Compartir

El procés no era un suflé, és un elefant

En termes de present, el procés va ser un cicle de mobilització la magnitud de la qual va desbordar tots els actors relacionats.

28/05/2020

Jordi Muñoz: Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, Barcelona, L’Avenç, 2020

En termes històrics, el procés va ser –és encara- un episodi més del llarg conflicte entre l’Estat i Catalunya, un empat infinit entre qui no té prou força per sotmetre i qui no en té prou per marxar-ne. En termes de present, el procés va ser un cicle de mobilització la magnitud de la qual va desbordar tots els actors relacionats, els favorables, els contraris, els equidistants, els que ni saben ni contesten. Ningú va acabar de guanyar, ningú de perdre. Segurament per això, aquest fenomen social ha provocat centenars de llibres i milers d’anàlisis del com, quan i perquè, des de diferents perspectives, mirades i sobretot, interessos. Interessos de part, amb les seves obsessions, filtres, desitjos, frustracions i altres conductes vinculades a la pròpia història personal i col·lectiva. Dos exemples: en les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre, hi ha qui hi veia un potent moviment transversal, interclassista i amb una potencialitat claríssima; però també hi havia qui, assenyalant el cunyat d’un cosí segon de l’Artur Mas que hi assistia, un clar exemple que tot allò era un complot organitzat per CiU per tapar la corrupció i les retallades. Per contra, mentre alguns identificaven un acte organitzat per SÚMATE a Santa Coloma de Gramenet com un exemple claríssim del suport al procés de les classes populars de llengua i imaginari cultural dels diferents pobles de l’estat, d’altres avisaven que el Tenim pressa independentista podia ser contraproduent –i els titllaven d’aixafa-guitarres, espanyolistes, unionistes o qualsevol altra barrabassada. En tot cas, durant anys, tothom hi ha dit la seva, i això, es miri per on es miri, és sempre bo: el coneixement es construeix trencant hegemonies elitistes i deixant via lliure a l’expressió individual i col·lectiva, per parcial que sigui, per poc que ens agradi, i per molt soroll, dispersió, palla, gra, cofoïsme i maledicència que pugui haver-hi. Sol passar que, finalment, algú sistematitza, interpreta i dóna un sentit a tot plegat, i, si hi ha sort, ho explica en format divulgatiu. Just el que ha fet Jordi Muñoz amb Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés editat per L’Avenç, ja a totes les llibreries i punts de distribució que quedin oberts.

El llibre està dividit en quatre parts, amb estil sobri i defugint una pretesa neutralitat i el llenguatge academicista, cosa que s’agraeix especialment. Vaja, que tot s’entén. En la primera part, l’autor dissecciona els diferents perquès pels quals s’arriba al procés, avisant de la multiplicitat causal de diferents variables on “és fàcil perdre’s en una certa confusió entre les precondicions, els factors facilitadors i els precipitants, entre les causes remotes i les immediates”. No és doncs, una mirada presentista i sí de llarg abast. Juga amb el zoom del catalanisme, tancant i obrint-lo per disseccionar les fortaleses i febleses del moviment sobiranista, del context, i dels motius, més estructurals que conjunturals de tot plegat. El procés pot ser moltes coses, però no un suflé. Bon coneixedor de l’independentisme, en destaca la densitat organitzativa i relacional, la connexió amb les estructures sociocivíques catalanes, però també la incapacitat de sortir de la pròpia cassola, fet que provoca que de vegades el sofregit s’arribi a cremar.

En la segona part, Muñoz repassa els actors que més i millor han actuat contra el procés. D’una banda, un Estat que intencionadament aposta per la via multi-repressiva – política, comunicativa, policial, judicial i econòmica- en lloc de la negociadora, a l’estil del que haurien de ser estats democràtics al segle XXI; de l’altre, Ciutadans, un partit que actua com a contra-moviment però que representa quelcom que el sobiranisme no havia calibrat prou bé i farà bé de tenir en compte: molts dels nostres veïns i veïnes es van espantar amb el procés. I finalment, una UE que s’ho va mirar de cua d’ull, renyant una miqueta en l’atonyinament general de l’1 d’octubre, per tot seguit continuar amb les seves coses de sempre – bàsicament, control de l’economia. Vaja, que Espanya s’hi va atrevir, i Europa ho va permetre. Amb l’interrogant Qui enyora el vell catalanisme?, rebat els que culpen els independentistes de la fi de l’oasi català que tanta estabilitat i profit econòmic havia donat –a alguns més que d’altres, tot sigui dit. Han caigut solets, ve a dir l’autor.

