Compartir

La Comuna de París, una revolució plural autogestionada esclafada pel poder

14/06/2021

Enguany es compleixen 150 anys de la Comuna de París, una fita fonamental en la lluita de les classes subalternes de l’edat contemporània. Durant dècades, va ser punt de referència per a un ampli ventall de corrents polítics i socials, tant d’inspiració anarquista com marxista; no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de la primera experiència de poder obrer de la història. Tanmateix, avui resta majoritàriament oblidada. Hem cregut adient commemorar-la -i homenatjar-la- publicant un seguit d’articles que ens aporten diverses mirades a aquells esdeveniments transcendentals en la construcció de l’esperança emancipadora. Comencem amb un text del qual és autor Francisco Letamendia i que ofereix una visió general del context social i internacional de la Comuna, així com de la seva acció de govern i les seves dinàmiques internes, per concloure amb una breu reflexió en clau basca que, tanmateix, pot ser traslladable a altres àmbits.

Publicat originalment a Viento Sur digital, https://vientosur.info/,  20 d’abril de 2021. Enllaç:

https://vientosur.info/la-comuna-de-paris-una-revolucion-plural-autogestionada-aplastada-por-el-poder/

La Comuna com a “primera revolució proletària de l’Occident” ha d’entendre’s com el resultat d’un triple context que va desbordar el seu marc: l’evolució del socialisme francès en el marc del moviment obrer europeu, la singularitat repressiva del Segon Imperi de Napoleó III i la rivalitat política i bèl·lica francoalemanya. La frescor i la gosadia de les seves propostes i peculiaritats van fer d’ella un model inmarcesible per a tots els corrents socialistes del seu temps, i l’objecte d’una admiració entre les esquerres que ha perdurat fins als nostres dies. Va ser víctima de la seva forçosa immaduresa, amb el resultat de la seva derrota ineluctable davant uns enemics que havien perdut part de la seva força, però que conservaven la suficient per a aixafar-la i acarnissar-se amb una crueltat, inèdita fins llavors, exercida contra les seves protagonistes, perquè era tot el poble de París qui s’havia aixecat contra els seus opressors.

El primer context a analitzar és el del grau de proletarització, així com d’organització, dels treballadors a Europa en general i a França en particular en aquests anys. Aquí, des de les revolucions de 1848, el pensament socialista s’havia fet més ric i difús que a Anglaterra. Però, i això li separava del grandiós edifici teòric aixecat per Marx, que inspirarà en gran manera la Primera Internacional, operativa encara durant la Comuna, era fruit del pensament de burgesos o petits burgesos, relativament al marge de la lluita social, atraient sobretot als artesans i a l’elit obrera.

Va ser la burgesia radical, més que la classe obrera, la que havia fet la revolució de 1848; en molts clubs de París es van reagrupar prestigiosos pensadors, artesans i obrers autodidactes que l’enyoraven. L’única acció realment mobilitzadora va ser per això la mutualista i cooperativa, la qual va sofrir l’assetjament de la policia. A París es van formar centenars d’aquestes associacions des de 1850; un terç d’elles va aconseguir sobreviure fins als anys 70 amb les caixes de solidaritat dels llauners, òptics, paletes, testimoniant la vitalitat del petit taller que enorgullia a l’obrer.

Això diferia de l’evolució proletària al Regne Unit i a Alemanya, on els obrers van començar a organitzar-se en paral·lel a les grans empreses. A Anglaterra, després de l’ocàs del cartisme, les Trade Unions, elit obrera que organitzava ja a la tercera o quarta part del total dels obrers, amb 800 mil afiliats, van exercir una pressió real sobre la patronal. Durant l’Exposició de Londres de 1862, una delegació obrera francesa es va entrevistar amb dirigents de les Trade Unions, meravellats davant la seva organització i els seus alts salaris; d’aquí va sorgir l’embrió de la Primera Internacional, la qual es va beneficiar de l’obra teòrica de Marx, i en la qual durant molt de temps, el proletariat francès, disseminat gairebé tot ell en petits tallers, va tenir poc a dir.

