Compartir

Governances post-pandèmia: de la sobirania estatal a la gestió de sistemes recursius

Els Estats d'alarma declarats durant la pandèmia de la COVID-19 han mostrat la seva incapacitat per controlar per si sols l'element clau a gestionar en tot estat d'excepció: la mobilitat social conformada per la circulació de persones, mercaderies, capitals i informació. Els nous agents sobirans ja no són els Estats, sinó les governances publicoprivades

Professor de filosofia (Universitat Saragossa)
31/01/2021

Aquesta ponència que leniu a continuació va ser presentada al Congrés “Moments post Pandèmia”, que :Sobiranies va allotjar de forma virtual el passat mes d’octubre dins la seva Aula Virtual, i que estava impulsat per diversos grups de recerca i debat, com CLACSO, Nuestra Praxis, Ruptura, El Salto, ILSA o el mateix Institut :Sobiranies.
Aquesta ponència Forma part d’una sèrie que l’Institut :Sobiranies ha seleccionat i publicarà durant les pròximes setmanes pel seu interès i valor en el debat associat a la pandèmia i les seves conseqüències. També formaran totes elles part d’un llibre en preparació que ben aviat veurà la llum, editat per Ruptura i l’Institut :Sobiranies

Segons Carl Schmitt, el poder sobirà no es refereix a la posició jurídicament legitimada per declarar l’Estat d’excepció, sinó a l’agent materialment capaç de (re) establir l'”ordre” i la “normalitat” social. Els estats d’alarma declarats durant la pandèmia de la COVID-19 han mostrat la seva incapacitat per controlar per si mateixos l’element clau a gestionar en tot estat d’excepció: la mobilitat social conformada per la circulació de persones, mercaderies, capitals i informació. Els nous agents sobirans ja no són els Estats, sinó les governances publicoprivades (Estats + Institucions financeres internacionals + Empreses tecnològiques de plataforma). La sobirania estatal era lineal (trivial), jeràrquica i centralitzada. La sobirania de les governances neoliberals és complexa (no trivial), heteràrquica i dispersa. Això ha posat en crisi l’efectivitat dels models tradicionals d’organització social antagonista per resistir als processos de construcció de la subjectivitat neoliberal.

1. LA TRIPLE FRAGMENTACIÓ DEL SUBJECTE SOBIRÀ 

Segons la famosa definició de Carl Schmitt, “sobirà és qui decideix sobre l’estat d’excepció”. Seguint aquesta afirmació de manera literal, filòsofs com Giorgio Agamben han afirmat que l’actual gestió del Coronavirus per part dels Estats és la millor prova que es pot aportar per constatar que continuen sent els principals subjectes de la sobirania. Des del nostre punt de vista, la postura d’Agamben, a més d’errònia, malinterpreta la noció de sobirania formulada per Carl Schmitt. Quan aquest últim afirmava que sobirà és qui pot declarar l’Estat d’excepció, no ho feia des d’una concepció normativista del dret, sinó materialista. En aquest últim sentit, sobirà no és simplement aquell titular que ocupa la posició jurídica legítima per declarar l’esmentat estat3, sinó aquell que és capaç d’executar-lo materialment. És a dir, sobirà és aquell subjecte o subjectes capaços de restablir (normalment per la força) l’ordre o estat de “normalitat” social i jurídica que, no ho oblidem, és la finalitat última que es persegueix amb (i justifica jurídicament) la declaració d’un Estat d’excepció.

sobirà no és simplement aquell titular que ocupa la posició jurídica legítima per declarar l’esmentat Estat, sinó aquell que és capaç d’executar-lo materialment

En aquest sentit, tota persona o institució capaç de provocar una suspensió de l’ordre jurídic que garanteix els Drets Fonamentals com el dret de reunió (art. 21 CE) o el dret a la lliure circulació pel territori estatal (art. 19 CE), i empri la força extra-legal necessària (tècnica i humana) per normalitzar la situació, serà el sobirà polític d’aquest determinat ordre jurídic.

Com hem pogut observar en els darrers mesos, un dels principals objectius de qualsevol Estat d’emergència o de setge sempre ha consistit a controlar la mobilitat i/o circulació de les persones. No debades, és el mateix Carl Schmitt (1979) qui es va encarregar de recordar-nos que el concepte originari de Nomos (νομος) implicava no tant una concepció normativista o positivista de llei, com una mesura i partició originària de la terra mitjançant la qual s’imposava una ordenació jurídica a un determinat territori, establint amb això tant els drets i obligacions dels seus habitants en funció de la posició que ocupessin en el mateix, com una estricta regulació dels seus moviments mitjançant la diferència, fonamental per a tot ordenament jurídic, entre públic i privat.

Directament relacionat amb el caràcter d’organització i ordenació d’un element material i productiu com és el sòl, el concepte de Nomos pot ser també traduït per raó i/o proporció en el seu significat aritmètic-geomètric. És a dir, com a raó (a/b) o proporció (a/b = c/d) logicomatemàtica. El Nomos era, doncs, aquell ordenament de l’espai que establia els límits (πέρας en grec, lira en llatí) entre el fet racional del discurs polític de la polis i l’irracional d’aquells altres territoris (terreo=terror) que no formaven part de la ciutat (polis), de tal manera que tot ciutadà que sortia dels límits (lira) de la ciutat, delirava. El que ens interessa posar en relleu amb aquest petit tomb al voltant del Nomos de la terra és l’especial rellevància que agafa el desenvolupament de la tècnica (en aquest cas l’agrimensura i la cartografia) com a base i fonament de l’ordenament jurídic imposat pel sobirà mitjançant la partició del territori. Un domini tècnic que Schmitt postularà com una justificació i legitimació jurídica del suposat dret europeu a colonitzar i ordenar el territori del continent americà, ja que segons el jurista alemany aquest últim havia estat “irracional” fins llavors, o almenys amb una racionalitat menor a la qual era capaç d’imposar la civilització occidental.

Ernst Cassirer ens recordava que la mateixa divisió entre ager publicus i ager divisus et adsignatus, això és, entre terrenys comuns i propietat privada, depenia directament de la possibilitat de delimitar i mesurar de forma precisa aquesta última.

Concretament, afirma Schmitt que “als indis els faltava la força, basada en el saber, de la racionalitat cristiana-europea, i seria una ridícula ucronia imaginar que potser haurien pogut confeccionar mapes cartogràfics tan bons d’Europa com els europeus els van elaborar d’Amèrica […] Els arxius cartogràfics no només eren de gran importància per a la navegació, sinó també per a l’argumentació d’acord amb el Dret de Gents. Un mapa cartogràfic científic constitueix, en efecte, un autèntic títol jurídic enfront d’una terra incògnita”.4 De la mateixa manera, la tècnica de l’agrimensura, ara esdevinguda aquesta ciència de la geometria que l’acadèmia platònica considerava un requisit indispensable per poder desenvolupar una filosofia plenament racional, es troba també a l’origen de la divisió entre públic i privat. Referent a això, Ernst Cassirer ens recordava que la mateixa divisió entre ager publicus i ager divisus et adsignatus, això és, entre terrenys comuns i propietat privada, depenia directament de la possibilitat de delimitar i mesurar de forma precisa aquesta última. Únicament aquella terra mesurada i perimetrada de forma precisa “per línies matemàtiques i invariables”5 podia ser considerada primer espai sagrat separat6 de l’irracional in-finit (άπειρον) del territori i, posteriorment, propietat privada.

