Compartir

“En defensa pròpia”: cap a un republicanisme anti neoliberal?

"Joan Tardà: En defensa pròpia” Barcelona: Pòrtic, 2021.Tardà es proposa desvetllar la tradició republicana obrerista i confederalista que a Catalunya ha renascut al batec del 15M i de l’1 d’Octubre

29/01/2021

Joan Tardà, En defensa pròpia. Barcelona: Pòrtic, 2021

Precisem polítiques sistèmiques, cosa que inclou l’anàlisi, un programa, l’organització i la gestió. I un darrer repte és entendre l’enemic i l’adversari, ser estratègics, entendre que estem en un procés de lluita de classes brutal.

Joan Benach, La salud es política

Cal, doncs, una nova estructura estatal molt més democràtica, (…), en què participi el poble, les seves organitzacions i els seus representants

Carles Muntaner a Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública

“No oblideu que els problemes més bàsics i més vius són els dels que treballen, si voleu ésser justos, poseu el vostre especial esforç en totes aquelles lleis que revesteixin un caràcter social i que tendeixin a l’abolició de tot ús abusiu i de tot abusiu privilegi. (…). Així heu de voler Catalunya com tantes vegades jo l’he promès al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament prospera i espiritualment gloriosa.”

Francesc Macià «l’Avi»

Qüestió de govern o forma de bloc.
Algunes qüestions sobre el Front Ampli

La pandèmia mundial ha intensificat fins a un nivell brutal totes les contradiccions heretades de la llarga nit neoliberal. De fet, el darrer informe publicat per Intermón Oxfam[1] constata que durant la crisi pandèmica les persones més pobres haurien perdut fins a set vegades més renda que les persones més riques: en el conjunt de l’Estat espanyol 790.000 persones han caigut en la pobresa extrema al llarg de l’any passat i a Catalunya 120.000. En el cas espanyol, estem parlant d’11 milions, quasi un 23%, en el llindar de pobresa relativa i a Catalunya augmenta a més d’un milió cent mil, un 15% de la població, la gent que es troba en aquesta situació.

Mentrestant, només durant el primer confinament els grans empresaris i financers del món augmentaven la seva fortuna en 250.000 milions d’euros, segons ens explicava la revista Forbes amb la seva llista de les persones més riques. A l’Estat espanyol, també només durant el primer confinament, els grans rics augmentaven un 16% les seves fortunes, però en el conjunt de l’any passat han arribat a embutxacar-se 26.700 milions d’euros mentre quasi quatre milions de persones es quedaven a l’atur i l’Ingrés Mínim Vital arribava només a 160.000 llars[2]. L’enriquiment descarat de les grans elits contrasta amb l’empobriment espantós de classes mitjanes i treballadores que es veuen sotragades per l’atur, els ERTO’s que no arriben i els desnonaments. El problema és la concentració de la riquesa, almenys en una perspectiva republicana.

Tardà es proposa desvetllar la tradició republicana obrerista i confederalista que a Catalunya ha renascut al batec del 15M i de l’1 d’Octubre

En aquest context, és interessant descabdellar les propostes que fa Joan Tardà en el seu darrer llibre En defensa pròpia (Pòrtic, 2021) perquè, com assenyala Arnaldo Otegi en el pròleg, serveixen per a abordar la triple crisi del règim del 78 en clau republicana. La crisi del model territorial, la crisi econòmica, i social, i la deriva autoritària dels aparells de l’Estat són tres vèrtexs cabdals d’aquesta descomposició. Si bé caldria afegir que la Covid ha afegit un pal de paller amb la crisi general de salut que comporta la pandèmia, esdevenint-se com a conseqüència l’esfondrament catastròfic de l’estructura sanitària. 