L’Associació Internacional de Treballadors no va sobreviure a la guerra franc-prussiana de 1870, desapareixent en 1872. Tampoc va sobreviure a la Comuna de París, que va viure de març a maig de 1871, la qual va tenir valor de símbol per al socialisme, perquè va ser l’episodi més espectacular de la lluita de classes a l’Europa liberal. Però la revolta parisenca no havia estat dictada per la Internacional ni per cap grup. Durant tot l’hivern, amb París assetjat per les tropes prussianes, militants de la Internacional i altres republicans, reunits en el Comitè central dels arrondissements, o barris parisencs, havien anat més enllà de l’actitud del govern republicà, llançant un atac contra les tropes alemanyes. L’armistici franc-prussià es va concloure el 28 de gener de 1871. L’Assemblea constituïda al febrer va ser monàrquica, amb predomini de la dreta rural; a París en canvi, va ser republicana. Al març, l’Assemblea francesa, que deliberava a Bordeus, es va instal·lar a Versalles i no a París. Amb Thiers com a cap de govern, l’Assemblea va multiplicar les malapteses: com va ser la decisió de suprimir els sous dels guàrdies nacionals parisencs, una cosa impopular per a la petita burgesia.

A París, la Comuna va sorgir llavors amb el protagonisme de les masses populars, amb caps desconeguts, on es van barrejar els petitburgesos amb els obrers. Es tractava d’oposar-se a l’ocupació d’una part de París pels prussians. El 18 de març, quan Thiers va enviar tropes per a retirar els canons de la Guàrdia Nacional, que havien estat comprats pel poble, una munió va ajusticiar a dos generals. Thiers va fugir a Versalles i va retirar totes les tropes de París. El conflicte es va endurir llavors entre el govern francès conservador i les classes humils i patriòtiques parisenques. Des del punt de vista militar, els efectius de la Comuna es reduïen a 30 mil homes mancats de comandament i sense més disciplina que la que ells mateix s’imposaven. Els socialistes de la Internacional van participar en el moviment, però no van dominar el Consell. Eren en la seva majoria jacobins fascinats pel record de la Revolució Francesa. Es van presentar propostes d’agrupar a tots els afiliats de les corporacions, dividits per arrondissements, a fi de triar com a caps als homes més capaços. Aquests, recolzats pel crèdit de la Internacional, van prendre les iniciatives. La Comuna va suposar una ruptura, que serà seguida per una duríssima repressió.

Des d’un punt de vista per complet diferent, la Comuna de París es va inserir, d’una manera aliena a la seva voluntat, com un element estrany però decisiu en el joc de les potències europees, és a dir, el Reich alemany i el Segon Imperi francès, a fi d’aconseguir l’hegemonia en el continent. França s’havia convertit des de 1849 en el país de l’ordre. La decepció provocada pel desenllaç de les revoltes de 1848 va deixar les mans lliures a les maniobres de Lluís Napoleó Bonaparte, qui va combinar una restauració monàrquica (imperial) sui generis amb el manteniment d’alguns assoliments revolucionaris, que van demostrar ser superxeries. Per exemple, la conquesta del sufragi universal exigida en 1848, confirmada clamorosament per Lluís Napoleó, es va transformar en l’espècie de sufragi hipòcritament falsejat que eren els plebiscits, cuinats per la política imperial. L’imperi va passar a ser governat de manera autoritària. Una llei de seguretat general permetia al Ministre de l’Interior internar o deportar a tot sospitós.

Amb motiu de les grans victòries amb les quals Napoleó III va contribuir a la unificació d’Itàlia es va produir una distensió, avançant-se cap a un règim parlamentari homologable amb Europa. Però el govern no havia aconseguit atreure’s mai ni a la joventut ni al món intel·lectual. Després de 15 anys havia aparegut una nova generació: la de la joventut burgesa hostil al catolicisme esperonada pel descontent obrer, el cansament petitburgès, la decepció dels industrials i fins a l’hostilitat dels notables catòlics, els qui aportaven el vot pagès. Sobretot, l’Imperi continuava sent l’obra d’un home el prestigi del qual s’estava enfonsant. El 4 de setembre de 1870, després de la derrota soferta en la guerra francoalemanya, el motí parisenc de la Comuna va acabar amb l’Imperi de Napoleó III.

