Compartir

És el capitalisme, estúpid! Horitzons d’esperança després de l’era del petroli

El Pacte Verd pot servir per, a banda d’allunyar la nostra civilització de l’abisme ecològic, permetre que els moviments ecologistes facin el treball molecular necessari amb l’objectiu de canviar el sentit comú de la societat.

politòleg
08/02/2021

Antonio Turiel, 2020. Petrocalipsis: crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar. Madrid: Alfabeto, 210 pp.

Que el canvi climàtic és una realitat molt present és una cosa pràcticament indiscutible. Deixant de banda els negacionistes incorregibles, tot l’espectre polític manté algun tipus de diagnòstic i (possible) solució en relació a les conseqüències de l’augment de temperatura global que hem estat experimentant en les últimes dècades. Des del populisme autoritari de l’extrema dreta fins els plantejaments dels grups ecologistes més radicals, passant pel “capitalisme verd” à la Biden, Trudeau o Macron, a la crisi que s’acosta se li han trobat múltiples sortides: tancament de fronteres i gir cap al localisme, geoenginyeria, universalització del cotxe elèctric, aposta per les energies renovables, Green New Deal, desenvolupament sostenible, etc.

No obstant això, tal com defensa Antonio Turiel al seu últim llibre, Petrocalipsis, el problema està mal plantejat: darrere de la crisi ambiental i del canvi climàtic, que tothom reconeix, existeix un problema encara pitjor, a saber, una crisi dels recursos energètics. Més enllà de l’impacte ambiental dels combustibles fòssils, la crisi energètica global s’està desencadenant en tant que han començat a escanejar les principals substàncies energètiques que sostenen el nostre sistema d’organització social, en especial el petroli, “la saba de l’economia mundial (p. 21). Ara bé, aquesta crisi no se solucionarà a través de determinats invents cientificotècnics, com, per exemple, l’ús massiu de petrolis no convencionals (fracking, agrocombustibles, petrolis de difícil accés o provinents d’arenes bituminoses), un avanç en l’energia nuclear o una transició cap a recursos renovables (energia solar, eòlica, hidroelèctrica, etc.), sinó només mitjançant canvis que eliminin de soca-rel un sistema socioeconòmic que promou el creixement il·limitat en un planeta finit.

Actualment, imaginar-nos una civilització que no depengui d’aquesta mena d’“or negre” requereix una reactivació molt forta del pensament utòpic

No hi ha dubte que tota la nostra economia depèn del petroli. Les seves propietats (substància energèticament molt densa, fàcil de transportar i de tractar, extracció relativament senzilla fins el moment, etc.) l’han convertit en el recurs ideal en què fonamentar l’organització del sistema socioeconòmic dominant: el petroli alimenta els motors de combustió i, per tant, el transport de mercaderies i persones (cotxes, camions, vaixells, avions); és necessari per a la fabricació de fertilitzants i pesticides i, per tant, per a la producció d’aliments a escala mundial; els seus usos químics són molt diversos (plàstics, reactius, quitrans, parafines); etc. De fet, en els moments en què, per circumstàncies diverses, s’ha produït certa escassetat de petroli als països occidentals (embargaments de l’OPEP durant la dècada dels setanta, increment exorbitant del preu del barril en 2008), les conseqüències en forma de contracció econòmica s’han deixat notar al llarg de diversos anys. És per això que, actualment, imaginar-nos una civilització que no depengui d’aquesta mena d’“or negre” requereix una reactivació molt forta del pensament utòpic.

Tanmateix, la fi de l’era del petroli es troba bastant a prop. En 2010, l’Agència Internacional de l’Energia va reconèixer que la producció de petroli brut convencional (el petroli de fàcil extracció) havia superat el denominat peak oil, és a dir, el punt màxim d’extracció, en algun moment entre 2005 i 2006. A partit d’aleshores, per necessitats físiques, la producció de petroli brut convencional no ha fet més de decréixer. No és que els pous de petroli brut es vagin a esgotar; al cap i a la fi, de mitjana, només es pot extraure el 35 % de tot el petroli que alberga una formació de petroli convencional. El veritable problema és que la velocitat d’extracció del petroli, degut a limitacions geològiques i físiques, es reduirà progressivament. És la teoria del pic de Hubbert o el problema de l’extracció limitada de petroli: tota explotació de qualsevol combustible fòssil segueix una corba de producció amb el seu ascens, culminació i posterior descens, ja que, en tant que cada cop és més costós i ineficient explotar un jaciment que es va esgotant, “no paga la pena gastar molt més intentant extraure unes gotes de petroli” (p. 28).

