Compartir

La crisi del coronavirus com a oportunitat? Disputar-ne la sortida

Un recent estudi de diversos politòlegs de la Universitat de Barcelona afegeix motius de preocupació: la crisi de salut pública hauria fet augmentar entre la ciutadania espanyola la tolerància a les restriccions de drets i llibertats, així com el suport a solucions autoritàries i tecnocràtiques.

Economista i politòleg
07/06/2020

Els moments de commoció i confusió col·lectiva solen ser aprofitats pels grans poders econòmics per imposar reformes impopulars que canvien les regles del joc en favor seu. Aquesta és la tesi central del conegut llibre de Naomi Klein, La Doctrina del Xoc. Una tesi que ha servit a l’esquerra del segle XXI per interpretar l’avenç quasi imparable del neoliberalisme a escala internacional.

Des d’aquesta perspectiva, la situació excepcional que hem viscut les últimes setmanes i el gradual retorn a la “nova normalitat” no conviden a l’esperança. L’estat d’alarma declarat pel govern Sánchez ha anat acompanyat de la centralització de poders, un cúmul d’abusos policials i retòrica bel·licista. Un recent estudi de diversos politòlegs de la Universitat de Barcelona afegeix motius de preocupació: la crisi de salut pública hauria fet augmentar entre la ciutadania espanyola la tolerància a les restriccions de drets i llibertats, així com el suport a solucions autoritàries i tecnocràtiques.

Però, més enllà d’un nou episodi d’excepcionalitat política encara inconclús, els efectes socials i econòmics de la Gran Reclusió estan per veure. Els moments de crisi profunda (i aquesta podria ser-ho) alteren també equilibris, inèrcies i consensos, i poden derivar en disputes al voltant de la distribució dels costos i de les respostes als problemes de conjunt. Més, quan la pròpia gestió de la situació ha obligat a interrompre el funcionament “normal” del mercat i ha trencat els ritmes individuals, generant experiències compartides de sacrifici col·lectiu. És possible, doncs, una eixida a aquesta crisi que decante la balança en benefici de les majories populars? La resposta exigeix esbossar un mínim diagnòstic.

Els impactes a llarg termini del coronavirus sobre l’economia són encara una incògnita, començant per la durada o els possibles rebrots de la pandèmia. En tot cas, hi ha raons per pensar que les conseqüències poden ser profundes i duradores, si més no a casa nostra. Els trets de la nostra estructura econòmica plantegen riscos evidents: el pes del turisme i els serveis de baix valor afegit (molt vulnerables davant la caiguda de la demanda per les restriccions o la por poden); l’estesa presència d’unes pimes molt endeutades, o la forta sensibilitat del mercat de treball al cicle econòmic poden amplificar els efectes de la paràlisi. Les conseqüències fiscals del sotrac podrien ser igualment decisives.

Les crisis fiscals i de deute han estat una de les manifestacions recurrents dels grans daltabaixos econòmics en les darreres dècades. Les contraccions dels mercats es traslladen normalment a la hisenda pública per la caiguda d’ingressos i l’augment de les despeses; però la situació s’ha vist sovint agreujada a causa dels rescats públics d’empreses privades. Un informe del FMI documenta, per al període 1990-2014, més de 120 casos internacionals de rescats del sector privat amb un impacte fiscal rellevant. Els sector financer hi encapçala la llista de beneficiaris (amb 91 casos i un cost mitjà proper al 10% del PIB dels països afectats), seguit pels convenis público-privats i les empreses no financeres. És la vella història de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis, en què l’estat espanyol té una dilatada trajectòria. De fet, les crisis fiscals tenen un rol clau en allò que el geògraf David Harvey anomena “acumulació per despossessió”: processos de privatitzacions, transferències de riquesa i retallades en serveis públics a través dels quals el capitalisme ha anat reestructurant-se els últims cinquanta anys. Al mateix temps però, en afectar la capacitat de proveïment de béns públics essencials, aquests episodis comporten un clar risc de crisi política i de legitimitat.

En les darreres setmanes hem vist les grans aerolínies sol·licitar ajuts milionaris; com la banca privada garantia i ampliava els seus negocis amb avals públics, o com la Comissió Europea obria la porta a nacionalitzacions d’empreses amb pèrdues. Mentrestant, el Banc Central Europeu optava per facilitar crèdit barat a les grans corporacions, en lloc de finançar directament els governs europeus amb necessitats. Això pot dibuixar escenaris de disputa al voltant de les prioritats i la distribució de les càrregues en la despesa pública, així com sobre el paper del sector públic en relació al model productiu.

