Compartir

El moment Alomar o les bases de les esquerres catalanistes

En uns dies podrem gaudir de les jornades dedicades a Gabriel Alomar. Per anar preparant-les, Xavier Domènech escriu sobre el polític i intel·lectual mallorquí.

07/11/2021

Valentí Almirall el 1902 en el pròleg a la reedició de Lo catalanisme escrit el 1886 (llibre que inicià, de fet, en termes programàtics el catalanisme polític de la mà del que n´és considerat un dels seus principals creadors) feia una sèrie de consideracions que a ulls d’ara, massa acostumats a una història canònica del catalanisme, poden resultar absolutament xocants. En aquest text, Almirall denunciava a “aquesta generació de catalanistes que, a força d’exageracions patrioteres, ha arribat a descobrir que, com els antics grecs però sense tenir els fonaments que ells tenien, han de declarar bàrbars als no catalans o fins i tot als que no pensen, ni parlen, ni resen com ells, tot i que hagin nascut a Catalunya (…) Tot i que no han passat trenta anys -des de la publicació de Lo catalanisme–, hem de fer constar que no tenim res en comú amb el catalanisme o regionalisme a l’ús, que pretén sintetitzar els seus desitjos i aspiracions amb un cant d’odi i fanatisme, que ressuscita o mig ressuscita d’un període anormal i funest de la història de les nostres dissensions (…) Les excomunions que es llencin contra nosaltres comprovaran que el que ha variat no hem sigut nosaltres, sinó els que han volgut fer del catalanisme una arma de reacció contra les idees modernes i expansives, tant en el terreny polític com en el social i en el religiós. Han absorbit gairebé tot el carlisme de Catalunya…”[1].

Paraules dedicades bàsicament a l’hegemonia d’un catalanisme burgés, catòlic i conservador representat per la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, on ell veia no altra cosa que les idees transfigurades de Torras i Bages. Aquest últim, en la seva resposta al propi Lo catalanisme  d’Almirall, a La tradició catalana publicatel 1892, recollia idees, contra tot laïcisme o republicanisme, com que  “A Catalunya la va fer Déu, no l’han feta els homes; els homes sols poden desfer-la; si l’esperit de la pàtria viu, tindrem pàtria; si mor morirà ella mateixa”[2]. Era un altre catalanisme, encara que per moments semblava l’únic realment present, contra el que una anarquista com Teresa Claramunt havia afirmat: “Volen Catalunya lliure, però al català esclau”[3].  És en aquest marc que hem d’entendre que el mateix Almirall, com també un jove Francesc Layret o Lluís Companys, donessin suport i s’integressin a les mateixes candidatures que Alejandro Lerroux. És precisament en aquesta contradicció de principis del segle XX –en la que vells i nous catalanistes s’enfrontaven al “catalanisme”– on hem d’entendre la gran aportació de la generació de Gabriel Alomar, que en aquest sentit es mirà més en Pi i Margall que en el d’Almirall per recuperar l’ancoratge republicà. En la seva singladura, on el mallorquí Alomar brillà amb llum pròpia, cercaren la creació d’un tercer espai polític i social a Catalunya. Un tercer espai sense el que les esquerres no haguessin estat hegemòniques a Catalunya i, més enllà d’això, sense el qual difícilment Catalunya hagués esdevingut una nació com a projecte àmpliament compartit.

El lerrouxisme fou un fenomen que, malgrat tot el que s’hagi escrit, fou purament català, tant que era irreproduïble a qualsevol altra contrada, i aconseguí el 1903 el millor resultat electoral que un partit d’esquerres trauria mai a Catalunya fins el 1931. Però quan es desplegà el fenomen de la Solidaritat Catalana contra la llei de jurisdiccions espanyola (llei que permetia als militars jutjar directament qualsevol acció que atemptés segons els seu parer contra la unitat de l’Estat o contra el propi exèrcit) el republicanisme s’escindí. La Solidaritat Catalana, amb el suport dels republicans catalanistes com el propi Alomar, arrasa en les eleccions de 1907, possibilitant la creació del miratge de la consumació final de la unitat patriòtica més enllà de qualsevol facció o ideologia. Les paraules d’Almirall per llavors semblaven poc més que la rebequeria d’un home gran. Però el miratge durà poc. No era sols que aquell mateix any es fundés la Solidaritat Obrera (contraposada explícitament a la Solidaritat Catalana en la primera portada del seu diari), iniciant el camí del que seria el gran projecte anarcosindicalista català, sinó que el domini de la Solidaritat per part dels elements de la Lliga ràpidament la basculà cap a la dreta de l’espectre polític. De fet, un any després, el 1908, el lerrouxisme tornava a guanyar unes eleccions generals. I és en aquest context que emergeix el moment clau on la figura d’Alomar pren un relleu fonamental i seminal pel futur de les esquerres catalanistes.

