Compartir

El partit i la nació des de Gabriel Alomar

Després de l'any Alomar, recuperem aquest article de Xavier Calafat sobre la pertinença de pensar el nostre present amb una mirada alomariana.

06/02/2022

Vós me parleu d’una depressió del sentiment catalanista aquí, i dieu, amb tota raó, que ens cal enfortir-lo. Però jo us mostro la depressió general del sentiment d’esquerra a tota Espanya, i us dic, amb tanta raó i amb tanta força, que ens cal enfortir-lo també.

Gabriel Alomar.

Article publicat originalment a L’Altra Mirada, revista editada a Palma per Fundacions Darder-Mascaró.

Parlar de Gabriel Alomar en una fita tan assenyalada com aquesta commemoració del vuitantè aniversari de la seva mort, no pot ser sols un exercici de memòria impulsat per una necessitat de justícia cap a la figura del personatge, sinó que ha de ser també un exercici de reflexió política entorn de les seves idees i el potencial que encara tenen a dia d’avui, per ajudar a definir un full de ruta de les forces polítiques progressistes.

És per això que no puc deixar d’agrair a les Fundacions Darder-Mascaró i Gabriel Alomar de Mallorca i a l’Institut Sobiranies del Principat, aquest espai de pensament que han obert entorn a l’obra i figura d’un dels grans pensadors europeus del segle XX. Doncs és a Gabriel Alomar on es troben tota una sèrie de cavil·lacions entorn la qüestió nacional, el socialisme o el republicanisme bastant innovadores, que s’avancen bastant al que altres pensadors posteriors diran sobre les mateixes qüestions.

En aquestes breus línies tractaré d’explorar com les visions d’Alomar entorn a la nació, el catalanisme d’esquerres i la forma-partit que podria materialitzar-les continuen essent vàlids en la situació actual. El meu objectiu és poder traslladar alguns dels plantejaments alomarians en torn la qüestió nacional i l’organització política a l’actualitat, perquè la situació que vivim, marcada per la crisi del paradigma neoliberal a nivell global i a casa nostra per l’estancament de la forma política que va prendre la impugnació al Regim del 78 en totes les seves variants, encara continua responent (no a totes, però sí a moltes) de les qüestions que es va plantejar Gabriel Alomar. 

I és que enmig d’aquest “final de la memòria” en el que, com ens recordava Boaventura de Sousa Santos, és molt important pel neoliberalisme la idea de que tot està començant ara, que el passat no compta, hauríem de recordar les sabies paraules de Toni Domènech:

Si alguna cosa ensenya la història és que les ones dels grans moviments populars i els grans ideals socialment encarnats, com les ones oceàniques, tenen una força proporcional a la seva longitud de recorregut. Les que venen de molt lluny, aparentment calmes en superfície, rugeixen invisibles en les zones abissals i acaben abatent-se inopinadament amb una potència indescriptible sobre les platges i els esculls de destí.

Recuperar la potencia d’aquelles “ones que venen de molt lluny” potser la condició de possibilitat per recuperar la iniciativa. I és aquí que la tradició popular, democràtica, republicana, federal i catalanista que representa Alomar, fa acte de presència per ajudar-nos a calibrar les nostres brúixoles.

Per què una proposta alomariana avui en dia?

Estem en un moment on les propostes estratègiques de les forces sobiranistes d’esquerres es troben en plena renovació, després del desencís dels dos darrers cicles d’impugnació contra el Règim del 78: el 15-M i el Procés independentista català.

No és casualitat que en un període de temps molt pròxim haguem vist el Congrès de l’antic Bloc Nacionalista Valencià que ha derivat en la formació de Més Compromís i en l’adopció de formes sobiranistes transversals i menys identitàries, el procés de reflexió de MÉS per Mallorca “Cartografiant el futur” en una direcció semblant a la del Bloc, i que ha vingut seguit de les eleccions primàries per escollir la candidatura que és presentarà a les eleccions al Parlament de les Illes Balears, la constitució d’Adelante Andalucía com un subjecte propi i autònom que encaixa amb el ressorgiment de l’andalusisme polític, i des de l’àmbit més castellà la publicació del llibre d’Iñigo Errejón, Con todo, on es proposa un primer balanç explicatiu del cicle 15-M/Podemos.