El paper de Bismarck, el “Canceller de ferro” alemany, va ser determinant en els moviments del tauler que es van produir amb la revolta de la Comuna de París. La neutralitat de Napoleó III en la guerra contra Àustria, una més de les guerres empreses per Bismarck per a unificar la gran Alemanya, l’havia aconseguit aquest suggerint a l’emperador francès una extensió de França cap a Luxemburg. Però aquests tractes van provocar la indignació de l’opinió pública alemanya, que considerava Luxemburg territori germànic. Bismarck, pressionat, va cedir responent que no toleraria aquesta disminució d’Alemanya. El resultat va ser que Luxemburg es va convertir en 1869 en un Estat neutral; el que era un fracàs total per a Napoleó III i un èxit per a Bismarck. Es va imposar llavors a França la idea d’una guerra ineluctable francoalemanya, perquè aquesta apareixia com la via cap a l’adquisició de glòria guerrera per un Imperi que envellia. En el Reich alemany es tractava en canvi d’aglutinar a tots els alemanys en la lluita contra l’enemic comú personificat per Napoleó III.

Però el pretext va ser la qüestió de la successió espanyola. El tron d’Espanya estava vacant, i el cap de govern general Prim va oferir la corona a Leopoldo de Hohenzollern-Sigmarinen, cosí llunyà del rei de Prússia; Bismarck va sostenir aquesta oferta. Això permetria ressuscitar l’antiga aliança entre Alemanya i Espanya en l’imperi dels Àustries, amenaçant a França en dos fronts; el que va enfervorir a l’opinió pública francesa, fent inevitable una guerra que el govern alemany anhelava lliurar per part seva; Bismarck va revelar el seu canvi de postura en un text premeditadament insultant. Els conflictes entre aquestes dues potències europees, dels quals la insurrecció de la Comuna de París serà una conseqüència indirecta, van ser una mostra del nivell de misèria política i intel·lectual al qual havia arribat la política europea en el seu joc de canvi de cromos o de furt dels mateixos per l’ús de la força (bestreta del repartiment colonial del món dut a terme a partir de 1885, que va conduir al cataclisme de la I Guerra Mundial)

El 19 de juliol de 1870, França va declarar la guerra a Prússia. Però es llançava a ella en situació d’inferioritat, amb 260 mil homes dirigits per oficials rutinaris i gelosos els uns dels altres: el que contrastava amb els 450 mil soldats alemanys ben entrenats, manats per un Estat major que disposava d’una artilleria superior. Després d’un mes de combats a Alsàcia i Lorena, l’exèrcit francès va ser derrotat el 2 de setembre. Napoleó III, envoltat, capitulava; el 4 de setembre, una revolució pacífica declarava abolit l’imperi a París, i formava un govern de defensa nacional per a aconseguir una pau poc costosa. Però quan Bismarck va posar com a condició el lliurament d’Alsàcia i part de Lorena, el govern francès es va veure obligat a reprendre la lluita. Aquesta va continuar fins al 28 de gener de 1871, quan el govern francès, davant l’astronòmica superioritat militar del Reich, va signar l’armistici i la capitulació de París, lliurant a Bismarck Alsàcia, la Lorena germanòfona, i Metz; l’Imperi alemany rebia a més una indemnització de 5 mil milions de francs-or.

