Compartir

El republicanisme de Joaquín Maurín i la revolució pendent

Aquest 5 de novembre farà 47 anys de la mort de Joaquín Maurín, una de les figures més creatives, i no obstant això poc conegudes, de la tradició republicana.

Professor de Dret Constitucional
05/11/2020

Aquest 5 de novembre farà 47 anys de la mort de Joaquín Maurín (Bonansa, Ribagorça, 1896 – Nova York, 5 de novembre de 1973), una de les figures més creatives, i no obstant això poc conegudes, de la tradició republicana hispana. La seva vida política activa va transcórrer en un moment de canvis vertiginosos: la Revolució russa de 1917, l’apogeu i caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la II República Espanyola, l’ascens del feixisme i del nazisme, la irrupció de l’estalinisme i l’alçament franquista. En aquesta complexíssima cruïlla europea i mundial, Maurín no només es va convertir en un dels teòrics més astuts d’un republicanisme ibèric socialista i llibertari. També es va lliurar amb passió i sentit pràctic a organitzar, des de la Confederació Nacional del Treball (CNT) primer, i des del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) més tard, el que en la seva opinió havien de ser les eines sindicals i polítiques per fer els canvis estructurals que Espanya necessitava.

El 1936, poc després de la revolta contra la República al Marroc, Maurín va ser capturat per tropes franquistes. L’emboscada va ser un trauma per als seus coreligionaris i va marcar la resta de la seva vida. Va passar deu anys a la presó i es va lliurar de la mort gràcies a la mediació d’un cosí seu, capellà castrense, i de la seva pròpia companya Jeanne Souvarine, música i activista, les relacions a París arribaven fins a Lleó Blum.

Després de sortir de la presó, Maurín es va sumar a l’exili hispànic a Nova York amb la seva família. A partir de llavors, amb 51 anys, la veu més militant de Maurín es va anar apagant per donar pas a una activitat més político-cultural, al capdavant d’una agència d’articles periodístics. La contraposició entre els últims anys de la seva vida i el nervi activista de joventut envoltaria la seva figura d’una aura enigmàtica. Aquest “enigma Maurín”, així com el desert intel·lectual i polític imposat per la dictadura, dificultarien la rebuda del seu pensament. No obstant això, a mig segle de la seva desaparició, són moltes les raons que justifiquen recuperar una figura que manté la força i l’atractiu amb què va irrompre enmig del turbulent i “curt segle XX”.

1. Una herència republicana entre Osca i Lleida

L’adolescència i la primera joventut de Maurín van transcórrer entre Osca, d’on era originari, i Lleida. Allà es conformaria la personalitat del mestre republicà que fou. Tímid, auster, però vehement en el seu compromís polític. Un home poc efusiu, a qui li costava expressar els seus sentiments, però que generava gran estima i respecte entre els que el coneixien.

Nascut al municipi de Bonansa, el 1896, Maurín va créixer en una família benestant de pagesos de la Franja. La seva mare era una dona devota i el seu pare un home tímid, de tarannà liberal. Aquesta doble influència, sumada a un entorn marcat per les enormes diferències entre jornalers, criats i membres de la seva pròpia família, van anar determinant una personalitat marcada per un cert puritanisme i una forta densitat ètica. Maurín, de fet, caminava cap al sacerdoci, però va aconseguir convèncer els pares que la seva vocació genuïna era ser mestre normal. Així es va anar gestant la seva personalitat republicana, influïda en aquells temps per les seves visites a un ja agonitzant Joaquín Costa, figura emblemàtica del regeneracionisme aragonès, o per l’agnosticisme de Miguel de Unamuno.

Imbuït d’aquest ambient, Maurín va escriure, amb tot just 15 anys, les seves primeres invectives incendiàries contra el nepotisme de l’oligarquia cacic i contra la institució que els emparava: la monarquia borbònica. Així, el seu republicanisme aragonès, rebel, va anar adquirint notes federalistes i anarquitzants, que es van accentuar quan es va traslladar al Liceu Escolar laic de Lleida per donar classes d’història i geografia.

