Compartir

Horitzó 2023. Territorialitat, política i Estat

Segon article en col·laboració amb el diari Público. En aquesta ocasió, Xavier Domènech escriu sobre els escenaris que s'obrin de cara a 2023 en clau estatal i territorial. Dibuixa un mapa on, per tal d'evitar que governi el PP i Vox, les forces implicades en les aliances amb el PSOE hauran d'acceptar algun tipus d'horitzó de transformació compartit.

07/10/2021

També pots llegir la versió en castellà a la web de Público accedint aquí

Es repeteix fins a la sacietat, però partirem d’allí. En les eleccions de 2023 s’hi juga una doble possibilitat: o bé un govern del PSOE conjuntament amb Unidas Podemos (o la condensació específica que prengui llavors l’àrea del canvi al voltant de la candidatura de la Yolanda Díaz) amb el suport dels diferents sobiranismes i regionalismes de l’Estat (o una part dels mateixos); o bé un govern del Partido Popular amb VOX.

Semblaria una disjuntiva fàcil, però no ho és. Tant en l’àmbit social i econòmic, com en l’àmbit territorial. Aquí, de totes maneres, ens centrarem en l’àmbit territorial, però tenint en compte que l’un, el social, només té una condició de possibilitat a partir de la resolució del territorial; de la mateixa manera que l’altre, el territorial, només té condició de possibilitat, a partir de la resolució del social. No és un debat teòric ni universal, en aquell camp els diferents bàndols poden prendre partit com els hi plagui en una guerra infinita, és un debat pràctic. Allí està la majoria d’investidura -i, en part, de govern- de 2019. Aquell govern no hauria estat possible sense el concurs de les esquerres, els sobiranismes i, inclús, els regionalismes.

De fet, la legislatura ha lligat encara més aquesta única aliança possible, expirats els diferents intents per part del PSOE de l’alternativa amb Ciudadanos. Intents que van portar primer a la repetició electoral de 2019, esperant que Ciudadanos pogués créixer (es va enfonsar i va créixer VOX). Inassequibles al desànim, més tard els dirigents socialistes van fracassar de nou buscant als “liberals” per pactar els pressupostos generals de l’Estat de 2021 (portant a la que probablement va ser la crisi més important en el si de la coalició governant amb Podemos). Amb tot això no n’hi havia prou i, finalment, es va construir la moció de censura a Múrcia per donar un govern autonòmic al partit d’Arrimadas, com qui dona un baló d’oxigen a l’ofegada que es necessita pel futur (va acabar fatal i la carambola va portar a reflotar no a Ciudadanos, sinó al conjunt de la dreta després de la victòria de Díaz Ayuso a Madrid). Va pujar llavors per al PSOE el preu de les aliances d’esquerres i territorials, davant l’evidència que no hi havia altres possibilitats, amb factures que difícilment aguantaran més enllà de 2023.

Això afecta, sens dubte, a la negociació amb Catalunya -una negociació que, si aguanta, tindrà una primera fase fins al 2023 i una segona, més resolutiva, a partir d’aquella data-, però va molt més enllà. De les quatre grans crisis territorials viscudes en el que portem de mil·lenni (el Pla Ibarretxe, el Procés, l’España Vaciada i la madrilenya) la de Catalunya ha pres els contorns més aguts, provocant inclús una crisi d’Estat, però no és ni molt menys l’única. El creixement del sobiranisme en el cas d’Euskadi o Galícia en les últimes conteses electorals autonòmiques, la consolidació de Compromís, o la mateixa emergència com a segona força política a Madrid d’una candidatura com Más Madrid, va acompanyada ara, més enllà inclús del que pugui succeir en espais com Canàries o les Illes Balears, de la presentació conjunta de l’España Vaciada en diferents províncies després de l’èxit ja collit a Terol. Moviment, aquest últim, que amenaça de fer saltar pels aires l’últim resguard del bipartidisme. Les províncies en les quals, a causa dels pocs escons en joc, es tendia a la concentració de vot només entre el PP i el PSOE, ara són les principals afectades per les possibilitats de l’España Vaciada.

Davant d’aquest moviment tectònic, plural i inclús contradictori, que certifica que la crisi de representació democràtica i social oberta amb el 15M té una segona onada en la crisi de representació nacional espanyola (tant per la no assumpció de l’existència de diverses nacions, és a dir, de la plurinacionalitat, com per una lectura del fet nacional espanyol que deixa fora a molts territoris). Una segona onada que impactarà el 2023 i enfront de la que hi ha dues possibles declinacions.

En una el PSOE intentarà de nou o governar sol, a pesar que no tingui la majoria, o amb l’anomenada àrea del canvi (prengui la forma final que prengui aquesta), amb suports externs de les opcions sobiranistes i regionalistes. L’argument principal per demanar-los el suport no serà un altre que el del temor (fundat) d’un govern del PP amb VOX i a canvi negociar algunes reivindicacions socials, territorials o de caràcter plurinacional amb cada una de les diferents forces per separat i per fases. Un joc en el qual el PSOE es pot assegurar el poder, ja que es troba al centre de totes les aliances, però que no farà sinó augmentar les contradiccions, tant per al conjunt de les forces implicades com per la possibilitat del creixement de les dretes davant elles. La pura aliança de correlació de forces entre projectes diferents, disciplinats per l’amenaça d’una alternativa que no es vol viure, no sol durar molt: o es trenca internament o la trenquen des de fora.

En la segona possible opció, les forces implicades en les aliances amb el PSOE construeixen una agenda comuna i compartida. Una agenda que, més enllà de la mera reivindicació i de l’horitzó de resistència, es transforma en un horitzó de transformació compartit. Aquest afecta tant al model social i econòmic, com al territorial i plurinacional i a la mateixa conformació de l’Estat (una agenda d’aquest tipus no és possible sense la modificació, per la mateixa majoria absoluta que pugui donar una investidura en primera volta, de les lleis orgàniques com les del Poder Judicial, Finançament, del Tribunal Constitucional, de referèndums, etc., i la producció de noves). En aquest cas, les mútues debilitats -produïdes per la fragmentació que té com a únic pol central la capacitat de negociació amb el PSOE- esdevenen fortalesa conjunta amb capacitat de desbordament. Evidentment els diferents projectes polítics implicats en aquest procés no consumen, per la seva mateixa diversitat, els seus objectius últims, però els hi donen una major condició de possibilitat i, sobretot, mostren la capacitat de transformar la vida de les majories. És un pas de la reivindicació a la proposta global, de patir l’Estat a transformar-lo, de la subordinació al mateix a la seva direcció, però, sobretot, és l’únic pas que assegura a la llarga que no governin, no l’Estat, sinó les nostres vides, les versions més extremes de les dretes. Al final només es resisteix avançant.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.