Compartir

La llarga ombra d’Aznar

La Constitució ha acabat convertint-se, juntament amb la corona, en el dic de contenció que impedeix qualsevol reforma o interpretació diferent que se’n faci.

Politòleg
06/11/2020

Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, sí el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades, y así un sinfín de transcendentales temas, cuyo desarrollo dependerá del equilibrio de fuerzas políticas que surja el próximo día primero de marzo

(José Maria Aznar, La Nueva Rioja, 23 de Febrer de 1979)

Aquest conegut passatge d’un article que Aznar va escriure a principis del 1979 d’un llavors jove funcionari d’hisenda a Logronyo, normalment se cita per mostrar la contradicció que suposa que un dels actuals paladins en  la defensa de l’ordre constitucional, tingués llavors seriosos dubtes amb la Constitució que havia estat aprovada en referèndum uns mesos abans.

Que Aznar l’any 1979 fos contrari a la Constitució és notori, però hi ha quelcom molt més interessant en aquest passatge: els arguments que Aznar empra per criticar-la són els mateixos que utilitza avui per defensar-la dels que volen “destruir la convivencia que se asienta en el pacto constitucional que nos dimos entre todos”. Així que, aquesta paradoxa no mostra una suposada incoherència entre el jove i el vell Aznar sinó, ben el contrari, una continuïtat en la visió d’una Espanya uniformadora, catòlica i lliure de qualsevol iniciativa redistributiva. La qüestió no és el que deia Aznar fa quaranta anys sinó què ha passat perquè la idea d’Espanya que Aznar veia amenaçada per la Constitució és avui defensada tot brandant-la.

Aznar ens dóna part de la resposta al final de la cita quan diu: “así un sinfín de transcendentales temas, cuyo desarrollo dependerá del equilibrio de fuerzas políticas que surja el próximo día primero de marzo”. És a dir, Aznar ja era conscient que es podia controlar el desplegament d’un text que llavors només representava les beceroles d’una Espanya encara en construcció. Vist en perspectiva, sembla que el desenvolupament constitucional va anar caminant, segons la cosmovisió aznariana, cap a un horitzó en el qual la Constitució ha acabat convertint-se, juntament amb la corona, en el dic de contenció que impedeix qualsevol reforma o interpretació diferent que se’n faci. Però què representa Aznar i la dreta a Espanya avui o la d’ahir? Quines són les seves aspiracions?

Pecharromán (La Estirpe del Camaleón 2019) identifica tres principis que han servit de denominador comú de totes les dretes a Espanya des del segle XIX (tradicionalisme carlista, el conservadorisme, el falangisme, el neoliberalisme fins a la democràcia cristiana): 1) L’existència d’una sòlida base social que en general segueix en bloc els seus dirigents. 2) Un nacionalisme espanyol més o menys desacomplexat que es manifesta amb màscares diferents (des de l’essencialisme José Antonià, el nacionalcatolicisme franquista o el més recent “patriotisme constitucional”), i 3) l’acceptació de la moral catòlica com a part integral del projecte polític. Jo hi afegiria una concepció de la verticalitat com la perfecta representació de l’ordre tant a dins dels partits com a les institucions i a la societat.


L’ origen el pensament d’alguns teòrics i polítics del segle XIX en que en el millor dels casos eren molt conservadors i en el pitjor profundament reaccionaris i antiliberals. Tal com  explica Villacañas a Historia del Poder Político en España (2017), la dreta s’inspira en figures com el diplomàtic i teòric Donoso Cortés (1809-1853) que estructurà un pensament reaccionari i antiliberal. Un pensament que advocarà per solucions obertament dictatorials contràries a qualsevol moment constituent. De la segona meitat del segle XIX destaca també Cánovas del Castillo (1828-1897), president del govern en successives ocasions i cap del partit conservador durant la Restauració que impedirà la possibilitat d’un moment constituent que pogués engendrar un sistema liberal democràtic. Finalment destacaria Ramiro de Maeztu (1875-1936), un dels lectors més prolífics i influents de Donoso, que després d’una etapa de joventut liberal en què arribà a flirtejar amb el socialisme fabià anglès, evolucionarà cap a la línia marcada per Donoso.  Així que durant el Període d’entreguerres va desenvolupar un pensament profundament antirepublicà, reaccionari, militarista i sovint filo-feixista que defensava la necessitat històrica d’instaurar una dictadura per conformar un nou poble espanyol que permetés l’establiment d’un “capitalisme hispà” lliure de perills revolucionaris. Aquest pensament serví per legitimar i armar ideològicament tant la dictadura de Primo de Rivera com posteriorment el franquisme. Després de ser assassinat a les primeres setmanes de la Guerra Civil per milicians anarquistes, ha estat glorificat per la dreta espanyola fins avui.