(…)quan el feixisme consumava la seva marxa sobre Roma, Maurín va defensar la necessitat que, més enllà de les diferències, les diferents tradicions socialistes, sindicalistes i anarquistes confluïssin en un terreny republicà compartit

A Lleida, Maurín es va implicar a les joventuts republicanes i va col·laborar en el periòdic El Ideal. Des d’allà va simpatitzar amb alguns sectors regeneracionistes de Madrid i va arribar a fer campanya a favor de la candidatura a les Corts generals, finalment fallida, de Pío Baroja. A diferència de la generació de republicans immediatament anterior, la de Maurín es va veure enlluernada, sacsejada, per l’ascens de la classe obrera. Vagues d’impacte, com la de 1917, durant el govern d’Eduardo Dato, o la de La Canadenca, poc després, van acostar el republicanisme de Maurín al socialisme i al sindicalisme. Ell mateix deia que per doctrina se sentia atret pel món socialista, i va arribar a compartir tribuna amb alguns represaliats del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) d’aquella època, com Julián Besteiro. A la pràctica, però, les seves afinitats estaven més a prop del nou sindicalisme revolucionari, més atrevit i juvenil, i el qual llegia a través del pensament de Georges Sorel.

Cap a 1919, i amb la Revolució Russa com a teló de fons, va saltar a l’arena política vinculant-se a la pletòrica CNT de llavors. També aquí el republicanisme de Maurín era un republicanisme de frontera, que bevia de mons diferents. Al Liceu de Lleida s’havia familiaritzat amb el pensament llibertari de Francesc Ferrer i Guàrdia i havia compartit docència amb l’escriptor anarquista aragonès, Felipe Alaiz. Des de Lleida s’havia relacionat amb sectors influents del socialisme i del regeneracionisme espanyol, com Giner de los Ríos. A Lleida, la terra on havien nascut Lluis Companys i Francesc Macià, també va entrar en contacte amb el republicanisme catalanista d’esquerres, que al seu torn mantindria un vincle fluid amb la CNT de Salvador Seguí i amb els anomenats “trentistes”, com Joan Peiró.

Ja per aquells anys vint, quan el feixisme consumava la seva marxa sobre Roma, Maurín va defensar la necessitat que, més enllà de les diferències, les diferents tradicions socialistes, sindicalistes i anarquistes confluïssin en un terreny republicà compartit. “Si no s’és capaç de trobar aquesta base comuna -va escriure de manera admonitòria- llavors cal acceptar totes les conseqüències que puguin derivar d’una obtusa unilateralitat. I les conseqüències estan a la vista “.

2. De l’entusiasme comunista a la crítica del “colonialisme revolucionari”

Els primers anys de Maurín a la CNT li van permetre conèixer qui seria el seu gran amic i camarada de vida, Andreu Nin. Nascut al Vendrell, Tarragona, Nin també era mestre, i havia passat del republicanisme catalanista al PSOE i després a la CNT. Tant ell com Maurín tenien un origen republicà comú i havien quedat igualment impressionats per la Revolució bolxevic. Entusiasmats per l’horitzó transformador que els fets d’Octubre obrien a tot Europa, van viatjar junts a Moscou, com a delegats de la CNT, a finals de 1921. Allà van conèixer Víctor Serge, que arribaria a ser una de les figures més notables del socialisme llibertari anti-estalinista, i d’altres sectors vinculats al sindicalisme francès de Pierre Monatte.

Aquella experiència, així com un pas breu per Berlín, va consolidar Maurín com un dirigent sofisticat i amb mirada ampla, europea i internacional. De retorn a la península va ocupar provisionalment el càrrec de secretari del Comitè Nacional de la CNT. Durant aquest temps, va escarrassar-se en fer que l’organització obrera més important d’Espanya abandonés tota temptació apolítica i assumís el repte organitzatiu que el bolxevisme havia plantejat. Per a això, va fundar i va dirigir els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i el setmanari La Batalla, un dels millors diaris que donaria el moviment obrer de l’època.

