Compartir

“Jo no signo”: sofriment psíquic i pandèmia

El capitalisme ha privatitzat el dolor, la qual cosa sens dubte li ha resultat molt rendible. D'una banda, ha explicat el trastorn mental com un problema químic o biològic individual que en la seva major part ha de ser tractat amb medicaments.

Filòloga, editora. Diputada al Congrés de Diputats per En Comú Podem.
28/05/2020

Pocs fenòmens han donat forma a la nostra societat i cultures de la manera en què ho han fet els brots de malalties infeccioses. I no obstant això, en la nostra època s’ha dedicat poca atenció a aquests episodis històrics. Sabem poc, per exemple, del referent d’una pandèmia similar en la seva globalitat i característiques a la de la covid-19, la de la grip espanyola de 1918. De fet, l’historiador Alfred W. Crosby ha arribat a anomenar-la «la pandèmia oblidada». Hi ha diverses possibles explicacions, per a aquest fet. La més probable, la mateixa forma en què les societats reaccionen a les pandèmies: al principi, amb horror i pànic; després, tan aviat com comença a disminuir l’alarma sanitària, manifesten un desinterès desapassionat. A més, les pandèmies produeixen tal impacte que canvien la nostra forma de metabolitzar les experiències. A mesura que tornem a la normalitat, arribem fins i tot a reprimir els nostres records, la qual cosa provoca una espècie d’amnèsia col·lectiva.

La grip espanyola es va produir just abans de l’adveniment de la psiquiatria moderna i molt abans de l’auge de les que s’han anomenat ciències psi, que inclourien, a més de la mateixa psiquiatria, la psicologia, la psicoteràpia, la psicoanàlisi, la neuropsicologia, etc. Per tant, sabem poc dels possibles enfocaments d’aquestes ciències davant una pandèmia global. Però la negativa a reconèixer el significat profund que pot tenir una pandèmia d’aquest tipus per a la psique individual i col·lectiva pot reflectir-se en la primera trobada que la psicoanàlisi va tenir amb una pandèmia. Al gener de 1920, la filla de Sigmund Freud, Sophie Freud-Halberstadt, va morir per complicacions associades a la grip espanyola. Freud escriu al pastor Oskar Pfister: «Aquesta tarda hem rebut la notícia que la nostra dolça Sophie ens ha estat arrabassada per una pneumònia provocada per la grip, arrabassada enmig d’una salut radiant, d’una vida plena i activa, tot en quatre o cinc dies, com si no hagués existit mai […] És molt difícil jutjar des de la distància. I aquesta distància ha de continuar existint; no podem viatjar immediatament, com havíem previst, després de les primeres notícies alarmants; no hi ha tren, ni tan sols per a una emergència. La brutalitat sense dissimular del nostre temps ens pesa massa». Poc després, escriurà al seu amic Max Eitington: «No sé què més dir. És un esdeveniment tan paralitzant, que no pot provocar pensaments posteriors quan un no és creient i, per tant, s’estalvia tots els conflictes que comporta. Necessitat contundent, submissió muda».

Les paraules de Freud traspuen dolor davant una pèrdua tan devastadora, però sorprenentment no inclouen reflexions crítiques sobre el significat de tals esdeveniments. Un segle després, la pandèmia de la covid-19 rebenta la realitat i es disparen les alarmes que es desencadeni també una pandèmia de trastorns mentals. Com a societat, hem de ser capaces de triar com articular el sofriment i, potser, aquesta vegada fugir d’aquesta «submissió muda» de la qual parlava Freud, perquè fins i tot el dolor més agut tingui la seva translació en horitzons esperançadors de solidaritat i justícia social.

El 14 de maig passat, l’OMS va fer una crida als governs perquè no deixin de banda l’atenció psicològica davant un possible augment de trastorns mentals i fins i tot suïcidis provocats per l’aïllament, la por, la incertesa i la crisi econòmica. L’OMS assegura que ja s’ha observat un increment de la prevalença de l’angoixa als països més afectats per la crisi: en el cas de la Xina, aquesta ha augmentat un 35%; a l’Iran, un 60%, i als Estats Units, un 40%. La Universitat Oberta de Catalunya ha realitzat un estudi d’àmbit europeu que conclou que ara mateix el percentatge de població que està en risc de patir trastorns mentals és del 46% a Espanya, 41% a Itàlia i 42% al Regne Unit. L’estudi, a més, mostra que hi ha variables com un estatus socioeconòmic baix que influeixen negativament en aquest risc. I aquesta és sens dubte una dada essencial a l’hora de tractar les conseqüències del sofriment psíquic en aquesta pandèmia.

Encara no sabem quin serà l’abast econòmic de la crisi provocada per la covid-19, però hi ha un consens: les conseqüències seran de proporcions importants, molt especialment per a les persones més vulnerables de la societat. Segons l’OIT, a finals d’abril quatre de cada cinc treballadors i treballadores es trobaven en situació de desocupació i més de 1.600 milions de persones treballadores de l’economia informal tenien serioses dificultats per mantenir els seus ingressos. Ja en la crisi econòmica de 2008 es va observar una clara correlació entre la taxa de desocupació i el suïcidi. Una dada aclaparadora: el país més colpejat per la crisi, Grècia, va passar de tenir la taxa més baixa de suïcidis de tota la Unió Europea abans de 2007 a la més elevada a partir de 2012.

