Compartir

Els carrers no seran sempre vostres

(...) a mesura que passen els dies sembla que les mesures preses per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social s’allunyen de tot el que voldríem (...), i ni tan sols mesures neokeynesianes seran realment considerades.

07/06/2020

La tensió entre ordre públic i espai públic durant la pandèmia

Que tot segueixi així és la catàstrofe

Walter Benjamin

El que s’ensorra s’ensorra, però no pot ser destruït

Tiqqun

ORDRE PÚBLIC

Són dies complicats, d’esdeveniments a gran velocitat forçats a seguir-los a través dels mitjans de comunicació i de xarxes socials en una necessària sensació d’angoixa. Ens trobem en una situació d’impotència absoluta, no podem lluitar amb les altres, no podem construir un nosaltres. Només hi ha notícies. És precisament aquesta situació la que ens empeny a intentar buscar explicacions i respostes immediates. Han corregut rius de tinta de les grans figures mediàtiques del pensament, però només el temps ens dirà fins a quin punt aquestes són encertades. A Itàlia, això s’ha exemplificat en un debat al voltant dels posicionaments de Giorgio Agamben per la seva crítica a aquesta democràcia biopolítica. L’única cosa certa és que hem entrat en un túnel i no sabem quan en sortirem ni què hi haurà a l’altre costat. Tots tenim clar, però que ens trobem en un punt d’inflexió en la història recent. Ens dirigim cap a la crisi econòmica i social més forta a Occident des de la segona guerra mundial. Molts hem volgut veure-hi el final del neoliberalisme, però a mesura que passen els dies sembla que les mesures preses per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social s’allunyen de tot el que voldríem des de sectors d’esquerres i, ni tan sols mesures neokeynesianes seran realment considerades. Probablement estem davant d’una intensificació d’allò vell que no acaba de morir mai, així ho advertim també en el cas espanyol.

El cas és que el Reial Decret del 14 de març que declara l’estat d’alarma ha centrat en només quatre autoritats la gestió de la crisi del coronavirus (interior, defensa, mobilitat i sanitat) i, per tant, comprovem de seguida pels ministeris escollits que l’únic element que sembla voler protegir l’Estat per sobre de tot és el control de l’ordre públic, sense més. Curiosament, més enllà de la qüestió sanitària, que és per raons òbvies l’element central d’aquesta crisi, els altres tres ministeris que es prioritzen no són pas aquells que es troben directament relacionats amb la reproducció de la vida com l’alimentació, l’habitatge o el treball, sinó tres àmbits intrínsecament enllaçats a un concepte militaritzat i molt controvertit en la història espanyola: l’ordre públic. No és casual que d’aquests ministeris dos d’ells, defensa i interior, estiguin dirigits per dos magistrats que han fet carrera a les institucions centrals de l’Estat, ni tampoc que la comunicació del govern s’hagi desenvolupat sobretot en rodes de premsa amb homes uniformats i amb medalles. Quan l’Estat espanyol se sent en crisi, només sap respondre en aquesta lògica, és el seu ADN: protecció de l’ordre públic des de l’autoritat i la jerarquia.

Aquesta mateixa noció d’ordre públic estava darrera de la sentència que va condemnar les activistes del moviment dels indignats (15M) i la seves manifestacions per envoltar el Parlament de Catalunya contra les retallades austericides (de les quals ara s’evidencien els efectes amb tanta claredat). També va ser per preservar l’ordre públic, quan el nivell de mobilització i de conflictivitat es va fer prou gran, que es va introduir una nova llei de protecció de la seguretat ciutadana (aquí seguretat ciutadana actua com a sinònim d’ordre públic) coneguda popularment com a llei mordassa. Una llei que en realitat era una forma de criminalitzar la dissidència a través del dret administratiu atorgant un gran poder a la policia sense garanties jurisdiccionals prèvies per poder multar amb fins a 60.000 euros a les que aturessin desnonaments, participessin en manifestacions o escraches. De fet, simultàniament, aquell 2015 s’aprovava en bloc una reforma del corpus repressiu que incloïa també canvis en el Codi Penal en els delictes de desordres públics i terrorisme i en una nova llei de seguretat nacional. Aquesta legislació no ha estat modificada pels governs Sánchez, al contrari, ha estat utilitzada amb tots els seus ressorts.

