen a la brutal repressió i trobaran refugi en altres llocs, sinó també per grans referents del moviment obrer com Piotr Kropotkin i William Morris, o poetes com Arthur Rimbaud i Paul Verlaine. És aquesta reivindicació comuna la que s’anirà transmetent a les successives generacions mitjançant una llarga relació de publicacions i tot un repertori de poemes i cançons –com Le temps donis cérises–, així com llocs de memòria com el Mur dels Federats en el cementiri de Père Lachaise a París.

L’impacte de la Comuna va sobreviure així a la generació que la va protagonitzar i els seus debats, lliçons i derrota han estat font d’inspiració en l’imaginari revolucionari i el moviment socialista internacional. Es conta l’anècdota de com Lenin va ballar sobre la neu enfront del Palau d’Hivern el setantè tercer dia de la Revolució Russa, ja que aquesta havia durat un dia més que la Comuna de Paris. En el primer capítol del llibre ja esmentem la influència de l’experiència comunal en els bolxevics abans i durant la Revolució russa, així com que en L’Estat i la revolució (1917) Lenin va canviar radicalment les seves apreciacions anteriors i va basar en la Comuna el projecte de poder revolucionari en el qual inspirar-se. I és que la Comuna s’ha d’entendre menys com un esdeveniment en la història nacional francesa que com a part d’un vast quadre mundial que connecta a través del fil vermell de la història la Revolució russa amb la insurrecció obrera en Asturies en 1934[1], la Barcelona insurgent de juliol de 1936, maig del 68, el moviment zapatista des de 1994 i la Comuna d’Oaxaca en 2006 a Mèxic, el moviment indignat de 2011 o el confederalisme llibertari kurd en construcció. En les pàgines que segueixen ens referirem al que va significar la Comuna per a alguns dels assajos d’un altre món possible.

El dret a la ciutat i a un habitatge digne, d’ahir a avui

La Comuna va ser una revolució en un lloc, «un esdeveniment únic, dramàtic i singular, potser el més extraordinari d’aquest tipus en la història urbana del capitalisme» (Harvey, 2008, 774). Un esdeveniment principalment espacial i urbà, la qual cosa en la dècada de 1960 molts van considerar la primera realització de l’espai urbà com a espai revolucionari. Que va plantejar problemes fonamentals que després veurem reflectits en altres revoltes però que sobretot continuen sent avui dia elements clau en la disputa de l’espai urbà. Per esmentar només alguns dels problemes espacials plantejats per la Comuna: la relació de París amb les províncies; la Comuna com a immensa vaga de lloguers; la divisió social de la ciutat després de Haussmann i la qüestió de qui, entre els qui l’habiten, tenen dret a la ciutat i qui no; o l’ús militar i tàctic durant la lluita als carrers. Són alguns exemples de les qüestions espacials que travessen la Comuna i que ens continuen interrogant avui per a la seva superació de manera radical en tots els plans.

La primera mesura de la Comuna va ser la suspensió dels deutes de lloguers, demostrant la importància que va tenir l’espai urbà i les condicions materials de les classes subalternes en les preocupacions comunals. L’habitatge s’ha configurat històricament com un mitjà d’expropiació de la riquesa de les classes populars, alhora que s’ha convertit en una font d’agitació social que ha nodrit l’esdevenir dels moviments antisistèmics al llarg de la història. La suspensió dels deutes de lloguers s’ha configurat des de la Comuna en un reclam fonamental dels moviments urbans fins als nostres dies, amb la paralització dels desnonaments i les vagues d’inquilins com a element central del repertori d’acció col·lectiva de les classes populars tal com comprovem cada dia.

La transformació de la ciutat durant l’imperi, configurant la ciutat burgesa que va projectar Haussmann, també va portar com a contrapartida la creació de la ciutat obrera de l’altre París. Les obres de Haussmann i la transformació del sòl i del mercat immobiliari de París van afectar tant les nocions tradicionals de comunitat com a l’estructura socioespacial de la ciutat, desplaçant als obrers del centre de la ciutat que des de llavors es va configurar com un espai vedat per a ells: «La volta dels obrers al centre de París durant la Comuna va derivar, en part, de la importància política del centre urbà dins d’una tradició d’insurrecció popular i, en part, del seu desig de reclamar l’espai públic del qual havien estat expulsats, de preocupar, els carrers que en un altre temps havien estat seus» (Ross, 2018: 78). La lluita contra la gentrificació dels barris i del centre de les ciutats com a espais de representació del poder polític o aparadors de la ciutat-consum continua sent un element central de la lluita per la reapropiació popular de la ciutat.