Aznar podria ser, sense exagerar, el polític que ha marcat més el desenvolupament polític a Espanya des de la Transició potser perquè ha viscut sempre deslligat de l’esperit del pacte constitucional.


Cal dir que en el mateix període (primer terç del segle XX) va existir també un conservadorisme netament democràtic format per intel·lectuals i polítics provinents del sistema canovista. Polítics com Portela Valladares, Chapaprieta, Pepe Sánchez Guerra o Niceto Alcalá Zamora que desencantats amb el galdós paper d’Alfons XIII, van evolucionar cap a posicions republicanes conservadores. Alguns d’ells ocuparen càrrecs de govern durant la Segona República.


La dreta republicana desapareix orgànicament i sociològicament amb el franquisme. La nova dreta, d’Alianza Popular i UCD, formada per una majoria de càrrecs franquistes, no tenia cap relació. No obstant això, és notori que dècades després, PP i FAES continuen en aquesta línia que s’oblida d’interessants referents conservadors democràtics mentre abraça marcs ideològics d’orígens foscos. L’apel.lació a l’hispanitat (concepte clau en el pensament de Ramiro de Maeztu) i la recent relectura glorificadora del passat imperial espanyol, mostra la inclinació actual de la dreta cap a un essencialisme historicista[1]. El llegat d’Aznar ha estat precisament combinar essencialisme amb una façana de modernitat bo i reconstruint un partit perdedor (AP) per convertir-lo en un partit de govern (PP), mantenint alhora la vella agenda de la dreta combinada amb el neoliberalisme global creixent.

L’esquerra veia en l’Aznar de la Guerra d’Iraq i en les falsedats de l’11M el perfecte antagonista. Però el seu antagonisme era molt més que no pas córrer darrere les aventures de l’imperialisme neocon de Bush i la seva cèlebre supèrbia i autoritarisme. Quan finalment decidí marxar, aquesta visió reduccionista esdevingué una caricatura en tant que el personatge exagerà els seus tics més autoritaris i insolents. No obstant això, a la meva manera de veure, Aznar podria ser, sense exagerar, el polític que ha marcat més el desenvolupament polític a Espanya des de la Transició potser perquè ha viscut sempre deslligat de l’esperit del pacte constitucional.

En resum, podríem dir que Adolfo Suárez va protagonitzar la transició de “la llei a la llei ” pilotada des del règim (Llei de Reforma Política). Una transició que assegurà la immunitat de l’estat franquista i que molts dels alts càrrecs passessin a ser, de la nit al dia, funcionaris d’un estat liberal democràtic. Aquest fet va facilitar la consolidació del nou sistema que era amenaçat pel perillosos i poderosos últims ressorts involucionistes de la dictadura. Un pla que necessitava la normalització de dos actors indispensables per legitimar el nou règim. Parlem de Carrillo i Tarradellas que, a canvi de sacrificar la ruptura amb el règim i la monarquia, se’ls reconeix com a actors polítics de ple dret que s’integraran al sistema. Els governs de Felipe González consoliden el nou règim desactivant primer, encara amb els ecos del 23F, el potencial federalisme asimètric que existia en la distinció entre regió i nacionalitat històrica de la Constitució, reconduint-ho cap al “café para todos” i la LOAPA. Segon, absorbint bona part dels voltants del PCE i el PSUC i convertint en inviable una alternativa a l’esquerra del PSOE. Tercer, amb l’aplicació d’unes polítiques econòmiques (reconversió industrial) ben allunyades del que s’esperaria d’un partit que deia representar l’esquerra, fet que va tranquil·litzar les elits econòmiques. Finalment el PSOE continua la política de l’oblit dels crims del franquisme i la Guerra Civil imposada des de la transició. Un fet que no es pot passar per alt tenint en compte la història de repressió i clandestinitat que havien patit molts militants del PSOE.

