Compartir

La força d’una tradició oculta, contra l’oblit i la resignació

La propuesta de Enzo Traverso pretende hacer aflorar la dimensión melancólica presente en toda la trayectoria histórica de las izquierdas: el recuerdo empático -y, por tanto, doloroso- de las derrotas sufridas.

28/05/2020

Enzo Traverso: Melancolía de izquierda. Después de las utopías, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2019

Si em deixessin esmenar el subtítol de la traducció castellana d’aquest llibre, no dubtaria gaire: «Entre les utopies perdudes i les futures» fóra possiblement una aproximació més adient –entenent «utopia» tal com ho fa el mateix autor, de la mà d’Ernst Bloch i Paul Celan: no pas un no-lloc o un impossible, sinó allò que encara no és. O, millor encara, el subtítol de la versió francesa (octubre de 2016): la force d’une tradition cachée, XIXe-XXIe siècles. La força d’una tradició oculta que travessa dos segles i ja en va recorrent un tercer.

La proposta d’Enzo Traverso és fer aflorar la dimensió melancòlica present en tota la trajectòria històrica de les esquerres: la remembrança empàtica –i, per tant, dolorosa- de les derrotes sofertes. No es tracta pas d’un divertiment arqueològic, sinó d’una aposta de combat contra els devastadors efectes del tall històric de 1989-1991: l’esfondrament dels règims autoanomenats «socialistes» de l’Est d’Europa va comportar la «fi del comunisme», expressió que no és sinó una de les possibles maneres d’anomenar l’estroncament d’una vasta i antiga tradició transformadora del moviment obrer i popular, molt més àmplia que la llavors ja residual identificació amb el règim soviètic;  en definitiva, l’esvaniment de tot horitzó versemblant d’abolició del capitalisme. I aquí seguim trenta anys després, per més que maldem per sortir-ne. L’estroncament de la tradició va significar també la interrupció de la transmissió de coneixement emancipador entre generacions d’activistes; com recorda Traverso, el jovent que tan sols deu anys després es va mobilitzar al crit d’«un altre món és possible» va haver de recrear les seves identitats intel·lectuals i polítiques, igual que s’esdevindria amb els moviments nascuts la primavera de 2011. El radical tall político-cultural esdevingut separava aquest nou activisme fins i tot de les experiències que li haurien hagut de ser més properes: el cicle d’insubordinacions, insurgències i, sí, revolucions esdevingudes arreu del món entre els darrers anys cinquanta i els darrers setanta, amb la data lluminosa de 1968 com a condensació simbòlica. És per combatre aquest oblit i la resignació a la desfeta que Traverso convida a reconnectar i «ressonar» amb els passats de lluita. I, com que són passats marcats per les derrotes, la melancolia pot constituir, paradoxalment, una via perquè abordar-los no resulti una pràctica paralitzadora sinó, ben al contrari, fecunda.

En la tradició marxista, sosté Traverso, sempre han tingut una presència central les lluites i les –gairebé sempre subsegüents- derrotes del passat. Ara bé, aquest protagonisme ha estat històricament inserit en una projecció ascendent, teleològica: cada combat, cada desfeta, es concebia com un esglaó cap a un horitzó d’emancipació que es considerava ineluctable; aquesta certesa desapareix definitivament amb el tombant de 1989-1991. Alhora, com un fil invisible, hi ha hagut des del començament la dimensió melancòlica, sovint amagada perquè no casava amb el triomfalisme oficial, ja fos socialdemòcrata o estalinista: el dol i la tristesa per allò perdut, la rememoració empàtica dels vençuts i el reconeixement d’un deute envers ells, l’exigència de «rescatar-los» mitjançant l’emancipació futura, vista no ja com a ineluctable sinó simplement necessària per salvar-nos de la barbàrie. Aquesta és la mirada que se’ns proposa recuperar, amb una manifesta empremta de Walter Benjamin, una presència constant en el llibre i, ell mateix, expressió de la melancolia d’esquerres no resignada que Traverso ens proposa (i practica). No resignada, explica l’autor, perquè coexisteix amb la cerca d’idees i projectes de futur: es tracta de repensar el socialisme sense renunciar-hi en un temps en què la seva memòria està perduda; d’organitzar el pessimisme tot extraient lliçons del passat i reconeixent la derrota sense capitular; de tenir consciència que allò que recomenci adoptarà formes i camins que desconeixem.