Maig del 68 i la reivindicació de la Comuna

A França el record de la Comuna ha estat sempre viu en el moviment obrer. Prova d’això han estat les massives visites al Mur dels Federats en el cementiri de Père Lachaise, cada 18 de març o 28 de maig, en homenatge a les víctimes de la Setmana Sagnant. Per això resulta temptador, encara que històricament imprecís, comparar els esdeveniments de Maig de 1968 amb els de la primavera de 1871. La veritat és que a partir dels anys 60 alguns corrents d’esquerra van començar a reivindicar el llegat de la Comuna, destacant entre elles la Internacional Situacionista i pensadors com Henri Lefebvre, els qui a més van destacar la importància d’aquella experiència en la voluntat de canviar la vida, canviar la ciutat, ressaltant el paper de la Comuna com un esdeveniment urbà.

Al maig del 68 aquesta memòria va irrompre de sobte quan a París, enmig de les protestes, el 10 de maig es va sentir aquest crit: «És la venjança de la Comuna!». El Moviment 22 de març va publicar durant aquests dies un pamflet que, sota el títol «Renovar amb la Comuna de París», es plantejava ocupar l’ajuntament i durant aquestes jornades el crit «La Comuna no ha mort!» es va anar difonent per molts llocs, es començaven a projectar documentals i es va arribar a reeditar en facsímil els 65 números del periòdic comuner Le Cri du peuple. Per descomptat, és evocador comprovar la migració dels lemes i de la iconografia de la Comuna a través d’un segle per a tornar a emergir en els mateixos carrers plens de barricades.

A Marsella els estudiants de l’institut Thiers el van ocupar i van canviar el nom pel de «liceu de la Comuna» i es va promoure l’autoorganització seguint el seu exemple. Els i les manifestants es consideraven hereus de la Comuna de París, del seu llegat democràtic radical i del seu internacionalisme, enfront del que representaven Thiers i els versallesos: el periòdic Action, òrgan de la Coordinadora dels comitès d’acció, denunciava al capitalisme francès com a «digne hereu dels versallesos que van assassinar als comuners».

Per tota França, en molts centres de treball o d’estudi s’adoptava el nom de Comuna. Però potser l’experiència més avançada va ser la de la Comuna de Nantes: allí, a partir de la creació de Comitès de Barri es va constituir un Comitè Central de Vaga de tota la ciutat, secundat per sindicats obrers, pagesos i estudiantils, que va arribar a instal·lar-se a l’Ajuntament el 27 de maig com a nova autoritat municipal, coordinant l’activitat econòmica, comercial (es van emetre uns bons equivalents a una certa quantitat d’aliments), de transport i docent (es van crear guarderies per a fills i filles de vaguistes) fins a la fi del moviment.

En moltes obres sobre Maig del 68 la paraula Comuna estarà en els seus titulars: La Comuna estudiantil, d’Edgar Morin, Diari de la Comuna estudiantil, d’Alain Schapp i Pierre Vidal-Naquet (en aquest citen, per exemple, un número de La Cause du peuple (òrgan d’un corrent maoista important llavors) del 2 de juny de 1968, en el qual denuncien a de Gaulle com el representant dels nous versallesos… I després de Maig moltes obres de la Comuna es van reeditar o es van publicar altres noves demostrant un creixent interès per l’experiència comunal en el marc de l’ascens de la conflictivitat social a França.