El Maurín de la vellesa recordaria els anys que van transcórrer entre 1917 i 1922 com els més romàntics i inspiradors de la seva joventut. Uns anys en què encara se sentia part d’un moviment de masses en ascens i on “canviar el món de base” semblava una consigna a l’abast de la mà. Després del seu segon viatge a Rússia, la seva forma de veure les coses era molt diferent. El més positiu que Maurín en va treure va ser haver-hi conegut la seva companya Jeanne Souvarine, filla de pares russos emigrats de Kíev a París quin cognom real era Lischitz. A partir d’aquella trobada, passarien la resta de la seva vida junts, i junts també tindrien un fill a qui van posar de nom Mario, inspirant-se en un dels personatges de Els Miserables, de Victor Hugo.

A diferència del seu primer periple a la terra dels soviets, aquest cop Maurín es va sentir políticament molt més contrariat. Sobretot, per l’animadversió cap a l’anarquisme i l’excessivament rígida concepció del partit que va detectar en molts dirigents soviètics. Malgrat això, ja en plena dictadura de Primo de Rivera, va decidir ingressar al molt reduït Partit Comunista d’Espanya dels anys vint i es va encarregar d’organitzar la Federació Comunista Catalano-Balear. Però ho va fer contracorrent, conscient que formava part d’una minúscula minoria que havia de mantenir les pròpies conviccions amb paciència i tenacitat si aspirava a deixar de ser-ho.

Com a conseqüència de la seva activitat, va ser detingut diverses vegades. En una ocasió va resultar ferit per la policia i en una altra es va lesionar quan intentava fugar-se del Castell de Montjuïc. Això no li va evitar passar tres anys a la presó, que no en van ser més per la pressió internacional. Gràcies a aquests contactes, cap al 1927 va marxar a París i allí va treballar a les ordres del servei de publicacions del Komitern. Es va dedicar a publicar literatura marxista per a Amèrica Llatina, una experiència que li seria de gran utilitat, com a agent literari, al seu exili a Nova York. Durant aquest temps va estrènyer la seva relació epistolar i la seva amistat amb Nin, convertit ja en un prestigiós traductor al castellà, i sobretot al català, de clàssics russos com Dostoievski, Tolstoi o Txèkhov.

En aquell temps, les persecucions de Stalin contra els seus opositors es van intensificar de manera ostensible. Nin va començar a patir i Maurín, des de França, no va poder callar. Quan Stalin es va desfer de Nikolai Bukharin i va assenyalar als socialdemòcrates com els seus principals enemics, Maurín va protestar. I el mateix va passar quan el Congrés del PCE de 1929 va decidir defensar una “dictadura democràtica dels obrers i camperols”, cosa que segons l’opinió de Maurín era totalment aliè a les característiques del moviment obrer espanyol, que no entendria que una dictadura fos reemplaçada per una altra i no per una democràcia.

Malgrat els seus reiterats i sincers esforços per evitar ruptures dins el nou espai comunista, el 1931 Maurín i els seus amics van ser expulsats de la Internacional. Al cap de poc, van fundar el BOC (Bloc Obrer i Camperol), que es plantejava atreure “tots els treballadors de la ciutat i del camp que, tot i no ser comunistes, accepten tanmateix les consignes formulades pels comunistes”.