Per l’escriptor i agitador mallorquí aquella derrota de la Solidaritat, interpretada com una derrota del catalanisme, s’havia esdevingut “Per què? Perquè el color de la llibertat en aquella hora fou… antisolidari”[4].  “I així com les nostres esquerres sofrien als ulls del poble qui no judica matisos, el malefici de la unió circumstancial i delimitada amb les dretes, els antisolidaris aparegueren com a encarnació de la veritable esquerra, de la vera llibertat. (…) No hem estat derrotats com a homes d’esquerra ni com a republicans, ni com a autonomistes; sinó solament com a solidaris. I la Solidaritat és un «moment» del republicanisme català i del catalanisme”[5]. Un moment, per ell, a superar.  

És en aquest marc que Alomar condensa una reflexió fonamental entre 1908 i 1910, encara que les bases de la mateixa es poden trobar en la seva obra anterior. Calia separar-se de la unitat patriòtica per garantir la pròpia pervivència del catalanisme i acoblar-lo amb el projecte republicà i d’esquerres. La magnitud d’aquest projecte es assenyalat en una carta pública de 1909 a Amadeu Hurtado (futur defensor de l’Estatut de Catalunya a les Corts el 1932), “Crec, com vós, il·lustre amic, que la tasca nova podria anar sintetitzada en aquesta frase: «donar un sentit nou a la paraula històrica catalanisme» (…) Un nació d’esclaus, encara que fos independent, no seria una nació[6].  Per iniciar aquest camí, es feia necessari  superar l’hegemonia conservadora dins el catalanisme, car segons senyalava en un altre article de 1909: “Lo qui ens danya és l’etern prejudici de retrogradisme herència de els Bases de Manresa. I com les Bases de Manresa són el Codi d’un “moment” del catalanisme, ens cal establir sobre nosaltres a ulls del món una nova «legislació pròpia», ja que ella serà, per si sola, una prova de capacitat per a l’autonomia”[7]. Això significava delimitar el camp d’aquesta nova esquerra catalanista front la Lliga on “Prat de la Riba, en nom d’un moment ja passat del catalanisme, proclamés el sufragi corporatiu com a part integrant de les nostres aspiracions. Per això, diguis lo que es digui, no basta encara la coloració actual de la nostra esquerra, i és precís enrogir-la més…”. I alhora proclamar front el foralisme l’aposta federal: “La federació és doncs, república, o millor encara, conjunt de repúbliques «república de repúbliques», ja que cada cantó és també, en realitat una república”[8].

Gabriel Alomar no feia sinó donar una forma política determinada a la idea del modernisme català de que “Catalunya serà moderna o no serà” front a la idea de que “Catalunya o serà catòlica o no serà”. Senyalava en aquest marc una realitat fonamental: l’apropiació del catalanisme per un sol corrent ideològic conservador, i la mateixa lectura que feia aquesta corrent del que era la tradició nacional i la pròpia catalanitat, significava la reclusió del catalanisme i la fi de la seva pròpia possibilitat d’esdevenir majoritari. Tot això, no li feia negar tampoc la importància de la cultura, i en ella especialment de la llengua, en la configuració nacional, fins i tot més enllà de Catalunya, ja que, tal com escrivia a la publicació mallorquina Mitjorn el 1906, parlant de la unitat de les terres de parla catalana “I vet aquí que, sobtadament, contra la voluntat imperativa de les lleis, i els convenis dels governaments, i els interessos de l’estat, la unió se refà més forta que mai, les mans s’ajunten de nou fraternalment i la fumera dels fogars distants se confon en una sola boira lluminosa. Qui ha fet el miracle? Una sola espira vivent, que ha persistit en tot el nostre territori (…): l’idioma. Els germans s’han reconegut germans, a l’atzar de la seva ruta…”[9].  En aquest sentit, no hi ha un nacionalisme cívic o un nacionalisme ètnic, com dos opcions absolutament destriables, hi ha una matriu cultural des de la que s’opera políticament. El problema és si aquesta és oberta o tancada, i per tant sustenta un projecte cívic o tan sols un ètnic, si mira al futur o tan sols es queda en l’afirmació del passat en el present. Tot lo qual no li impedia afirmar que: “Jo sóc, ho dubteu? Ben catalanista; però rebria amb tota la destemprança possible la visita del que volgués obligar-me a tenir sobre el meu portal la bandera catalana o cridar cada matí, com oració, un Visca Catalunya, o endomassar amb les quatre barres d’oriflames els ferros del meu balcó”[10].