 De nou, és aquesta noció d’ordre públic la que està a la base de l’argumentació jurídica que sosté la sentència del Tribunal Suprem contra els presos i preses polítiques catalanes, condemnats per un delicte contra l’ordre públic, la sedició. El mateix ordre públic que era central en la repressió durant la dictadura franquista, per això el màxim tribunal encarregat de castigar la dissidència creat el 1959 portava precisament aquest nom: Tribunal d’Ordre Públic. Un concepte autoritari que posa al centre la preservació i el funcionament de les institucions per sobre d’altres consideracions. Malauradament, mai es preocupa per protegir l’exercici dels drets polítics i civils, no diguem ja els drets socials. Conté una visió d’ordre públic totalment ideal i gens material, protegeix el funcionament de les institucions de manera abstracta sense integrar en el concepte de funcionament de les institucions l’exercici de drets fonamentals. Així tornem a tenir un ordre públic que és entès com a silenci, com a mordassa, perquè s’entén que l’exercici de drets fonamentals no entra dins de la idea de normalitat. El que és funcionament normal és el silenci i l’absència de conflicte i un ordre públic concebut com a garantia del compliment de la llei i l’ordre social amb independència del seu contingut.

Fent el salt, mutatis mutandis, a la situació de l’estat d’alarma podem mostrar la nostra preocupació si l’ordre públic que es pretén protegir és el mer funcionament del sistema però no integrem dins d’aquest sistema la protecció de les condicions de vida de tota la ciutadaniaenteses com uns mínims en termes d’alimentació, habitatge i treball més enllà de l’evident qüestió sanitària. Tots som conscients que ens trobem davant d’un virus que es propaga amb molta facilitat i que exacerba encara més les desigualtats socials pròpies de les nostres societats capitalistes. Per tant, són necessàries mesures immunològiques i temporals per prevenir el contagi. També sabem que tots els governs han comès errors en la gestió, no pensem que el govern espanyol hagi comès necessàriament més errors que l’italià i, segurament molts menys que el britànic o el nord-americà. Allò que ens amoïna és la naturalesa d’aquests errors. Una naturalesa que manifesta unes tendències postfeixistes preocupants. 

És postfeixista la continuada representació de militars i policies d’uniforme a les rodes de premsa de l’executiu espanyol, per què davant d’una crisi sanitària primer, i econòmica després, necessita recórrer constantment al llenguatge bèl·lic (el propi terme alarma prové de l’italià all’arme!). És postfeixista la utilització de normativa d’ordre públic enlloc de la normativa sanitària per tal de fer implementar l’estat d’alarma provocat per una pandèmia. Hi ha una llei orgànica de 1986 de mesures especials en matèria de salut pública pensada per a aquests contextos i hi ha una llei general de salut pública del 2011 que inclou fins i tot un règim sancionador propi. Sigui com sigui, amb aquestes normes o fins i tot generant-ne de noves era possible centrar el debat del confinament en una qüestió sanitària. Per contra, utilitzar el codi penal i la llei mordassa desplaça el focus de protecció de la salut col·lectiva a la protecció de l’exercici de l’autoritat per part dels agents policials i militars, i situa la discussió sancionadora en si s’ha obeït o no el que han ordenat els agents i no pas en sí s’ha actuat amb respecte o no per a la salut pública.

Si no hi ha un problema d’ordre públic, per què aquesta operació de policia com diria Agamben? Perquè la violència ens recorda qui és el sobirà, la violència ens recorda qui té el poder i qui pot assegurar l’ordre. I les operacions de policia són les que en els estats d’excepció permeten el manteniment de l’ordre, aquests estats d’excepció que són zones d’indeterminació on violència i dret són intercanviables. Malauradament aquests dies comprovem com tota aquesta estructura estatal es mou exclusivament al servei dels interessos del capital, de la seva reproducció i de la producció de beneficis, sense treva possible, encara que posi en risc la vida de més persones. I ho fa, com és propi de les situacions de crisi, imposant la reterritorialització que n’asseguri l’existència a través de l’estat nació. Així apareixen sempre els pitjors aliats del postfeixisme, no només la militarització i la protecció de l’ordre públic, també el nacionalisme, el racisme i el patriarcat, els millors garants polítics de qualsevol explotació. Estat, capital i violència estan encara íntimament entrelligats. Aquesta és la gran lliçó que el neoliberalisme ens ha recordat.