Derrocant monuments: «la fúria iconoclasta»

Les revolucions solen comportar una fúria iconoclasta i la Comuna no va ser una excepció. Ja sigui espontània, com la crema de la guillotina en la plaça Voltaire per part d’un grup de persones, en la seva majoria dones, en un intent d’esborrar qualsevol equivalència entre la revolució i el cadafal; o planificada, com la demolició de la columna Vendôme per ser un monument a la barbàrie, un símbol de la força bruta i el militarisme. La força del gest iconoclasta comuner com a acte antijeràrquic pot calibrar-se per la histèria registrada en la narració del succés per part dels versallesos, que van denunciar l’enderrocament de la columna com un intent per destruir la pròpia història francesa. Els comuners van ser titllats de «vàndals» i Gustave Courbet, un dels quals van acusar com a responsable polític de l’enderrocament de la columna, va ser empresonat i condemnat per a tota la vida a pagar una indemnització per a la seva reconstrucció. Però més enllà de la propaganda reaccionària, la veritat és que la Comuna sí volia ajustar comptes amb la història de l’Imperi francès, però no com una qüestió del passat sinó més bé com una afirmació en el present, com una declaració antimperialista i anticolonial que connectava amb la seva idea de «república universal».

La veritat és que la «fúria iconoclasta» s’ha reproduït pràcticament en totes les revolucions o moviments de protesta al llarg dels 150 anys d’història des de l’enderrocament de la columna Vendôme fins als nostres dies. Una situació que ha recobrat actualitat, situant-se en el centre del debat polític amb l’emergència d’un moviment antiracista i decolonial que ha posat en el punt de mira de la seva «fúria iconoclasta» a les estàtues de militars, colonitzadors i esclavistes. Si bé el moviment va començar als EUA, aviat va prendre per mig món arribant també a Europa on es van succeir atacs a diferents estàtues generant una irada resposta per part de les elits i partits conservadors, que com en un autèntic revival de la Comuna acusaven els manifestants de vàndals i d’intentar esborrar la història.

Per exemple, Emmanuel Macron es va queixar amargament de les accions iconoclastes contra les estàtues, i en un missatge dirigit a la nació francesa que podria haver pronunciat el mateix Thiers, va carregar contra els manifestants antiracistes per intentar esborrar la història de França: «Aquesta nit els dic molt clarament, benvolguts conciutadans, que la República no esborrarà cap petjada ni figura de la seva història. No oblidarà cap dels seus assoliments. No derrocarà cap estàtua» (Traverso, 2020). Per cert, en el discurs dirigit a la nació, Macron mai va esmentar ni a les víctimes del racisme ni al colonialisme francès, curiós oblit. En aquest mateix sentit, quan els manifestants van derrocar l’estàtua de l’esclavista Edwar Colston, la ministra de l’Interior britànica, Priti Patel, va qualificar l’acte de «totalment vergonyós» i de «vandalisme inacceptable».

Però, com afirma Traverso:

Lluny d’esborrar el passat, la iconoclàstia antiracista entranya una nova consciència històrica que inevitablement afecta el paisatge urbà. Les estàtues en disputa celebren el passat i als seus actors, un simple fet que legitima la seva retirada. Les ciutats són cossos vius que canvien d’acord amb les necessitats, valors i desitjos dels seus habitants, i aquestes transformacions són sempre el resultat de conflictes polítics i culturals.

La veritat és que les estàtues, quan es converteixen en objecte de disputa, deixen de ser una qüestió del passat per a formar part directament del nostre present. Demostrant que el racisme o el neocolonialisme no són ni molt menys passat sinó elements vius del nostre present, per la qual cosa la fúria iconoclasta contra estàtues suposadament passades, dóna una dimensió històrica a les lluites del present contra el racisme i l’opressió. Aquí tornem a trobar un fil vermell que connecta la Comuna amb l’enderrocament de la columna Vendôme amb les protestes antiracistes que actualment recorren els carrers de mig món.

De la Unió de Dones a la vaga feminista

La Unió de Dones no sols va ser una interessantíssima iniciativa d’autoorganizació de dones en el marc de l’experiència de la Comuna, sinó que en la seva curta vida va suposar una ruptura amb la lògica feminista majoritària durant el segle XIX, molt vinculada al reclam dels drets polítics, com el sufragi, i a les formes tradicionals de la política republicana en general.