En tot cas, Tardà presenta en el seu llibre una proposta de Front Ampli que serveixi de resposta a la crisi. Una proposta de Front Ampli que; si a Espanya hauria de vertebrar-se com a un Front Republicà del conjunt de les forces perifèriques amb Podemos, a Catalunya es reformula en una proposta de govern d’ampli espectre. Prenent tot un fil de referències crítiques al compromesso storico que suposà el pacte del Tinell de 2003 o l’autocrítica a la fusió amb Mas a Junts pel Sí el 2015, Tardà es proposa desvetllar la tradició republicana obrerista i confederalista que a Catalunya ha renascut al batec del 15M i de l’1 d’Octubre:

“Si el 15M va ser una invitació a la democràcia participativa a manera d’empoderament popular, el «procés» ha estat el fenomen de mobilització ciutadana més intens esdevingut al país i a l’Estat.”

Joan Tardà, “En defensa pròpia”[3]

Esdeveniments que no són sinó “les dues grans contestacions a l’statu quo d’ençà de 1978, fins avui”[4]. Dues poderoses manifestacions de la voluntat constituent per plantejar els debats democràtics i anivelladors exclosos sistemàticament pel règim, des de la reforma fiscal sobre les grans fortunes al dret a l’autodeterminació, passant pel dret a l’habitatge o, més recentment, el clam per una renda bàsica. 

Clams democràtico-socials que el bienni progressista de Pasqual Maragall havia d’encetar i que el bloc de poder d’Estat, des del PSOE de Zapatero fins al Poder Judicial, va desbaratar completament endegant una reestructuració centralista i neoliberal de l’Estat. Reestructuració de nou calibre que explica l’extensió popular de l’independentisme i el ressorgiment del republicanisme com a alternativa política, i social, a aquest Estat tancat i patrici.

Així, la proposta d’un bloc de poder alternatiu suposa la construcció d’unes aliances que forcin a l’Estat a cedir i al PSOE a sotmetre’s a uns compromisos democràtics de mínims. Ho aclareix Otegi en el pròleg “avui l’Estat no té una posició de fortalesa estratègica[5]. Un Ara Repúbliques, com a bloc de poder alternatiu, és al parer de Tardà l’única crossa possible d’un govern progressista espanyol. 

I això comporta obrir debats i acceptar una agenda democràtica pel que fa a l’autodeterminació, l’amnistia, el frau fiscal de les oligarquies (començant pel mateix rei i seguint amb la cort de l’IBEX 35) i els drets socials. La negativa del progressisme en sostenir-se en el republicanisme, i en les forces nacionalistes d’esquerres, no només comporta dissoldre’s en el PP sinó condueix a renunciar a qualsevol aspiració de govern a Espanya i a qualsevol possibilitat d’una majoria d’esquerres al Congrés. 

Aquestes majories només seran possibles acceptant una agenda republicana. Però per a fer possible aquesta trajectòria fa falta una estreta col·laboració entre les esquerres madrilenyes i les esquerres sobiranistes perifèriques, perquè els aliats més propers de l’esquerres madrilenyes no són a Ferraz si s’han de plantejar debats constituents o models d’Estat diferents.

Ara bé, en la transposició de la lògica frontpopulista a Catalunya Tardà fa un gir substancial, ja que un govern de concentració nacional a la Generalitat és una proposta diferent d’un Front Ampli Català o, dit d’altra manera, d’un Bildu a la catalana. 

Segurament, tot i els encerts estratègics del llibre, la pressa per dur a terme una proposta en la conjuntura de les eleccions del 14-F duu a la presentació d’aquesta opció de govern que sembla basar-se més en una lògica aritmètica que no pas en una perspectiva mecànica. En el primer cas, la força s’atribueix al número de partits que composen el govern tot i que no hi hagi acords estratègics, o almenys de legislatura, en qüestions fonamentals. Com il·lustrava cert revolucionari rus exiliat a Mèxic:

“No n’hi ha prou amb l’aritmètica, fa falta com a mínim coneixements de mecànica. La llei del paral·lelogram de forces es verifica fins i tot en política. La resultant és, com se sap, més petita com més divergents siguin les forces entre sí. Quant els aliats històrics fan estrebades en direccions oposades, la resultant és cero.”

lev Trotsky[6]

Això no vol dir que no sigui possible un govern, sigui quina sigui la seva composició nuclear, on es puguin travar acords i pactes de legislatura amb el conjunt d’actors que Tardà contempla; CUP, Comuns i JxCat. Però la construcció d’un Front Ampli és una tasca estratègica més ambiciosa. Un Front Ampli busca generar una força centrípeta que modifiqui qualitativament els seus components mentre que un govern ampli té potencials perills centrífugs, és a dir, generar col·laboracions fictícies, tot allunyant aliats, per manca d’una trajectòria compartida. O pitjor encara derivar en una relació gravitatòria satel·lital únicament en benefici de la rotació electoral del partit de govern.