El BOC tenia força sobretot a la província de Lleida. Era una força reduïda, comparada amb la CNT catalana, però més nombrosa i dinàmica que el Partit Comunista i que la pròpia Unió Socialista de Catalunya, aliada permanent de l’Esquerra Republicana de Macià. El BOC es considerava una força comunista, però en un moment en què l’estalinisme començava a fer efecte en l’inicial entusiasme bolxevic de Maurín i molts altres. El terratrèmol inicial produït la revolució d’octubre va portar a Maurín a pensar que era el moment d’accelerar els canvis i de modificar les estratègies seguides fins llavors per les principals forces polítiques i socials hispanes. Aquesta lectura de la conjuntura el va dur a qüestionar l’escassa determinació del reformisme republicà espanyol i català de classe mitja. Sorprèn la duresa, sens dubte excessiva, amb què va criticar Francesc Pi i Margall, figura emblemàtica del federalisme i president de la I República, o el propi Lluís Companys- així com el del propi PSOE. De la mateixa manera, això explica, també, les seves crítiques afilades a l’aventurisme que en opinió seva començava a guanyar terreny dins la CNT com a conseqüència de l’avanç de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Doncs bé, a aquests obstacles per a una política de radicalització democràtica calia sumar ara el “colonialisme ideològic comunista” procedent d’un Moscou que començava a desmuntar perillosament aquell impuls inicial emancipador i internacionalista. L’allunyament de Maurín de el comunisme soviètic va suposar canvis importants en la seva visió de les coses. Va continuar sentint-se proper a Marx, en qui sempre va veure un clàssic més de la pensada emancipatori republicà i no a una font de dogmes inqüestionables. Tampoc va deixar d’admirar el geni estratègic de Lenin, fins al punt que va assumir com a pròpies algunes de les seves tesis bàsiques, com la defensa de l’autodeterminació dels pobles (“Espanya -va arribar a escriure, seguint el veredicte leninista sobre la Rússia tsarista- és avui un conjunt de pobles presoners d’un Estat gendarme”). En canvi, com a defensor de la necessària unitat de les classes populars, va qüestionar les derives sectàries de la Tercera Internacional i es va convertir en un crític frontal tant de l’estalinisme com de la seva càrrega “colonial”. I no només això. La convicció de Maurín que la península ibèrica necessitava un projecte de transformació social propi, ancorat en la seva història i no en directrius construïdes a partir de l’experiència soviètica, el va conduir en més d’una ocasió a censurar els impulsos del propi Trotski -per qui sentia respecte- d’intervenir de manera excessiva en la vida política espanyola.

Un cop a Nova York, els darrers anys de vida, la justificada animadversió de Maurín per l’estalinisme acabaria contagiant la seva visió, escassament matisada, del camp polític que s’autodenominava comunista. En una carta escrita a un amic a principis dels anys setanta, arribava a la conclusió que la paraula comunisme havia quedat completament “desprestigiada i embrutida per l’estalinisme”. Això el duia a concloure que  ‘socialisme’ i ‘comunisme’ no només són diferents, sinó antitètics. El socialisme, tal com ho van entendre els clàssics, és inseparable de la llibertat i la democràcia. El ‘comunisme’, en canvi, és la seva negació absoluta. Així, doncs, em considero socialista i crec en la llibertat i la democràcia. I com a socialista que creu en la llibertat i la democràcia, veig els problemes del món en general i d’Espanya en particular “.

3. La revolució democràtica i socialista com tasques republicanes

Tot i l’enrariment creixent del clima polític, la proclamació de la II República va trobar un Maurín ple d’energia i disposat a l’acció. Aprofitant l’ocàs de la dictadura de Primo de Rivera, havia tornat de França, i tot i que va ser detingut unes setmanes a la Presó Model, de Barcelona, ​​les va aprofitar per acabar el seu primer llibre, Els homes de la Dictadura, que va aparèixer a mitjans de 1930. L’impacte que va causar aquell assaig en l’ambient de l’època fou notable. A diferència de la majoria d’escriptors marxistes del seu temps, Maurín exhibia un estil propi, plàstic, àgil, que contrastava amb la retòrica socialista a l’ús i amb la literatura repetitiva, mecànica, del Komitern. Les seves reflexions exhibien un coneixement profund de l’economia, la literatura i la política espanyola i internacional. El llibre, de fet, es recolzava en exemples i en constants paral·lelismes històrics. Alguns eren sens dubte arriscats, però obligaven a pensar, i venien recolzats amb poques cites de Marx i amb abundants referències, en canvi, a figures peninsulars de segle XIX.