Sabem per tant que el domini de la tècnica geomètrico- matemàtica es troba a l’origen mateix tant de la sobirania política com de la Justícia (ius) amb el qual es du a terme l’ordenament i racionalització (repartiment) del territori: ciència i tècnica esdevenen, doncs, els principals mitjans amb què controlar les conductes i moviments de les persones. Atès que durant gran part de la història sempre han estat les organitzacions estatals les que han controlat pràcticament en règim de monopoli totes les tècniques i recursos (materials i immaterials) amb els quals poder implantar un determinat ordenament social i jurídic, es va arribar a identificar el mateix Estat com a sobirà polític, obviant la necessària intermediació del poder tecnocientífic7.

Ara bé, tal com va afirmar fa ja dècades el deixeble i doctorand de Carl Schmitt, Ernst Forsthoff8, després de 1945 i per primera vegada a la història el lideratge del desenvolupament tecnològic comença a ser assumit per la mateixa societat civil de forma completament independent de la direcció de l’Estat, fina arribar ràpidament a un punt en què tant l’Estat com el Dret van esdevenir completament incapaços de dominar, organitzar o ordenar un progrés tècnic que havia escapat completament al seu control. En paraules del mateix Forsthoff: “el Dret capitula davant la tècnica”9. “El tècnic, és a dir, l’enginyer, ha acabat per assumir i ocupar el rang del jurista”10.

Al costat d’aquest avançament tècnic a l’Estat sobirà, hi ha una altra raó, profundament lligada a la tècnica, que ha contribuït notablement a la crisi de la sobirania estatal: la quàdruple divisió de la mobilitat territorial, reconeguda en l’art. 26.2 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) com “la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals”, si bé amb la particularitat que la major part d’aquests serveis són “simples” transmissions d’informació. Referent a això, el principal problema amb què s’han trobat tots els Estats d’alarma declarats durant els últims mesos és que, a diferència d’èpoques passades, en l’actualitat ja no són capaços de controlar el quàdruple eix de la mobilitat completament, quedant reduïda la seva capacitat sobirana al control de persones (cossos) i mercaderies materials.

Com tots sabem, la circulació de capitals és una cosa que únicament controlen de forma difusa i reticular un complex entramat públic-privat d’empreses i institucions financeres internacionals emparades per l’existència d’un total de setanta-tres paradisos fiscals al llarg i ample del món

La conclusió necessària que n’hem d’extreure és que, si bé la sobirania sobre la mobilitat de persones i mercaderies pot ser útil de cara a controlar els efectes d’una pandèmia vírica, de cap manera ho són per garantir la sobirania dels estats com a actors polítics. Si sobirà és el subjecte capaç de controlar per la força tècnica i material la mobilitat de persones, mercaderies, capitals i informació, els Estats ja no són sobirans11.

Com tots sabem, la circulació de capitals és una cosa que únicament controlen de forma difusa i reticular un complex entramat públic-privat d’empreses i institucions financeres internacionals emparades per l’existència d’un total de setanta-tres paradisos fiscals al llarg i ample del món, mentre que la circulació de la informació (especialment en estats de mobilitat personal física reduïda) és quelcom quina sobirania comença a pertànyer cada vegada més a les grans empreses de plataforma de Silicon Valley com Google, Amazon, Facebook, Youtube, Twitter, Apple i/o Microsoft. A la seva obra Imperi, Antonio Negri i Michael Hardt van recórrer a la concepció política tradicional d’aquesta figura realitzada per Polibi com la unió dels tres règims polítics clàssics (monarquia, aristocràcia i democràcia) per poder donar compte de la nova forma que estava adquirint el funcionament de la sobirania a final de segle XX. Concretament, Negri i Hardt afirmaven que la sobirania neoliberal de fa 20 anys funcionava per una triple articulació de poders que incloïen “la unitat monàrquica del poder i el seu monopoli global de la força [Estats Units-OTAN], les articulacions aristocràtiques que s’estableixen a través de les grans empreses transnacionals i els Estats-nació, i els comitia democràtics i representatius encarnats ara en la forma dels Estats-nació juntament amb els diversos tipus d’ONG, les organitzacions dels mitjans i altres organismes populars”12.

Si bé la proposta de Negri i Hardt va ser durament criticada en el seu moment per aquella part de l’esquerra encara ancorada en una visió tradicional de l’imperialisme descrit per Lenin13, la realitat és que van tenir la intuïció -correcta des del nostre punt de vista- de saber abandonar la visió jeràrquica i centralitzada de la sobirania estatal, per a atrevir-se a proposar un entramat reticular i múltiple de poders com a nou subjecte sobirà.

Un cop transcorregudes ja més de dues dècades de la publicació, l’actual gestió de la pandèmia per part de les governances publicoprivades ha evidenciat algunes de les principals mancances del model proposat per Negri i Hardt, entre les quals considerem clau destacar-ne dues:

  • L’increment exponencial de la importància política adquirida per la gestió tecnològica de la informació, i
  • el funcionament heteràrquic14 i no-trivial15 dels sistemes complexos que conformen tant les noves governances publicoprivades com els conjunts socials que conformem.

La primera qüestió és prou coneguda en l’àmbit de les ciències humanes i socials, i ha estat analitzat des de diferents punts de vista16. En canvi, la segona qüestió implica alguns conceptes bàsics de la teoria cibernètica que hem de comprendre de manera clara i precisa si volem poder dissenyar noves formes d’organització antagonista capaces d’actuar amb eficàcia davant del nou paradigma -heteràrquico i no-trivial- amb el que funciona la triple divisió del subjecte sobirà.

2. HETERARQUIA I NO-TRIVIALITAT DELS SISTEMES COMPLEXOS 

Segons von Foerster, una màquina trivial (veure Figura 1) funciona segons un procés lineal i successiu de causa-efecte tal que els seus efectes són «1. Synthetically determined; 2. Independent of the past; 3. Analytically determinable; 4; Predictable17. Això vol dir que cada vegada que introduïm una determinada entrada (x) en una màquina trivial sempre es produeix la mateixa sortida (i) amb independència de les entrades que hi hagi hagut abans, tal com passava amb qualsevol funció matemàtica amb què treballàvem quan estàvem a l’institut.

Figura 1. Esquemes de màquina trivial (esquerra) i màquina no-trivial (dreta).
Font: Enrique Cano.

