Compartir

Finances socials municipals

La situació que ens deixarà la COVID19 no es preveu gaire favorable per a les classes populars d'aquest país. És necessari prendre mesures fiscals o pressupostàries per donar una empenteta al curt termini.

economista
27/05/2021

La situació que ens deixarà la pandèmia mundial de la COVID19 no es preveu gaire favorable per a les classes populars d’aquest país, i els ajuntaments han de poder contribuir també en pal·liar els efectes més nocius d’aquesta conjuntura. En aquest article, però, donem un cop d’ull a les principals eines financeres municipals de que disposen els ajuntaments per a posar el seu gra de sorra en aquesta tasca i en la de contribuir a un gir d’esquerres en les seves polítiques. No obstant, cal diferenciar entre les mesures a curt termini que pal·lien els efectes, de les que contribueixen a la transformació social a llarg termini. La prioritat estratègica en treballar per les segones tampoc pot deixar de banda el poder implementar les eines avui disponibles a l‘abast dels ajuntaments.

Manca de recursos i una llarga cua de necessitats és la combinació que amb més o menys intensitat hem sentit a dir de la situació de les finances i pressupostos municipals. Així doncs, desenvolupar polítiques veritablement transformadores, realitzar un veritable gir d’esquerres des dels nostres ajuntaments en un context com aquest no és una tasca gens senzilla. Sovint hem pensat que la manca d’autonomia financera és un dels principals problemes, no obstant a vegades no és tant que els ajuntaments no puguin fer el que vulguin amb la seva caixa (sort a vegades per alguns pobles i ciutats en mans de segons quins governs d’aquests que en diuen “liberals”), sinó que hi ha mesures de distribució molt òbvies que la legislació estatal no permet i d’altres, en canvi, molt esteses que no tenen res de redistributives: la típica bonificació d’impostos a les famílies nombroses que no té en compte la capacitat econòmica és segurament de les més antigues i regressives.

No es poden desenvolupar polítiques públiques d’esquerres sense un sistema tributari potent

Qualsevol article sobre finances municipals transformadores és normal, i gairebé tradicional, que comenci amb la crítica a l’status quo, o sigui de l’Estat. La Llei d’Hisendes Locals, la LRSAL i la llei de l’estabilitat pressupostària que ha obligat a posar per davant de tota necessitat el deute amb els bancs, i les disposicions dels pressupostos generals de l’estat en matèria local els darrers anys, està clar que no ajuden. Però aquí intentarem recollir i parlar d’eines i mesures que alguns ajuntaments han anat desenvolupant en pro d’una millor redistribució, malgrat tot. Alguns ho han fet reinterpretant i anant pels marges i buits del que es coneix com a principi de la legalitat tributària, altres enfrontant-se a poderosos lobbys com l’immobiliari, molts en solitari i sense fer gaire soroll mediàtic per evitar despertar precisament cap altre lobby. Sembla bastant clar, comptat i debatut que no es poden desenvolupar polítiques de redistribució dels recursos locals amb aquesta colla de lleis regressives estatals, però mentre anem canviant això de l’estat i del sistema econòmic, també cal saber trobar i estendre al màxim les poques oportunitats que aquests principis de legalitat donen als ajuntaments. El camí cap a la redistribució de la riquesa es fa redistribuint, encara que sigui en el mentrestant d’aquestes regles de joc d’un sistema econòmic i social, com és el capitalista, cridat a extingir-se.

Entre les mesures que es poden enumerar n’hi haurà algunes típicament fiscals o pressupostàries. Són les mesures que poden donar un empenteta, a curt termini, el mentrestant. Però n’hi ha d’altres menys visibles però més transformadores que també es poden fer des dels nostres ajuntaments. Són mesures que cal posar al davant de la fila, amb recursos, humans, materials i econòmics, per anar lluny. La mirada llarga no es pot perdre mai mentre intentem jugar a bonificar la pobresa i fer pessigolles als més adinerats dels nostres veïns.

Per aquest mentrestant podríem dir que la fórmula redistributiva que tenen les administracions perseguiria allò de fer pagar més als qui més tenen. No es poden desenvolupar polítiques públiques d’esquerres sense un sistema tributari potent. Que persegueixi aquesta gran capacitat econòmica d’alguns i que a la vegada configuri un escut per aquells qui menys tenen.