Espanya arribava tard i exhausta a la revolució democràtico-burgesa que altres països d’Europa havien emprès durant els segles anteriors.

La tesi central del llibre, que es convertiria en obsessió per a Maurín, és que Espanya arribava tard i exhausta a la revolució democràtico-burgesa que altres països d’Europa havien emprès durant els segles anteriors. A diferència d’Anglaterra o França, Espanya no havia tingut ni un Cromwell ni un Robespierre. Les classes mitjanes i la burgesia avançada que havien protagonitzat el Trienni Liberal, entre 1820 i 1823, o el cicle que va anar de la Revolució Gloriosa de 1869 a la fi de la Primera República, el 1874, no havien tingut ni la determinació ni la lucidesa per tirar endavant les reformes socials i polítiques que a Europa i Amèrica els havia permès desempallegar-se d’algun insuportable llast feudal. En la seva visió de la història, Maurín mostrava una especial admiració per diverses figures en qui reconeixia audàcia i determinació: el gadità Juan Álvarez Mendizábal, el líder de la independència americana Simón Bolívar o el general liberal català, Joan Prim. No obstant això, deixava clar que tant les burgesies liberals com la petita burgesia republicana del segle XIX no s’havien atrevit a anar fins al final en els seus propòsits, exhibint per algunes institucions que bloquejaven els avenços democràtics, com la monarquia borbònica, “un respecte que vorejava l’estupidesa” .

L’arribada de la II República oferia, en opinió de Maurín, una oportunitat per a superar aquelles limitacions. Això no admetia vacil·lacions o tebiesa reformista. Exigia intrepidesa i consciència que només una revolució democràtica podia obrir pas als canvis estructurals que Espanya necessitava. Aquesta força, però, no podia venir ja només de les classes mitjanes o de la burgesia més lúcida. Requeria el protagonisme, la centralitat, d’un actor que fins llavors no havia guanyat el centre de l’escena i que ara resultava imprescindible: les classes treballadores.

Segons l’opinió de Maurín, només un bloc social que tingués es classes obreres i camperoles al centre podia donar força a la revolució democràtica pendent. Però això no s’aconseguiria per art de màgia. Perquè la implicació de les classes populars fora decidida i realista, la revolució democràtica havia de ser, al mateix temps, una revolució socialista.

En un editorial escrit per a la revista Nova Era, al maig de 1931, Maurín descrivia de manera nítida els reptes del temps que s’obria. “Espanya -resumia allà- necessita dur a terme encara la seva revolució democràtica, és a dir, l’abolició definitiva de la monarquia, l’extermini del poder de l’Església, el repartiment de la terra, l’alliberament de les nacionalitats, l’emancipació política i moral de les dones, la destrucció de la pesada ferralla secular de l’Estat semifeudal “.

Aquest programa de transformacions estructurals, l’actualitat no deixa de sorprendre, no podia, segons Maurín, limitar-se a un canvi en la forma de la Prefectura de l’Estat. Si les reformes impulsades es reduïen a una “lleugera brisa superficial”, el malestar social quedaria intacte, i la República correria el risc de degenerar, més d’hora que tard, “en un règim tan reaccionari i despòtic com la monarquia borbònica”. Perquè això no passés, calia tendir ponts i aliances entre les forces motrius d’aquesta revolució necessària i possible: el proletariat, els camperols pobres, els sectors més democràtics i avançats dels nacionalismes perifèrics i una part important de la joventut, “que encara que d’origen petitburgès, desitja que la revolució doni una empenta endavant a Espanya en el camí de la seva transformació social”.