En canvi, en una màquina no-trivial passa que “una resposta observada un cop per a un estímul donat pot no ser la mateixa per al mateix estímul ofert ulteriorment”18. Tot i que les màquines no-trivials poden arribar a tenir un increïble grau de complexitat, von Foerster explica el seu funcionament a partir del model més senzill possible, consistent en introduir una màquina trivial (Z = Funció d’estat) dins d’una altra (F = Funció motriu), de manera que la sortida de la màquina interna funcioni com un estat (z) que co-determina dues màquines trivials -(F) i (Z)- al costat de les seves respectives entrades (x). Expressat matemàticament:

y = F (x, z) Funció motriu 

z’= Z (x, z) Funció d’estat 

Per fer-nos una idea de la franja de la indeterminabilitat que aporten les màquines no-trivials, von Foerster va calcular el nombre de possibles combinacions que un hauria d’analitzar en el cas que no es coneguessin a priori les funcions motrius i d’estat de l’exemple proposat (que, recordem-ho, és amb diferència la màquina no trivial més senzilla possible), considerant per això que el nombre de possibles entrades i sortides de les funcions es reduís únicament a quatre símbols (A, B, C, D). El resultat obtingut va ser de 10.620 possibles configuracions internes19. Per la seva banda, el nombre de possibles configuracions en una màquina trivial per al mateix nombre de possibles entrades i sortides (A, B, C, D) és de 256.

Per a tots aquells que no estiguin acostumats a l’escala pròpia dels nombres immensos, oferim dues comparacions amb les quals podem mesurar de manera intuïtiva el grau d’indeterminabilitat dels sistemes no-trivials. La primera consisteix a comparar aquesta quantitat amb el nombre d’àtoms que s’ha calculat que hi ha a tot l’univers: 1080. La segona, proposada pel mateix von Foerster, afirma que “if you pose a question to this machine every microsecond and have a very fast computer that can tell you in one microsecond what kind of a machine it is, yes or no, then all the time since the world began is not enough to analyse this machine20.

Donada aquesta escala de indeterminabilidad, les màquines no-trivials són definides com «1. Synthetically determined; 2. Dependent on the past; 3. Analytically indeterminable; 4. Unpredictable “21. D’aquesta manera, els sistemes no-trivials passen a formar part del conjunt dels grans principis anti-deterministes i anti mecanicistes que defineixen la física i la matemàtica de segle XX al costat del Teorema de la Incompleció de Gödel o el Principi d’incertesa de Heisenberg. Ara bé, un sistema no-trivial no és una màquina no-trivial, sinó un conjunt indeterminat de diverses màquines no-trivials (centenars, milers o milers de milions) acoblades entre si, de tal manera que la seva interconnexió es realitzi d’una forma “heteràrquica”. És a dir, de manera no lineal ni jeràrquica. Un sistema jeràrquic és aquell que funciona mitjançant l’establiment de relacions no modificables entre les parts d’un sistema, segons determinats nivells d’ordenació, de manera que els nivells més alts (o anteriors) mantenen una capacitat més gran d’influir en el comportament dels més baixos (o posteriors). L’exemple paradigmàtic són les estructures de tipus piramidal que defineixen l’organització de la pràctica totalitat de les administracions públiques i les empreses.

Un dels principals perills dels sistemes jeràrquics radica que quan són projectats de manera massa immediata sobre els sistemes socials que es pretenen organitzar s’obtenen models jurídics-polítics (Estats) d’ordenació del territori i la població que predisposen a un tipus d’autoritarisme que centralitzi en un únic punt el poder sobirà de l’organització. Aquest punt concret és entès com a principi, o arché (d’aquí “jer-àrquic”), des del qual dirigir o governar a la població. És a dir, com a poder de comandament.

Per la seva banda, un sistema heteràrquic és aquell en el qual no hi ha diferents nivells d’ordenació que marquin les relacions de causalitat de forma fixa i lineal (jerarquies) sinó aquell en el qual les mateixes posicions poden actuar de vegades com a operands (objecte pacient, efecte) i de vegades com a operadors (subjecte agent, causa). Ho explicarem amb l’exemple més senzill possible, consistent en l’agenciament o com-posició per únicament dues màquines no-trivials del tipus més senzill possible. La figura 2 representa a la part esquerra dues màquines no-trivials abans d’entrar en agenciament, i a la seva part dreta l’agenciament d’aquestes dues màquines no-trivials. En nom de la claredat gràfica s’ha modificat la representació de les màquines no-trivials sent “o” la funció d’estat i “D” la funció motriu de la primera màquina no-trivial, i “x” la funció d’estat de la segona màquina no-trivial que té a “S” per funció motriu, si bé pel que fa al seu funcionament i rang d’indeterminació, cadascuna d’aquestes dues màquines no-trivials és exactament igual a les explicades amb anterioritat22.

Figura 2. Esquema de una composición de dos máquinas no-triviales. Fuente: Enrique Cano.

La diferència entre una màquina no-trivial amb dues funcions d’estat i un agençament entre dues màquines no-trivials amb una única funció d’estat cadascuna radica que, en el primer cas, la jerarquia entre el que és una entrada (una dada, un operand, una acció social concreta) i el que és una funció (un operador, una lògica o sintaxi de funcionament de sistema, una institució social) es manté estable. Les accions entren en el medi social, i la lògica de funcionament de la mateixa produeix un determinat efecte, que malgrat ser increïblement variable i impredictible, en teoria com a mínim està “synthetically determined”.

La novetat introduïda en un agençament entre dues màquines no-trivials radica en el fet que el que en una d’elles funciona com a funció d’estat, en l’altra ho fa simplement com una entrada i viceversa. És a dir, que el que per a una és una dada, operant o acció amb el qual poder operar, per l’altra és una determinada lògica operatòria (un operador) que actua sobre la resta d’entrades o accions que li arriben. A conseqüència d’això, un sistema heteràrquic o no-trivial és aquell en què cada acció introduïda en el mateix canvia la seva lògica de funcionament respecte a la resta de futures accions, adquirint així una de les principals característiques definitòries de la subjectivitat (enfront d’una objectivitat entesa de manera “trivial” i mecanicista): que les accions realitzades per un agent no canvien únicament l’exterior a l’esmentat agent sinó també les seves pròpies disposicions i/o aptituds (funcions) internes.

En aquest sentit, afirma von Foerster que l’agenciament de màquines no trivials “avoids the pseudo-solution of hierarchy [i produeix una] heterarchical organization […] allowing operators to become operands, and operands to become operators […] through the interchangeability of functors standing in reciprocal relationships to one another23. Com a conseqüència, els efectes produïts per la introducció d’accions en un sistema heteràrquic o no-trivial no poden ser concebuts com la simple suma lineal dels efectes que cada acció s’hauria produït per separat. Un sistema no-trivial no és únicament indeterminable sinó, a més, radicalment “intersubjectiu” (en el sentit de subjectivitat ofert més amunt).

3. ESTRATÈGIES DE CONTROL EN SISTEMES NO-TRIVIALS 

Malgrat l’increïble i exponencial grau d’indeterminabilitat propi de les màquines i els sistemes no-trivials, hi ha estratègies de control que augmenten la capacitat de predicció, i per tant de control, d’aquests sistemes24. Concretament, la recursivitat és precisament el més important de tots ells, ja que dóna lloc a allò que es coneix com a eigen-states tant en el cas de màquines i sistemes trivials com en el de màquines i sistemes no-trivials.

