Compartir

Guanyar la vida de la majoria

Les crisis i els conflictes sempre obren oportunitats, però les obren en tots sentits, per totes bandes. I cal activar-se si es vol que guanyi la vida digna de la majoria en un planeta harmònic, per sobre dels interessos dels mercats. Per fer que guanyi la vida cal posar en marxa, de forma urgent, les transformacions, i aquest inici de curs la prioritat ha de ser activar la presa de consciència de la majoria social sense poder per empènyer els canvis, amb el màxim apoderament de la societat civil organitzada i no organitzada, per combatre el conformisme i la submissió.

exalcaldessa de Badalona
14/09/2020

La lluita tindrà més éxit i la rebelió guanyarà més adeptes en la mesura en que més i més persones es vagin adonant  que el destí sense esperança de les majories sense poder és causat per l’esperança sense por de les minories amb poder

Boaventura Sousa Santos

Guanyar la vida de la majoria

M’estreno escrivint en aquest espai, altaveu de la voluntat plural d’assolir sobiranies i em sumo amb molt de gust al joc metafòric de saludar el nou curs polític. Ho faig com qui recol·lecta plantes remeieres al bosc, escullo uns brins dins l’actualitat incerta, i cuino un beuratge amarg per afrontar aquest setembre crític. Cada bri és com un duel lliurat entre la vida i la mort, entre la majoria sotmesa i la minoria al poder, entre la justícia social i les desigualtats, entre la radicalitat democràtica i els drets trepitjats. Duels desiguals, sempre. El beuratge pot tenir efecte balsàmic, revulsiu, letal o anestèsic, depèn. Com l’actualitat crítica dels brins que recullo, i de tota la conflictivitat mundial. Les crisis i els conflictes sempre obren oportunitats, però les obren en tots sentits, per totes bandes. I cal activar-se si es vol que guanyi la vida digna de la majoria en un planeta harmònic, per sobre dels interessos dels mercats, frenant a les elits minoritàries i depredadores, que competeixen amb avantatge.

Com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible, però cal fer que passi, o que no passi, empènyer o resistir-se, vencent pors i activant l’esperança per l’immediat i pel que vindrà. En temps d’incerteses, i aquesta curs ho és en grau superlatiu, entre dosis de por i d’esperança es couen més que mai les desigualtats. I el pitjor que ens podria passar és convertir-les en conformitat i acceptar les seves tiranies amb passivitat. Seria com estar sota els efectes de plantes anestèsiques o balsàmiques, i correm el perill d’inhibir els mecanismes de reacció, com li passa a la granota de la faula, que mor bullida perquè no ha sabut detectar l’escalfament progressiu. Per fer que guanyi la vida cal posar en marxa, de forma urgent, les transformacions, i aquest inici de curs la prioritat ha de ser activar la presa de consciència de la majoria social sense poder per empènyer els canvis, amb el màxim apoderament de la societat civil organitzada i no organitzada, per combatre el conformisme i la submissió. Apel·lar a la responsabilitat dels polítics serà més fàcil si hi ha un poble organitzat i combatiu. Altrament serà difícil sostenir la vida, i el greu descontentament, por i manca d’esperança de la majoria seran fàcilment instrumentalitzats per les elits i per l’extrema dreta, poció letal. Convenen doncs beuratges revulsius. Començo la petita recol·lecció, escollint uns brins d’actualitat i no uns altres, perquè menys és més, malgrat costa ser continguda davant de tanta abundància. 

Ara que venen temps d’enduriment de la pobresa, la competència en la misèria és camp adobat per a la capitalització del malestar cap a l’odi racista, ben dirigit per la dreta al servei del poder de les elits. 

Recullo l’horror dels refugiats del camp de Mória, lluitant per sobreviure un cop més, en aquesta hostil Europa dels estats, que sembla haver renegat definitivament del seu paper de garant dels drets humans. Mória, Lesbos, un dels epicentres del dolor global d’una humanitat que no s’ha organitzat al servei de la vida digna de tota l’espècie sinó que s’auto depreda i sacrifica les vides de la majoria per sostenir el benestar d’una minoria. L’incendi dels dies 8 i 9  de setembre és un incendi que fa anys que crema allà i arreu, i a Gibraltar i a cada CIE, arrebatant a moltes vides humanes la sobirania essencial de decidir mínimament sobre la seva biografia. Toca afrontar-ho com a drama humà i com a qüestió sistèmica, global, planetària. Les migracions són imparables i aniran en augment, per la conjuntura climàtica, i perquè la conjuctura econòmica i bèl.lica global així ho necessita, provoca i mediatitza al servei dels interessos del poder minoritari. Toca trencar aquesta vergonyosa passivitat política que només reacciona perquè els fa nosa la solidaritat enxarxada dels Open Arms, les Caroles Rackete i Helenas Maleno salvant vides a contra corrent.