La posada en pràctica de les primeres teories i practiques revolucionàries obreres

La Comuna de Paris, (comuna és el terme que designa fins al dia d’avui a l’ajuntament francès) va ser el moviment insurreccional que del 18 de març al 28 de maig de 1871 va prendre temporalment el poder a la ciutat de París. Per a les ments més lúcides del socialisme revolucionari europeu del segle XIX, la Comuna va instaurar el primer govern de la classe obrera del món, la qual cosa té gran part de veritat; però la seva iniciativa va venir més aviat dels artesans, petits comerciants, petita i mitjana burgesia republicana i d’esquerres, operaris de tallers escampats en els barris, els qui haurien de constituir-se en el nucli impulsor d’una classe obrera francesa encara en formació; d’aquí ve que l’esperit dominant en ella fos el socialisme autogestionari.

En la guerra francoalemanya, París havia estat sotmesa a un setge de més de quatre mesos, de setembre de 1870 a gener de 1871, el qual va culminar amb l’entrada triomfal dels alemanys. Thiers, els funcionaris d’Estat, i part dels grans burgesos i aristòcrates parisencs, van preferir abandonar París, i en comptes de presentar resistència al Reich, doblegar des de fora a la seva pròpia població rebel. El buit de poder a París va provocar que la vida ciutadana, i en concret la Guàrdia Nacional de París, es fes amb el poder de fet, a fi d’assegurar una continuïtat del funcionament de l’administració de la capital. Es van beneficiar per a això del suport i la participació activa de la població obrera, del descontentament generalitzat, del radicalisme polític molt estès en la capital, que exigia una república democràtica, i de l’oposició a la més que probable restauració de la monarquia borbònica.

En intentar el govern de Thiers controlar les bateries de canons que havien estat comprades pels parisencs per subscripció popular per a defensar la ciutat, aquests es van alçar en armes. La Comuna va governar promulgant una sèrie de decrets revolucionaris, com l’autogestió de les fàbriques abandonades pels seus amos, la creació de guarderies per als fills de les obreres, el laïcisme de l’Estat, l’obligació de les esglésies d’acollir les assemblees de veïns i de sumar-se a les labors socials, la revisió dels lloguers impagats i l’abolició dels interessos dels deutes: mesures que responien a la necessitat de pal·liar la pobresa generalitzada que havia causat la guerra de 1870-71.

La Guàrdia Nacional de París la formava una milícia de més de 200 mil parisencs que mantenien l’ordre públic en temps de pau, i que des de setembre de 1870 havien augmentat els 60 batallons inicials a 254 a fi de defensar la ciutat. Els batallons triaven als seus propis oficials, i posseïen alguns canons fabricats a París pagats per subscripció pública. La ciutat i el seu Guàrdia Nacional havien resistit l’atac de les tropes prussianes durant sis mesos, per la qual cosa els parisencs van considerar humiliant tant la rendició com l’ocupació germànica. Davant el buit de poder, l’aixecament popular de la Comuna va unir a totes les tendències republicanes de París. Una demanda específica va ser que París posseís un govern autònom, el de la Comuna, triat per la pròpia població.

En anar guanyant el Comitè Central de la Guàrdia Nacional cada vegada més autoritat, el 18 de març Thiers va ordenar a les seves tropes prendre els 400 canons i metralladores emmagatzemats en els alts de Montmartre i Belleville. Però els residents d’aquests barris ho van impedir amb les dones al capdavant, avisats a toc de campana, en comptes de seguir les instruccions del govern francès; mentre que els soldats confraternitzaven amb la Guàrdia Nacional i la població, el general Lecomte, qui va ordenar disparar contra una munió desarmada, va ser afusellat; també ho va ser el general Thomas, responsable de la repressió de la revolució popular de juny de 1848.

El 18 de març va començar l’inici formal del govern de la Comuna.

En unir-se altres unitats armades a la rebel·lió, Thiers va ordenar l’evacuació immediata de París de les forces regulars, la policia i els empleats de les administracions públiques; ell mateix va fugir, amb els seus seguidors, a Versalles. En els dies següents, la majoria dels habitants dels barris residencials i políticament conservadors de l’oest de París es van refugiar també a Versalles. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional, que era ara l’únic govern efectiu a París, va organitzar eleccions a una nova Comuna per al 26 de març. Aquesta, constituïda dos dies més tard, incloïa 92 membres del Consell Comunal, obrers, artesans, petits comerciants, professionals com a metges i periodistes, i un gran nombre de polítics. Abastaven totes les tendències contràries a Thiers: republicans, tant reformistes com moderats, socialistes, anarquistes, proudhonians, blanquistes, independents, i fins a jacobins que miraven amb nostàlgia a la Revolució Francesa. El socialista Blanqui va ser proposat com a president del Consell; però havia estat arrestat i empresonat en un lloc secret des del 17 de març.