Més recentment hem vist com l’esquerra abertzale capitanejada per EH Bildu confirmava un gir estratègic que ja feia temps que era present, amb la voluntat de voler ser protagonista també a escala estatal i afavorir els canvis progressistes del govern de coalició, com la derogació de la reforma laboral del PP. És així que les paraules d’Arnaldo Otegi sobre les víctimes d’ETA (“Sentimos su dolor. Nunca debió haberse producido”) venien al poc temps acompanyades per una entrevista amb Pablo Iglesias on el dirigent basc afirmava que “nuestra actual propuesta apuesta por una Confederación Vasco Navarra conferederada con el Estado Español”[1]. A més, el coordinador general de Bildu també explicava que havia de ser possible “la unidad de acción en torno a un programa de transformaciones democráticas en el Estado entre las fuerzas independentistas plurinacionales y la izquierda del Estado”[2].

Així doncs, podem veure que sigui com sigui els sobiranismes s’estan repensant, i en aquest repensament, estan prenent nota dels errors o límits que van tenir en els anteriors cicles d’impugnació. És molt significatiu que en la majoria dels casos ens trobem amb redefinicions dels nacionalismes cap a apostes (con)federals i propostes d’unitats d’acció en torn a programes comuns amb forces polítiques d’una ampla diversitat.

Indubtablement, el cicle per venir serà un cicle on aquestes forces tindran un paper de primer ordre o inclús seran les principals protagonistes. Les eleccions basques i gallegues de l’estiu passat ho confirmen. La plurinacionalitat, la critica al centralisme madrileny,  o la crítica republicana a la monarquia borbònica seran demandes de plena centralitat.

El mateix Jorge Lago ho va saber llegir així en un article arran de la victòria del BNG i l’ascens de Bildu en les eleccions de juny de 2020:

“Las fuerzas políticas nacionales o soberanistas, que hoy recogen la frustración con el proyecto de Unidas Podemos (como Podemos atrajo con anterioridad a parte significativa de sus votantes), tienen hoy el reto, o la oportunidad, de articular un espacio político estatal inclusivo, indudablemente confederal o plurinacional. Un ciclo se cierra, pero no lo hace la posibilidad de ampliar la democracia y la justicia social en nuestro país.”[3]

Així, com dèiem al principi, per respondre a totes aquestes qüestions, recórrer a un pensador com aquest il·lustre mallorquí és un exercici necessari, perquè realment hi ha propostes teòriques i pràctiques que ens poden servir per acabar de donar forma, per articular, el cicle d’impugnació que ha de vindre. 

Com sol dir Roc Solà, un amic i, alhora, el català que millor ha entès a aquest mallorquí, Gabriel Alomar és un clàssic i, com deia Theodor Adorno, els clàssics no són autors sobre els que ens haguem de preguntar si estan vius. Més aviat, ens pregunten ells a nosaltres si ho estem o no[4]

Per tant, la proposta alomariana, que avui en dia encara ens interroga, podria ser resumida de la següent forma: nacionalisme no essencialista, voluntat de bloc o de front i no de partit, superació del regim monàrquic en pos d’una república de nacions lliurament confederades i politització de les masses treballadores en els principis nacionalistes.

Nacionalisme, catalanisme i federalisme en Gabriel Alomar

El pensament de Gabriel Alomar entorn al nacionalisme o el federalisme està profundament influenciat pel de Pi i Margall. No és d’estranyar que en moltes reflexions sobre la nació, Alomar es situï molt a prop del seu “mestre” del que es declara “deixeble” i identifica com “venerable patriarca del federalisme”[5], tot i què el mallorquí desenvolupa un pensament més pròpiament nacionalista i auto-centrat, discutint –en la carta abans citada– els termes de regió i nació de Pi i Margall.

Però precisament perquè les herències pimargallianes hi son allà presents, Alomar pensa en tot moment en una (con)federació de nacions:

“Renovació de la política nacional, per adaptar Espanya a la potència de sobirania pròpia o sía, d’autonomia; la deslliurança de les nacionalitats genuïnes, per a cisellar-ne els elements de la futura federació ja no espanyola, sinó universal; salutació del catalanisme com auba d’aqueixa capacitació o presa de consciencia qui extregui de la regió morta la papallona o psiche de nacionalitat; i en fí, l’encaminament dels partits d’avançada a la alliberació de les classes irredemptes, de les darreres castes, per construir la federació dels agrupaments humans com a complement de la federació que ajunti els agrupaments territorials com a estels d’una sola i magna constel·lació.”[6]

Aquí ressonen els plantejaments federals, tot i que com mencionàvem abans, per Alomar es tracta primer de la “deslliurança de les nacionalitats genuïnesi, en especial, de la formació d’una Catalunya lliure. Per això, com diria en un altre lloc, la federació no pot ser “dictada des del centre, és a dir, des de lo que encara no existeix, ja que el centre ha d’ésser elegit, després de feta la unió, pel conveni dels units”[7].

