Compartir

Globalisme, nació i crisi de sobirania: una història del neoliberalisme

Eloi Gummà ressenya 'Globalistas' (Capitán Swing), el llibre de l'historiador Quinn Slobodian on es realitza una anàlisi detallada del neoliberalisme.

Economista i estudiant de filosofia contemporània
12/11/2021

Ressenya de Q. Slobodian, Globalistas. El fin de los imperios y el nacimiento del neoliberalismo, Madrid, Capitán Swing, 2021.

La crisi econòmica de 2008 i la seva gestió es troben a l’origen d’un desgast del projecte d’hegemonia neoliberal que es mostra a les noves formes que està adoptant la dreta a escala internacional, el reforçament de projectes nacionals alternatius o el retorn amb força de la idea de sobirania al discurs de l’esquerra. Podríem englobar tots aquests símptomes sota el fenomen d’una crisi de sobirania causada per com el neoliberalisme ha buidat de contingut aquesta paraula. El procés de forjament de tot això, entenent el neoliberalisme com a intent de crear una ideologia coherent però també com a eina per restaurar el poder de classe en l’àmbit institucional, és el que analitza Quinn Slobodian al seu llibre Globalistas, publicat a Capitán Swing. Es tracta d’un llibre que qüestiona algunes visions assumides envers el neoliberalisme, com la creença que promou un debilitament del poder de l’Estat. Slobodian analitza el neoliberalisme -i principalment l’Escola Austríaca de Hayek i Von Mises- en la seva recerca al llarg del segle XX d’una solució institucional que permetés aïllar el poder dels mercats davant l’amenaça de la democràcia de masses i la justícia social. La principal tesi i contribució del llibre és aquesta anàlisi profunda del neoliberalisme no tant com a teoria econòmica sobre el funcionament del mercat, sinó com a teoria de l’Estat i del dret, emfatitzant el paper actiu que juguen els neoliberals en la construcció d’institucions i tractats que resultaran absolutament claus.

Slobodian comença aquest recorregut històric a la Viena posterior a la I Guerra Mundial i la desintegració de l’Imperi Austrohongarès, moment en què l’aparent autoregulació del mercat de la que va parlar Polanyi començava a esfondrar-se. L’emergència de les masses a la política, la qüestió de l’autodeterminació, o les economies de guerra i la planificació que van comportar van ser percebuts pels pares del neoliberalisme com la fi d’una època d’imperis que operaven en el context d’un mercat sense traves. Començava llavors la seva particular guerra de posicions que els portaria a combatre el New Deal de Roosevelt, els Plans Quinquennals de Stalin, o certes tendències proteccionistes com l’abandonament del patró or a Gran Bretanya el 1931, que ells percebien com a meres il·lusions d’un control impossible de l’economia. Aquesta voluntat de control sobre l’economia, que sobretot es va consolidar després de la crisi de 1929 amb el New Deal i després amb el consens keynesià de postguerra, els va portar fins al punt d’enfrontar-se més tard amb el president republicà Eisenhower i acusar-lo de socialista. Donat el seu desacord amb moltes de les polítiques econòmiques que duien a terme els governs durant aquestes dècades, els neoliberals van decidir centrar-se en la construcció d’institucions supranacionals i tractats de comerç mundial com el GATT, convertint-se així en Globalistas. Si més no, com diu Slobodian, el que llavors s’entenia com una falacia del siglo XIX -creer que se podía retroceder a una era anterior- se ha convertido en parte de la realidad del siglo XXI (p. 216). 

Les raons que ajuden a entendre aquesta pulsió globalista que va ser característica del neoliberalisme des dels inicis del segle XX tenen a veure amb la manera com percebien la relació entre el mercat i la nació, i s’il·lustra bé a partir de la frase de Lionel Robbins que afirmava que ”Las minas para los mineros” y “Papúa para los papúes” son lemas similares en términos analíticos. És a dir, entenien que la democràcia i la idea de sobirania de l’Estat-nació ja era en si mateixa una llavor de socialisme i de control de l’economia. Per això per als neoliberals, com explica Slobodian, la auténtica guerra no era la que se libraba entre países o imperios individuales, sino entre la economía mundial y la nación como formas de organización humana (p. 164). Calia tornar a arrebatar l’Estat a les masses, però veient la consolidació de la figura de l’Estat-nació, els neoliberals van optar per tractar d’operar en un altre nivell. Això va portar-los a promoure institucions com la Cambra de Comerç Internacional i a que el mateix Hayek teoritzés ja durant els anys 30 sobre la necessitat d’establir federacions supranacionals amplias pero libres constituidas por naciones que, aunque controlaran la política cultural, estarían obligadas a mantener el libre comercio y la libre circulación de capitales entre los países. Confiaban en que su solución satisficiera las exigencias generalizadas de autorepresentación y, al mismo tiempo, preservase la división internacional del trabajo y la búsqueda libre de mercados rentables (p. 145). Per tant, les solucions en què pensaven els neoliberals no anaven tant orientades a fer desaparèixer la idea d’un demos o de sobirania sinó a buidar-les de contingut. Per il·lustrar tot això, els neoliberals van adoptar la distinció feta per Carl Schmitt, provinent del dret romà, entre dos tipus de poders: imperium -en referència al poder dels Estats- i dominium -en referència al poder d’aquells que tenien propietats escampades per tota la Terra-; es proposaven assegurar la preeminència del dominium per sobre l’imperium.