Un Bildu a la catalana hauria de ser, doncs, tota una altra cosa si es vol un Front Popular Independentista, com el que va emergir al País Basc, llavors aquest front s’hauria d’endegar a partir de:

“Dotar-lo d’una alternativa tàctica assimilable per la majoria del poble i que ens permeti agrupar al seu voltant un nombre de forces suficients per a obligar l’oligarquia a quedar definitivament aïllada i enfrontada al poble, obrint el camí d’una revolució popular (…) I quan diem Front Popular volem dir conjunt de forces polítiques populars i no un partit ampli, perquè considerem que un partit interclassista, heterogeni i sense definició ideològica no pot dur a terme una política coherent ni dirigir un poble al seu alliberament.”

José Miguel BERAÑAN «ARGALA»[7]

I una alternativa tàctica concreta d’aquesta mena podria exemplificar-se en els acords que han aplegat les iniciatives d’Òmnium i del Sindicat de Llogateres; endegant una mobilització per l’amnistia i per la regulació dels lloguers, iniciatives que han suposat un lideratge efectiu més clar que no pas les institucions o el conjunt de partits sobiranistes. 

La salut pública una bandera republicana

Aquest esperit és el que hauria d’orientar les aliances frontpopulistes i de govern en la present conjuntura. Més quan la crisi vírica posa de relleu la catastròfica situació de la salut pública i popular a Catalunya. De fet, en tots els canvis polítics i democràtics d’envergadura la garantia de la salut ha estat una politja per a la transformació republicana de l’Estat.  

Com explica Joan Benach, a La salud es política (Icaria editorial, 2020), el 1948 els laboristes anglesos van establir el National Health Service; un dret equiparable al sufragi i una de les estructures d’Estat amb l’empremta de l’esperit del 45 que més ha resistit els atacs del temps i dels conservadors. Es tracta ni més ni menys que “la salut pública és un problema eminentment polític”[8]. Present en tots els processos constituents des de la revolució cubana fins al procés xilè. I encara que Fidel no fos metge sí que era considerat com un estrateg en salut des que en l’al·legat d’autodefensa, La historia me absolverá, declarava la salut com a principi de la revolució:

“La Revolución arremete contra las enfermedades y se dispone a salvar miles de vidas del tétanos, de la difteria y de la tosferina, que son otras tantas enfermedades que sacrifican a miles de niños todos los años, y que puede contraer cualquier niño de cualquier família”

Fidel Castro[9]

I trenta anys més tard en  la clausura del claustre nacional de ciències mèdiques explicava com aquesta transformació de la salut, amb un enfocament preventiu, es fonamentava en aquest objectiu:

“Si vamos a ser una potencia médica, necesitamos ser una potencia en enfermería y en los técnicos de la salud, y no debemos descansar hasta no lograr esos objetivos.”[10]

I que, per exemple, Salvador Allende, metge de formació i ministre de Sanitat en el Front Popular Xilè dels anys trenta, considerava que qualsevol reforma sanitària per garantir la majoria d’edat del poble havia d’ésser sostinguda en una reforma fiscal:

“Los pueblos crecen y alcanzan su mayoría de edad, y es entonces cuando se agitan y se disponen a conquistar el derecho al bienestar, a la salud y a la cultura. (…) Debemos lealmente declarar que todas aquellas medidas médicas que se tomen solo podrán rendir un provecho efectivo si se adoptan resoluciones económico-financieras que permitan elevar el estándar de vida de nuestros conciudadanos”[11]