Les polítiques de la Comuna, amb grans diferències internes, tendien tant cap a una democràcia progressista com cap a la revolució social. Aquestes incloïen, entre altres qüestions, la revisió de les rendes, augmentades considerablement pels amos, l’abolició de la guillotina, la concessió de pensions per a les vídues i fills dels membres de la Guàrdia Nacional morts en servei, l’abolició dels interessos dels deutes; i, mesura que anava més enllà del capitalisme liberal, el dret dels empleats a prendre el control d’una empresa si aquesta fos abandonada pel seu amo.

El Consell va reemplaçar l’exèrcit convencional per una Guàrdia Nacional de la qual formaven part tots els ciutadans que podien portar armes. Es va separar a l’Església de l’Estat, passant totes les propietats d’aquesta a propietat estatal, i es va excloure la religió de les escoles. Es va permetre a les esglésies no obstant això seguir amb la seva activitat religiosa si mantenien les seves portes obertes al públic perquè es realitzessin en elles reunions polítiques; el que les va convertir en el principal centre polític participatiu de la Comuna. Es va substituir finalment la bandera tricolor francesa per la vermella. S’esperava dels membres del Consell (els qui no eren “representants”, sinó “delegats”, podent ser immediatament cessats pels seus electors), que realitzessin algunes funcions executives a part de les legislatives; la majoria consistien a satisfer les necessitats socials per barris, com ara cantines, estacions de primers auxilis…

La defensa i la supervivència es van transformar en les principals preocupacions dels parisencs. Les dones treballadores van crear el seu propi batalló en la Guàrdia Nacional, amb el qual van defensar el palau Blanche, peça fonamental de la defensa de Montmartre. El 21 de maig, després de forçar les tropes de Versalles una porta en la part occidental de les muralles de París, va començar la reconquesta de la ciutat; es van ocupar primer els pròspers barris de l’oest entre els aplaudiments dels seus veïns. Les fortes lleialtats de barri que havien caracteritzat la Comuna es van convertir ara en el seu desavantatge, perquè en lloc d’una defensa planejada globalment cada barri va lluitar per la seva supervivència, sent derrotats un darrere l’altre. A més, el dèdal de carrers estrets que existien encara en les revolucions anteriors havia estat en gran part substituït pels amples bulevards de Haussmann manats construir per Napoleó III, la qual cosa facilitava l’avanç de les tropes de Thiers.

Encara que els comuners també van procedir a l’execució d’alguns personatges considerats “contrarevolucionaris destacats”, entre ells l’arquebisbe de París, el número d’assassinats per la Comuna no va passar del centenar; no va haver-hi llavors cap comparació possible en matèria de repressió amb la qual duran a terme les forces de Versalles. La resistència més tenaç va ser la dels districtes obrers de l’est, on els combats de carrer van continuar durant els vuit dies de la “setmana sagnant” del 21 al 28 de maig. En aquesta setmana, les tropes del govern van massacrar a milers de ciutadans desarmats, disparant a presoners i convertint en rutina les execucions múltiples. El general MacMahon ho va resumir així en la seva proclama: “Als habitants de París: L’exèrcit francès ha vingut a salvar-vos. Avui s’ha acabat la lluita. L’ordre, el treball i la seguretat tornaran a renéixer”.