Aquesta realitat, més o menys matisada, és un consens general dins del món científic i, inclús, entre les grans empreses petroleres. El que Turiel critica al llibre és que totes les solucions proposades a aquest fet —que el petroli convencional s’anirà esgotant paulatinament— no ens permetran enfrontar la crisi energètica global que s’acosta. En concret, ni la fractura hidràulica, ni els petrolis extrapesats, ni el petroli de l’oceà profund ni de l’Àrtic, ni els biocombustibles, ni el gas natural, ni el carbó, ni l’energia nuclear, ni l’energia hidroelèctrica, ni l’energia eòlica, ni l’energia solar, ni la resta d’energies renovables, ni l’estalvi i l’eficiència, ni els motors d’aigua, ni les energies lliures, ni els cotxes elèctrics ens facilitaran miraculosament la transició cap a un sistema en què les necessitats energètiques de la majoria de la població estiguin satisfetes.

Les conseqüències d’aquest canvi global, començant per la seva manifestació més evident, el canvi climàtic, ja han començat a ser visibles. Aquest procés, característic del que s’ha anomenat antropocè (noció que tendeix a descriure la humanitat com una força geològica autodestructiva), s’està traduint en la pol·lució atmosfèrica i de l’aigua potable, l’empitjorament de l’estat general de la mar, la contaminació del sòl, la pèrdua de biodiversitat, etc. I el pitjor de tot és que es tracta d’un procés que, en certa mesura, ja no és reversible. En paraules del científic del CSIC, “a aquestes alçades, resulta impossible detenir un canvi climàtic en marxa durant els propers segles o mil·lennis. L’únic que podem fer és no agreujar-lo i adaptar-nos-hi” (p. 163).

És més, incrementada per la covid-19, la crisi energètica s’explica, en última instància, per aquest mode d’organització social que denominem capitalisme o, per ser més precisos, per la necessitat de creixement econòmic que és inherent al sistema capitalista. En comptes d’antropocè, més aviat hauríem de parar de capitalocè. El capitalisme necessita creixement, perquè el capital necessita obtenir beneficis; en canvi, en una economia estacionària, açò és, que no creix, no hi ha retorn a la inversió de capital, per la qual cosa no es poden guanyar diners (és l’alteració de la famosa tríada marxiana D-M-D’). Ara bé, nosaltres ens trobem davant d’una situació, no ja d’estancament, sinó de descens energètic forçós. Per tant, davant de la manca de recursos energètics necessaris per a mantenir tota la nostra activitat econòmica, la contracció apareix com un horitzó obligat, malgrat que no serà constant ni tampoc igual a totes les parts del món. Aquesta crisi no s’acabarà mai dins del mode de producció actual; no hi ha “capitalisme verd” que valgui.

Així doncs, segons Turiel, caldrà adaptar-nos a un entorn de decreixement forçós, encara que la pregunta que hi ha sota és si la nova societat s’organitzarà de manera democràtica o autoritària. Les hipòtesis són diverses. Per exemple, a Leviatán climático, Geoff Mann i Joel Wainwright plantegen quatre escenaris polítics distints més o menys plausibles: a l’escenari “Leviatan climàtic”, un govern mundial intenta salvar el capitalisme de si mateix mitjançant una refundació verda i keynesiana, però que segueix beneficiant els més rics; a l’escenari “Mao climàtic”, una mena d’Estat autoritari —Xina— ofereix una solució planetària a través d’una economia planificada; a l’escenari “Behemot climàtic”, cada país es llença a un “campi qui pugi” feixista i autàrquic; i, en darrer lloc, a l’escenari “X climàtica” —ni tan sols els mateixos autors s’atreveixen a definir un nom específic—, un anticapitalisme sense Estat mundial aconsegueix d’alguna manera imposar la justícia climàtica.