Salvador Allende

Perquè en el programa de la Unitat Popular que guanyà les eleccions de Xile el 1971 no només hi havia un apartat centrat en les mesures d’emergència social, o un enfocament integral de la salut que involucrava el dret a l’habitatge o els drets laborals, sinó també una estratègia per a desmantellar l’assistencialisme i recolzar el protagonisme sindical i comunitari:

“Consistentemente, el gobierno de Allende promovió la concepción de una medicina socializada, a través de la organización comunitaria y la movilidad social. Hacia 1971, se implementan los Consejos Locales de Salud, a fin de formalizar el contacto organizado entre la comunidad, que ejercía el derecho a la salud, y la autoridad, que tenía el deber de amparar ese derecho. (…). El proyecto de la UP colocaba al centro de su administración la noción de poder popular, fracturando entonces las dinámicas de relación internas.”[12]

No falta, evidentment, l’exemple ibèric amb l’enfocament revolucionari de la salut que féu Frederica Montseny com a ministra de Sanitat en idear les bases d’un sistema únic de salut focalitzat en l’atenció preventiva i la medicina comunitària[13]. Aconseguint així l’erradicació del tifus exantemàtic i de tota malaltia endèmica en plena guerra civil: “perquè preveníem abans de curar. Ens preocupàvem de les aigües, de la higiene, dels refugiats, d’evitar les grans concentracions.” Tal com relatava el 1983 a la periodista Carmen Alcalde.

Tots aquests exemples poden servir per a il·lustrar la concepció republicana de la salut que hauria de guiar una nova estructura estatal democràtica, com esmentava Carles Muntaner, que podria concretar-se en un Public Health New Deal català, com proposa Javier Padilla. És a dir, un New Deal que serveixi per a “recuperar el potencial polític de la salut pública com a forma de lluita contra les desigualtats socials”[14]. Una manera d’establir, com explica Selina Todd sobre el National Health Service britànic de 1948, un nou contracte social amb el poble.[15

I en el cas d’un futurible govern d’emergència social i democràtica encapçalat per ERC una de les condicions indispensables per a un nou contracte social és esbotzar el consens de Washington nostrat que Xavier Trias gestà com a conseller de Salut entre 1988 i 1996. 

Laia Estrada i Xavier Milian posen el dit a la nafra en radiografiar a Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública (Tigre de Paper, 2020) el “Consens Trias”. Un consens que posà les bases per a un model neoliberal de salut, exportat, per cert, al conjunt dels Països Catalans, a Espanya i a l’Amèrica Llatina, que estableix la preeminència i l’enriquiment de les empreses sanitàries i farmacèutiques.

Algunes de les conseqüències d’aquest model consisteixen en el fet que actualment l’Institut Català de la Salut només gestiona el 25% dels hospitals i el 77% dels centres d’atenció primària, que del pressupost de 9.739 milions d’euros de 2020 la Generalitat només va destinar el 30% a la sanitat pública, pròpiament dita, mentre el 70% restant va anar a parar a les mans de les empreses i multinacionals subcontractades o encara pitjor a rescatar de manera encoberta hospitals privats com l’Hospital de Reus o l’Hospital General de Catalunya.

I aquesta estructura de salut no va ser modificada ni en el bienni progressista de Pasqual Maragall. De fet, el 2005 el tripartit destacà a l’Informe Vilardell la proposta del copagament, una bandera pujolista que després aplicarien amb mà de ferro Mas i el conseller Boi Ruiz. 

El desmantellament de la sanitat pública, fet en una llarga guerra de posicions, s’esdevingué una guerra de moviments arran de la crisi de 2008 amb l’acomiadament de 2.400 treballadores sanitàries i l’eliminació de 1.100 llits entre 2010 i 2015. La darrera mesura de relleu al voltant de la salut pública, la frustrada Llei Aragonès, arribava a proposar tota una renglera de serveis sanitaris per a privatitzar.