Això suposava destronar la política i despolititzar l’economia, però Slobodian insisteix en el fet que era a la pràctica una lucha jurídica constante, que requería una continua innovación en la creación de instituciones que pudieran proteger el espacio de la competencia (p. 321). Hayek i Von Mises, després de la crisi de 1929, van acabar per assumir que l’economia era quelcom que escapava de tota comprensió humana; que era sublim. Hayek deia que l’única paraula que podia definir el mercat mundial era “transcendent”. Per tant, el orden no se perpetúa prescribiendo objetivos y estados finales deseados, sino que su perpetuación requiere que la gente -y los Estados- se rinda a la sabiduría del sistema. Para Hayek, la forma más elevada de racionalidad es el sometimiento al conocimiento superior de las instituciones, que son a su vez la acumulación de estrategias exitosas determinadas mediante procesos de selección natural de largo recorrido. Había que preservar la ignorancia necesaria (p. 354). Si el gran Altre del neoliberalisme era la nació i la idea de democràcia que podia comportar, el seu sublim objecte era la competència; tot això és el que Slobodian defineix com una teleologia negativa. Potser un defecte del llibre de Slobodian és que no analitza suficientment les interrelacions entre l’Escola Austríaca i l’Escola de Chicago de Friedman i la influència de cadascuna, tot i que explica que aquesta última va abandonar la visió transcendent del mercat de Hayek i va mirar de retornar més al paradigma de la racionalitat i l’elaboració de models econòmics.

Durant moltes dècades, l’acció política dels neoliberals va anar orientada a enfortir les institucions que preservaven el comerç mundial, però la creació de la Comunitat Econòmica Europea amb el Tractat de Roma l’any 1957 va inaugurar una nova fase. Tot i que certs neoliberals van ser escèptics amb la idea de crear federacions d’abast continental i no mundial, definint la CEE en alguns casos com a lliure comerç cap endins i proteccionisme cap enfora, altres ho van veure com una oportunitat per avançar cap a la idea de federació que ja proposava Hayek als anys 30. Alguns dels principals teòrics neoliberals del moment van jugar un paper rellevant a la CEE. Cap a la dècada dels 70 -sobretot després de la crisi de 1973- el neoliberalisme va començar a guanyar més pes a mesura que s’anava avançant en la integració europea; un projecte que els neoliberals van descriure com una “Constitució econòmica”. En el cas de la Constitució Espanyola de 1978, Gerardo Pisarello explicava que si la Constitución portuguesa de 1976 fue la última Constitución social fuerte del continente, la española de 1978 se configuró ya como una Constitución de transición que, a despecho de algunos elementos socializantes, incorporaría otros claramente ligados al nuevo momento neoliberal. Aquesta Constitució, que ja parlava obertament del “marc d’una economia de mercat” (art.38), només s’ha reformat dues vegades i ha estat per a fer cessions de sobirania. La primera va ser pel tractat de Maastricht de 1992, que era una auténtica Constitución económica dirigente, pero invertida, que imponía con cierto detalle los elementos basilares de una ideología tecnocrática y neoliberal, frenando cualquier intento de regeneración democrática y proscribiendo la posibilidad de que al interior de los Estados pudieran ejecutarse las políticas keynesianas que habían conseguido mantener a raya al capital financiero. Tot això, que ja provenia de formulacions que els neoliberals van començar a pensar a la dècada de 1930, era el que permetia endilgar a “Europa” la responsabilidad por la aplicación de políticas impopulares en el ámbito interno y ganar en el Consejo de Europa —y en el propio Consejo de Ministros de la Unión— un poder que, por lo pronto, les libera de la incómoda tutela de los parlamentos estatales[1].

La segona reforma va ser la que va fer el govern Zapatero de l’article 135 per prioritzar el pagament del deute en el context de crisi econòmica l’any 2011 -tres mesos després del 15M-; un dels orígens de l’actual crisi de sobirania en la que encara avui seguim immersos. Tot això ja havia començat a ser disputat amb el moviment antiglobalització que va portar a les mobilitzacions de Seattle el 1999 o Gènova el 2001, fet que va suposar per primer cop el qüestionament directe del poder de moltes d’aquestes institucions creades pels neoliberals -com la OMC-, que havien estat funcionant al marge del control públic. Durant aquells temps fins arribar a l’any 2008, explica Slobodian que a la “economía mundial” se le otorgó un poder que excedía al de cualquier país. Los políticos acostumbraron a recurrir a la economía mundial para justificar los recortes en beneficios sociales y la reestructuración. Resultaba conveniente contar con un agente extranacional que impusiera disciplina y al que pudiesen señalar con aire de disculpa y un encogimiento de hombros mientras recortaban otra condición del acuerdo de la posguerra. Culpar a la economía mundial era una estrategia sostenible, porque imponer la disciplina no era más que una de sus dos caras políticas (p. 425). Potser aquesta estratègia va resultar efectiva fins el 2008, però després cuando la economía mundial dejó de dar, se quedó únicamente con la máscara de chivo expiatorio. Los votantes reaccionaron de manera previsible: votando en contra (p. 425). La utopia neoliberal al llarg del segle XX, conclou Slobodian, havia estat crear un món de gent sense poble. Però quan el poble va tornar a emergir ho va fer manifestant una crisi de sobirania que ens ajuda a entendre avui el cansament de l’hegemonia neoliberal en fenòmens propers com una dreta que aparentment desconfia de la globalització, les demandes de major sobirania a Catalunya o el retorn i les noves formulacions d’aquest concepte al si de l’esquerra.


[1] G. Pisarello, Un largo Termidor. Historia y crítica del constitucionalismo antidemocrático, Quito, CEDEC, 2012, pp. 173, 183 y 179.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.