Tal com alertava Michel Agier, citat per Zygmunt Bauman a Estranys trucant a la porta, “La política migratòria va dirigida a consolidar una divisió entre dues grans categories mundials cada vegada més cossificades: d’una banda, un món net, sa i visible; de l’altra, un món de restes residuals, foscos, malalts i invisibles. L’incendi a Mória és letal per les víctimes, i per la nostra dignitat humana, i si no actua com a revulsiu, si la por i rebuig al diferent, al migrant, o la l’ombra del supremacisme blanc no deixa d’anestesiar-nos tant en la macro política europea i dels estats com en la proximitat local, serà letal per la cohesió als nostres barris, pobles i ciutats. Perquè ara que venen temps d’enduriment de la pobresa, la competència en la misèria és camp adobat per a la capitalització del malestar cap a l’odi racista, ben dirigit per la dreta al servei del poder de les elits. 

Recullo les múltiples lliçons de la pandèmia de la Covid19 que completen i enfatitzen les alertes que fa anys ens envia el Canvi Climàtic, i ens confirma que la tesi ecofeminista és la sortida vàlida. Dramàtic error generalitzat, haver fiat tots els recursos de seguretat al sistema armamentístic que no ha tingut respostes. Quan el que salva i preserva la vida són els serveis i polítiques públiques destinades a la seguretat humana que defensa la vida, el seu sosteniment, dignitat i benestar. Potent revulsiu, La cruel pedagogia del virus en diu [Boaventura da] Sousa Santos. Els mercats ja s’apressen a activar distraccions oportunes i ens prometen beuratges balsàmics per tornar a la normalitat d’abans. La pandèmia i la forma de fer-hi front, per les conseqüències directes que genera, i perquè ha deixat al descobert els punts febles i els forts de les formes d’organització de les nostres societats, és un potencial revulsiu i motor de transformació profunda.

El caràcter vital de moltes sobiranies en relació a la producció i proveïment per a la subsistència i les cures, i en general la importància de l’economia feminista, l’eficàcia de la solidaritat comunitària, la reconversió dels sistemes de producció, del model turístic i el qüestionament de la dictadura dels mercats han generat grans debats d’economia en la proximitat. L’esmena a la totalitat al nostre sistema depredador, patriarcal, colonial i capitalista ha transitat del pla argumental ideològic, al de la vivència íntima, i això li dóna més força transformadora. La pandèmia ha travessat les parets de cada llar i ha sacsejat les vides diàries i concretes d’una nombrosa majoria. Una majoria social activa en el debat , en la presa de consciència, i en la vigilància sobre les decisions i mesures polítiques urgents per fer front a l’emergència global, és poderosa i pot impedir que es repeteixin  els errors de 2008, quan les oportunitats obertes per la crisi van servir per retallar i empitjorar l’estat de dret de la majoria i salvaguardar l’enriquiment d’una selecta minoria. Aquest cop toca que paguin els mercats – poder financer – grans fortunes – minoria privilegiada, i que es rescati la vida de la majoria, que és la gent treballadora assalariada o pensionista, aturada, autònoma, emprenedora, cooperativista, precària, no productiva, o exclosa del sistema. 

L’antifranquisme va unir moltes lluites compartides, i la cohesió en aquest esperit radicalment democràtic ha perdut la seva força en constatar que allò que el dictador va deixar lligat i ben lligat actua com una soga que tenalla i devalua la democràcia actual.

Recullo la immoralitat de les cartes dels expresidents espanyols pressionant a la dignísima jutgessa Servini, instructora de la Querella Argentina contra els Crims del Franquisme (CEAQUA) que mostren la gran resistència espanyola a jutjar els crims del franquisme i l’obstinació de l’estatus quo per preservar a tota costa el miratge d’una transició modèlica. La incertesa democràtica és una de les causes d’inseguretat i desigualtat arreu del món. L’antifranquisme va unir moltes lluites compartides, i la cohesió en aquest esperit radicalment democràtic ha perdut la seva força en constatar que allò que el dictador va deixar lligat i ben lligat actua com una soga que tenalla i devalua la democràcia actual. Els  guardians del règim del 78 han volgut convertit la transició i la constitució espanyoles en una mena de totem sagrat, intocable, excepte quan els convé, més propi d’una secta fanàtica que no pas d’una societat democràtica dinàmica; encobreixen la corrupció de la corona imposada pel dictador, i la guerra bruta de les clavegueres de l’estat; són connivents amb la ferotge persecució política a l’independentisme i a totes les dissidències, i ara signen cartes de suport a l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, acusat  per assassinats durant la transició espanyola….què més ha de passar perquè el conjunt de la societat espanyola i la classe política democràtica perdi la por a fer una ruptura radical amb el franquisme, i superar la transició i la constitució del 78? .

Dependrà de cada gest i decisió política de cada partit contribuir a obrir un nou cicle, o perpetuar el llegat franquista.

Vèncer la por amb grans dosis d’esperança és un potent motor de lluita pels canvis. D’exemple tenim el 15M sortint multitudinàriament a ocupar places i carrers, generant debat i espai polític nou, i el sobiranisme a l’octubre del 2017 quan 2.286.217 persones vam plantar cara pacíficament desobeint la imposició constitucional de no anar a votar al referèndum d’autodeterminació català, malgrat la brutalitat de la repressió policial, en la major acció de desobediència civil protagonitzada mai en una lluita popular. La principal victòria va ser fer-lo, malgrat els esforços de tot un aparell d’estat, clavegueres incloses, treballant incansablement per impedir-ho. Aquest desafiament popular ha fet trontollar la carcassa del règim del 78, que s’ha esfondrat en part i ha deixat al descobert els sòlids fonaments franquistes que el sustenten i que perviuen, principalment al poder econòmic, policial i judicial. Dependrà de cada gest i decisió política de cada partit contribuir a obrir un nou cicle, o perpetuar el llegat franquista. 