El decret d’alarma ha instituït una nova geografia moral on es reprodueixen els abusos racistes policials, on es legitima encara més el control de l’espai públic i on els tribunals de justícia no se senten interpel·lats a modificar els règims penitenciaris o la situació de presó provisional (un 30% dels interns de les presons espanyoles) arran de la pandèmia. El risc de reiteració delictiva en furts o en conductes menors de tràfic de drogues continua essent en aquests temps argument judicial per mantenir presó preventiva quan l’espai públic en què es desenvolupaven aquests fets pràcticament ja no existeix i el poc que queda es troba profundament panoptitzat. El món s’ensorra però cal mantenir persones estrangeres empresonades encara que no sigui per delictes violents perquè hi ha risc de fuga al Marroc o a Guinea. I es fa difícil d’entendre com raonen aquests jutges, quan resulta quasi impossible fugir en un moment de tancament d’espais i de fronteres i sobretot perquè en el marc d’una pandèmia, ningú no abandonarà un país del Nord amb servei de salut universal de qualitat cap a un altre, del Sud, amb molta més precarietat en les instal·lacions sanitàries. 

Es fa difícil, però, imaginar reaccions diferents en la comprensió judicial del fenomen penitenciari si el màxim òrgan jurisdiccional penal espanyol, el Tribunal Suprem, com ha fet aquestes darreres setmanes, amenaça públicament d’imputar per prevaricació els professionals dels centres penitenciaris que informin favorablement a la sortida de les presons per a confinament domiciliari dels presos i preses polítiques catalanes. Cristal·litza en aquest gest tota la topografia del sistema judicial quan se superposen l’alteritat sempre present en relació a la marginalitat penitenciària i la que es desenvolupa des de les institucions estatals en relació al moviment independentista. Aquí tenim la presó com a garantia sempre efectiva de l’ordre públic entès al mateix temps com a garantia de l’ordre polític i com a garantia de l’ordre social.

  1. ESPAI PÚBLIC

Per això fa tanta por aquest règim del 78 accelerat pel decret d’alarma. Les preguntes que hem de començar a fer-nos són si quan s’hagi acabat l’emergència sanitària podrem recuperar l’espai públic, si quan s’hagi acabat l’emergència estarem allà mateix en la gestió que fa el poder d’aquest espai o haurem anat endarrere, i en la gestió del post, amb la recessió econòmica profunda que hi haurà, si les lleis que s’aprovaran aniran destinades a garantir les condicions de vida de la majoria o només la pervivència del sistema i el capital implementant mesures de la doctrina del xoc. És a l’espai públic a on ens trobem conjuntament, a on aprenem col·lectivament, on podem construir un nosaltres. Sense espai públic, ni àgora, ni assemblea només som consumidors o productors i qualsevol esperança d’un futur col·lectiu millor s’esvaeix. Aquests dies, mentre construïm la sortida del túnel de l’estat d’alarma, hi ha en joc que aquest demos continuï existint i per això hem de plantar cara a la normalització d’aquest ordre públic d’excepció.

La situació actual ens ha de fer reflexionar sobre com entenem l’espai públic i com li donem valor en tots els termes socials, personals, polítics, culturals… En la nostra mirada, hi ha un debat sobre com sense espai públic ens quedem sense espai de lluita, sense espai de protesta i d’antagonisme amb el poder establert. L’espai públic és l’escenari on es manifesta el conflicte social. Sense espai públic no hi ha esperança de revolució. Ara no l’hem pas perdut totalment, però hem quedat molt debilitats. Ens queden els balcons i ens queden les xarxes, però això és poc o molt poc en la forma en què fins avui hem entès l’acció política. Hi ha hagut una desaparició quasi absoluta del dret de reunió i manifestació amb una suspensió sense data de caducitat. Precisament, en un moment en el qual s’estan prenent les decisions més transcendentals pels propers deu o quinze anys sota una marcada línia neoliberal. Estem assistint a la manifestació més clara de com l’estat és una màquina de guerra del capital. Sota el govern més ‘progressista’ de la història, les mateixes velles receptes que no qüestionen l’ordre social: que l’economia continuï funcionant (per a qui i per a què estan fora de l’ordre del discurs), que l’administració continuï treballant i que la policia faci la seva feina. Tota la política és econòmica. I la resta, com tot allò que és col·lectiu però que no és productiu, com la cultura, com la comunitat, com la revolta… queda prohibit i sota control. No es tracta, evidentment de qüestionar la necessitat de fórmules de confinament i de protecció contra la pandèmia, sinó de recordar que també en aquest context hem de poder desenvolupar els aspectes que no són mera producció i consum econòmic.