Algunes mesures a desenvolupar per contribuir a una finances municipals més socials:

Pisos buits. La Llei reguladora de les hisendes locals recull des de l’any 2002 la possibilitat de crear un recàrrec en l’Impost de Béns Immobles (IBI) als pisos buits. No obstant, la manca de regulació en la definició del que és un pis buit ha fet que a la pràctica una norma de rang legal no s’hagi pogut aplicar fins el 2019. Han passat 17 anys! Pel camí, uns quants ajuntaments han perdut els contenciosos contra el text del seu recàrrec de pisos buits. I lligat a aquest recàrrec s’han tombat judicialment també les taxes per la comprovació d’aquesta desocupació. A dia d’avui són molts els ajuntaments que ja han aprovat aquest recàrrec sobre pisos buits en les seves ordenances fiscals, però aprovar-ho al Ple és només un gest polític, calen recursos per implementar-ho. La detecció de pisos permanentment desocupats no es fa sola ni és senzilla. Així com també caldrà establir els procediments administratius que converteixin un tràmit d’entrada costós i feixuc en un conjunt d’actes àgils i sense aturador.

Activitats econòmiques i propietats de l’Església. El concordat entre la Santa Seu i l’Estat franquista de l’any 1953 és el que avui dia, amb diferents actualitzacions, ha mantingut lliure d’impostos els nombrosos immobles que l’església posseeix a tots els municipis. No hi ha hagut discussió jurídica ni gairebé política sobre aquest afer: l’església no paga tributs municipals. No obstant, aquesta exempció afectarà tan sols aquells destinats al culte des que l’any 2017 una sentència del Tribunal Superior de la Unió Europea va considerar que determinades ajudes fiscals eren il·legals per ser contràries a la lliure competència. Amb aquesta sentència els ajuntaments han intentat generar ingressos per aquells immobles on l’Església hi desenvolupa activitats econòmiques. Que no són poques. Malgrat tot, feta la llei, feta la trampa. I en aquest cas la trampa l’ofereix una altra llei, la d’entitats sense finalitats lucratives i mecenatge de 2002 que permet a l’Església esquivar aquesta tributació simplement traspassant la titularitat de les propietats a fundacions pròpies sense ànim de lucre. Però que puguin fer aquesta encoberta fiscal no treu que els ajuntaments no puguin posar de manifest aquesta realitat, quantificar aquesta tributació no realitzada i denunciar-ho políticament. Cal posar-ho sobre el taulell polític amb números i constatar aquests fets irregulars.

Inspeccions. A més capacitat econòmica més capacitat per evadir responsabilitats fiscals. Sovint quan parlem d’evasions fiscals pensem en Andorra i els paradisos. Però se’n fan moltes d’evasions als municipis i la majoria d’ajuntaments no disposen de sistemes d’inspecció prou dotats com per detectar-ho. En les llicències urbanístiques i el control del que s’hi fa al territori hi ha molt marge de millora tributària, se’n fan de molt grosses per tot arreu. I això és perquè els ajuntaments no hi han posat prou esma en aquesta supervisió. Una supervisió inspectora que es pagaria sola. També en impostos com l’IAE, moltes grans superfícies han jugat els darrers anys amb els epígrafs de l’impost per burlar la fiscalitat, cal estar-hi a sobre. I un altre element important en la configuració tributària seria el fet de tenir una ponència cadastral general actualitzada, això és, que reflecteixi el valor actual dels immobles per a que els impostos de l’IBI i les plusvàlues persegueixin gravar les propietats com toca, especialment les més grans.

És molt important que les mesures d’estalvi tributari i ajudes socials per a famílies amb pocs recursos siguin d’aplicació automàtica

Els grans serveis públics. El subministrament de l’aigua, la neteja i la recollida d’escombraries, la neteja dels equipaments, el manteniment de l’enllumenat, la prestació de serveis a les escoles bressol municipal, entre d’altres, són un caramel ben sucós per a les grans empreses, especialitzades en guanyar concursos públics, que no acostumen a deixar gaires molles al teixit productiu local. Darrerament s’han especialitzat també en la creació de petites empreses amb noms amables i imatge de responsabilitat corporativa responsable. En un tímid intent de les administracions per dotar els concursos públics de majors criteris de responsabilitat mediambiental i social, i d’intentar facilitar l’entrada a les petites empreses i cooperatives locals, allò que en diem les clàusules dels contractes, aquestes grans empreses ja s’han avançat i reestructurat i ja guanyen tots aquests concursos també.

