El tractament de la lepra, de la pesta o de la Covid-19 és molt diferent, no en la seva naturalesa mèdica, sinó en la seva naturalesa política a causa de les relacions de poder imperants en cada moment històric.

El tractament de la lepra, de la pesta o de la Covid-19 és molt diferent, no en la seva naturalesa mèdica, sinó en la seva naturalesa política a causa de les relacions de poder imperants en cada moment històric.
El que ens proposem és plantejar breument l’escenari específic de crisi global en què ens trobem amb algunes receptes específiques per eliminar el patiment actual a què s’està sotmetent innecessàriament a la població.
(…) a mesura que passen els dies sembla que les mesures preses per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social s’allunyen de tot el que voldríem (…), i ni tan sols mesures neokeynesianes seran realment considerades.
Que la preocupació durant el confinament sigui si internet aguantarà, enlloc de preguntar-nos si aquest sistema capitalista extractiu pot aguantar més, diu molt de la nostra societat.
El moviment feminista ha organitzat manifestacions multitudinàries i una vaga general de treball, de cures i d’estudi sota el lema “Si les dones s’aturen, s’atura el món”.
Les crisi han existit periòdicament des de l’inici del capitalisme. El National Bureau of Economic Research dels EUA recopila 33 d’elles només des de 1854, una mitjana de dues per dècada, no havent hagut mai un període sense crisi durant més d’ 11 anys. Tot indica que el capitalisme conté alguna característica intrínseca que condueix a això.
Qui cregui que el treball a casa és una cosa nova és que no ha llegit a Edward P. Thompson. Per a ell la “forma normal” anar a treballar, que jo vaig observar en la meva infància, consistia a baixar en sabatilles a l’estudi amb una fumejant tassa de cafè en mà. El soroll de la màquina d’escriure era “treball”.
Amb tanta distopia amunt i avall, no puc evitar preguntar-me si ara resultarà que és el nostre dia a dia des de sempre. Aquesta idea no deixa de rondar-me durant la vivència de la pandèmia mundial que ha retornat la paraula al top. I no em refereixo tant als porcs senglars envaint la Diagonal de Barcelona, sinó a aquesta societat indesitjable, deshumanitzada, tirànica, aterrada i controladora, a l’extrem oposat del que qualsevol de nosaltres hem fantasiejat com a utopia.
El nostre estat de benestar no es va dotar de polítiques públiques d’habitatge, ni de xarxes universals de serveis socials i garantia de rendes.