En ambdós casos, la recursivitat consisteix bàsicament en el fet que la sortida (efectes) de les operacions realitzades per les màquines tornen a introduir-se en la màquina com una nova entrada, de manera que aquesta màquina obté informació sobre el resultat de les seves pròpies accions. En el cas de les màquines trivials està clar que si s’aplica recursivament la mateixa operació de forma indefinida, el resultat a què s’arriba és completament predictible. Per exemple, amb independència del nombre que introduïm a la màquina trivial “arrel quadrada”, llevat del cas d’introduir el número “0”, per tota la resta de casos, sigui quin sigui el nombre inicial que introduïm, el resultat tendirà cap a “1”. De la mateixa manera, a la més mínima variació infinitesimal que ens desviï de “0” l’aplicació recursiva de la funció “arrel quadrada” tornarà a portar el resultat de les operacions fins al valor “1”. “0” i “1” són eigen-states de la màquina trivial “arrel quadrada”

Ara bé, en el cas de màquines no-trivials sotmeses a recursivitat, si bé és impossible saber a priori quin és el nombre concret que sortirà després de la introducció d’una nova entrada, també apareixen determinades tendències si la recursivitat de les operacions es realitza un nombre prou alt de vegades, arribant-se d’aquesta manera aquests a determinats valors “estables” o “estacionaris”. El biòleg i pare de la teoria de sistemes Ludwig von Bertalanffy, va demostrar l’existència necessària de determinats eigen-states per a tot sistema que sigui matemàticament formalitzable segons un sistema d’equacions diferencials simultànies, o en el cas que es vulgui tenir en compte la història prèvia del sistema, per unes equacions íntegro-diferencials simultànies25.

Posteriorment, Ilya Prigogine va demostrar l’existència d’uns “atractors estranys” o “atractors fractals”26 en sistemes complexos en condicions de no equilibri denominats “estructures dissipatives” que funcionaven com una mena d’eigen-states negatius en els quals una vegada que el sistema arribava a aquests valors el seu comportament es convertia en radicalment impredictible a la més mínima variació (per exemple, el nombre “0” en el cas del sistema “arrel quadrada”).

El problema amb què ens trobem sociopolíticament és que, actualment, el caràcter heteràrquic i no-trivial dels sistemes complexos que conformen les noves governances públic-privades que organitzen el quàdruple eix de la mobilitat social ha tornat completament obsolet qualsevol possible gestió jeràrquica del territori i la població: la Forma-Estat ha quedat obsoleta.

El model de control disciplinari de la mobilitat comentat per Michel Foucault com a propi de la pesta27, que és precisament el tipus de model que torna a tractar d’implantar-se amb cada nova declaració d’estat d’alarma, podrà ser útil per controlar el contagi de virus i patògens, però de cap manera aconsegueix fer-ho en el cas de la informació i els capitals. En aquest últim cas, i sabent que tant la lògica dels cicles del capital28 com la de la informació (cibernètica) mantenen estructures de funcionament heteràrquiques, recursives i no-trivials homòlogues a les que tenen lloc en la formació de la identitat dels subjectes segons la psicoanàlisi lacaniana29 i la filosofia socio-simbòlica que hi va associada30, l’única possibilitat de poder governar (χυβερνήτης = cibernètica) amb un mínim de control aquest tipus de sistemes rau en la generació de recursivitats que promoguin tendències orientades cap a la destrucció d’un determinat sistema social (atractors fractals) i/o la generació d’un nou (eigen state) amb absoluta independència de quina sigui l’estructura jurídica institucional de l’Estat en què es duguin a terme. Com ja vam afirmar en el primer apartat, després de 1945 el Dret no és capaç d’organitzar el territori ni la població d’un conjunt social, i ha claudicat davant la cibernètica.

Tradicionalment, l’estudi d’aquest tipus de fenòmens recursius en sistemes complexos altament indeterminats (no trivials) o “inestables” (estructures dissipatives) van ser inclosos dins d’una concepció ideològic-autoritària de la psicologia de masses (Li Bon, McDougall, Tarde) que els va catalogar sota la categoria de “pànic social”. Concretament, la psicologia de masses vuitcentista va concebre el pànic com una situació, normalment produïda arran d’una crisi, en què desapareixen la major part dels vincles ètics, jurídics i socials que estructuren i ordenen la societat civil, de manera que el comportament dels individus es torna completament egoista i irracional. A causa d’això, es considera que la població en el seu conjunt és incapaç d’actuar d’una manera racional i ordenada per si mateixa, i és l’Estat qui ha de reinstaurar l’ordre i/o “la normalitat” mitjançant un ferri control de la mobilitat dels individus31.

És veritat que aquesta concepció del pànic pròpia de la psicologia de masses del segle XIX continua vigent en gran part de l’imaginari col·lectiu i és emprada per les institucions estatals amb la intenció de legitimar la implantació de mesures disciplinàries per al control jeràrquic de la mobilitat dels seus ciutadans. Ara bé, més enllà d’aquesta instrumentalització política del pànic, els models econòmics, cibernètics i de psicologia social desenvolupats durant els últims 70 anys han insistit constantment en la plena racionalitat d’aquest tipus de processos (arribant fins i tot a formalitzar-los matemàticament), obrint d’aquesta manera la possibilitat d’una instrumentalització directa dels processos recursius amb què es generen socio-simbòlicament tant les nostres identitats subjectives com les noves institucions socialment acceptades (eigen states sota la forma de fenòmens d’autoritat simbòlica) encara no sancionades jurídicament.

Des d’aquest punt de vista, és important recalcar que el fenomen que es va denominar tradicionalment com “pànic” no consisteix en cap tipus d’anomia (a nomos) social ni comporta “dessocialització” i/o cap mena de descoordinació, sinó tot el contrari: és el procés immanent al social pel qual es generen nous valors, institucions i subjectivitats polítiques. Amb l’objectiu de mostrar clarament la manera en què funciona aquest procés, dividirem aquest apartat en tres subapartats. En el primer mostrarem amb un exemple la racionalitat i capacitat de formalització aritmètica del pànic. En el segon exposarem, també amb un senzill exemple, el procés autopoiètic32 d’emergència de fenòmens d’autoritat simbòlica (Veritats) a partir de l’establiment de recursivitats socio-simbòliques. Finalment, en el tercer tractarem d’esbossar algunes línies mestres que puguin orientar-nos en el desenvolupament d’una política antagonista en sistemes no-trivials.

3.1 La racionalitat del pànic 

Des d’una perspectiva materialista, la racionalitat del pànic social depèn que la por sigui causada per un objecte precís ben identificat, de manera que la decisió de fugir o prendre mesures defensives davant d’aquest estigui basada en una amenaça efectiva. En aquest sentit, la irracionalitat únicament apareix quan la por és causada per un objecte imaginat. Des del punt de vista de l’economia política, el primer cas es donaria quan hi ha un accés limitat als recursos que permeten escapar del desastre, de manera que cada agent socioeconòmic esdevé un obstacle o rival per a la resta, provocant-hi el pànic. Per la seva banda, el segon cas s’identifica amb aquells processos purament especulatius en els que exploten les bombolles financeres i s’altera dràsticament el valor comptable o “preu” dels recursos materials que permeten escapar al desastre, però sense que això impliqui una dràstica reducció de l’accés material als mateixos. En canvi, des d’una perspectiva idealista, tots dos casos són igualment racionals, i poden ser formalitzats amb els mateixos models matemàtics, basats en la distribució de probabilitats de Pareto.