Durant la Comuna, la participació en la vida pública no va estar tan determinada per la participació electoral, sinó que hi havia espais tant mixtos com autònoms on les comuneres van poder desenvolupar la seva activitat pública i política. En canvi, des de l’impuls de la Unió de Dones, el discurs i proposta feminista es va centrar sobre una reorganització completa del treball femení i la fi de la desigualtat econòmica basada en el gènere. Destacant decrets com el de la igualtat salarial entre professors i professores, la proposta per a crear escoles infantils en la rodalia de les fàbriques incorporant a la qüestió de l’accés al treball una dimensió reproductiva i de cures que haurien de ser assumides de manera comunal. Així com la proposta realitzada a la comissió de Treball de la Comuna per part de la Unió per a la constitució de tallers de costura i associacions productives lliures en cada arrondissement amb la idea de poder-se expandir més enllà de Paris, construint una aliança amb altres cooperatives similars a França i altres països, a fi de facilitar l’exportació i l’intercanvi de productes.

Amb gairebé 150 anys de diferència, el moviment feminista ha aconseguit organitzar la primera vaga internacional del segle XXI. Una fita no sols per al moviment obrer internacional i els moviments socials, sinó també un canvi de paradigma en el propi moviment feminista. Com en el seu moment ho va ser l’aportació de les comuneres, i de fet molt vinculat a la reorganització del treball en totes les seves esferes, acabant amb la desigualtat econòmica basada en el gènere i assegurant que l’obligació del sosteniment de la vida no recaigui només en les dones. Salvant les distàncies evidents de temps i context, la veritat és que trobem un fil morat que connecta al moviment feminista comuner que va situar incipientment la reproducció social en el centre de les seves reivindicacions, amb el nou moviment feminista que ha situat en el centre del debat la contradicció capital-vida.

L’autonomia comunal. De les juntes de bon govern zapatistes al confederalisme kurd

Des de 1994, el zapatisme representa l’enllaç de la tradició comunitària dels pobles indígenes de Mèxic amb el model basista, descentralitzat, autònom i de democràcia directa de la Comuna. Des del mandar obedeciendo, els representants no prenen decisions en nom de la seva comunitat, sinó que actuen com a delegats de la comunitat, revocables i sotmesos a l’escrutini públic. Fins a les juntes de bon govern, espai de govern regional dels municipis autònoms zapatistes, on delegats rotatius representen a la seva comunitat. Les Juntes es renoven constantment i permeten la formació en el govern i l’interès pels assumptes públics d’un alt nombre de persones. Aquesta rotació evidencia, a més, una característica de la política zapatista, que és l’absència de la professionalitat de la política, tots governen durant poc temps i escalonadament i ningú té el monopoli de la representació política. Aquest model de democràcia directa i autonomia zapatista s’ha desenvolupat en el context d’una guerra de baixa intensitat amb un assetjament constant per part de l’estat mexicà i de grups paramilitars.

En un clima d’excepcionalitat, violència i conflicte militar obert s’ha desenvolupat el confederalisme democràtic kurd, inspirat en els escrits de l’anarquista nord-americà Murray Bookchin, partidari d’un socialisme municipalista i ecologista. Al més pur estil comunal, el líder històric del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) ha teoritzat la construcció d’una democràcia sense Estat com a alternativa a la modernitat capitalista. Una constel·lació d’organismes interrelacionats i coordinats entre si, que van des de les unitats més petites i més actives, les comunes, que es gestionen des d’un lideratge compartit (un home i una dona); als cantons que són on es coordinen les diferents comunes d’una regió. Cada comuna celebra eleccions per a triar als seus representants en els nivells superiors i els consells municipals decideixen qui acudeixen al Consell Públic Cantonal. Els cantons tenen la seva pròpia constitució i el seu govern i parlament, a més dels seus propis tribunals, les tasques i els deures dels quals s’estipulen en el Contracte Social[2]. Finalment, totes aquestes noves entitats s’agrupen en la Unió de Comunitats Kurdes (KCK) que és l’organisme que, a mode de confederació, aglutina a totes elles. Un model d’organització social i política basat en la descentralització i la democràcia directa que recorda molt a aquesta República Universal com a «confederació de pobles lliures», que van defensar comuners com Élisée Reclus.

