Compartir

‘Frágiles’ de Remedios Zafra: el malestar en la nova cultura

Fins a quin punt podem pensar que en una societat postcapitalista ens alliberaríem d’emocions generalitzades com l’angoixa o l’ansietat?

Economista i estudiant de filosofia contemporània
19/05/2021

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas

Baudelaire, L’albatros.

Les inquietuds que recorren el darrer llibre de Remedios Zafra (Frágiles. Cartas sobre la ansiedad y la esperanza en la nueva cultura) són comunes i han travessat en algun moment qualsevol persona que escriu o crea des d’allò que ella anomena “hacer con sentido”. Aquest assaig, escrit amb un marcat to autobiogràfic, ens interroga sobre com s’entrecreuen aquestes activitats intel·lectuals i creatives amb la nostra cultura d’avui, marcada per una nova concepció del treball i de les relacions humanes en el marc de les darreres evolucions del neoliberalisme. L’estructura del llibre gira al voltant d’una relació epistolar que ella estableix amb una dona que treballa a l’àmbit periodístic cultural, portant les seves vivències personals davant d’autors com Marx, Woolf, Kafka, Foucault, Butler, Haraway o Byung Chul Han. Remedios Zafra escriu sobre el que ella defineix com una qüestió d’època. Una època que “no puede aguantar más sobreproducción ligera, más residuo y práctica caduca, más abaratamiento sostenido en la esclavitud de la invisible y clasista producción primera”.

Remedios  Zafra defineix la nostra cultura com una cultura ansiosa, que ens “empuja a pronunciarnos y a producir, y lo hace amparando el acceso y la acumulación, y en ambos casos primando una lógica aditiva, fruto de la comparecencia acumulativa y no integradora o reflexiva”. Vivim en un context de mercat on la producció simbòlica té cada cop més pes, però on la seva capacitat crítica intenta ser neutralitzada i domesticada a través la precarització i els patrons de consum ràpid. On, com diu ella, massa sovint una persona es veu abocada a escollir entre abandonar qualsevol esperança de treball creatiu i crític o perpetuar-se en la precarietat. És obvi que no hauríem de acceptar aquesta dicotomia com a quelcom normal en tant que forma part dels mecanismes de disciplinament de la crítica, però segurament la resposta tampoc hauria de ser la claudicació. Travessat per aquest dilema, Bukowski explicava que va arribar un moment a la seva vida on “tenia dues opcions, quedar-me a l’oficina de correus i tornar-me boig… o sortir i jugar a ser escriptor i morir-me de gana. Vaig decidir morir-me de gana”. En qualsevol cas, polítiques com una renda bàsica universal haurien de ser una prioritat en aquest sentit perquè ens allunyarien d’haver de prendre decisions com aquesta i ens farien per tant més lliures a l’hora de vincular-nos i retrobar-nos amb els nostres “haceres con sentido”.

En relació al món del treball, Remedios Zafra reflexiona sobre la “relación entre vida y trabajo desde el hacer intelectual y creativo, desde su peculiares placeres y presiones, sus modos económicos, tiempos y prisas”, i ens parla de “esas vidas-trabajo sostenidas en la sobreexposición que estallan en una ansiedad normalizada”. En aquest sentit, parla d’un canvi d’època en la concepció del treball, en tant que aquest ha passat de ser un lloc al que es va a una pràctica que s’exerceix acollint cada cop nivells més alts de flexibilitat que sovint van de la mà d’una creixent mimetització de l’individu amb les tecnologies. Podríem entendre aquest canvi –accelerat en els darrers mesos fruit de la pandèmia i el teletreball- com la conseqüència de l’evolució del capitalisme en la seva fase neoliberal. De la fase que podem anomenar societats disciplinàries, on el domini dels cossos era central i el treball era un lloc –els treballadors havien de treballar unes hores concretes a la fàbrica-, a les societats de control, basades en el domini de les ments on ja no és tan necessària una coacció exterior en tant que el subjecte s’erigeix com el seu propi amo desenvolupant la capacitat d’autoexplotar-se. Remedios Zafra explica això de la següent manera: “en la nueva cultura se prodiga la idea de que tenemos una mayor libertad cuando, sin embargo, sentimos mayores exigencias y vigilancia. No me refiero a una coacción materializada como una orden explícita, muy al contrario. Hablo de esa fuerza silenciosa y eficiente de la mala conciencia cuando no estamos dedicados al trabajo pendiente. Esto acontece bajo la sensación de un escrutinio persistente”. Aquesta mala consciència se’ns manifesta molts cops des del sentiment d’una angoixa i una ansietat productivista, agreujada per un discurs calculador del capitalisme que és indiferent a la lògica del sentit que hauria de primar a les tasques intel·lectuals i creatives. Com deia Tolstoi, “d’aquesta manca de correspondència entre la nostra concepció vital i la pràctica real de la vida neixen una sèrie de contradiccions i patiments que enverinen la nostra vida i demanen un canvi… La nostra existència és una contradicció constant amb tot allò que considerem necessari i correcte”.