Caldrà adaptar-nos a un entorn de decreixement forçós, encara que la pregunta que hi ha sota és si la nova societat s’organitzarà de manera democràtica o autoritària.

Per no seguir aprofundint en un possible context de retrocés de drets fonamentals i creixement de projectes polítics autoritaris, Turiel proposa tota una sèrie de canvis “d’índole social més que tecnològica” (p. 188), açò és, de manera d’entendre l’economia, que hem d’establir per tal d’evitar el col·lapse. Entre ells, destaquen: l’anul·lació dels deutes actuals, la reforma radical del sistema financer, la redefinició del concepte de diner, la reforma dels Estats, la definició de plans de transició locals i la preservació dels serveis bàsics. A aquestes mesures socials, prioritàries i centrals en qualsevol projecte de transició econòmic-ecològica, se’ls pot sumar un altre conjunt de mesures tècniques que les ajudin a portar-se a terme. Per exemple: la reenginyeria, un millor aprofitament de l’energia renovable, el canvi dels models de propietat i dels models d’ús i apostar per la mineria dels vertaders i el reaprofitament de materials.

Encara que dins del paradigma cultural dominant és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme (frase generalment atribuïda a Žižek, però que en realitat pertany a Jameson), implementar aquestes mesures socioeconòmiques i tècniques assentaria les bases d’un mode de producció alternatiu que permetés una adaptació més justa a la crisi energètica. En aquest sentit, és d’agrair que el camp de l’economia ecològica hagi pensat diferents estratègies i polítiques concretes que es poden posar en marxa per iniciar la fase de transició (com a exemple, vegeu l’article “Pensar la transición”, de Óscar Carpintero i Jorge Riechmann). A més a més, la majoria d’elles posen el focus en el fet que el problema és de naturalesa política, assumint que hi ha capacitat tecnològica suficient per detenir les pitjors conseqüències de la crisi multidimensional global. No obstant això, el llibre de Turiel pateix de cert catastrofisme, ja que exagera les nostres limitacions i critica (en la nostra opinió, de manera errada) les diferents propostes de Green New Deal, el qual és associat directament a una mena de reforma verda del capitalisme.

Avui dia, encara que la idea d’un “capitalisme verd” existeix i és promoguda per diferents partits social liberals, el Green New Deal ha adquirit rellevància en l’opinió pública gràcies als sectors més progressistes del Partit Demòcrata estatunidenc (principalment, Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders) i de l’esquerra radical europea. En línies generals, consistiria en una profunda descarbonització del sistema energètic, substituint combustibles fòssils per energies renovables. Però no es tracta només d’un programa de transició energètica, sinó d’un projecte integral d’autodefensa social a partir de la hipòtesi de l’Estat emprenedor: crear llocs de treball verds amb garanties laborals i sindicals; assegurar l’accés a aire net, aigua de gestió pública i menjar saludable i de quilòmetre zero; disminuir la pobresa energètica; universalitzar els serveis socials; reduir la jornada laboral; i augmentar el temps lliure; etc. És veritat que, a nivell ecològic i a mig termini, el Green New Deal és insuficient, però a curt termini esdevé totalment necessari i, sobretot, ens permet guanyar temps.

Sense negar que el problema de fons és el creixement econòmic il·limitat, el Pacte Verd pot servir per, a banda d’allunyar la nostra civilització de l’abisme ecològic, permetre que els moviments ecologistes facin el treball molecular necessari amb l’objectiu de canviar el sentit comú de la societat. A saber, plantejar la qüestió fonamental dels límits del creixement, elaborar un programa de desindustrialització i impulsar a diferents nivells els canvis socials que, tal com exposa Turiel, són imprescindibles per tal que el viure millor amb menys esdevingui un horitzó d’esperança realitzable.

Per saber-ne més

Carpintero, Óscar i Jorge Riechmann. 2013. “Pensar la transición: enseñanzas y estrategias económico-ecológicas”, Revista de Economía Crítica, núm. 16, pp. 45-107.

Mann, Geoff i Joel Wainwright. 2018. Leviatán climático: una teoría sobre nuestro futuro planetario. Madrid: Biblioteca Nueva.

Tejero, Héctor i Emilio Santiago. 2019. ¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal. Madrid: Capitán Swing.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.