A més, la proposta del mallorquí s’apartava de les visions més essencialistes de la nació, apropant-se progressivament a plantejaments de clar tall cívic. Per Alomar, la sobirania “no es fonamenta en l’atzar de les fronteres o de la configuració geogràfica, ni en el dret tradicional de les disposicions, testaments i herències reials” sinó en “la defensa mutual de pobles amb identitat d’aspiracions actuals”[8]. Per això el problema de l’encaix de Catalunya (i les altres nacionalitats) dins l’Estat espanyol és un problema definit per la manca de capacitat de decisió pròpia sobre els assumptes estatals, i en cap cas sobre la incompatibilitat de convivència mútua entre un poble i altre. Alomar, en aquest punt, va ser molt explícit:

No se tracta de que Catalunya deixi de formar par de l’Estat Espanyol, ja que tota unió entre vàries nacionalitats (i molt més quan són nacionalitats germanes, unides de llarg temps per vincles de veïnatge i d’història comuna) és un bé per a totes. No és Espanya lo que constitueix una imposició per a Catalunya. És l’exclusivisme nacional castellà, que ha vingut dictant des dels temps de la unió espanyola la política de l’Estat, convertint en submissió i adaptació forçosa d’una nacionalitat a una altra lo que havia d’esser juxtaposició i convivència de diverses nacions per a la defensa mutual de totes elles.”

I és així que el nacionalisme d’Alomar parteix d’una definició sobiranista, no ètnica i no centrada ni en la tradició, ni en les antigues fronteres d’algun regne medieval ni en una suposada essència històrica que hagi perdurat. És, per tant, un nacionalisme que s’identifica plenament amb els valors republicans de la Revolució Francesa. Un nacionalisme, doncs, inevitablement republicà. La conseqüència lògica d’això va ser la definició d’un catalanisme d’esquerres, superador del catalanisme de les elits burgeses: un “nou catalanisme que aspiri més aviat a influir sobre Catalunya que ha deixar-se influenciar per ella”[9]. Un cop fet aquest pas, el següent també era lògic: Alomar vincularà l’èxit de la seva proposta a la capacitat d’aquest nou catalanisme d’atreure a les masses treballadores que vivien en Catalunya.

És aquesta primerenca definició “nacional-popular”, que vincula la qüestió nacional a la qüestió social, la que farà que Alomar es decanti aviat per les noves doctrines socialistes i promulgui que “alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme”[10]. Per això mateix, el projecte d’Alomar no podia renunciar a la transformació d’Espanya, conscient com era de que un projecte socialista enmig del desert restauracionista i el caciquisme imperant a tota Espanya estava condemnat, més tard o d’hora, a decaure. Així ho deia ell mateix:

“I ara, mireu-la, a la pobre Espanya, mireu-la a la pobre Catalunya. Vós me parleu d’una depressió del sentiment catalanista aquí, i dieu, amb tota raó, que ens cal enfortir-lo. Però jo us mostro la depressió general del sentiment d’esquerra a tota Espanya, i us dic, amb tanta raó i amb tanta força, que ens cal enfortir-lo també. Que no ho veieu, qụe tornarà en Maura, i tot estarà per recomençar? Que no ho veieu, que la depressió nacional de Catalunya se correspon amb una depressió nacional castellana, i que és tot el sentiment de sobirania individual i col·lectiva lo que perilla de mort?”[11]

Gabriel Alomar no pot ser més explícit: construcció nacional-popular del catalanisme, però no sols com a motor dels canvis en Catalunya, sinó com a motor de la transformació d’Espanya. Però també a l’inrevés, apertura del catalanisme cap a les corrents més avançades d’Espanya, cercant la unió de les forces progressistes: “La nostra Catalunya ha d’obrir-se a la fecundació que li aporten els vents de fora, anqe sien castellans[12].

