Compartir

El sobiranisme fraternal d’Arcadi Oliveres

Gerardo Pisarello ens parla del sobiranisme fraternal i l'internacionalisme impenitent d'Arcadi Oliveres.

Professor de Dret Constitucional
11/04/2021

Se’ns n’ha anat Arcadi Oliveres, tan volgut i admirable en la seva manera d’estar en el món com en la manera de marxar d’ell. La dignitat i la serenitat amb la qual va afrontar la mort deixarà una impressió inesborrable en els qui ens beneficiem de la seva presència fins a l’últim moment. Es va anar com va viure, com una curiosa espècie de cristià epicuri. Creient, però d’una manera laica, sense temor de cap déu. Terrenal en els plaers que va gaudir amb entusiasme adolescent: fer broma, passejar, departir generosament sobre els temes més variats amb propis i estranys. I sobretot, incansable, persistent, amb un compromís públic que semblava mogut per una força que connecta amb una cosa transcendent, amb alguna cosa que no s’acaba quan el cor emmudeix per sempre.

Enmig del molt que s’ha abocat sobre ell en aquests dies, se’m demana una reflexió personal sobre el “soberanisme” d’Arcadi. Difícil. Si hagués de definir-ho amb poques paraules, diria que sempre ho vaig veure com un sobiranista fraternal i com un internacionalista impenitent. Com algú que va heretar del seu pare l’amor per la llengua i la cultura catalanes. Que es reconeixia deixeble de Lluís Xirinacs. Que mai va ocultar el seu suport a la independència de Catalunya. I que, no obstant això, tampoc va tenir problemes a declarar -com en una entrevista que va donar al diari El Punt Avui– que no era el que més el preocupava. És a dir, que era un independentista al qual el preocupaven i li ocupaven més moltes altres coses. La principal, potser, prendre partit i situar-se sempre del costat del que els seus amics Jaume Botey o Paco Fernández Buey deien la humanidad sufriente: les gents oprimides i els desheretats de la Terra.

Arcadi era independentista, però era també, i sobretot, un crític insubornable del capitalisme i del militarisme. Li feia mal la injustícia comesa contra qualsevol dona o qualsevol home en qualsevol racó del món. No en abstracte sinó de manera molt concreta. Per això el seu independentisme no va anar mai en detriment del seu sentit de la fraternitat. Amb una llarga trajectòria antifranquista a sobre, va denunciar els abusos del nacionalisme d’Estat, abans i després de la Transició. També va secundar amb convicció els reclams democràtics de pobles i nacions oprimits del món sencer. Però mai va fer de la independència de Catalunya una causa que justifiqués postergar el diari compromís amb altres prioritats irrenunciables: l’abolició del deute dels països empobrits, la crítica sense contemplacions de la voracitat capitalista, dels senyors i de les empreses de la guerra, el compromís evangèlic, sense fissures, amb les persones migrants perseguides per l’horror, la guerra o per la promesa d’una vida menys brutal.

Si hagués de definir-ho amb poques paraules, diria que sempre ho vaig veure com un sobiranista fraternal i com un internacionalista impenitent. Com algú que va heretar del seu pare l’amor per la llengua i la cultura catalanes



Arcadi mai va pensar que la independència podia suposar desentendre’s de la sort dels pobles i gents de la resta de l’Estat, començant pels més humils. Era impensable que de la seva boca sortís un comentari despectiu sobre la gent d’Àfrica, d’Amèrica, d’Andalusia o d’Extremadura. Va dedicar la seva vida a donar xerrades en tots els racons de la Península al qual el convoquessin. I ho va fer sempre amb el màxim sentit de la fraternitat i de l’amistat cívica. És més, quan defensava el seu independentisme, no deixava d’aclarir que una República catalana, en la seva opinió, hauria de contribuir més i millor a la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat.

Mai vaig sentir a Arcadi desqualificar a algú amb el terme “unionista”. És més, quan es va decidir a impulsar Procés Constituent -una iniciativa que entre altres coses ens va brindar el privilegi d’acompanyar-lo pels més recòndits racons de Catalunya- el va fer convençut que podia ser un gran espai de confluència i de (auto) pedagogia col·lectiva. Entre gents d’esquerres o senzillament farta dels abusos d’un sistema polític i econòmic immoral i insostenible. Entre gent polititzada, amb diferents biografies de partit, o sense cap experiència política. Entre persones genuïnament federalistes, confederalistes o independentistes. El veritablement important era la confluència, els ponts. Perquè Arcadi no va ser només un constructor de justícia i de pau: va ser un gran constructor de ponts.