En la tercera part, a partir de la pregunta de per què Catalunya no és independent, a qui li toca el rebre són als actors polítics que van liderar el procés. L’autor assenyala que els fets de l’octubre de 2017, especialment a partir del 3 d’octubre amb la legitimació reial de l’“A por ellos”, la forta repressió desencadenada i la negativa de l’Estat a cap tipus de negociació,  posen al descobert els límits de l’ambigüitat tàctico-estratègica que fins llavors mantenien els dirigents polítics del procés: “una part de l’independentisme pensava en termes de negociació, una altra pensava en termes d’insurrecció i un gruix central havia cregut en la hipòtesi de la desconnexió”. Si la diversificació discursiva i de repertori d’acció col·lectiva havia funcionat per créixer, ara la dispersió estratègica perjudicava en el moment crucial. Ferm defensor de l’1 d’octubre,  argumenta que els tres defectes que arrossegava el referèndum -manca d’acord intern, també amb els contraris, resultat insuficient i problemes de garanties derivat de la repressió- no donaven prou  legitimitat per a declarar una independència unilateral, tal i com es va fer, simbòlicament, al Parlament català el 27 del mateix mes, amb els lamentables efectes que totes coneixem. Una posició sostinguda en clara minoria i públicament per l’autor el mateix octubre de 2017, que vist com ha anat tot és ben raonable, però que genera dubtes encara ara: L’Estat hagués aplicat la revenja repressiva igualment amb o sense DUI? Com s’hagués gestionat el sotrac emocional de les bases independentistes? Els que demanaven eleccions i suspensió de la DUI pel bé del país… amb quina intenció real ho feien? On quedava la promesa de proclamar la independència feta pels dirigents en independentistes en cas de guanyar el referèndum de l’1 d’octubre? El dia 10 d’octubre, amb la suspensió de la DUI, va ser o no un dia clau? Preguntes contrafactuals que no tenen resposta, però que tampoc es poden obviar per entendre tot el quadre. En tot cas, Jordi Muñoz rebla en el principal dèficit de tot plegat: legitimitat interna i externa de l’independentisme i poder polític limitat, el d’una autonomia que a efectes pràctics ja sabem on arriba.

La quarta part és quan el títol del llibre es fa més present, i on l’autor s’endinsa en un terreny diguem-ne que més humit. Perquè el futur és un fangar ara mateix, i qui s’hi atreveix a parlar-ne té tots els números de quedar enfonsat fins a mitja cama. Potser per això té més mèrit que algú s’hi atreveixi. Fonamentalment s’hi analitzen  els  possibles escenaris de futur i la reflexió estratègica que ha de fer el sobiranisme si ho vol tornar a fer.  Articulació d’una diagnosi compartida dels encerts i errors del procés, procediments acordats de resolució –consentiment del perdedor-, augment de la legimititat interna i externa, ampliació d’aliances, bon govern i millors polítiques públiques, així com evitar debats identitaris que polaritzen, són qüestions que l’autor posa sobre la taula. Democràcia, consens, diàleg i referèndum acordat, en serien les paraules clau. Posició clara i argumentada, però no per això no discutida ni discutible. Qui lo sap: Llegeixin i opinin vostès mateixos, que d’això es tracta.

Fins aquí la ressenya en brotxa grossa del llibre. Però allò que el fa especialment atractiu  són les pinzellades que l’autor va introduint en cada part, com qui no vol la cosa.  Com quan compara els lideratges dels dos grans moviments d’impugnació al “Règim del 78” –15-M i procés independentista- i recorda qui està governant l’Estat i qui a la presó i a l’exili. O quan explica l’actual divisió estratègica de l’independentisme -hiperventilats contra traïdors- identificant-se a a si mateix com a traïdoret avant la lettre. O quan, en un dels moments estel·lars del llibre, l’autor aprofita per anar desmuntant els grans arguments, diguem-ne que de Vanguardia, dels i les contraries al procés. Una crítica als crítics del procés, tant necessària com pertinent, tant de bo preludi  de la versió catalana de La Desfachatez Intelectual d’Ignacio Sánchez Cuenca – t’hi animes, Jordi Muñoz?

Un altre llibre sobre el procés, dèiem. Però -com suposo que d’altres sobre la mateixa temàtica- aquest és altament recomanable. Perquè la principal virtut del Principi de realitat és que ens fa un mapa conceptual per saber com i per què ha passat el que ha passat, amb les eines analítiques de la ciència política, el coneixement directe, la claredat conceptual i la racionalitat aclaparadora – paradoxalment, potser el seu punt feble, per excès. Com en la paràbola dels savis cecs que examinaven cadascú la part d’un animal que, de gros que era, no hi havia manera que encertessin què tenien al davant. I era un elefant, com el procés i la seva interpretació i anàlisi. I Muñoz ens fa veure l’elefant i veure’n les diferents parts. Un elefant que alguns voldran adormir, jubilar o directament portar-lo al cementiri; d’altres punxar, excitar o més o menys redirigir. Però l’elefant és aquí, entre nosaltres. I per més temps que no ens pensem. 

Subscripció (vull que existiu!)

COL·LABORADOR/A

20€/any

  • Descomptes als nostres cursos i activitats d’entre el 10 i el 20%
  • Gràcies pel teu suport econòmic. Aquesta web , i el projecte que hi ha darrera, és possible gràcies a les vostres contribucions econòmiques
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A

40€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 20 i el 50%
  • Rebre el monogràfic en format pdf  llest per a imprimir-te’l, o bé llegir-lo amb funcions interactives
  • Rep al teu correu un resum quinzenal d’articles de Sobiranies.cat i un llistat del més interessant que hem trobat d’altres publicacions
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A PREMIUM

70€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 40% i el 60%*
  • Un curs gratuït a l’any de la teva elecció
  • Gaudeix dels continguts de youtube amb antel·lació (els que no siguin en directe)
  • En els directes, sempre que sigui possible, accés a una conversa en grup reduir amb els i les ponents.
  • Participa amb el Consell de Redacció en el disseny i debats dels monogràfics mensuals.
Subscriure’m!

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.