Tot això, ens explica Zafra, va de la mà amb el fet que, en l’època de la globalització, no només s’han difuminat les fronteres entre països i s’ha erosionat la sobirania dels Estats, sinó que en allò personal s’han difuminat les fronteres entre vida pública i vida privada, vida laboral i vida social, en gran part gràcies a l’emergència de les xarxes socials i les noves tecnologies. No erosiona igualment aquesta difuminació de les nostres fronteres en tant que individus la nostra sobirania i llibertat? “¿No crees que hoy nos sale al paso la presión del trabajo sumiso en el que hemos sido educados, generando la tensión de vivir una vida que no nos pertenece?”.

Remedios Zafra acaba preguntant-se on queda l’esperança davant tot aquest panorama, “no encontrar la puerta que permite seguir hacia una buena vida es experimentado como injusticia cuando se pone en ello nuestra pasión y crédito, generando dolor, falta de suelo y cuestionamiento de normas ¿Qué pasa cuando se descubre la impostura del acuerdo? El adolescente que llevamos dentro corre el riesgo de envilecerse, especialmente si la sociedad no le explica lo que pasa, si da por hecho que las cosas funcionan injustamente sin hablarlo con ellos, sin alternativas que ofrecer. La nobleza sin coraza del adolescente se endurece y cae como molde a medida en el individualismo competitivo. Un engranaje perfecto para que nada importante cambie”. Citant a Ernst Bloch, apunta a la lluita com a primer horitzó d’esperança, en tant que “el trabajo contra la angustia vital y los manejos del miedo es un trabajo contra quienes los causan, en su mayoría muy identificables”.

Precisament el que fa d’això una qüestió d’època és el fet que aquests malestars no s’entenen sense la força de la subjectivitat neoliberal, i per tant hem de treballar per construir una societat diferent que possibiliti noves maneres de subjectivitat. Però fins a quin punt podem dir que una part d’aquest malestar no forma part també de la pròpia cultura com a tal i per tant de la condició humana? Fins a quin punt podem pensar que en una societat postcapitalista ens alliberaríem d’emocions generalitzades com l’angoixa o l’ansietat? En aquest punt pot tenir sentit mirar cap a la psicoanàlisi, potser el gran absent present en aquesta obra de Remedios Zafra.

Fa poc més de 90 anys, Sigmund Freud publicava la seva obra El malestar en la cultura. Freud va parlar d’aquest malestar que es pot expressar a través de l’angoixa com a quelcom que, sense deixar d’estar condicionat per l’entorn, forma part de la mateixa condició de molts éssers humans que viuen en societat. Posteriorment Lacan, desenvolupant les ensenyances de Freud, va sostenir que la vida humana és una experiència fallida en tant que el subjecte sempre estarà dividit; sempre estarà alienat d’alguna manera respecte del seu propi ésser en tant que la pròpia imatge d’unitat que es crea d’ell mateix s’oposa a la seva experiència vital de fragmentació i d’impossibilitat d’accedir plenament al seu desig.

Com diu el psicoanalista argentí Jorge Alemán, pensar la nostra cultura avui des de la psicoanàlisi segurament ens porta males notícies. Per una banda, una perspectiva psicoanalítica ens pot portar a veure com el neoliberalisme ha aconseguit tocar quelcom molt profund de les nostres subjectivitats. Segurament més que cap altre sistema en la història, el neoliberalisme ha pogut connectar amb els desitjos i les pulsions en una mesura que fa difícil percebre les pròpies circumstàncies d’explotació o autoexplotació. D’altra banda, la psicoanàlisi també ens ve a dir que no hi ha crim perfecte. Això vol dir que sempre hi haurà una part d’aquest subjecte, unes restes, que no podran ser totalment capturades, i això suposa –de moment- un impediment últim per l’avanç de la subjectivitat neoliberal. Si més no, això també vol dir que segurament en una societat post-capitalista continuaríem necessitant psicoanalistes, en tant que seguiríem essent subjectes dividits, neuròtics, ansiosos i que s’angoixen.

Potser, però, hi ha alguna cosa en aquesta angoixa existencial que és el que porta l’ésser humà a crear. Freud en parlava així: “Es tracta de l’existència d’un camí de retorn des de la fantasia a la realitat. Aquest camí no és cap altre que l’art […] L’artista retroba el camí de la realitat de la següent manera: per descomptat, ell no és l’únic que viu una vida imaginativa. El domini intermedi de la fantasia gaudeix del favor general de la humanitat i tots aquells que pateixen hi acudeixen a la recerca d’una compensació i un consol”. L’art i les activitats creatives i intel·lectuals com a manera d’habitar aquesta aquesta angoixa que és d’època però que també és existencial, que és viscuda com a individual però que també és comuna i compartida.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.