La importància donada per Maurín a les aliances de classe, plurinacionals i fins i tot generacionals, mostren el nucli del seu pensament al llarg dels cinc anys que van transcórrer entre la proclamació de la II República i el seu ingrés a presó. A reforçar-les va dedicar-hi dos assajos notables: La revolución española, de 1932, i Hacia la segunda revolución, Madrid, 1935 (després reeditada, el 1966, amb el títol Revolución y contrarrevolución en España). I a més, desenes d’articles i editorials escrits a La Batalla o a Nova Era amb un estil directe, que no pretenia ser erudit ni repetir les consignes pesades, sense vida, de la Tercera Internacional, sinó connectar amb la gent del comú, del taller o la fàbrica, del camp, del carrer.

4. Del BOC al POUM i a la llarga nit franquista

Encara que va participar en totes les campanyes electorals, el BOC no va aconseguir que  cap dels seus candidats fos mai escollit. En canvi, va aconseguir incidir en els sindicats d’obrers i de camperols a Lleida, Girona i Tarragona. Potser el major èxit polític del BOC i del propi Maurín com a secretari general, va ser l’impuls el 1933 de l’Aliança Obrera, una estratègia unitària davant de l’ascens del feixisme a Itàlia, a Alemanya o a l’Àustria d’Engelbert Dollfuss, que va sumar la Unió General del Treball (UGT) i que va trobar un ressò important en la revolució asturiana de 1934, amb participació fins i tot de la pròpia CNT.

Gràcies als seus escrits i a les seves intervencions polítiques, el prestigi de Maurín va anar creixent a tot Espanya. Cap a aquella època, es va retrobar amb el seu vell amic, Andreu Nin, que ja havia tornat de Rússia. De la fusió de l’Esquerra Comunista de Nin i del BOC, precisament, va néixer el 1935 el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Un any després de la seva creació, Maurín va ser elegit diputat al Congrés per Barcelona dins la candidatura del Front d’Esquerres (a Catalunya no se’n va dir mai Front Popular).

Al Congrés va pronunciar dos discursos que reflectien molt bé el que per Maurín havien de ser les prioritats d’una conjuntura local i internacional tan dramàtica. Maurín els hi va retreure als dirigents republicans Manuel Azaña i Santiago Casares Quiroga que no haguessin aplicat immediatament el propi programa electoral, començant per les reformes socials, per evitar, precisament, un nou ascens de les dretes. Així mateix, va reclamar que aquests governs fossin substituïts per un govern obrer presidit per un socialista. De fet, durant el breu temps que va romandre a les Corts, Maurín va ser un dels parlamentaris que més va insistir en la necessitat d’agrupar les forces socialistes i desbaratar la trama colpista que començava a gestar-se.

Allò que era impossible d’imaginar per Maurín és que l’alçament contra la República l’enxamparia per sorpresa, enmig d’un viatge que estava fent a Galícia el 17 de juliol de l’any 1936 per constituir a Santiago de Compostel·la un nucli del POUM i desmentir, així, les acusacions que rebia pel seu “provincianisme” català. Inútilment va intentar Maurín travessar la frontera cap a França. A Panticosa va ser detingut per la Guàrdia Civil i conduït a Jaca. Durant un any va estar detingut a la presó amb un nom fals i sense ser identificat. En sortir-ne, va intentar passar de nou cap a França, però un policia que havia estat a Barcelona el va reconèixer i el va detenir.

Maurín va romandre a presó fins a 1946. Des d’allà és des d’on rebia notícies de la desaparició i probable assassinat d’Andreu Nin per ordre soviètica, així com de l’empresonament o execució d’altres companys. L’absència de Maurín al front del POUM va ser un cop duríssim per als seus propis militants i simpatitzants, que van arribar a donar-lo per mort en més d’una ocasió. Si bé Nin tenia una àmplia cultura teòrica, Maurín havia demostrat, com a dirigent polític, un major sentit pràctic per connectar amb les prioritats immediates d’un col·lectiu plural i habituat als debats. Al cap i a la fi, ell mateix es va salvar de ser executat, gràcies a les gestions del seu cosí Ramon Iglesias, qui havia esdevingut bisbe d’Urgell, i de la pròpia Jeanne Souvarine, que va explicar l’angoixant batalla per la llibertat del seu company en un llibre publicat el 1981 sota el títol Com es va salvar Joaquim Maurín. Records i testimonis.