És segurament en aquest aspecte, el de la gestió de serveis públics, on s’hi poden concentrar més guanys per a l’administració pública, i per tant per al servei públic, perquè parlem dels contractes més importants que s’emporten la major part del pressupost municipal. En aquest sentit cal impulsar l’opció de la gestió directa per la pròpia administració sempre que sigui possible. El fet de poder disposar dels recursos propis per a oferir aquests serveis, no només permet grans estalvis si no també un major control, eficiència i, per tant, millor servei. Per arribar a aquesta internalització de serveis és recomanable abans disposar d’una bona organització, però molts cops els mateixos processos d’internalització poden ser oportunitats per impulsar interessants reformes en el sí de les organitzacions que en millorin la seva estructura interna.

Mentre no sigui possible aquesta internalització, caldrà estar a sobre d’aquests grans contractes. En molts casos és de tal magnitud l’externalització que han dut a terme els ajuntaments, que s’han perdut totes les eines de control i seguiment del servei. És en aquest punt on es troben actualment molts ajuntaments en molts contractes i concessions importants, que més marges de beneficis extracontractuals en poden treure les empreses a costa de diners públics. També cal tenir present que aquestes gran empreses estan defensant els seus privilegis amb totes les seves forces, especialment amb querelles, contenciosos i fins i tot amenaces al personal municipal. Els ajuntaments han de garantir la seva defensa i coordinar-se en aquesta recuperació dels serveis. Iniciatives com l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) i la recent Associació de Municipis per l’Energia Pública (AMEP) són interessants iniciatives de coordinació i unió de forces que treballen en aquesta direcció.

Tarifació social. És una de les mesures més senzilles d’implementar i que tenen un efecte molt directe. El fet de poder fixar els diferents preus públics i taxes d’un ajuntament en funció de la renda disponible permet una cosa que a priori sembla òbvia: que tothom tingui accés als serveis públics. El sistema consisteix en fixar uns trams de taxes i preus públics que dependran de la realitat econòmica per a poder disposar, precisament, d’aquests serveis públics. Aquestes tarifacions socials  es poden implementar en els preus de les escoles bressol municipal, els serveis funeraris, el subministrament de l’aigua, l’accés a les instal·lacions esportives, activitats culturals i cursos formatius a tall d’exemple, serveis molts d’ells de primera necessitat.

L’accés a l’escolarització d’infants al primer cicle d’infantil, per exemple, té un efecte directe per a la conciliació. Poder disposar d’uns preus accessibles en funció de la renda de cada família, en aquesta escolarització dels 0 als 3 anys, s’ha demostrat cabdal a l’hora que moltes dones puguin tenir-ho més fàcil per sortir d’unes tasques reproductives que sovint ofeguen un major desenvolupament professional i en alguns casos una major suficiència econòmica. Altres serveis bàsics com l’abastament d’aigua o els funeraris també han de reeixir-se per aquesta capacitat econòmica real.

Bonificacions d’ofici. És molt important que les mesures d’estalvi tributari i ajudes socials per a famílies amb pocs recursos siguin d’aplicació automàtica. Els ajuntaments poden signar convenis amb les corresponents oficines tributàries per tal de disposar de la informació necessària en matèria de rendes. Un bon engranatge d’aquesta informació permetrà identificar les persones més vulnerables del nostre municipi i com a mínim garantir que aquests es beneficien de les bonificacions o tarifacions socials sense haver de barallar-se amb tràmits i papers.

Per altra banda, en la mesura del possible caldrà que les bonificacions que instaurem a les ordenances fiscals tinguin en compte la capacitat econòmica, ja sigui patrimonial o de rendes. En aquest sentit cal explorar possibles indicadors a l’abast per tal de poder-les aplicar d’ofici dins dels trams de les bonificacions expressament enumerades per llei.

