Compartir

“Frederica Montseny, la dona que parla”: la ministra anarquista arriba al cinema

Aquest film ens apropa a les aportacions que va fer Frederica Montseny des del Ministeri de Sanitat i Assistència Social.

Historiadora
08/03/2021

Aquest 8 de març s’estrena la pel·lícula “Frederica Montseny, la dona que parla” simultàniament en À Punt, TV3 i IB3 amb la voluntat de recordar la vida de la dona anarquista més coneguda de la història d’Espanya i una de les primeres dones ministres de tot el continent europeu. Dirigit per Laura Mañá i protagonitzat per Màrcia Cisteró, és el primer llargmetratge de ficció que repassa la complexa biografia política de Federica Montseny durant les dècades de 1930 i 1940. Amb el visionat d’aquest film ens apropem a les aportacions que va fer Federica Montseny des del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, ja que es retraten de forma fidel algunes de les reformes socials que ella va impulsar: l’avantprojecte de la llei d’avortament, les mesures de protecció a xiquetes i xiquets refugiats per la guerra, el control epidèmic i les campanyes de vacunació, els alliberatoris de prostitució… Ens presenta a una Federica Montseny que sedueix a les masses; una Federica Montseny forta, estimada, potent i il·lustrada, que pren la paraula i que passa per damunt d’ella mateixa per vèncer el feixisme i salvar la revolució.

Aquesta obra és una bona aportació per nombrosos motius. És important perquè plena un buit cinematogràfic al retratar la vida de la primera dona ministra. Però, a més, es fa a través d’una coproducció valenciano-catalana, rodada en català i amb un equip tècnic i artístic amb nombroses dones que han escrit, dirigit i produït aquest telefilm. La reputada directora, Laura Mañá, ha apostat al llarg de tota la seua carrera per la recuperació de la història en femení. Ha dirigit altres pel·lícules com Ni Dios, ni patrón, ni marido, en la que es relata la vida de la dona anarquista Virginia Volten; Concepción Arenal, la visitadora de presons o Clara Campoamor, la dona oblidada. Ha rebut nombrosos premis com a directora i guionista, a més de ser la fundadora de l’Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals (CIMA).

L’estrena d’aquest film s’emmarca en un creixent interés social per la figura de Federica Montseny durant els últims anys. Si bé disposem de biografies completes sobre l’anarquista des de fa dècades, últimament s’ha mostrat una major curiositat cap a la seua història i s’han escrit nombrosos articles i dedicat congressos per conèixer amb major profunditat la seua trajectòria. El que més s’ha destacat del personatge són els anys de la Segona República i de la Guerra Civil, moment en què Federica Montseny adquireix un major protagonisme en el moviment llibertari i acaba formant part del govern republicà presidit per Largo Caballero, acompanyada pels seus companys anarquistes Joan García Oliver, Joan Peiró i Juan López. No obstant, és més desconegut que la seua tasca social va ser molt més àmplia: va ser una escriptora prolífica, una teòrica del feminisme social espanyol i una activa militant en nombroses estructures formals i informals de l’anarquisme del segle XX.

Aquest feminisme atenia a les opressions de gènere però també de classe i va néixer al caliu dels moviments obrers espanyols a mans de dones republicanes, lliurepensadores, anarquistes i socialistes

Aquesta pel·lícula, com gran part de la producció cultural dels últims anys sobre Federica Montseny, posa el focus en la difícil decisió a la qual es va enfrontar: podia una militant anarquista acceptar un càrrec de ministra? L’obra deixa entreveure que Federica Montseny va acceptar el càrrec per poder ser la primera dona ministra de l’Estat espanyol i per poder aplicar mesures feministes i igualitàries favorables a les dones. Segons aquest guió, la protagonista va accedir al càrrec per impuls feminista i deixant de banda els seus principis anarquistes. Fins i tot, se li pregunta: “Què ets abans, dona o anarquista?”. En canvi, les claus per comprendre aquesta decisió vital són molt més complexes. D’una banda, Federica Montseny va acceptar la direcció del ministeri des d’una postura plenament anarquista i per protegir el moviment llibertari. Amb el relat general del film –com en altres productes culturals sobre la qüestió– es crea una falsa paradoxa que deixa de banda la singularitat d’aquest context històric. D’altra banda, el feminisme social que Federica Montseny professava no era un feminisme que buscava quotes de poder institucional per aconseguir la igualtat jurídica entre sexes.