Les represàlies van afectar pràcticament a tota la població: haver fet costat a la Comuna de qualsevol manera era en si mateix un crim. Més de 20 mil parisencs van ser afusellats de deu en deu sota el que avui es diu “el mur dels comuners” en el cementiri del Père Lachaise; molts d’aquests comuners eren dones treballadores parisenques als qui les forces d’ordre van dir “petrolieres”, mentre que milers de persones, homes, dones i fins a nens, van ser portades a peu i escortades per militars a Versalles o fora de París per a ser jutjades. El govern va arrestar aproximadament a 40 mil persones, prosseguint les persecucions fins a 1874. Moltes van ser jutjades i condemnades a mort, altres executades sumàriament, altres condemnades a treballs forçosos; altres, en fi, deportades, amb freqüència per a tota la vida, a penals abarrotats situats en el Pacífic, sobretot a Nova Caledònia. Segons diversos autors i testimonis de l’època, els executats durant les dues setmanes que van seguir a la presa de París van ser uns 50 mil, sense distinció d’edat ni de sexe, morint centenars de nens i milers de dones. La basílica del Sacré Coeur va ser edificada en Montmartre en el lloc on suposadament havia començat la insurrecció de la Comuna, per a expiar amb ella “els crims dels comuners”.

El seu programa democràtic i racional va ser un antecedent de futurs programes socialistes?

Encara que hi ha hagut programes d’acció sobre les condicions de vida i treball en tots els Estats inicialment revolucionaris que es reclamaven de la causa dels oprimits i els i les obreres, les diferències entre aquests i el programa de la Comuna van ser notables. El fet de comptar en gairebé tots ells amb un nucli dirigent amb capacitat de prendre decisions centralitzades i de realitzar càlculs racionals de la relació de forces explica que fossin capaces de prendre el poder. Però en faltar-los el que li sobrava a la Comuna, la plena participació de les masses i l’actiu exercici del poder per elles, il·lumina també les innombrables desviacions dels seus projectes inicials que s’han produït, no en tots, però sí en molts d’aquests processos, quan els interessos de la cúpula dirigent han prevalgut sobre els de les masses en el nom de les quals actuaven; les que, en molts casos, encara que no en tots, van passar a estar oprimides pels seus supòsits dirigents a causa dels interessos personals o de l’ambició de poder d’aquests.

Aquest caràcter específic de la Comuna de París l’explica el fet que el seu desenvolupament tingués lloc abans del cisma entre anarquistes i marxistes, per la qual cosa tots dos moviments polítics la van considerar pròpia i la van celebrar com la primera forma de presa del poder per les classes proletàries en la història d’Europa occidental. Per a Marx va ser el primer exemple d’una dictadura del proletariat en la qual l’Estat era pres pels proletaris mateixos; al que Bakunin va replicar que al no pujar al poder una avantguarda organitzada ni haver-se intentat crear un estat revolucionari, la Comuna parisenca havia estat anarquista. En tot cas, la Comuna de París ha estat celebrada per anarquistes i marxistes i per totes les forces revolucionàries fins a l’actualitat, a causa de la varietat de tendències, a l’alt grau de control per part dels treballadors, i a la notable cooperació entre els diferents centres revolucionaris. Un fet notable va ser la igualtat de gènere en les lluites, estant la iniciativa de moltes d’elles en mans de les dones, a les quals el poder naturalment va intentar desprestigiar cridant-les despectivament “petrolieres”.

A aquesta conjunció de forces plurals va ajudar finalment el que l’escissió en el si de la Primera Internacional entre marxistes i comunistes fos posterior a la Comuna. Una raó del seu èxit va ser la iniciativa demostrada per senzills treballadors/as en les activitats públiques, els qui se les van arreglar per a assumir les responsabilitats dels administradors i especialistes que Thiers s’havia emportat a Versalles. Engels va mantenir que l’absència d’un exèrcit fix i les polítiques autònomes des dels barris van fer que la Comuna no fos una espècie d’Estat en el sentit repressiu, sinó una forma de transició cap a l’abolició de l’Estat. Comunistes, esquerrans i anarquistes han vist a la Comuna com un model de democràcia participativa i d’administració pel poble; Marx i Engels, Bakunin, i tants altres van treure múltiples i a vegades contraposades lliçons teòriques d’ella. Lenin, com Marx, considerava la Comuna un exemple real de la dictadura del proletariat; en el funeral del líder soviètic, el seu cos va ser embolicat en les restes d’una bandera vermella preservada des dels temps de la Comuna.