La recuperació de l’espai social. De la primavera àrab a les acampades indignades

En 2011 l’escena política mundial va estar dominada per la figura i la fenomenologia dels campaments o ocupacions, una indignació global que anava des de les primaveres àrabs a la porta del Sol passant per la plaça Sintagma fins al mateix cor de Wall Street. Un moviment que reivindicava l’espai públic com a forma de protesta i que en molts aspectes recordava a la cultura política de la Comuna.

El crit de democràcia real ja impugnava els límits de la democràcia formal demanant més democràcia, intentant resoldre l’escissió entre el realment existent i el que hauria de ser. Aquest reclam a la democràcia apel·lava als mateixos principis comunals que van pretendre anar més allà dels límits de la democràcia formal republicana per a aconseguir la república social.

Així mateix, l’ocupació de l’espai públic de les ciutats, mitjançant la presa simbòlica de les places, no sols ens remetia al sorgiment d’un moviment de protesta fonamentalment espacial i urbà que reivindicava la ciutat com a espai en disputa. També, igual que la Comuna, en polititzar les pràctiques socials i l’ús que es dóna a l’espai públic, va construir un potent espai social. Les places es van convertir en el que van ser els clubs de la Comuna, emergint una frenètica activitat social i debat públic.

Perquè si observem el moviment indignat del 2011 més allà de l’esdeveniment espectacular i simbòlic de les acampades, podem veure com la seva extensió i capil·laritat va convertir el «barri» en un lloc d’agregació col·lectiva, d’ancoratge social en el territori i en les realitats quotidianes de la gent. El que va permetre el desenvolupament incipient d’una «economia moral de la multitud» (E. P. Thompson, 1984) a través de la proliferació de cooperatives de treball associat, bancs de temps i bescanvi de serveis, horts urbans, sindicalisme social amb la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) en el cas espanyol, centres de salut comunitaris en els barris de Grècia, bancs d’aliments, etc. La construcció de l’espai social com una esfera política més enllà de les institucions en les quals qualsevol ciutadà pot participar de manera activa sobre els assumptes públics, recorda a la reapropiació revolucionària de l’espai públic urbà per part de la Comuna.

Un imaginari col·lectiu que torna a estar d’actualitat 150 anys després en els moviments i revoltes que prefiguren un món nou a través de noves pràctiques instituents d’una democràcia real. Un imaginari, en fi, que enllaça també avui amb la reivindicació del comú, de la cooperació i el suport mutu, contra els nous encerclaments, privatitzacions i apropiacions de béns comuns i públics que el capitalisme global ha anat imposant durant els seus ja gairebé cinquanta anys d’hegemonia neoliberal i que amenacen de prolongar enmig de la crisi pandèmica, ecosocial i múltiple actual. Repensar la Comuna, les seves experiències, les seves victòries i els seus errors no s’ha d’entendre com un exercici ni acadèmic ni de nostàlgia, sinó militant. Perquè com deia Walter Benjamin, hem de recuperar l’art de narrar la història de tal manera que ens permeti encendre en el passat l’espurna de l’esperança en el present. Així, el coneixement de les experiències de lluita passades es pot convertir en un instrument inspirador per al nostre conflicte present.


[1] Un aixecament popular que, com recordava Antoni Domènech, va representar «la major insurrecció proletària en la història d’Espanya, i la més important a Europa occidental des de la Comuna de París de 1871, arrossegant després de si a tota la població treballadora» (Domènech, 2004: 442).

[2] Seria com la constitució de la Federació Democràtica del Nord de Síria, aquí es pot trobar el text.

Bibliografia

Engels, F. (1981) [1875] «Carta a A. Bebel», en C. Marx y F. Engels, Obras escogidas, III, Progreso, Moscú, pp. 28-34.

Deleurmoz, Q. (2020) Commune(s) 1870-1871, Seuil, París.

Domènech, A. (2004) El eclipse de la fraternidad, Crítica, Barcelona.

Harvey, D. (2008) Espacios de esperanza, Akal, Madrid.

Haupt, G. (1986) El historiador y el movimiento social, Siglo XXI, Madrid.

Ross, K. (2016) Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, Akal, Madrid.

Thompson, E. P. (1984) Tradición, revuelta y conciencia de clase, Crítica, Madrid,, pp. 62-134.

Traverso, E. (2020) «Derribar estatuas no borra la historia, nos hace verla con más claridad», Nueva Sociedad.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.