A la recerca, doncs, d’aquell fil invisible, el llibre investiga i interpel·la conceptes i imatges, textos teòrics i produccions artístiques. En un viatge fascinant, recorrem l’experiència dels vençuts dels dos segles passats –de la França de 1830 al Xile de 1973-, explorem la complexa relació entre marxisme i memòria, contemplem obres pictòriques i cinematogràfiques en les quals s’expressa la desfeta d’incomptables revoltes, passegem amb la bohèmia del segle XIX i començaments del XX –refugi de conspiradors i vençuts-, assistim a la trobada incompleta entre marxisme i anticolonialisme –i la melancolia postcolonial subsegüent-, escrutem la correspondència entre Theodor Adorno i Walter Benjamin –i la melancolia resignada del primer i la insubmisa del segon- i assistim a la «ressonància», a cinquanta anys de distància, entre el mateix Benjamin i Daniel Bensaïd, a la qual retornarem unes línies més avall. La vastedat dels coneixements de l’autor no aclapara ni impedeix que aquest sigui un llibre bell i, sovint, emocionant. Ho és quan revisitem personatges clau de la tradició emancipadora, però que se’ns presenten desprovistos de qualsevol aurèola triomfal: Auguste Blanqui empresonat, empresonada també Rosa Luxemburg, Lev Trotski en el seu exili mexicà, Walter Benjamin suïcidant-se a Portbou, Ernesto Che Guevara vençut i assassinat a Bolívia, Salvador Allende adreçant-se al poble xilè poc abans de posar fi a la seva vida. Emociona també la recuperació de mirades cinematogràfiques a la derrota, com les de Land and Freedom de Ken Loach o Calle Santa Fe, el documental autobiogràfic –però no sols- de Carmen Castillo sobre el Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR) xilè. O Le fond de l’air est Rouge/A Grin Without a Cat de Chris Marker, un impressionant fresc sobre les lluites mundials dels anys seixanta i setanta que, en l’articulació de les seves dues versions (1977 i 1993) recull els ressons d’un temps d’esperança i, alhora, la melancolia del reflux. 

I una articulació semblant és la que trobem en la figura de Daniel Bensaïd, un dels rostres visibles del 1968 francès i després dirigent de la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR), la «concordança» del qual amb Benjamin tanca el llibre. Sense renunciar ni un bri al seu passat, Bensaïd enceta amb el tombant de 1990 una intensa activitat de reflexió i diàleg per contribuir a la generació d’un nou pensament crític. En virtut de la «ressonància» melancòlica entre les dues dates frontissa de 1940 –suïcidi de Benjamin- i 1990, es trobarà amb el filòsof judeoalemany. Bensaïd revindica un Benjamin radicalment polític que, a la vigília de la seva mort i en la «mitjanit del segle XX» –imposició del nazisme i l’estalinisme, derrota espanyola, pacte germano-soviètic de 1939, inici de la guerra mundial-, proclama la revolució com a acte de fe, la necessitat d’articular marxisme i messianisme per a la lluita antifeixista, per a un nou comunisme i per a la redempció dels vençuts. El context en què Bensaïd recupera Benjamin, si no tan tràgic com el de 1940, sí que constitueix un trencament dràstic amb el passat i un panorama desolador per als projectes de transformar el món. Bensaïd definirà l’obstinació –pròpia i compartida- a mantenir aquests projectes com una «aposta melancòlica», alimentada per la memòria i pel voluntarisme, però també per la raó.

A tenir en compte: la versió castellana del llibre –basada en l’anglesa (gener de 2017)- conté dos capítols que no són a la francesa: el dedicat a la bohèmia i el de la correspondència Adorno-Benjamin. També hi ha certes diferències entre els textos comuns. Però, sobretot, la francesa inclou una breu però notable conclusió absent de les altres, en la qual Traverso subratlla que, contraposada a la melancolia resignada que exemplifica Adorno, la melancolia d’esquerra és «indissociable de les lluites i les esperances, de les utopies i les revolucions, de les quals constitueix la contrapart dialèctica. Forma part de l’”estructura de sentiments” de l’esquerra; n’estimula i n’inspira el pensament crític i la reflexió estratègica. En resum, pertany plenament a la seva cultura».

I conclou (i concloem): «Com una ombra, la melancolia segueix les passes de la revolució, fent-se discreta durant el seu auge, ressorgint després del seu exhauriment i embolcallant-la després de la desfeta. L’encarnen els vençuts, però roman inscrita en la història de tots els moviments que, des de fa dos segles, han intentat canviar el món. És mitjançant les derrotes com l’experiència revolucionària es transmet d’una generació a l’altra».

Subscripció (vull que existiu!)

COL·LABORADOR/A

20€/any

  • Descomptes als nostres cursos i activitats d’entre el 10 i el 20%
  • Gràcies pel teu suport econòmic. Aquesta web , i el projecte que hi ha darrera, és possible gràcies a les vostres contribucions econòmiques
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A

40€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 20 i el 50%
  • Rebre el monogràfic en format pdf  llest per a imprimir-te’l, o bé llegir-lo amb funcions interactives
  • Rep al teu correu un resum quinzenal d’articles de Sobiranies.cat i un llistat del més interessant que hem trobat d’altres publicacions
Subscriure’m!

SUBSCRIPTOR/A PREMIUM

70€/any

  • Beneficia’t de descomptes als nostres cursos d’entre el 40% i el 60%*
  • Un curs gratuït a l’any de la teva elecció
  • Gaudeix dels continguts de youtube amb antel·lació (els que no siguin en directe)
  • En els directes, sempre que sigui possible, accés a una conversa en grup reduir amb els i les ponents.
  • Participa amb el Consell de Redacció en el disseny i debats dels monogràfics mensuals.
Subscriure’m!

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.