Gràcies a un visat concedit al seu germà, Maurín va aconseguir instal·lar-se a Nova York amb la seva família i posar en marxa la seva pròpia agència de premsa per a Amèrica Llatina. Hi van col·laborar, entre d’altres, Luis Araquistáin, Alfonso Reyes, Germán Arciniegas o Salvador de Madariaga. La vida del Maurín de l’exili va ser d’una activitat fabril, constant, però també d’una profunda amargor i d’una gran nostàlgia. La reacció feixista, centralista i catòlica que implicava el franquisme era l’altra cara de la derrota categòrica de la revolució democràtic-socialista a la que Maurín havia consagrat la seva vida. Molts dels seus camarades i amics havien estat empresonats i assassinats, i fins i tot el seu germà Manuel va morir malalt i perseguit a l’Hospital General de Catalunya.

A mesura que l’exili nord-americà va anar calant a la seva vida, el sindicalista, el líder carismàtic, el vehement organitzador polític d’inicis de segle, va ser desplaçat per l’observador nostàlgic, i voluntàriament distant, d’una realitat política sobre la qual ja no tenia incidència directa. L’agència literària que va impulsar per poder sobreviure li va permetre satisfer la seva curiositat com a intel·lectual, com a historiador i fins i tot com a novel·lista frustrat (en els seus anys de presó, pensant en el seu fill Mario, Maurín havia escrit dues obres de ficció, en part autobiogràfiques, per a nens: May: rapsòdia infantil, i Miau!: història del gatet miscel·lani, que es van publicar el 1999). No obstant això, qui va acabar tornant a l’exili va ser el reservat i purità mestre aragonès que havia deixat Bonansa sent gairebé un adolescent. Alguns vells poumistes que el van visitar a l’exili, com Wilebaldo Solano, asseguren que després dels durs anys del maccarthisme, va seguir amb simpatia la revolta de la joventut rebel nord-americana, i que el seu profund desengany per la descomposició estalinista no va impedir el seu interès pel Maig francès. Es fa difícil de saber. La veritat és que fins al moment de la seva mort, com a conseqüència d’una embòlia cerebral, el 1973, va ser molt pessimista sobre la possibilitat que el sòlid entramat oligàrquic que s’havia generat al voltant del franquisme fos reemplaçat per un sistema democràtic digne d’aquest nom.

A 47 anys de la seva mort, moltes de les anàlisis de Maurín sobre la història espanyola dels segles XIX i XX exigeixen matisos i correccions. Però unes tantes altres mantenen també una increïble actualitat. El món ha canviat en aspectes substancials, i la pròpia configuració de les classes populars en les que va dipositar la possibilitat de guanyar cotes majors de democràcia han experimentat mutacions significatives. No obstant això, és impossible no sentir el batec del present en moltes de les seves obsessions polítiques. En les seves esmolades crítiques a la monarquia borbònica com a garant d’un projecte econòmic oligàrquic i bàsicament rendista. En la seva exigència d’un republicanisme audaç, no tímid, capaç de convertir la democratització decidida de la vida política, econòmica, cultural, territorial en l’antídot més eficaç contra el feixisme. En les seves persistents crides a l’articulació, dins de la diversitat, d’aliances entre treballadors de la ciutat i del camp, de gènere, plurinacionals, inter-generacionals, capaces de fer front a l’amenaça perenne de l’Espanya que envesteix i que glaça el cor. Totes aquestes idees, expressades amb un estil propi, inconfusible i palpitant, són encara avui no només una invitació a pensar críticament sinó una crida a l’acció. Dos elements que fan de Joaquín Maurín una de les veus indispensables d’un temps, el nostre, carregat d’angoixa però també d’esperança en un món nou, més lliure i igualitari, que fins i tot enmig d’una pandèmia ferotge, pugna per obrir-se pas.

Reader Interactions

Trackbacks

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.