El que cal, doncs, és una política republicana en salut per a no dependre de la caritat de la patronal sanitària que, per exemple, durant aquesta crisi pandèmica dels 3.300 llits que disposa només n’ha aportat 100 per a pacients de COVID. El País Valencià mostra, per cert, un camí amb la recuperació de la gestió directa de l’Hospital d’Alzira i de l’Hospital de Dénia. 

Si bé, com assenyalen Laia Estrada i Xavier Milian el que cal és un “procés constituent que ens permeti construir un model sanitari propi”[16]: un model únic sanitari. Tal com tenen Canadà o Cuba, països en què la sanitat privada està prohibida i la sanitat és una estructura confederal amb direcció i finançament dels municipis. Aquesta orientació fa endevinar una resposta vertaderament republicana, lluny de receptes de Chicago boy d’estar per casa. I en una situació d’emergència catastròfica cal plantejar un republicanisme antineoliberal per a inclinar la correlació de forces cap a un cantó emancipador. 

Com diu Joan Benach; “la manera en què mirem la pandèmia, es reflecteix en les solucions que busquem i en com actuem.” I potser per això cal més aviat un govern que actuï com a Comitè de Salut Pública en el millor estil del republicanisme revolucionari.

Tot i la marrada feta, considero que el llibre de Joan Tardà és una eina útil que suggereix traçats per a recórrer, tot i que no exempts de polèmica, i aprofitar. Ja que com recorda a l’inici del llibre, arran de la frustració del pacte municipal ERC-Barcelona en Comú; “mai més no s’hauria de desaprofitar una conjuntura semblant en un futur immediat.”[18] Motiu pel qual segurament aquesta sigui una lectura recomanable per a tota persona que es consideri sobiranista i d’esquerres. 

Perquè el fracàs de la hipòtesi Barcelona de Tardà, tot i que victoriosa als ajuntaments de Lleida, Tarragona, Sant Feliu de Llobregat, Blanes o Figueres, pot dur a escenaris com el de Sant Cugat, si Comuns es deslliga massa del camp republicà, confederalista i popular. Al feu de Convergència, i de casos greus de corrupció del partit, de l’Àrea Metropolitana 32 anys de govern ininterromput amb resultats superiors al 30% van ser escombrats per una aliança republicano-municipalista d’ERC i CUP que va haver de comptar amb el PSC per causa de la incompareixença de Comuns.

Diàleg, repúbliques i processos constituents

També cal destacar que, en la resolució del conflicte polític amb l’Estat, Tardà assenyala una via a la basca o a la irlandesa. És a dir, una via per obligar a l’Estat a reconèixer el caràcter polític del conflicte i la necessitat d’una solució democràtica. Tal com han aconseguit, amb cert èxit, els irlandesos amb els Acords de Pau de Divendres Sant creant així un precedent per al País Basc que l’esquerra abertzales aprofità amb els pactes de Lizarra i Loiola. Val la pena destacar el cas irlandès perquè com explicava Gerry Adams al seu blog aquests Acords sotmetien a l’Estat Britànic a un pacte democràtic que ara en el context del Brexit pot ser de gran utilitat:

L’Acord de Divendres Sant era genuïnament integral i global, i contemplava un ampli espectre de temes que fins aleshores havien estat ignorats.
Comprèn qüestions constitucionals, polítiques i institucionals. Posa una data per a celebrar una votació sobre la frontera amb tal d’encarar la qüestió de la partició.[19]

“Està ben arrelat en l’Acord de Divendres que la gent del nord té el dret d’escollir de quina unió vol ser-ne membre: una nova unió amb el conjunt del poble de la illa d’Irlanda o la vella fracassada i imposada unió amb Anglaterra. Una cosa és certa. Hi haurà un referèndum sobre la unitat irlandesa.”[20]

Gerry Adams

Per això, com suggeria recentment Jordi Turull, potser un procés de diàleg amb voluntat de tal difícilment s’expressarà en una Taula de Diàleg si aquesta és concebuda com a reunió administrativa entre Estat i Generalitat amb una roda de premsa esperant a fora.[21] De fet, la recomanació de formar autèntics equips negociadors, lliures del xivarri de la comunicació política, és la tàctica seguida tant en els processos de diàleg amb l’Estat per part dels kurds a Turquia, com pels irlandesos al nord d’Irlanda, com expliquen Gerry Adams i Abdullah Öcalan a La búsqueda de la paz (Txalaparta, 2001) i a Hoja de ruta hacia la paz (Txalaparta, 2013), respectivament.