Aquesta formalització matemàtica és emprada per mesurar la relació cost/benefici d’aquelles decisions preses en sistemes en què la mateixa relació cost / benefici depèn del nombre de persones que prenen la mateixa decisió. És a dir, en sistemes en què hi ha una recursivitat de les seves sortides sobre el comportament el sistema. A nivell psicològic, l’argument queda reduït al major efecte de veritat -i amb el del poder d’atracció- que desenvolupa una simple opinió en funció del nombre d’individus que la comparteixen. Com més gent creu en ella, més efecte de veritat desenvolupa. De la mateixa manera, aquest model pot aplicar-se (i de fet s’aplica) a l’anàlisi i prevenció de revoltes i/o gestació d’organitzacions revolucionàries per part dels serveis d’intel·ligència i contra-insurgència. En aquest cas, l’aplicació de la distribució de probabilitats de Pareto és que “un individu no s’unirà a un motí més que si la proporció dels que ja s’han unit és igual o superior al llindar que el caracteritza. Sigui F(x) la funció de distribució acumulativa dels llindars existents a la població, és a dir, la proporció d’aquesta els llindars són inferiors o iguals a x. Posem que anomenem r (t) a la proporció de la població que ha adoptat una decisió positiva en el temps t. Se suposa que: r (0) = F (0). La llei de l’evolució de sistema dinàmic ve evidentment donada per: r (t + 1) = F [r (t)]33

Una propietat característica d’aquests sistemes és el seu comportament asimptòtic cap a determinats estats estacionaris (eigen states) en què r* = F (r*) però la tendència inicial està marcada per l’existència de grans inestabilitats estructurals (atractors fractals), de manera que una variació molt feble en la distribució dels llindars d’adhesió dels individus pot comportar un canvi “catastròfic” en el comportament asimptòtic o tendencial del sistema. Ho explicarem amb un senzill exemple.

Suposem una població de cent individus en què la distribució dels llindars d’adhesió a una revolta és uniforme, de manera que un individu té un llindar de 0 (el que inicia la revolta sense necessitat que hi hagi cap més persona), un altre d’1 (en té prou que hi hagi una persona per apuntar-s’hi), un altre de 2, etc., tenint l’últim individu un llindar de 99 (una persona que no s’hi apuntarà fins que no s’hi hagi apuntat tothom).

En t=1, l’individu amb llindar 0 inicia la revolta i es desencadena un procés uniforme d’adhesió a la mateixa fins que s’obté un estat estacionari en què tota la població hi ha participat, instaurant-se un nou règim. La inestabilitat o fragilitat estructural a la qual ens referim queda patent quan variem mínimament el model inicial, fent que l’individu que tenia el llindar d’1 passi a tenir-lo igual a 2. En aquest cas, l’individu amb llindar igual a 0 inicia el seu intent de revolta, però ningú no el segueix.

Si per comptes d’un exemple polític, tornem a l’exemple original de reacció davant d’un perill, el primer cas s’identificaria amb una situació en què l’individu amb el llindar igual a 0 comença a fugir de l’esmentat perill i tots el segueixen en cascada, generant-se el “pànic social”. Per contra, el segon cas coincidiria amb una situació en la qual un individu pateix un “atac de pànic” i fuig tot sol, mentre que la resta d’individus romanen en estat de “normalitat”.

El comportament econòmic dins d’un sistema capitalista funciona d’una manera matemàticament idèntica a l’exposada a propòsit de les revoltes socials i/o les crisis davant d’un perill del qual s’intenta escapar. En el cas de l’economia, el model de Pareto és emprat per analitzar la generació de preus en aquells mercats basats en la llei de l’oferta i la demanda. Des d’aquest punt de vista, pretendre classificar tant les reaccions socials davant un perill de què s’intenta escapar com els processos polítics revolucionaris sota la categoria d'”anòmia social” en què desapareixen la major part dels vincles ètics, jurídics i socials que estructuren i ordenen la societat civil, mentre es defensa obertament i de forma simultània la caracterització dels mercats com la més racional possible de les institucions socials pel fet que és l’única capaç de proporcionar una informació “objectiva” dels preus34, és pura i simplement la més gran de les contradiccions i irracionalitats pròpies d’una ideologia neoliberal-conservadora incapaç d’harmonitzar els seus propis postulats.

3.2 La recursivitat social del pànic

En qualsevol dels casos -generació de preus, polítiques revolucionàries i fenòmens de fugida davant un perill-, hi juga un paper fonamental el procés de recursivitat social mitjançant el qual es generen tots els efectes d’autoritat socio-simbòlica. El punt clau radica en què un procés que s’inicia en virtut d’alguna cosa purament imaginada acaba per generar l’existència real i efectiva d’allò que havia imaginat (autopoiesi). Ho explicarem amb un altre exemple.

Posem per cas una situació de lliure competència pels recursos en què es posa en circulació un rumor completament inventat que fa pensar l’agent socioeconòmic “A” que l’agent socioeconòmic “B” desitja determinat objecte “O”. Llavors “A” suposa que aquest objecte “O” és valuós, ja que d’altra forma un agent socioeconòmic racional com “B” no el desitjaria. A causa d’això, des del moment en què el rumor arriba a “A”, i tot i ser conscient que no és més que un rumor, “A” té la certesa que desitjar “O” és una acció racional que comporta benefici i passa a desitjar tant racionalment com emocional, realitzant les accions pertinents que mostren a “B” que l’objecte “O” és valuós.

autors com Pierre Bourdieu, Homi Bhabha, Slavoj Žižek o Ernesto Laclau han mostrat la manera en què més enllà d’un simple mecanisme de transmissió d’informació, la recursivitat dels rumors es troba a la base de la constitució dels subjectes polítics col·lectius, amb independència del seu caràcter antagonista o conservador

Una vegada que “B” comença a realitzar accions que demostren que desitja l’objecte “O”, i aquestes accions són observades per “A”, aquest últim troba la prova que la seva hipòtesi de partida (el rumor) era correcte. A més, atès que ens trobem en un sistema recursiu formalitzable segons la distribució de probabilitats de Pareto (generació de preus en situació de lliure oferta i demanda), una vegada que es desencadena el procés d’emergència del valor de l’objecte “O”, el sistema econòmic en el seu conjunt tendeix a assentar tendencialment la racionalitat d’aquest valor, de manera que una part cada vegada més gran dels agents socioeconòmics comencen a determinar la seva conducta material a partir del valor d'”O”, produint amb això un efecte de veritat que identifica com a objectiu o com a “donat” el valor d'”O”, quan en realitat ha estat produït de forma immanent per la circulació recursiva d’un simple rumor que ha acabat per produir-se a si mateix com Veritat. Des d’aquest punt de vista, la tradicional anàlisi dels rumors proposat per Rouquette35 (veure figura 3) ha quedat completament obsolet degut tant a la linealitat (trivialitat) dels seus models de transmissió com a la seva pròpia falta de recursivitat.