Des d’aquest punt de vista, diria que en sentit propi era més sobiranista que independentista. O, dit d’una altra manera, que més enllà de la seua defensa de la independència, creia que el veritablement important era la sobirania: la capacitat real d’autogovern personal i col·lectiu. En el terreny polític, en el cultural, i molt especialment en l’econòmic. Perquè aquí sí, Arcadi va ser sempre un sobiranista de totes les sobiranies necessàries per a viure dignament, amb llibertat republicana, sense haver de demanar permís de cap amo, patró, o rei. Per això va ser tan insubornablement anticapitalista i antimilitarista. Perquè sabia que el capitalisme, per a reproduir-se, estava abocat a fer de la guerra, de la destrucció del planeta i de la precarització de la vida un negoci indecent. Perquè sabia que exigia patrons de consum alienadors, deshumanitzants, que convertien a les persones en tristes marionetes de la publicitat i dels trucs falsejats dels grans mercaders del temple.

Perquè era conscient de tot això, va arribar a sostenir que si la independència de Catalunya servia per a reforçar i no per a transformar i superar aquestes relacions capitalistes, millor era no tenir-la. Així era Arcadi. Un sobiranista fraternal, que volia per a Catalunya, la seva terra, el que volia per a la resta de pobles i gents del món. I penso que, si per ventura Catalunya s’hagués declarat independent, Arcadi hauria estat dels primers a defensar la seva immediata i lliure federació o confederació amb altres pobles de la Península, o d’Àfrica o d’Amèrica.

Arcadi va ser sempre un sobiranista de totes les sobiranies necessàries per a viure dignament, amb llibertat republicana, sense haver de demanar permís de cap amo, patró, o rei

Ell mateix solia dir que no li agradava com havia anat això del Procés. Ni la covarda repressió de l’1 d’Octubre, per descomptat, ni el 155, ni els exilis, ni els empresonaments, ni les infames actuacions d’un Poder judicial que ja en aquests dies va aparèixer travessat per un impuls franquista i venjatiu. Però tampoc la regressió antirepublicana, asfixiantment identitària i fins i tot xenòfoba en la qual havia acabat derivant un sector de l’independentisme.


No va ser condescendent, si més no, amb les irades manifestacions que es van generar després de la sentència contra els presos i preses independentistes o contra els empresonaments de rapers com Pablo Hasél, que havien criticat a la Corona. “Clar que s’entén la indignació -va comentar en un de les últimes trobades que vam tenir- i jo defenso les mobilitzacions. Però mai he estat d’acord amb la violència. I us dic més: no sols contra les persones. Tampoc contra les coses”.

Aquest era Arcadi. Per això, sense negar el seu independentisme, diria que era abans de res un sobiranista: integral, fraternal, i irreductible en el seu pacifisme, d’aquells que estan disposats a morir abans que haver de matar, com deia Manuel Sacristán. Un sobiranista republicà, de totes les sobiranies, i un internacionalista impenitent. I perquè era tot això, pensava que si el camí per a aconseguir la independència suposava abandonar o postergar la crítica al capitalisme o al militarisme, o activava els fantasmes de la xenofòbia, llavors no valia la pena. I res d’això equivalia en ell a baixar els braços. Per contra: el seu compromís era una tasca quotidiana i incansable. Mai va creure que l’anticapitalisme o l’antimilitarisme consistissin a esperar un dia “d” en el qual algú mouria un interruptor del “on” al “off” i el “sistema” s’enfonsaria: desapareixeria per art de màgia. El seu va ser un apostolat laic, de les petites causes quotidianes: envoltar, megàfon en mà, una seu de La Caixa per a denunciar els crims del poder financer; donar suport a un tancament de migrants exigint el reconeixement de papers per a tots; defensar el cooperativisme a les aules de la universitat, en un centre cívic, en una Església o en la plaça del poblet més oblidat. I tot això, sense renunciar a altres “causes majors” i sense perdre mai l’esperança. En una de les últimes visites que vam poder fer-li, quan la malaltia ja havia avançat de manera implacable, va comentar, des de la butaca de la vella casa del carrer Prim: “una de les coses que em fa pena és que no veuré caure la monarquia”. Per un moment, el fil de veu semblava una cosa trista, però el pesar no li va durar ni mitjana mil·lèsima de segon. Immediatament, se li van encendre els ulls, es va baixar lleugerament la màscara, i com un jove que trama una última conspiració, ens va dir: “però no deixeu d’empènyer, que li queden quatre dies i aquí estareu vosaltres per a comptar-m’ho, on sigui que jo estigui”.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.