Crec que aquesta proposta alomariana pot servir als actuals sobiranismes dels pobles de l’Estat que han començat a definir les seves noves estratègies. Un dels millors caps del valencianisme polític, Amadeu Mezquida, feia una reflexió en aquesta línia. Revisant l’estancament del procés independentista català, l’assessor de Compromís i Secretari del Grup Municipal del mateix a l’Ajuntament de València, deia que “Catalunya és la prova empírica que quan un moviment popular sobiranista busca el xoc frontal amb l’Estat: este perd i l’Estat es replega en ell mateix per fer-se – formalment – més fort”, per tant els sobiranismes havien de fugir de la falsa dicotomia consistent en independitzar-se o canviar Espanya, perquè “canviar Espanya és condició sine qua non per a assolir l’autodeterminació”[13].

Això també es correspon amb el context polític nacional, on el govern de coalició progressista es sostingut per forces nacionalistes i regionalistes, i són aquestes mateixes forces les que han evitat en les darreres eleccions una involució democràtica, frenant l’ascens de Vox. Vist així, la proposta d’Alomar no és que sigui plenament vigent, és que descriu com han vingut succeint-se els processos de canvi social populars. A Espanya, aquests canvis sempre han tingut formes de descentralització democràtica i de construcció de sobirania des de baix i un fort protagonisme de les forces polítiques de la perifèria, essent el Pacte de San Sebastià que va donar lloc a la II República l’últim exemple d’aquesta pràctica conflictiva que permetia conjugar els esforços de les forces polítiques progressistes nacionalistes i aquelles espanyoles per transformar l’Estat.

La forma-partit en Gabriel Alomar: mixtura i impuresa del subjecte de canvi

Finalment, volíem tractar aquí la forma organitzativa que podia encarnar aquest programa on es diluïen el republicanisme, el laïcisme, la justícia social i la modernitat en un únic projecte catalanista i confederal i que en podem aprendre en l’actualitat.

L’obra d’Alomar és dispersa en aquesta temàtica (en comparació a com es tracta la qüestió nacional). Tot i això, pensem que el que millor il·lustra una resposta alomariana en aquest sentit és la pròpia trajectòria de l’autor mallorquí. Per la brevetat necessària de l’article, no podran ser més que una sèrie d’apunts no tan connectats al context social i històric com ens agradaria, però que ens serviran per descriure la voluntat política que guiava Alomar i la tendència de les organitzacions catalanistes d’esquerres a transcendir-se així mateixes per abastar i configurar un subjecte polític dels desposseïts el més ample possible.

Gabriel Alomar formà part de tota una sèrie de moviments polítics de tall catalanista i progressista, i a cada fórmula en la que ell participà, li seguia una més ampla i que aglutinava més sensibilitats. La primera, el Centre Nacionalista Repúblicà, fou un partit que aglutinà als elements esquerranistes escindits de la primera Solidaritat Catalana. Posteriorment, el Centre Nacionalista Republicà assolí quatre diputats en els comicis a Corts del 1907, entre els quals es destacaren Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Quan la Solidaritat es va desfer a causa de l’accentuació de les diferències entre la dreta i l’esquerra, el CNR impulsà una aliança electoral estable amb dos partits republicans que també havien integrat la Solidaritat, el Partit Republicà Democràtic Federal i la Unió Republicana, ambdós d’àmbit estatal. La nova coalició, anomenada Esquerra Catalana, aconseguí bons resultats en tots els comicis que se celebraren el 1909 i el 1910. Finalment, la coalició es transformà en un sol partit denominat Unió Federal Nacionalista Republicana –UFNR–[14].

Bona part de la teoria que desenvolupa Alomar intenta respondre a la qüestió de com atreure a les bases obreres de les que gaudia el lerrouxisme, crec que per això l’esquerra catalana i el propi Alomar cercaven amb aquestes fórmules ampliar la seva base social i atreure aquests sectors més vinculats a l’espanyolisme. No és d’estranyar, vista aquesta trajectòria i un context on les iniciatives i els moviments polítics populars predominaven, que Alomar pensi en l’esquerra catalana “com a bloc i no com a partit[15]. Ell mateix previndria contra “la tendència a catalanitzar tot radicalisme”, referint-se a subjugar sota l’hegemonia catalanista als sectors lerrouxistes[16]. De tal forma que el mallorquí estaria pensant en aquesta voluntat d’ampliar, de transcendir-se:

“Però tal volta la fórmula futura de la nostra Esquerra sia una ‘conjunció’ (com és a Madrid, i per tant a tota l’Espanya no catalana) més que una ‘homogeneïtat’ on se sacrifiquin les afirmacions radicals an el mirament dels respectes mutus. El nom mateix de la nostra agrupació, ‘Esquerra catalana’, o si se vol ‘Unió’, té afortunadament un nom genèric qui permet la independència respectiva de cada una de les escoles agermanades per a l’obra comunal de catalanitat i de república. No hem d’imaginar com una ‘església’, com una ortodòxia forçada, amb un ‘símbol’ únic, amb un credo uniformista, ‘centralitzat’, la nostra esquerra; sinó com una coalició de forces plenament conscients de la pròpia naturalesa de llibertat.”[17]

Per tant, no es tracta d’unificar-ho tot en un partit homogeni, sinó imaginar una “conjunció”, és a dir, una unió en la diversitat, una “coalició” que respecta cada una de les corrents existents i es nodreix de la seva diversitat interna. En aquest sentit, pareix que Alomar estigui aplicant el seu confederalisme a l’organització del partit, apostant per una estructura que defensi la pluralitat i que, al mateix temps, permeti al catalanisme obrir-se per atraure a nous sectors.

Alomar apareix també quan es funda el Bloc Republicà Autonomista al 1915 juntament amb personalitats com Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Àngel Samblancat i Salanova, David Ferrer i altres republicans d’esquerra, que amb la Joventut Republicana de Lleida d’Humbert Torres i Lluís Companys, i altres membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana es transformarà en el Partit Republicà Català al 1917. Posteriorment, Alomar impulsaria l’adhesió del PRC a la Internacional Comunista de Lenin.

Un dels camarades d’Alomar, i també un dels caps més portentosos del naixent catalanisme socialista, Francesc Layret, pareix que per aquells anys tenia al cap una mena de Partit Laboralista Català del que el PRC fos el pal de paller però que inclogués als sectors de la CNT i on, com ens explica Vidal Aragonés, també s’havien de sumar “els socialistes, comunistes, republicans i sindicalistes de la UGT”[18]. De fet, tenim constància d’una carta a un polític madrileny que deixa inconclusa el mateix dia del seu assassinat. Sabem que deia:

“Prossegueix i s’empitjora la persecució iniciada (…) tinc la seguretat que un èxit de les candidatures francament socialistes i comunistes a Madrid, Barcelona, València, Saragossa, etc., seria el terme immediat de la repressió, (…) Avui he parlat amb Seguí de tot això i crec que per la seva part no trobaríem obstacles. Creu vostè que els socialistes estarien disposats a incloure en la seva candidatura a Pestanya, a canvi que per Barcelona presentéssim…”[19]

Aquí apareix amb claredat la fórmula frontpopulista que aniran adoptant diferents forces d’esquerres de l’Estat al llarg dels anys següents. Tot i que Layret no ho arribarà a veure per culpa dels seus botxins, com podem veure ell mateix estava treballant en un projecte de Front Popular. Alomar, per la seva banda, fundà un altre partit, la Unió Socialista de Catalunya, que recollia en bona mesura l’esperit de Layret d’aconseguir un partit proletari català.

El PRC, després d’aproximar-se al grup de L’Opinió al 1930, va participar en la firma del Manifest d’Intel·ligència Republicana i, posteriorment, el març de 1931, en la Conferència d’Esquerres que donà lloc a la fusió de diversos partits i la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Per la seva banda, en el 1931 Alomar tornava al Congrés com a diputat per la USC a les Corts republicanes, en les quals expressà la seva oposició a l’article 13 de la futura Constitució –copiat i aferrat al 145 de l’actual–: “En cap cas s’admet la federació de regions autònomes” –pensat per evitar la confederació dels territoris de parla catalana–.

Com podem veure, l’esperit alomarià sobre el partit polític ens encaixa molt amb l’actualitat quan una vicepresidenta gallega –i comunista– que encarna millor que ningú un nou laboralisme verd i feminista, fa una crida per construir un Front Ample que vagi més enllà dels partits.

Però no són sols els antics caps d’Unides Podem que cerquen ampliar-se. Els sobiranismes perifèrics estan començant a plantejar-se aliances estables i fins i tot la construcció de plataformes per presentar-se a les eleccions generals. Per exemple, la gent de MÉS per Mallorca va llençar una iniciativa interessant al respecte de constituir un partit d’àmbit estatal[20].