Figura 03. Models de transmissió del rumor segons Rouquette. Font:  
http://cv.uoc.edu/annotation/6b51c412a9b974e8e48f41fa309b4a03/593624/X08_80510_02097/X08_80510_02097.html

Davant d’aquest tipus d’anàlisi, en les quatre últimes dècades les posicions “soci simbòliques” defensades d’una forma o una altra per autors com Pierre Bourdieu, Homi Bhabha, Slavoj Žižek o Ernesto Laclau han mostrat la manera en què més enllà d’un simple mecanisme de transmissió d’informació, la recursivitat dels rumors es troba a la base de la constitució dels subjectes polítics col·lectius, amb independència del seu caràcter antagonista o conservador. Referent a això, Žižek afirma que els grans conceptes de subjectes polítics com el “poble” o la “nació” no deuen la seva existència tant a la creença directa que els individus professen cap aquells, com al fet que creuen que és l’altre qui creu en ells.

Concretament, el punt clau sobre el qual incideix Žižek és que aquest tipus de fantasies libidinals, tot i que siguin conegudes com a tals a nivell teòric, continuen mantenint la seva eficàcia a nivell pràctic a causa de l’efecte generat per la creença de l’altre, de manera que el funcionament de la ideologia nacional és sempre intersubjectiu. Referent a això, una persona pot ser plenament conscient que realment no existeix res (cap substància) d’això que anomenem nació més enllà de la simple creença dels altres en la mateixa, si bé és precisament aquesta mateixa creença de l’altre la que interpel·la a definir la seva identitat simbòlica d’acord amb ella.

D’aquesta forma, la meva pròpia conducta pràctica pel que fa a la Cosa-Nació està sempre intervinguda per la meva creença en la creença de l’altre. Mai crec directament en ella, sinó que simplement crec que altres membres de la meva comunitat creuen en ella. El resultat final és que encara que tots creiem que sempre són els altres els que creuen en ella, és precisament la nostra creença en què l’altre creu en ella, la que crea de forma recursiva la Cosa-nació a nivell col·lectiu. Segons Žižek, aquí l’estructura és la mateixa que la de l’Esperit Sant en el cristianisme. L’Esperit Sant és la comunitat de creients en què Crist viu després de la seva mort: creure en Ell és el mateix que creure en la creença”36.

Òbviament, el problema amb aquest tipus de plantejaments és que, tal com va saber veure John Maynard Keynes, desemboquen en una radical incapacitat de decisió pel fet que en última instància tots els agents polítics i socioeconòmics són conscients que la suposada racionalitat de les seves decisions està desproveïda de qualsevol referència material mínimament objectiva. A causa d’això, la recursivitat inherent a aquest tipus de sistemes fa que el seu funcionament sempre sigui “auto-reforçant” o “auto-poiètic”.

Si a això afegim el principal efecte de la distribució de probabilitats de Pareto consistent en què com més gent creu en alguna cosa més efecte de veritat desenvolupa, la conclusió a la qual arribem és que, en paraules del propi Dupuy, “el pànic és, senzillament, una representació social autocomplida”37. O el que és el mateix: el funcionament “normal” i/o “racional” dels fenòmens socials, polítics i econòmics és el pànic. Una vegada que les micro-fluctuacions i/o els esdeveniments aleatoris que afecten els començaments de la història de sistema (atractors fractals) generen una tendència “viral” suficient, la remor produeix la veritat objectiva de la seva pròpia existència i acaba precipitant a grans masses de la població en la mateixa direcció (eigen-state).

3.3 Resistència no-trivial. 

La nova política post-pandèmia que està començant no serà de cap manera com la política pròpia de l’Estat-nació sobirà a la qual ens han acostumat els últims dos-cents anys. Naomi Klein ens va mostrar clarament la manera en què el neoliberalisme es va imposar mitjançant la doctrina del xoc. La gestió de sistemes recursius no-trivials (la gestió del pànic) en un context de sobirania fragmentada no guarda la mateixa lògica de funcionament que la política del xoc descrita per Klein, sinó que la complementa.

El xoc paralitza i ens torna ximples. Literalment. Doncs attonitus, participi d’attonare, remet a aquelles persones incapaces de pensar bé perquè s’han quedat atònites a causa que van estar prop (ad-) d’algun soroll molt fort (-tonare). En canvi, la lògica del pànic és una posada en moviment que dóna cert marge de llibertat individual, però sempre dins dels límits tendencials imposats per la recursivitat dels seus pressupòsits sistèmics38

En l’actualitat, els nous models cibernètics, econòmics i psicològics de masses han permès racionalitzar la lògica del pànic, d’una manera tal que es pot començar a controlar i manipular políticament la generació dels efectes d’autoritat socio-simbòlica a escala individual (construcció de subjectivitat política) i col·lectiva (emergència d’institucions socialment legitimades). En aquest sentit, el paradigma públic de la política pròpia de la polis ha començat a desaparèixer per donar lloc a una gestió governamental (χυβερνήτης = govern i cibernètica) del pànic que caracteritza els efectes de veritat-contagi propis de la multitud. Els moviments socials i polítics han de ser conscients d’això i exercitar-se en el nou llenguatge polític del rumor i el pànic.

Davant d’aquesta situació, el marxisme ha de ser depurat de tot rastre hegelià per mínim que sigui, per convertir-se en un ciber-marxisme

Referent a això, una de les principals conseqüències és que desapareix la identificació de l’enemic públic (hostis) en què consistia la sobirania política (polis ⬄ pólemos) pròpia de l’Estat i l’antagonisme de classe vuitcentista. En lloc d’aquesta claredat discursiva de la paraula pública, ens submergim en un món de murmuris i rumors auto-poiètics generadors de tendències sistèmiques que fluctuen amb cada nova acció d’un individu. La lluita de classes deixa de consistir en l’eliminació de l’enemic per passar a fer-ho en la producció socio-simbólica de l’amic. Al contrari que en el món concebut per Schmitt, l’enemic ja no té primacia. No es tracta d’un procés dialèctic, sinó d’un d’auto-poiètic. Davant d’aquesta situació, el marxisme ha de ser depurat de tot rastre hegelià per mínim que sigui, per convertir-se en un ciber-marxisme39 que tal com Negri i Hardt han sabut veure en el seu últim llibre40, alberga profundes i potents connexions amb el pensament rizomàtic (heteràrquic) i maquínic (no trivial) propi dels agenciaments deleuzo-guattarians.

4. CONCLUSIONS 

El futur de la política post-pandèmia no rau en l’Estat sobirà i/o d’excepció, sinó en la gestió a temps real de sistemes socials recursius i no-trivials basats en el pànic. El caràcter llibertari o autoritari d’aquesta gestió dependrà de la manera en què articulem la quàdruple mobilitat de persones, capitals, mercaderies i informació. Ja que vivim en sistemes complexos heteràrquics, això comporta que el futur de la política llibertària ja ha començat a dependre de la capacitat dels moviments socials per entendre i incidir conscientment en la generació de fenòmens auto-poiètics. Aquests fenòmens no són qüestions irracionals que no puguin ser previstes.