Per què a més la solució del control de l’espai públic, en el nostre cas, ja la coneixem, una proposta el màxim restrictiva per part del govern i totalment blindada per jutges i tribunals. Ha estat especialment gràfica, per exemple, la forma en què els tribunals han acabat resolent la qüestió sobre el dret a manifestació en temps de coronavirus. Les autoritats governatives han denegat totes les comunicacions de manifestació (a Catalunya, contra els pressupostos i per l’1 de maig), els tribunals ordinaris després han confirmat majoritàriament les prohibicions i finalment el Tribunal Constitucional ha establert com a criteri la tarda del 30 d’abril que el dret de protesta havia de ser sacrificat -més enllà de les imaginatives propostes- per tal de protegir la salut pública. I tot això quan el Tribunal Constitucional alemany, aquell sistema jurídic que representa que nodreix el nostre dret públic, ja el 15 d’abril havia fet l’anàlisi absolutament invers. Per tant, novament les tres notes que es van reiterant: unes autoritats que actuen de forma autoritària contra el dret a la protesta, uns tribunals que no tutelen els drets de la ciutadania i un Tribunal Constitucional que actua sempre com a cadenat del règim en la fórmula més regressiva possible.

III. SUPERAR LA SOLITUD INDIVIDUALISTA DEL RÈGIM

La gestió militar evidencia qüestions relatives a l’ADN de l’Estat espanyol i del règim del 78 i coses que ja sabem i no cal repetir. Però quina és la fórmula correcta de gestió dels desastres? Sabem que l’exèrcit no és la solució ni la proposta de res, no els volem ni amb mascareta ni sense i el que volem és que ens entreguin tots els recursos materials que tinguin i que marxin d’aquí. Ara bé, la gestió de pandèmia del COVID i els seus actors (protecció civil, bombers, policia) en relació per exemple amb el temporal Glòria de fa només uns mesos ens posa sobre la taula que tot això està per aprofundir i definir. Des de la nostra cultura política, caldria treballar i formalitzar més les xarxes d’ajuda mútua i potser caldria intentar integrar-se en aquestes estructures des de una lògica popular, en una mena d’una nova onada de CDR contra la crisi. Una lògica que vagi des del sindicalisme social o de barri (és a dir, que treballi les necessitats materials d’habitatge, laborals, patriarcals o racistes), però a l’hora que sigui capaç de construir poder popular que no sigui únicament reactiu a les destrosses de les múltiples crisis que patim. Poder popular per plantejar també un horitzó comunista (Jodi Dean) i de ruptura democràtica i nacional. És l’única manera de disputar-li a la policia part de la gestió de la crisi, i d’establir les bases per començar a substituir uns actors com Creu Roja i Càritas que, nodrits amb els recursos de tots, exerceixen un paper gens empoderador. En aquest marc hi ha un espai de debat important i imprescindible en què nosaltres hem de tenir una proposta política que serveixi també per fer política durant el desastre.

Perquè si renunciem al nostre projecte polític partisà i a la improbable revolució que assagem des de fa anys només hi haurà neoliberalisme i capitalisme financer. I ja sabem quin és i com es construeix aquest projecte polític. Des de Pinochet a Bolsonaro, des de la Thatcher a Trump volen un estat fort per destruir dissidències i per construir mercats. El seu és un projecte al servei de l’explotació i de la despossessió que requereix d’altes dosis de violència. El camí del neoliberalisme està asfaltat de patriarcat, racisme i nacionalisme d’estat. La unitat que les crisis socials neguen es fabrica amb nacionalisme d’estat. Per això l’Espanya postfeixista necessita estats d’alarma i excepció permanents que pacifiquin les relacions socials contínuament, per poder prendre les decisions “tècniques” que asseguren el dret a enriquir-se i que generen el patiment col·lectiu de la majoria. A cada nova crisi, de nou l’estat i el dret per a amagar les decisions polítiques. Si a l’anterior crisi van fer servir el dret per garantir el deute gràcies a l’article 135 CE, que ara no ens robin el dret a protestar. Ni totes érem responsables d’aquella crisi, ni estem juntes en la pandèmia.

Per això al final hi ha la repressió. L’excepcionalitat és permanent, la crisi és la norma. La crisi des de l’òptica judicial/legal demostra la presència permanent en les nostres institucions de la protecció de l’ordre públic com a clau de volta de tot el que passa en la discussió ciutadà-estat/poder establert. Va passar amb la sentència del procés (condemna per delicte contra l’ordre públic), va passar amb els processats per les protestes per la sentència del procés (detinguts i acusats en els judicis que ara vindran per delictes de desordres públics) i sembla que pot ser el cavall de batalla en els propers mesos en la gestió de la crisi i també en la gestió de les possibles protestes que puguin venir en l’aprofundiment de desigualtats generades per la crisi econòmica que segueix. L’ordre públic és, en definitiva, l’ordre polític del 78 i també és ordre social i econòmic. És a dir, aquest ordre polític està carregat de desigualtats econòmiques, socials, de gènere, racials i nacionals i, per això, és tant important mantenir un espai públic pacificat. Un espai públic pacificat que esborri el rastre de la misèria i desigualtat generalitzada.