Heus aquí el que la Comuna va dir de si mateixa en la seva declaració al poble francès del 19 d’abril de 1871: “Què demana la Comuna? El reconeixement i la consolidació de la República com a única forma de govern compatible amb els drets del poble i amb el lliure i constant desenvolupament de la societat; l’autonomia absoluta de la Comuna, que ha de ser vàlida per a totes les localitats de França, de manera que garanteixi a cada municipi la inviolabilitat dels seus drets, així com a tots els francesos, el ple exercici de les seves facultats i capacitats com a éssers humans, ciutadans i treballadors…”

Hi ha hagut un ressò del tsunami de la Comuna en el desenvolupament del moviment obrer i popular basc?

Aquesta és una qüestió que la meva condició de basc em porta a abordar (sense pretendre de cap manera que aquestes similituds es donin només al meu país). Jo parlaria, més que de ressons, de similituds i sinergies entre la lògica i manera d’actuar, no sols del moviment obrer basc, sinó de moltes iniciatives de base popular d’Euskal Herria, i la de la Comuna. En un poble que ha vingut actuant en els dos últims segles d’esquena i sovint de manera antagònica a les estructures i decisions estatals, en Hego Euskalherria per descomptat, però també en Ipar Euskalherria, hi ha hagut i continua havent-hi abundants paral·lelismes amb l’esperit que va animar a la Comuna parisenca. Poc importa que els successos de 1871 no siguin massa coneguts per una societat poc assídua a la lectura de llibres d’història. Però el que sí que és de destacar és que l’escriptor d’Iparralde que es va expressar en termes tan elogiosos de Zumalacárregi, no certament per la seva ideologia carlista, sinó per considerar-ho el líder de les ànsies de llibertat i sobirania del seu poble, el poble basc, Prosper-Olivier Lissagaray, nascut a Tolosa, però el cognom del qual revela sense cap dubte el seu origen basc, sigui el que ha escrit el llibre Història de la Comuna de París, reconegut com el que millor va interpretar la voluntat de llibertat i sobirania que animava als comuners (editat per cert no fa molt per l’editorial basca Txalaparta).

El moviment obrer basc es va enfortir en el context d’un capitalisme madur, el finisecular dels grans centres siderúrgics del marge esquerre i la zona minera de la Bizkaia, molt diferent del dels artesans i operaris dels petits tallers del París dels anys 70 del segle. Però si alguna cosa ha abundat al nostre país és la voluntat i capacitat de les múltiples expressions d’organització de base, prescindint unes vegades, i altres frontalment contràries, dels poderosos. Els exemples són nombrosos: el Auzolan preindustrial d’ajuda mútua en les comunitats rurals, la força que han vingut presentant en el postfranquisme l’autoorganització i mobilització del moviment obrer i de tot tipus de moviments socials: vegin-se les mobilitzacions obreres de Vitòria-Gasteiz en el primer postfranquisme, reprimides a sang i foc, amb morts pel mig, per Fraga Iribarne; el dinamisme que presenten aquí els moviments ecologistes i antinuclears (recordem les lluites antinuclears contra la central de Lemóniz i l’activitat infatigable de la Comissió de Defensa d’una Costa Basca no nuclear), la participació de tot el poble, o del barri, en la defensa dels centres fabrils als quals el capital es proposa deslocalitzar; les innombrables respostes antirepressives, malgrat que elles mateixes han passat al seu torn a ser reprimides; una premsa de denúncia que s’ha aixecat una vegada i una altra de les cendres en la qual volien enfonsar-la; l’enorme embranzida de moviments com el dels jubilats, el feminista, el de la defensa de la diferència d’orientació sexual… Hi ha perquè innombrables llaços entre tot aquest moviment multifacètic i autoorganitzat i l’epopeia de la Comuna de Paris.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.