El diàleg, doncs, requereix la presència de la voluntat de l’Estat i l’obligació de l’Estat a comprometre’s amb aquest. Única manera d’avançar per una via diferent de l’autoritària d’estil Erdogan. I alhora, com deixa entreveure Tardà, un escenari així serà més factible si els aliats republicans espanyols contribueixen a la democratització de l’Estat. No és estrany que aquesta mena de plantejaments hagin situat a Tardà en el punt de mira del comte Godó i dels seus aparells de «compol». Des d’un Antoni Puigverd que deia que el rei era un aliat de Catalunya fins a un Enric Juliana que presentava el republicanisme independentista com a un “catalanisme de dibuixos animats”.

I és que la baula més forta de l’Estat, protegida a ultrança per una judicatura absolutista i pels partits del Madrid-Versalles, és també la baula més feble. La fiscalització de la monarquia segurament sigui l’atac emblemàtic al sistema de corrupció estructural del conjunt de les elits. 

Per això, el bloc d’Ara Repúbliques podria esdevenir un futur pacte de Sant Sebastià:

“Una aliança tant de bo extensible al conjunt del republicanisme espanyol, que sens dubte contribuiria a generar complicitats i ajuts per fer viable un referèndum d’autodeterminació pactat a Catalunya. Com contribuirà a crear unes condicions més favorables al republicanisme al País Valencià i les Illes.”[22]

Joan Tardà

En aquest aspecte, és cabdal atraure de nou Podemos al camp republicà i al compromís amb els processos constituents en lloc de defensar una Constitució que amb la reforma de l’article 135 i amb l’ús del 155 contra Catalunya pren cada cop més el paper de carta atorgada. Alhora, no s’hauria de desmerèixer l’aliança amb Más Madrid que a efectes pràctics és la principal oposició a l’ajuntament d’Almeida i al govern d’Ayuso. És a dir, es tracta de la principal esquerra madrilenya amb representació institucional i amb la possibilitat d’encarar-se al centralisme monàrquic d’Ayuso i Almeida amb un republicanisme madrileny solidari amb les perifèries. Per no parlar, del naixent i prometedor sobiranisme andalús que, empès per Teresa Rodríguez, promou un confederalisme republicà.

En definitiva, des dels Països Catalans, doncs, es podria fer de punta de llança del moviment republicà i sobiranista tot aplegant el conjunt d’iniciatives sobiranistes, confederalistes, feministes i ecologistes en un bloc de poder alternatiu, i que iniciatives com Ara Repúbliques o com l’empenta de Més per Mallorca esperonen. 

Per tot plegat, el llibre de Tardà és una obra que convida a la reflexió tàctica i estratègica. Un llibre que és una proposta i que enceta, potser inconscientment, quina hauria de ser la fórmula estructurada del republicanisme nacional català si mirem de reüll el mirall basc. Alhora que Tardà l’encerta en definir la virtut diferencial estratègica del patriotisme social català respecte d’altres versions, conservadores o sucursalistes; la capacitat de construir aliances amb tota oposició social i política al règim des d’un angle ancorat en les classes populars i amb la vocació d’estructurar el front de les esquerres nacionals.


Notes

[1] OXFAM INTERMÓN. Superar la pandèmia y reduir la desigualdad. Cómo hacer frente a la crisis sin repetir errores. [online], 2021. Disponible aquí: http://f.hubspotusercontent20.net/hubfs/426027/Oxfam-Website/oi-informes/superar-covid-reducir-desigualdad-oxfam-intermon.pdf

[2] PRECEDO, Alba. “Los superricos españoles ganaron 26.700 millones en la pandemia, el triple de lo que aumentó el gasto sanitario” a InfoLibre,  25/01/2021. Disponible aquí: https://www.infolibre.es/noticias/economia/2021/01/25/informe_oxfam_desigualdad_pandemia_115790_1011.html

[3] TARDÀ, Joan. En defensa pròpia. Barcelona: Pòrtic, 2021, pp. 151.