Així plantejat, la proposta alomariana podria servir perquè l’actual divisió pugui ser superada darrere d’alguna mena de partit-marc. Tal com ha proposat diferents veus tan variades com Pérez Royo i la seva proposta de “Plataforma Federal”, Josep Ramoneda amb la seva “federació d’esquerres ibèriques” o Gerardo Pisarello recuperant el terme de Jorge Riechmann de “un partido como un arrecife de coral”. Sembla que el futur Front Ample hauria de fer

“un procés, en un cert sentit, contrari al que ha fet Podemos. No ha de ser una organització d’àmbit estatal la que busqui aliances amb les organitzacions d’implantació territorial, sinó a l’inrevés, que de la suma d’aquestes sorgeixi un mecanisme compartit per a ser present en el Parlament i a les institucions espanyoles.”[21]

Que aquest any Alomar ens ajudi a pensar la tasca que tenim per davant.


[1] Entrevista a Arnaldo Otegi: “Mientras nosotros construimos puentes, las derechas cavan trincheras” Disponible a CTXT:  https://ctxt.es/es/20211001/Politica/37620/arnaldo-otegi-declaracion-del-18-de-octubre-victimas-de-eta-pablo-iglesias.htm 

[2] Ibídem.

[3] Lago, J. (2020). “Pedro Sánchez y la vuelta al orden”. Disponible a El País: https://elpais.com/opinion/2020-07-16/pedro-sanchez-y-la-vuelta-al-orden.html

[4] Solà, R. (2020). “Gabriel Alomar: els orígens del catalanisme popular”. Disponible a Institut Sobiranies: https://sobiranies.cat/gabriel-alomar-els-origens-del-catalanisme-popular/

[5] Alomar, G. (1898) [1988] “Una carta de Pi i Margall” a Nova Palma dins de Serra, A. (ed.) Sobre liberalisme i nacionalisme. Editorial Moll, Palma, pp. 30-31.

[6] Alomar, G. (1908) “Pròleg” dins Antologia. Articles d’en Pi i Margall. Editorial Tip. L´Anuari, Barcelona.

[7] Alomar, G. (2006) La política idealista. Proyecciones y reflejos del alma. Calima Ediciones S.L, Palma.

[8] Alomar, G. (1898 [1988]). “Els dos esperits” a Catalonia dins de Serra, A. (ed.) Sobre liberalisme i nacionalisme. Editorial Moll, Palma, p. 40

[9] Alomar, G. (1901[1988]) “Regionalisme i descentralització”, La Veu de Catalunya. Dins de Serra, A. (ed.) Sobre liberalisme i nacionalisme. Editorial Moll, Palma, p.61

[10] Alomar, G. (1910) Catalanisme socialista.

[11] Alomar, G. (1911) “El catalanisme pràctic”, El Poble Català, 25 de juny de 1911.

[12] Alomar, G. (1904[1988]) “El liberalisme català”, El Poble Català. Dins de Serra, A. (ed.) Sobre liberalisme i nacionalisme. Editorial Moll, Palma.

[13] Mezquida, A. (2020) “La via confederal”, Agon. Qüestions Polítiques: https://www.agoncuestionespoliticas.com/lavia-confederal

[14] Vegeu l’explicació completa al text de Marimon, A. (2017) “El Centre Nacionalista Republicà”, Dbalears: https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2007/04/17/146001/el-centre-nacionalista-republica.html

[15] Alomar, G. (1907) “L’esquerra catalana”, El Poble Català, 22 de desembre de 1907

[16] Alomar, G. (1911) “Radicalisme català”, El Poble Català, 16 de juliol de 1911.

[17] Ibídem.

[18] Aragonès i Chicharro, V. (2020). Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Tigre de Paper i Edicions Cultura 21, Manresa, p. 228. L’autor explica a través de les fonts i la bibliografia disponible quin paper podia estar jugant Seguí en aquest projecte de Partit Laboralista Català i quines eren les intencions de Layret, que estarien més relacionades amb la possibilitat d’una candidatura electoral que d’un partit polític.

[19] Citat en Serrano, J. (2020) “Francesc Layret (1880-1920), un político revolucionario”, Sin Permiso: https://www.sinpermiso.info/textos/francesc-layret-1880-1920-un-politico-revolucionario

[20] “MÉS impulsarà un partit d’àmbit estatal que aglutini totes les agrupacions sobiranistes d’esquerres” a Ara Balears https://www.arabalears.cat/politica/mes-impulsara-aglutini-sobiranismes-esquerres_1_1015588.html

[21] Ramoneda, J. (2021) “Per una Federació d’Esquerres Ibèriques” en Quadern. El País https://cat.elpais.com/cat/2021/05/07/opinion/1620397348_180485.html

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.