Els grans interessos empresarials ja han mogut fitxa. En un document titulat Estrategia España, la CEOE avança la seua proposta de futur: major tutela de la UE; facilitar acomiadaments; flexibilitzar el mercat laboral; reduir o retardar el pagament d’impostos; augmentar els avals, subvencions i crèdits públics; impulsar convenis público-privats i concessions, i que la renda mínima no obstaculitze la “reocupabilitat”. Res de nou. De fet, entre els motors productius per al futur, proposats pel mateix document, destaquen les finances, els oligopolis energètics i la construcció.

Davant d’aquests plantejaments, és essencial dibuixar propostes alternatives, en benefici de les majories socials, i amb capacitat d’aglutinar consensos amplis al seu voltant més enllà d’interessos sectorials. La pandèmia ha posat de relleu la necessitat de defensar i expandir els serveis públics, millorant-ne el finançament i revertint privatitzacions que, com en el cas de les residències d’ancians o de les clíniques, han mostrat la incompatibilitat entre el benefici empresarial i la seua funció social. La vulnerabilitat econòmica de milers de famílies planteja, a més, la importància d’assegurar les condicions materials bàsiques per a una vida digna per a tots els ciutadans; a través de garanties d’ingressos, però també de la cobertura de necessitats que no poden deixar-se en mans del mercat. El finançament d’aquests serveis i prestacions requeriria, és clar, una reforma fiscal ambiciosa, la derogació de les fortes restriccions legals a la despesa pública. Per últim, el control públic (no necessàriament propietat estatal) de sectors estratègics i empreses rescatades es revela com un instrument fonamental per fer front a aquesta i a altres probables emergències en el futur proper.

Però si aquest programa esquemàtic és senzill de formular, convertir el verb en carn resulta molt més difícil. Existeixen poderosos obstacles a nivell institucional, polític i econòmic que convé tenir ben presents.

En primer lloc, allò que coneixem com a “neoliberalisme” no és simplement una opció entre un menú de polítiques disponibles. Al contrari, s’inscriu en una teranyina institucional que va des d’organismes europeus al marge de tot control popular, fins a institucions locals generadores de consensos, passant per organismes tecnocràtics de l’estat. Això no implica que la situació siga immutable (hi ha símptomes clars de que no ho és), però sí que exigeix transformacions a diversos nivells.

En segon lloc, els desequilibris de poder i quant a capacitat d’influència són clamorosos, i es veuen reforçats per les actuals restriccions i limitacions a la mobilització. L’arribada d’un govern d’esquerres a Espanya no s’ha traduït en mesures a l’alçada en qüestions bàsiques com lloguer, acomiadaments, privilegis de la banca o protecció dels sectors més precaris, a l’espera de la concreció d’algunes promeses. Els governs autonòmics han vist retallat el seu ja escàs poder real en les qüestions més decisives. Quan resulta tan evident que els que prenen o limiten les grans decisions no són electes democràticament, es fa més urgent impulsar formes eficaces d’intervenció popular.

En tercer lloc, l’economia mundial arrossega problemes d’excés d’endeutament, rendibilitat i sobreproducció en diversos sectors clau des de molt abans de la pandèmia. Per no parlar de límits ecològics. Un fet que, a banda de reduir el marge de maniobra de la política econòmica a curt termini, hauria de dissuadir les esquerres d’esforçar-se en solucionar les contradiccions de l’economia de mercat; la qual cosa no vol dir desentendre’s d’aquest context general ni renunciar a introduir transformacions realistes des de l’avui. La possibilitat que els problemes globals impulsen noves formes de gestió i regulació, i un rol diferent de l’estat no hauria de descartar-se, en la mesura que obre eixos de disputa en el futur.

En definitiva, tot fa pensar que la crisi econòmica que tot just albirem es presentarà menys com una oportunitat que com un conflicte que estem obligats a afrontar. I caldrà fer-ho inicialment a la defensiva: contra l’atur, la precarietat i les retallades. Però sense renunciar a obtenir conquestes a partir d’aliances àmplies entre els sectors candidats a assumir-ne els costos. És convertint aquesta posició de partida en una defensa de la democràcia, la sobirania i els drets fonamentals, que és possible imaginar un nou cicle de mobilitzacions capaç d’impulsar un programa de transformació avui més necessari que mai.

Convé no oblidar les paraules d’un dels pares del neoliberalisme i assessor de Pinochet, Milton Friedman: “només una crisi, real o percebuda, produeix un canvi real. Quan es produeix aquesta crisi, les accions que es prenen depenen de les idees que hi ha circulant”, al que es podria afegir: “… i de la força i la capacitat per dur-les endavant”.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.