Finalment, aquesta condensació política acaba formulant-se en la proposta dels tres moments del catalanisme. I havia un marcat sentit dialèctic en aquesta idea que, a més, partia de la seva pròpia visió de les tres etapes de la poesia (èpica, lírica i dramàtica). Així, si per ell el primer catalanisme havia estat obra dels burgesos, aquest havia passat, en un segon moment, a mans de la petita burgesia i la menestralia, i calia afermar-lo, finalment, en el seu tercer moment, al proletariat. Un tercer moment que prenia un sentit doble per l’escriptor i polític mallorquí: el de la plena nacionalització de tots els sectors catalans, però també en el de la transformació de la pròpia nació cap a la modernitat de caràcter universalista. No es tractava en aquest sentit, tan sols de nacionalitzar, sinó de transformar la pròpia matriu de la proposta i la realitat catalana a partir de la centralitat de nous subjectes.[11] Per això feia falta “enrogir” la proposta del catalanisme d’esquerres, així com construir el nou republicanisme com a republicanisme socialista -i aquí el referent de tota aquesta generació serà molt més Pi que Almirall–, i alhora convertir tot aquest moviment en una idea especialment cara al conjunt del catalanisme al llarg de tota la seva història, en un eix de transformació d’Espanya, ja que “l’ideal del catalanisme, fins avui, ha consistit més en fer de Catalunya un refugi contra l’Espanya liberal, afrancesada, jacobina, com n’hem dit, que no en fer de Catalunya una acció contra l’Espanya pretoriana i clerical. Ens hem acostumat a imaginar el foc de Catalunya com un fogar («pro aris et focis»), com una llar, com una foganya, un fogó, o un escalfapanxes, com una escalfor de domicili tancadet, i no com un «focus», com un far irradiant…”[12].

El moment Alomar, o el tercer moment del catalanisme, sembla tenir un primer possible inici a la primera de 1909 quan a les eleccions municipals a la capital de Catalunya una nova proposta, sota el nom d’Esquerra Catalana, superà a la Lliga i quedà només a 10.000 vots del lerrouxisme. I és aquest el context on Alomar proposa aprofundir encara més el camí socialitzant per absorbir el lerrouxisme. Però aquesta història, la de la consolidació de l’espai del republicanisme catalanista, serà més llarga i difícil. El llegat d’Alomar serà recollit per les diverses esquerres catalanistes i es podrà trobar en el llarg viatge de Lluís Companys fins a la II República; com també en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya el 1923, de la qual Alomar n’esdevindrà president, i que transmigrarà en el PSUC de 1936; en la reformulació dels tres moments del catalanisme per Joaquim Maurín[13] dirigent del BOC i, posteriorment, del POUM; o en la pròpia creació del mallorquinisme polític republicà i d’esquerres als anys trenta. De fet, en el llegat de la seva generació es troba la creació d’un espai republicà, d’esquerres i socialitzant que en alguns moments de la història de Catalunya ha estat clarament hegemònic i que ha permès l’hegemonia del conjunt del catalanisme en la caracterització nacional de Catalunya. De fet, el catalanisme, més enllà dels intents de presentar-lo com un projecte acabat, a partir del qual es distribueix la major pertinència o impertinència al mateix, és un projecte, com tot projecte de qualsevol nació, que es resignifica en cada nou moment. En aquest sentit, el moment Alomar és immanent al propi catalanisme, tant en la seva necessitat constant d’imaginar-se no tan sols a partir del passat, sinó del futur, com en la seva necessitat constant de sortir de les clausures identitàries, per obrir-se a les realitats canviants del país i transformar-se amb elles.


[1] Almirall, V., “Pròleg a l’edició castellana de 1902”, a: Almirall, V., Antologia de textos, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2011, pp. 629–634.

[2] Torras i Bages, J., La tradició catalana, Foment de Pietat Catalana, Barcelona, 1924, p. 25.

[3] Culla, J.B., El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901 – 1923), Curial, Barcelona, 1936, p. 32.

[4] Alomar, G., “La veu de les urnes”, La Campana de Gràcia, 8 de maig de 1909.

[5] Alomar, G, “Lliçó de coses”, La Campana de Gràcia, 19 de desembre de 1908.

[6] Alomar, G., “Sobre el tercer moment del catalanisme”, El Poble Català, 6 de gener de 1909.

[7] Alomar, G., “La tradició catalanista”, El Poble Català, 10 de gener de 1909.

[8] Ibid.

[9] Alomar, G,. “El Verb de Catalunya”, Mitjorn, novembre de 1906.

[10] Alomar, G., “Bizanci?”, El Poble Català, 16 de novembre de 1907.

[11] Alomar, G., “La Fórmula”, El Poble Català, 28 de gener de 1909; Alomar, G., “Negacions i afirmacions del catalanisme”, conferència organitzada per La Campana de Gràcia, 18 de desembre de 1910. Hi ha una evolució entre les primeres formulacions dels tres moments del catalanisme de 1909 i les finals de 2010 on el paper de la burgesia i la petita burgesia es veuen transformats. Probablement això té a veure amb la creació i resultats de l’Esquerra Catalana a les eleccions municipals de 1909 que fa conscient a Alomar de l’emergència de la menestralia i la petita burgesia com a subjecte propi, però no encara del proletariat.

[12] Alomar, G., “Negacions i afirmacions del catalanisme”, conferència organitzada per La Campana de Gràcia, 18 de desembre de 1910.

[13] Maurín, J., “Les tres etapes de la qüestió nacional”, La Batalla, número 50, 16 de juliol de 1931.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.