En l’imaginari social, s’ha tendit a vincular el feminisme amb el model anglosaxó del sufragisme, els preceptes igualitaris i la reivindicació de drets polítics individuals per a les dones. Però seguint aquest marc explicatiu deixem de banda gran part del feminisme social que va nàixer a l’Espanya del segle XIX i es va desenvolupar al llarg del segle XX. Aquest feminisme atenia a les opressions de gènere però també de classe i va néixer al caliu dels moviments obrers espanyols a mans de dones republicanes, lliurepensadores, anarquistes i socialistes com Isabel Vilà, Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala o Teresa Mañé, entre d’altres. En les següents generacions apareixen altres referents com María Cambrils o Elena Just, així com nombroses revistes i agrupacions de dones que van precedir i inspirar a grups més coneguts com Mujeres Libres. Aquesta tradició del feminisme social no buscava únicament la consecució de drets polítics sinó l’emancipació completa de les dones i de les classes populars. Federica Montseny és hereva d’aquesta genealogia de socialistes que consideraven que els drets polítics de les dones no eren l’única meta. Per això, ni era una ministra al poder per aplicar polítiques feministes ni es tracta d’una simple contradicció política: en un context excepcional i convuls, els quatre ministres anarquistes van ocupar les seues carteres assenyalant que calia vèncer el feixisme i protegir la revolució social de 1936, de contingut principalment anarquista. 

Cal recuperar a Federica Montseny comprenent que no parlem de la memòria individual d’una gran dona excepcional, sinó de l’herència d’un feminisme social que té les seues arrels al segle XIX i que continua viu en l’actualitat

De la pel·lícula també es pot assenyalar l’escassa visibilitat de les dones que la van envoltar i impulsar al llarg de tota la seua vida i militància anarquista. En primer lloc,  la seua mare Teresa Mañé, també coneguda com a Soledad Gustavo. Va ser una reputada propagandista, editora i mestra lliurepensadora que es va encarregar de la seua educació, a més del node central de la coneguda família Montseny-Mañé. També podrien destacar-se altres dones anarquistes de la generació anterior com Teresa Claramunt, Libertad Ródenas o Francisca Saperas, que poden considerar-se una brúixola per a Federica. Amparo Poch –fundadora de Mujeres Libres– va ser la seua directora d’Assistència Social i protagonista de la posada en marxa de mesures com els Alliberatoris de Prostitució. Tot i que la gran rellevància i la determinació de la figura de Federica Montseny no poden posar-se en dubte, la ministra tenia al darrere moltes dones sovint poc reconegudes. 

Per tant, cal recuperar a Federica Montseny comprenent que no parlem de la memòria individual d’una gran dona excepcional, sinó de l’herència d’un feminisme social que té les seues arrels al segle XIX i que continua viu en l’actualitat. Si rescatem la memòria de l’anarquista únicament com a “dona referent amb capacitat de lideratge” no comprenem que no es tracta d’una figura aïllada sinó d’una integrant d’un projecte polític molt més ampli. La memòria feminista útil per al present és aquella que ens parla de moviments emancipatoris col·lectius i potents. Com va afirmar Federica Montseny: “No soy más que una militante libertaria. Ni líder, ni dirigente, ni jefe, porque en la CNT no ha habido, ni hay, jefes, dirigentes ni líderes, sino hombres y mujeres libres que luchan codo con codo, en igualdad de condiciones y sacrificios, por un ideal emancipador”[1].