Recullo l’estrena de La mort de Guillem sobre l’assassinat de Guillem Agulló a punt d’estrenar-se, nascut des de baix, de la voluntat  persistent i ferma de no oblidar i d’acabar amb la impunitat de l’extrema dreta i el feixisme a l’estat.espanyol. Una impunitat perillosa perquè la penetració dins els cossos policials és alta i perquè s’ha arribat a l’extrem de popularitzar una inquietant fal·làcia, dir que defensar drets desperta el feixisme i fa créixer l’extrema dreta. Aquesta fal·làcia justifica quedar-se a la zona de confort, i no afrontar conflictes o bé intentar que d’altres no ho facin. Pretén fer culpables les víctimes dels actes dels seus agressors, i denota certa connivència o indiferència davant situacions de maltractament i injustícia, amb resultat de no afrontar-les ni posicionar-se. Típica temptació on cau sovint la socialdemocracia, amb el pretext de conquerir espai a la dreta. Els resultats són contraris, la tàctica d’importar marcs mentals d’extrema dreta i normalitzar-los en el discurs pretesament democràtic, progressista o fins i tot d’esquerres, ja sigui per activa o per passiva, acaba actuant com un boomerang. Deixar de defensar drets i consentir la injustícia social o la devaluació de la democràcia és terreny adobat on creix el feixisme. És fer el joc a les elits, que pretenen evitar que la població, majoritària, prengui consciència, amb dos camins de distracció: focalitzar el malestar en falsos culpables o directament espantar-la perquè no tingui ànims de revoltar-se. 

Recullo un dels lemas reivindicatius de la diada catalana en les mobilitzacions de l’onze de setembre que apel·la al deure de construir un futur millor com a síntesi de l’objectiu i lluita de l’independentisme, que recupera la capacitat de transmetre esperança en un futur millor per a tothom, il·lusió i força constructiva. L’independentisme de base ha de fer creïble la República Catalana i això implica no deslligar mai els drets socials dels drets nacionals, avançar en el model de país possible i mantenir activats, en paral·lel, els quatre processos bàsics de qualsevol lluita: el de la difusió (presa de consciència i creació d’estat d’opinió)  l’antirepressiu, el de construcció de l’alternativa, i l’estratègic, per assolir-ho. Que no hi hagi full de ruta per resoldre el conflicte amb l’Estat – que hi ha de ser – no impedeix avançar en el procés constituent, el model de país, les estructures, i l’abordatge de les múltiples sobiranies (alimentària, energètica etc). Imaginar-ho, preveure-ho, i si és possible començar-ho a posar en marxa ja és començar a fer-ho possible. Un govern i un Parlament forts, valents, dinàmics i decididament oberts a aprovar millores democràtiques i de drets socials per a la població catalana, malgrat el maltracte financer i inversor que rep de l’estat i malgrat les amenaces d’inconstitucionalitat constants, seria una bona aportació a aquesta credibilitat necessària. Mereixem un futur millor i l’hem de fer possible. Però la societat civil no pot aturar-se pendent de les dinàmiques dels partits, del govern o del Parlament, ni s’hi ha de sentir condicionada. La societat civil organitzada, les associacions, les entitats, els moviments, les plataformes, les xarxes, els comitès no es poden frenar a l’espera de complementar estratègies polítiques institucionals. En tot cas això ja caurà pel seu propi pes si ha de caure. La força de la gent construint alternatives és l’actiu més potent que té qualsevol procés de transformació, de lluita, de conquesta de drets. 

Beuratge  L’aposta de supervivència i dignitat de la majoria és posar la política al servei de la vida i no dels mercats, i rescatar la majoria de la població amb polítiques de justícia social i de radicalitat democràtica amb perspectiva ecofeminista, combatent l’abús de poder patriarcal, capitalista i colonial infringit pel poder econòmic, policial o oligàrquic. És l’antídot contra les desigualtats, contra la pèrdua de drets i contra el creixement de l’extrema dreta i del feixisme. Fer el contrari, enmig del Canvi Climàtic i la Covid19, és abocar-nos al capitalisme Gore que defineix Sakay Valencia i a democràcies devaluades. Aquí i allà la protesta i les lluites de les oprimides s’alça en revolta, però mai n’hi ha prou. Bielorrússia, Colòmbia, Mèxic, Pakistan, Estats Units (BlackLivesMatter)…

La crisi del 2008 ens va ensenyar que calia un empoderament massiu de la societat civil, perquè no podem fiar la vida a les dinàmiques dels mercats i a unes elits que es van demostrar incapaces. La resposta indignada va ser el 15-m i un fort moviment sobiranista. Tornem-hi?

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.