Tal com ha posat en relleu Vicente Gutiérrez Escudero41, el “pànic” que ha suscitat el coronavirus no ens ha portat necessàriament a un individualisme egoista sinó que també ha promogut processos de profunda “solidaritat entre els i les d'”a baix “i el sorgiment de grups “espontanis” de suport mutu. En aquest sentit, la por, quan és social, tampoc predetermina la nostra conducta en comportaments automatitzats sinó que tal com hem vist, l’inici dels fenòmens de pànic social està caracteritzat per grans dosis d’incertesa. La cibernètica no és un determinisme mecanicista tecnocràtic, sinó tot el contrari.

la batalla per la sobirania sempre va consistir en la batalla de la tècnica per la mobilitat

A la nova política post-pandèmia, l’estratègia no hauria de passar de cap manera per la mesura i l’auto-control propi de l’àmbit públic, sinó per l’excés i el deliri (de-lirar = creuar el límit de la ciutat que marcava la condició de ciutadà) desmesurat dels processos revolucionaris de pànic social. Per a això és necessari apoderar-se no únicament de la mobilitat de les persones i les mercaderies (Estat), sinó també de la informació (tecnologies de plataforma) i els capitals (institucions financeres).

En aquest sentit, la noció gramsciana d’hegemonia ni tan sols podrà plantejar-se seriosament al marge d’aquest triple control de les tecnologies de mobilitat i circulació. Ja no es tracta d’una comunicació de valors i interessos en la creació d’una única veu que suposadament representa tothom, sinó de promoure processos virals de pànic social que tendeixin cap a eigen-states anticapitalistes i antidisciplinaris. Tal com afirmaven fa temps Negri i Hardt en la seva obra Commonwealth42, en la (post)política governamental del segle XXI és condició sine qua non per a la conformació i supervivència d’una multitud antagonista la garantia d’un accés i control comú de les infraestructures de circulació en els seus quatre eixos principals (persones, mercaderies, informació i capitals). No en va, tal com tractem de mostrar en el primer apartat, la batalla per la sobirania sempre va consistir en la batalla de la tècnica per la mobilitat.

 


Referències bibliogràfiques

1 Esta ponencia es resultado del proyecto de investigación “Racionalidad económica, ecología política y  globalización: hacia una nueva racionalidad cosmopolita” financiado por el Programa Estatal Proyectos  I+D Retos de la Investigación del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades 2019 del Gobierno  de España (Ref. PID2019-109252RB-I00), cuyos Investigadores Principales son Dr. Luis Arenas Llopis y  Dr. Juan Manuel Aragüés Estragüés, y consiste en una reelaboración, desarrollo y profundización de unas  primeras ideas publicadas en el blog El Rumor de las Multitudes bajo el título “Pánico por sistema: el  gobierno de la retroalimentación social del miedo”, el 15 de Mayo de 2020. 

2 SCHMITT, C. Teología política, Trotta, Madrid, 2009, p. 13.

3 En el caso concreto del ordenamiento jurídico del Estado español, dicha posición correspondería (según el art. 116.3 CE) al gobierno, previamente autorizado por el Congreso de los Diputados.

4 SCHMITT, C. El nomos de la Tierra en el derecho de gentes del Ius Publicum Europaeum, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1979, pp. 143-144. Por el contrario, Enrique Dussel aducirá que la conciencia del todo (Hegel) que otorgaba la técnica cartográfica de los europeos no era superior a la conciencia fenomenológico-existencial (Heidegger) del territorio generada por los habitantes, no pudiendo por tanto ser aducida como un título jurídico válido para la ocupación. DUSSEL, E., 1492. El Encubrimiento del Otro. Hacia el origen del “Mito de la Modernidad”, Plural Editores, La Paz, 1994.

5 CASSIRER, E. Filosofía de las formas simbólicas. Vol II, Fondo de Cultura Económica, México, D.F., 1998, p. 136.

6 La argumentación de Cassirer remite a la raíz griega τέμ (cortar) presente como principal morfema del término τέμενος, posteriormente incorporado al latín como templum. Término del cual proviene nuestro actual concepto de templo.

7 Concretamente, y tal y como Carl Schmitt nunca dejó de repetir, fueron Jean Bodin y Thomas Hobbes los principales teóricos de esta identificación entre soberanía y Estado. Para un análisis exhaustivo del concepto de soberanía en Hobbes remitimos a SCHMITT, C. El Leviathan en la teoría del Estado de Tomas Hobbes, Comares, Granada, 2004.

8 FORSTHOFF, E., El Estado de la Sociedad Industrial, Instituto de Estudios Políticos, Madrid, 1975.

9 FORSTHOFF, E., Problemas actuales del Estado social de Derecho en Alemania, Publicaciones del Centro de Formación y Perfeccionamiento de Funcionarios, Madrid, 1966, pp. 49-50.

10 FORSTHOFF, E., Estado de Derecho en mutación. Trabajos constitucionales 1954-1973, Tecnos,  Madrid, 2015, p. 347.

11 Muestra de ello es que mientras que la circulación de personas y mercancías se vio drásticamente limitada por la declaración de los distintos Estados de alarma, la circulación de capitales e información se incrementó exponencialmente. Concretamente, la compra masiva de deuda por parte de instituciones financieras supra-nacionales a las principales empresas internacionales tanto en Europa como en Estados Unidos promovió la mayor subida diaria de la Bolsa que se había experimentado desde 1933,  precisamente en el mismo momento en que la producción material realmente existente comenzaba a pararse. Por su parte, el incremento de la circulación de información debida al teletrabajo y los cambios en el tipo de ocio realizado durante el confinamiento promovió que se llegase a un nuevo récord en el  tráfico de datos de internet, alcanzando picos de transferencia de 494.74 Gbit por segundo.

12 NEGRI, A. Y HARDT, M., Imperio, Paidós Ibérica, Barcelona, 2005, pp. 337-338.

13 LENIN, V. I., El imperialismo. Fase superior del capitalismo, Taurus, Barcelona, 2012. Algunas de las  principales críticas a las que nos referimos pueden encontrarse en ŽIŽEK, S., El año que soñamos  peligrosamente, Akal, Madrid, 2013; ŽIŽEK, S., En defensa de causas perdidas, Akal, Madrid, 2011;  ŽIŽEK, S., Órganos sin cuerpo, Pre-textos, Valencia, 2006; GROSFOGUEL, R., Del imperialismo de  Lenin al Imperio de Hardt y Negri, Pontificia Universidad Javeriana, Bogotá, 2008; LIODAKIS, G. “The  new stage of capitalist development and the prospects of globalization”, Science and Society, No. 69 (3),  2005, pp. 341-366; SACCARELLI, E. “Empire, Rifondazione Comunista, and the politics of  spontaneity”, New Political Science, No. 26 (4), 2004, pp. 569-601; CALLINICOS, A. “The actuality of  imperialism”, Millennium: Journal of International Studies, No. 31 (2), 2002, pp. 319-326. 

14 KONTOPOULOS, K., The Logics of Social Structures, Cambridge University Press, 2006.

15 FOERSTER, H. von, Las semillas de la cibernética, Gedisa, Barcelona, 1991.

16 A este respecto remitimos a NEGRI, A. y HARDT, M., Asamblea, Akal, Madrid, 2019, pp. 157-178;  RENDUELES, C. y SÁDABA, I. “Digitalización y cambio social. De las expectativas apocalípticas a la tecnopolítica del presente”, Cuadernos de relaciones laborales, No. 37 (1), 2019, pp. 331-349;  SRNICEK, Nick, Capitalismo de plataformas, Buenos Aires: Caja Negra, 2018, pp. 40-86 y SÖDERBERG, J. Hacking capitalism. The Free and Open Source Software Movement, Routledge,  London, 2012.