Al mateix temps, el film dóna un gran protagonisme al president del Consell de Ministres Francisco Largo Caballero, qui és presentat com un polític cabal i que es pot entendre amb el sector anarcosindicalista del seu equip de govern. En contraposició, altres figures com Juan Negrín o Jesús Hernández són retratades com a pràcticament agents de Stalin, tot i que seua relació amb l’URSS era més complexa i amb múltiples arestes, tal com ha demostrat la historiografia espanyola les últimes dècades. També pot assenyalar-se que quasi l’única aparició del PSUC en el llargmetratge es realitza a través d’uns milicians ferotges que estan a punt d’assassinar la protagonista. 

Malgrat tot, adaptar al cinema la complexa biografia d’una dona com Federica Montseny mentre es relata el context convuls dels anys trenta és un gran repte que l’obra de Laura Mañà assoleix sobradament. Les crítiques historiogràfiques que puguen aportar-se no han d’entelar que ens trobem davant d’una pel·lícula ben interessant, de la que recomane el seu visionat i també la seua difusió. Es tracta d’un film que ens apropa a la vida, el caràcter i les idees de Federica Montseny, però també a la injustícia de la guerra i els bombardejos nazi-feixistes; a la misèria de la repressió franquista, l’exili i les extradicions; a la vida de les preses polítiques i les seues xarxes de solidaritat; a les trames polítiques del govern republicà del Front Popular, etc. Totes aquestes qüestions estan emmarcades en una ambientació històrica molt pensada i ben treballada que ens transporta immediatament als convulsos anys trenta.

Ens trobem davant d’una pel·lícula molt necessària. En primer lloc, perquè les obres cinematogràfiques dedicades a la història de l’anarquisme són escasses. I mentre que algunes produccions culturals difonen estereotips sobre el passat llibertari lligant-lo únicament a la violència i el descontrol, aquesta pel·lícula aporta una visió molt més acurada i matisada d’aquesta cultura política. En segon lloc, perquè la figura de Federica Montseny continua sent desconeguda tot i la seua importància històrica. És segur que la realització d’un llargmetratge d’aquesta envergadura donarà un impuls enorme a la difusió de la seua vida. Ens trobem davant d’un recurs didàctic potent que té una utilitat especial a les aules de l’educació secundària i universitària. Però que, a més, ja està ajudant a explicar a la societat en el seu conjunt que la primera dona ministra en Espanya va ser una  important anarquista que va impulsar mesures ben atrevides per al seu context i també per a l’actualitat. En aquesta direcció, és un gran encert fer l’estrena de la pel·lícula en tres televisions públiques de forma simultània i no tancar-la únicament en sales de cinema privades, fent entrar a les nostres cases la història de Federica Montseny, igual que amb “La mort de Guillem”. Així com fer el debut el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, en un any tan atípic com aquest en el que la capacitat de protesta i mobilització s’ha reduït considerablement i la visibilització de l’activitat feminista és molt més limitada.

Finalment, un dels grans aprenentatges que el film transmet és com la solidaritat enriqueix la lluita política. Emociona veure la relació entre Federica Montseny i Largo Caballero en l’exili i el seu procés judicial; una protecció recíproca que passa per damunt de les diferències ideològiques. La pel·lícula retrata a dos persones que són capaces d’arriscar la seua vida per salvar la de l’altra. Es mostra una relació d’afinitat i de confiança entre personatges clau de dos cultures polítiques que sovint s’han pensat com a enfrontades i no com a agermanades. En definitiva, ens trasllada la lliçó de la fraternitat, la gran oblidada de la tríada republicana, com exposa l’actriu que encarna a la protagonista de la pel·lícula. Així doncs, la fraternitat constituïa un dels pilars fonamentals del pensament de Federica Montseny, per a la que el pacte lliure entre agermanats era la base de la societat ideal: “Hi ha res més encantador o més idíl·lic que aquest bell ideal de la unitat d’esforços de la fraternitat?”[2].

Notes

[1] MONTSENY, Federica. Entrevistada per Eduardo de Guzmán i citada en: LOZANO, Irene. Federica Montseny. Una anarquista en el poder. Madrid: Editorial Espasa, p. 377.

[2] MONTSENY, Federica. “La defensa del ideal”. La Revista Blanca, 15-12-1928: http://hemerotecadigital.bne.es/results.vm?q=parent%3A0002860475

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.