[4] TARDÀ, op. cit., pp. 151.

[5] OTEGI, Arnaldo. “Pròleg”. A: TARDÀ, Joan. En defensa pròpia. Barcelona: Pòrtic, 2021,  pp. 14.

[6] TROTSKY, Lev. “Lección de España: última advertencia”. A: TROTSKY, León. Escritos sobre la revolución española. Madrid: Fundación Federico Engels, 2010 [1937], pp. 143.

[7] BERAÑAN «ARGALA», José Miguel, “Documento 6”. A: AIZPURUA. Mertxe. Argala. Pensamiento en acción. Vida y escritos. Iruñea: Baigorri Argitaletxea, 2019 [1976], pp. 431.

[8] BENACH, Joan. La salud es política. Un planeta enfermo de desigualdades. Barcelona: Icaria editorial, 2020, pp. 21.

[9] CASTRO, Fidel. “Dr. Fidel Castro Ruz: estratega de la salud”. Cubadebate, 01-08-2016. Disponible aquí: http://www.fidelcastro.cu/es/articulos/dr-fidel-castro-ruz-estratega-de-la-salud

[10] Ibídem.

[11] ALLENDE, Salvador. La realidad médico-social chilena. Santiago de Chile: Ministerio de Salubridad, Previsión y Asistencia Social, 1939, pp. 8.

[12] RODRÍGUEZ, Felipe; GANGA-LEÓN, Catalina. “Imperialismo y desarrollo del sistema sanitario chileno desde la UP. Intervencionismo de Estados Unidos en América Latina: apuntes para su comprensión”. A: HENRY, Robert Austin; SALÉM, Joana; CANIBILIO, Viviana. La vía chilena al socialismo 50 años después. Buenos Aires: CLACSO, 2020, pp. 201-220.

[13] BERNAT, Carme. “Federica Montseny i l’anarcofeminisme en el govern republicà de l’Estat espanyol”. La Directa, 4-11-2020. Disponible aquí: https://directa.cat/federica-montseny-i-lanarcofeminisme-en-el-govern-republica-de-lestat-espanyol/

[14] PADILLA, Javier. ¿A quién vamos a dejar morir? Madrid: Capitán Swing, 2019, pp. 138.

[15] TODD, Selina. El pueblo . Auge y declivi de la classe obrera (1910-2010). Madrid: Akal, 2018, pp. 194.

[16] ESTRADA, Laia; MILIAN, Xavier. Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública. Manresa: Tigre de Paper, 2020, pp. 114.

[17] BENACH, op. cit., pp. 147.

[18] TARDÀ, op. cit., pp. 20.

[19] ADAMS, Gerry. “The Good Friday Agreement – The promise of a new society”. Léargas, 10-04-2013. Disponible aquí: http://leargas.blogspot.com/2013/04/the-good-friday-agreement-promise-of.html?m=1

[20] ADAMS, Gerry. “This weeks Blog: Stay Safe; Brexit Border; Irish govt & UN Security Council; & Solidarity with Catalonia”. Léargas, 11-01-2021. Disponible aquí: http://leargas.blogspot.com/2021/01/this-weeks-blog-stay-safe-brexit-border.html?m=1

[21] TURULL, Jordi. “Jordi Turull (JxCat): ‘Ja portem més dies a la presó amb el govern de Pedro Sánchez que amb Mariano Rajoy”. Planta Baixa – TV3, 21-01-2021. Disponible aquí: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/planta-baixa/jordi-turull-jxcat-ja-portem-mes-dies-a-la-preso-amb-el-govern-de-pedro-sanchez-que-amb-mariano-rajoy/video/6079970/

[22] TARDÀ, op. cit., pp. 153.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.