17 FOERSTER, H. von, Understanding Understanding: Essays on Cybernetics and Cognition, Springer Verlag, New York, 2003, p. 309.

18 FOERSTER, H. von, Las semillas de la cibernética, Gedisa, Barcelona, 1991, p. 150.

19 El cálculo, realizado por el propio Foerster, es el siguiente: “Let n be the number of input and output  symbols, then the number NT of possible trivial machines and the number NNT of non-trivial machines is:  NT(n) = nn, NNT(n) = nnz, where z signifies the number of internal states of the NT machine, but z cannot  be greater than the number of possible trivial machines, so that zmaz = nn, NNT(n)= nn(n)n. For a trivial  anagrammaton (z = 1) with 4 letters (n = 4) the result is NT (4) = 44 = 22×4 = 28 = 256. For a non-trivial anagrammaton (which calculated different anagrams according to prescribed rules): NNT (4) = 44x(4)4 =  22x2x2x256=22048=approx.10620”. FOERSTER, H. von, Understanding Understanding: Essays on  Cybernetics and Cognition, Springer-Verlag, New York, 2003, p. 312.

20 Ibíd., p. 312.

21 Ibíd., p. 311.

22 Como puede observarse en la Figura, además de este simple cambio de representación, existe una modificación de gran importancia, que es el establecimiento de un circuito recursivo en cada una de las  máquinas no-triviales, de modo que las salidas de dichas máquinas (“y” en el caso de la máquina “D”, y  “v” en el caso de la máquina “S”) funcionan como nuevas entradas de las mismas (“x” en el caso de la  máquina “D” y “u” en el caso de la máquina “S”). La importancia del establecimiento de dichas recursividades será tratada en el próximo apartado, de forma aplicada a los sistemas sociosimbólicos.

23 Ibíd., p. 322.

24 A este respecto es importante tener en cuenta que según John von Neumann (uno de los principales matemáticos presentes junto a Norbert Wiener en las conferencias de la Joshua Macy Jr. Foundation que  dieron lugar al nacimiento de la cibernética), un sistema complejo es aquel en el que la simulación  matemático-formal que haces del mismo con el objetivo de predecir su comportamiento tiene  exactamente el mismo grado de complejidad que el caso real. Es decir, que no existe una fórmula matemática que reduzca el grado de complejidad presente en las relaciones de la totalidad de partículas materiales que intervienen en la realidad.

25 BERTALANFFY, L. von, Teoría general de los sistemas. Fundamentos, desarrollo, aplicaciones,  Fondo de Cultura Económica, México, D. F., 2014, pp. 54-79. Concretamente, con un tipo especial de ecuaciones integrales que se denominan las ecuaciones integrales de Volterra.

26 Ver PRIGOGINE, I., El nacimiento del tiempo, Tusquets, Barcelona, 1998, p. 90 y PRIGOGINE, I. y STENGERS, I., Entre el tiempo y la eternidad, Alianza, Madrid, 1994, pp. 77-84.

27 FOUCAULT, M. Seguridad, territorio y población: Curso en el Collège de France (1977-1978), Fondo de Cultura Económica, Buenos Aires, 2006, pp. 25-26.

28 Concretamente, afirma Slavoj Žižek que mientras que en el régimen mercantil o simplemente comercial el dinero no se auto-valoriza a sí mismo, el “milagro” imposible del capitalismo consiste precisamente en esa brecha de la revalorización propia imposible de concebir dentro de un régimen  contable cuyo primer principio desde que Luca Pacioli inventara la contabilidad por partida doble a  comienzos del siglo XVI es precisamente el de suma cero del activo y el pasivo. Es precisamente por esta imposibilidad contable-matemática experimentada como “trauma”, que Žižek afirma rotundamente que  “el Capital es lo que es lo Real de nuestras vidas” (Žižek, S. Viviendo en el final de los tiempos, Akal,  Madrid, 2012, p. 344), entendiendo por “lo Real” el significado específicamente lacaniano de dicho  término.

29 LACAN, J. “Psicoanálisis y cibernética, o la naturaleza del lenguaje”, en J. Lacan, Seminario 2. El yo en la teoría de Freud, Paidós, Buenos Aires, 1983, pp. 435-454.

30 A este respecto resultan particularmente interesantes los trabajos de DUPUY, J. P., Aux origins des  science cognitives, La Découverte, Paris, 1994 y DUPUY, J. P., El pánico, Gedisa, Barcelona, 1999, cuya  traducción del título al castellano quita toda inteligibilidad al contenido de este último, cuyo título  original en francés -Les empêcheurs de penser en rond (Los impedimentos de pensar en círculos)- hacía  una referencia directa a los efectos sociosimbólicos propios de los sistemas recursivos.

31 Es precisamente en este sentido que el art. 1 de la Ley 4/1981 afirma que “procederá la declaración de  los estados de alarma, excepción o sitio cuando circunstancias extraordinarias hiciesen imposible el  mantenimiento de la normalidad mediante los poderes ordinarios de las autoridades competentes”.

32 MATURANA, H. y VARELA, F. Autopoiesis and Cognition: The realization of the living, Springer,  New York, 1980.

33 DUPUY, J. P., El pánico, Gedisa, Barcelona, 1999, p. 111.

34 HAYEK, F. A. von, Individualism and Economic Order, Routledge, London, 1949.

35 ROUQUETTE, M.L. Los rumores, El Ateneo, Buenos Aires, 1977.

36 ŽIŽEK, S. La permanencia en lo negativo, Godot, Buenos Aires, 2016, p. 322.

37 DUPUY, J. P., El pánico, Gedisa, Barcelona, 1999, p. 50.

38 No en vano, el pánico (Pan + oikos) remite al miedo y estado de alerta que provocaban los ruidos misteriosos causados por el dios Pan en su casa privada (oikos) del bosque, frente a la clara palabra  pública emitida en la ciudad (polis) donde rige el Nomos. La política jurídico-institucional de la ciudad era propia de un espacio público racional y claramente de-limitado por la ley del suelo (nomos). Frente a ella, el pánico obedecía a una lógica fractal susceptible de reproducirse de forma ilimitada y sin control  como rumores diseminados por el espacio “irracional” del bosque.

39 WITHEFORD, N. D. Cyber-Marx: Cycles and Circuits of Struggle in High-technology Capitalism,  University of Illinois Press, 1999; WITHEFORD, N. D. Cyber-Proletariat: Global Labour in the Digital Vortex, Pluto Press, London, 2015.

40 NEGRI, A. y HARDT, M., Asamblea, Akal, Madrid, 2019, pp. 157-178. Por su parte, algunas de las principales relaciones entre la filosofía deleuzo-guattariana y la cibernética las hemos expuesto en LEÓN  CASERO, J. y CLOSA GUERRERO, I. “Ontología posthumanista bio-ciber-deleuziana. El agenciamiento hombre máquina como rizoma de plataforma”, Isegoría. Revista de Filosofía Moral y Política, No. 63, 2020.

41 GUTIÉRREZ ESCUDERO, V. “Habitar la desobediencia: incubando la insurrección en tiempos pestilenciales”, La Vorágine, 05/04/2020.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.