Finances i medi ambient. Un altre tema interessant a treballar des de l’àmbit de les finances municipals és aquell que entrelliga el foment de mesures mediambientals amb les diferents capacitats econòmiques. No és un debat gens tancat, malgrat a vegades ni tan sols pensem que estigui obert. Però no és tan obvi pensar que sigui gaire d’esquerres, per exemple, bonificar la zona blava als cotxes elèctrics. Uns vehicles avui dia fora de l’abast de la majoria. El mateix que ens estem trobant amb la capacitat de moltes persones treballadores per desplaçar-se a la feina amb uns vehicles contaminants que no poden canviar i una deficient i encara poc assequible xarxa de transport públic.

També en aquest àmbit des de les finances municipals cal afrontar els reptes d’una gestió de residus responsable, que desenvolupi el pagament per generació, però també per rendes. En els propers anys encara hem de veure molts pobles i sobretot ciutats que tenen el repte de modificar el seu sistema de recollida de residus cap a sistemes més compromesos amb el medi ambient i la lluita contra la crisi climàtica. Però aquests nous sistemes hauran de tenir en compte, d’alguna manera, la capacitat econòmica també en els pagaments per generació.

Microcrèdits socials. Des d’alguns ajuntaments s’han impulsat els darrers anys actuacions de microcrèdits per al foment de l’activitat compromesa. Préstecs a petites empreses, cooperatives locals i entitats de l’economia social i solidària per al desenvolupament de les seves activitats en moments de dificultat financera.

També els ajuntaments han d’aprofitar que la llei de contractes del sector públic no afecta als serveis financers, i això vol dir que els governs poden tenir els seus dipòsits i contractar crèdits amb entitats de cooperatives de crèdit i banca ètica.

Monedes locals. La digitalització de la societat pot ser una oportunitat per desenvolupar actuacions impensables fa uns anys. Alguns municipis han creat monedes locals digitals amb la que paguen part del sou del personal públic, per a que aquest el pugui emprar en compres al comerç local, de proximitat i en cooperatives de la xarxa d’economia social i solidària. Via conveni amb aquest comerç local i amb l’acord dels sindicats de l’ajuntament es poden dur a terme aquestes iniciatives, que també poden abastar el pagament de subvencions o fins i tot si s’estableix per plecs tècnics es podria explorar per al propi pagament de factures en la gestió de serveis públics.

Mirada llarga

Totes aquestes mesures han de servir per enfortir els ajuntaments amb la suficient capacitat de recursos que després els permeti uns serveis públics potents. Però com dèiem al començament, hi ha vida més enllà dels pressupostos i les finances municipals, i les mesures que hem anat apuntant fins ara tan sols permetran donar una mica d’aire a la situació sense haver assolit cap transformació real. Això no vol dir que no calgui implementar-les, però sí que cal tenir clar l’abast del que s’està fent, valorar-ho en la seva mesura i treballar per una major profunditat transformadora. Aquesta transformació vindrà de la mà de la societat organitzada que participa de manera activa en les decisions col·lectives. Per això és molt important en aquesta mirada llarga, que des de l‘àmbit municipal també es pugui contribuir a la configuració d’un autèntic poder popular. Els ajuntaments no seran els qui ho produeixin, però amb governs compromesos poden treballar almenys en aquesta direcció amb polítiques locals a llarg termini.

Aquesta contribució des de la institució passa sobretot per ajudar a la creació d’aquests espais de poder popular. Una bona manera serà posant llum i treure dels despatxos consistorials les decisions col·lectives més importants del municipi. En aquest sentit, i des de l’àmbit de les finances municipals, en destaca sobretot la dels pressupostos participatius. Passat un primer boom d’experiències locals sembla que no s’hagin acabat de desenvolupar-se amb tota la seva magnitud. Cal una aposta forta en aquest sentit. Potenciar la participació popular a tots els barris i ciutats i en tots els àmbits de decisions públiques d’un ajuntament: les finances però també en l’urbanisme, en la cultura o en l’educació. Perquè és aquesta participació, organització i vinculació col·lectiva, i no cap altre, la que té autèntica capacitat transformadora cap a la justícia social.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.