Seria innocent assegurar que tot el sofriment psíquic provocat per la pandèmia podria erradicar-se amb mesures de justícia social. Hem de reconèixer que hi ha emocions no desitjades que s’escapen de la realitat social i que inunden les nostres llars durant aquesta crisi, i és que la nostra societat està poc preparada per al dolor. A més de viure d’esquena a la mort, tolera poc l’expressió d’emocions negatives. D’aquí aquest culte al pensament positiu i a la felicitat com una imposició. En el llibre Smile or die, Barbara Ehrenreich mostra com a la Unió Soviètica, igual que als països de l’Est i a Corea del Nord, els censors exigien que l’art, la literatura i el cinema estiguessin plens d’alegria, que els herois fossin feliços. Alguna cosa semblant passa en la nostra societat de consum, en la qual la felicitat es compra a base de sessions de coaching o psicoteràpia, i tot el que es trobi pròxim a la tristesa es tapa entre muntanyes de productes dissenyats per al plaer instantani.

Si volem donar un sentit al sofriment, si volem no caure en la «submissió muda» i l’amnèsia col·lectiva una vegada superem la crisi sanitària, hem de ser capaces d’articular aquest sofriment en una doble direcció: d’una banda, reivindicar l’origen socioeconòmic de gran part d’aquest sofriment, i, d’una altra, reconèixer el dolor com a sentiment legítim en tant que part de la realitat. Totes dues direccions suposen un enfrontament amb el sistema psiquiàtric i de les ciències psi actuals i amb el mateix marc capitalista en el qual se situen.

El capitalisme ha privatitzat el dolor, la qual cosa sens dubte li ha resultat molt rendible. D’una banda, ha explicat el trastorn mental com un problema químic o biològic individual que en la seva major part ha de ser tractat amb medicaments. D’aquesta forma ha aconseguit reforçar l’individualisme del sistema, alhora que ha obert un mercat molt lucratiu per a les companyies farmacèutiques. Però també gran part dels abordatges psicoterapèutics de l’actualitat es basen en nocions altament individualistes enfocades al pensament positiu: es combina l’atenció a la història de la pròpia infància amb la idea provinent de l’autoajuda que som amos del nostre destí, i que per tant la nostra infelicitat pot modificar-se si ens modifiquem nosaltres mateixos i no la realitat que ens envolta.

Aquesta privatització del dolor ha estat un eix fonamental en la destrucció del concepte del que és públic. Si volem revertir aquesta destrucció, cal polititzar el dolor. Abans de l’adveniment de la crisi de la covid-19, i en el context de les conseqüències de la crisi financera de 2008, el crític Mark Fisher afirmava que, si en les dècades de 1960 i 1970 la política i la teoria radicals (Laing, Foucault, Deleuze i Guattari, etc) van formar una coalició a propòsit de quadres mentals extrems com l’esquizofrènia, i van argumentar, entre altres coses, que la bogeria no és una categoria natural sinó política, ara hem de polititzar aquells desordres en aparença molt més «normals»: l’ansietat o la depressió. Efectivament, la crisi actual ens proporciona una oportunitat per a seguir amb la tasca no conclosa dels moviments sorgits de l’anterior crisi financera: no hem de tractar la qüestió de la malaltia psicològica com un assumpte individual la resolució del qual és de competència privada. Al contrari, la plaga de la malaltia mental en les societats capitalistes suggereix, en paraules de Fisher, que «el capitalisme és inherentment disfuncional i que el cost que paguem perquè sembli funcionar bé és en efecte alt».

«No sé què és la bogeria. Pot ser qualsevol cosa o res. És una condició humana. En nosaltres la bogeria existeix i hi és tan present com la raó. El problema és que la societat, per a considerar-se civilitzada, hauria d’acceptar tant la raó com la bogeria». Són paraules de Franco Basaglia, el psiquiatre que va revolucionar la societat a través de la llei 180, de 1978, per la qual es tancaven els manicomis italians i s’impulsava que la psiquiatria posés l’èmfasi en les persones i no en la malaltia o trastorn mental. Tants anys després, les paraules i la revolució de Basaglia són un far davant una crisi de la qual no podem sortir igual que com vam entrar. És cert que a les persones que desencadenin sofriment psíquic extrem no se les tancarà entre els murs d’un manicomi, però hi ha un altre tipus de manicomi que el psiquiatre Piero Cipriano anomena «manicomi químic», un manicomi de diagnòstic i molecular que es reprodueix en les pràctiques institucionals, fins i tot en les mateixes formes de la societat. Aquest manicomi ens vol normals, i ser normal significa practicar el culte al pensament positiu alhora que acceptar estoicament unes normes socials profundament injustes. Aquesta crisi ha de servir-nos per a fer front a aquest manicomi, per derrocar els seus murs invisibles, per afirmar-nos en la diversitat d’experiències psíquiques, però també per organitzar-nos políticament i subvertir les injustícies socials que ens fan profundament vulnerables al dolor.

Quan Basaglia va començar la seva carrera psiquiàtrica com a director del manicomi de Gorizia, al nord d’Itàlia, era una pràctica comuna lligar els pacients. Ell, però, s’hi oposava i, quan li demanaven que signés en el registre de lligams, contestava amb un contundent «jo no signo». Aquests van ser els primers passos de la revolució basagliana, una revolució que hauríem de reproduir en la mesura que sigui possible en els nostres temps. Davant els intents d’individualitzar i neutralitzar el nostre dolor, de despolititzar-lo, tant professionals sanitaris com agents socials o subjectes sofrents hem de respondre amb un immens «jo no signo» capaç de transformar la realitat.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.