A la pel·lícula La trinchera infinita (2019), un alcalde republicà passa més de trenta anys amagat a casa per sentit de supervivència per evitar la repressió franquista. Aquesta decisió, que es veu absolutament justificada i necessària en el moment que s’adopta, és revisada cap al final del captiveri en una forta discussió amb el seu fill: val la pena viure sol i tancat? No hagués valgut més la pena assumir el risc i lluitar? Les distàncies temporals i de naturalesa de conflicte són més que evidents, només faltaria. Tampoc es tracta de donar cova al discurs dels trumpistes i de VOX, que, com a bona expressió de l’extrema dreta, no és més que la versió radical de posar el funcionament del capitalisme per sobre de tot. La nostra reflexió va en el sentit exactament contrari, es tracta de, mantenint tot allò imprescindible per la lluita contra el virus, construir dics per evitar-ne els danys col·laterals. No podem resignar-nos a viure la crisi des de la solitud individual delegant en el règim del 78 la presa de totes les decisions. Entre el virus i el règim, cal construir un nosaltres que mantingui viu el subjecte col·lectiu en totes les seves manifestacions polítiques, socials i culturals, un nosaltres que només pot ser de lluita conjunta i per tant, de risc. Perquè ja sabem que les condicions materials que s’estan construint són les que possibiliten de millor manera la reproducció i manteniment del sistema de consumidors-productors, i no pas les nostres. Potser una de les oportunitats que ens donarà aquest estat d’alarma és la visualització de l’autèntic significat del manteniment de l’statu quo com a ordre que no és només públic sinó sobretot ordre polític i ordre social. En qualsevol cas, que la presència del virus i la necessitat de superar-lo no ens faci perdre de vista el bosc -o més aviat la selva- en què vivim i la necessitat d’arriscar fins on sigui possible per capgirar-ne les condicions materials per construir un futur, sense virus però també sense injustícia.

Reader Interactions

Comentaris (3)

  1. stfeliu ha dit

    “El seu és un projecte al servei de l’explotació i de la despossessió que requereix d’altes dosis de violència. El camí del neoliberalisme està asfaltat de patriarcat, racisme i nacionalisme d’estat. La unitat que les crisis socials neguen es fabrica amb nacionalisme d’estat.”
    Totalment d’acord, però, parles del Procès, no? O aquí no ha passat res?
    O creus que el nacionalisme del teu proto-estat és xaxi piruli?

    “Els calers seran sempre nostres”:
    https://stfeliuantifascistaction.wordpress.com/2019/09/05/els-calers-seran-sempre-nostres/

    Visca la lluita antifeixista dels barris de la periferia contra els nacionalismes opressors, classistes i excloents.

    https://stfeliuantifascistaction.wordpress.com/

  2. Marc David ha dit

    No és cert que Estat i violència sigui una característica del neoliberalisme. El monopoli de la violència és la definició de Estat. Sigui del color que sigui. Exemples hi han arreu del món.
    Com tot ésser viu, una cél.lula, un individu i una societat crean mecanismes de defensa front a perills interiors i exteriors. En una societat aquests mecanismes reben el nom de policia i exércit. Si volem eliminar-los, eliminem l’Estat.
    I desapareixerá donçs la violència no estatal? No m’ho sembla.
    I qui s’ocupará llavors de lluitar contra injustícies i desigualtats?
    La gent bona? Els voluntaris que préviament haurem desterrat de Creu Roja i Caritas?
    No ho compro. Ni jo ni tan sols la factoria Disney.
    Tampoc és cert que la reiterada aparició de militars a les rodes de premsa governamentals sigui una demostració de muscle institucional. Al contrari. L’estat necessitava mostrar que les forces armades están al servei del govern i la ciutadania.
    El govern espanyol és feble, en una situació de gran crisi i una extrema dreta cridanera, el cóctel per un cop d’estat esta servit. Era el moment de demostrar la submissió del militars a l’estat de dret. I als uniformats no váren acabar massa contents. Recordeu el que va costar remoure un militar “díscol” poc després.
    Per últim, utilitzar tant sovint i tant malament la calificació “feixista” ha acabat per treure-li el sentit, que és el pitjor que podia passar. Utilitzar el neologisme post-feixista és ja delicte. Qué és un post-feixista? És un senyor que abans era feixista i ara no ho és? És tan feixista un post-feixista com és modern un post-modern?
    Si volem que ens entenguin, utilitzem bé les paraules, sispla.

Trackbacks

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.