I llavors arriba l’Aznar més pragmàtic que, obligat per la seva victòria pírrica l’any 1996, necessita el suport de CiU i PNB per formar govern. Aquest és l’Aznar del Majestic, l’Aznar que s’ajusta a l’esperit de les nacionalitats de la Constitució del 1978: sí, aquell del “parlo català a la intimitat, el del “he autorizado contactos con el Movimiento Vasco de Liberación” quan el 1998 inicià contactes amb ETA. S’oblida però, que la política econòmica d’aquells primers quatre anys de govern va marcar bona part de l’esdevenir econòmic i polític d’Espanya de les següents dècades amb la dependència del sector de la construcció (Llei de Sòl de 1998), la privatització de grans empreses públiques i la progressiva centralització del poder financer a Madrid. Polítiques que s’estructructuraren al voltant de la consolidació d’un neoliberalisme hispà dirigit des dels cercles de poder de Madrid,  cada cop més corrupte però alhora ben connectat amb els circuits del capitalisme global. Tot plegat molt lluny dels principis socials plasmats en la Constitució que Aznar titllava de “estatificadores y socializantes” en el seu famós article del 1979 a la Nueva Rioja.

Amb la majoria absoluta del 2000 apareix l’Aznar deL 1979 en la seva màxima expressió quan en el context de lluita contra ETA establirà aliances amb alguns intel·lectuals provinents de l’esquerra tot articulant un potent discurs al voltant del concepte “Patriotisme Constitucional”. Una lectura perversa i matussera del concepte d’Habermas[2] que servirà  tant per proposar el tancament del procés autonòmic, i l’inici d’una correcció recentralitzadora, com per titllar de capçot provincià, o directament de filo-etarra, lliberticida o totalitari, a tot aquell que s’hi oposi. Amb aquest potent relat, la segona legislatura d’Aznar es definirà, per una banda, per un turbocapitalisme basat en la construcció i el turisme amb la ràpida emergència del Gran Madrid ja no només com a centre polític sinó com a centre financer d’Espanya. Un Madrid punt d’inici i final de totes les infraestructures, des de l’AVE fins a l’aeroport de Barajas. Madrid centre i porta al món. Finalment en el front judicial, Aznar inicià la captura estratègica de posicions claus en la judicatura llançant la carrera judicial de jutges que després han esdevingut actors polítics de primer ordre (Espejel, Lesmes etc.).

Aznar, malgrat els seus vaivens tàctics, tenia un projecte d’Espanya al cap que ja s’intuïa en l’article del 1979. Una cosmovisió que posà en pràctica des del poder: un estat centralitzat i vertical patrimonialitzat pels de sempre que resolgui a l’assalt la qüestió catalana, i que aspira a anul·lar l’oponent polític: “primero se vence luego se pacta”. Un pla que revisa obertament el suposat esperit constitucional mentre diu abraçar la constitució.

Avui a Espanya hi ha més gent a favor a la recentralització de la que hi havia fa vint-i-cinc anys.

La inèrcia històrica d’aquesta estratègia la vivim cada dia en els discursos de les tres dretes (PP, Cs i Vox) tots tallats per patrons aznarians que frisen per aprofitar la situació de crisi econòmica i territorial per liderar una reacció que avanci per la dreta el marc constitucional vigent. Part d’aquesta estratègia no necessita càrrecs electes sinó que està sent executada des de la cúpula del poder judicial més obertament reaccionària que ha existit des de la Transició ben acompanyada per la Guàrdia Civil. La tenaç i irredempt oposició de Díaz Ayuso també té ressons d’Aznar. És un producte autòcton d’aquest Gran Madrid que representa un neoliberalisme hispà i intransigent que ara sembla adoptar certes pinzellades trumpianes.

Més enllà de si la dreta aconsegueix o no conquerir el poder, el que és innegable és que aquest discurs s’ha normalitzat. Avui a Espanya hi ha més gent a favor a la recentralització de la que hi havia fa vint-i-cinc anys. No podem atribuir-ho a l’ascens de l’independentisme sinó a un posicionament estratègic del PP a llarg termini que ja existia abans de 2010 . El model autonòmic tenia un 54% de suport l’any 2006 que anà caient progressivament fins a un 37, 3% el maig del 2017 abans del 1-O. I encara és més revelador veure com el suport a la recentralització augmentava d’un 9% (2006) a un 30,9% superant clarament als partidaris d’una major descentralització (23,5%) (CIS 2017).

La conseqüència més preocupant d’aquesta normalització la vam viure a la tardor del 2017 quan l’únic marc que va prevaldre per oposar-se a l’independentisme en gairebé tot l’establishment polític espanyol va ser el de l’hostilitat més absoluta liderada per Felip VI, i transformada, des de aleshores, en persecució judicial. Tot el que queda a la dreta de Podemos va ser cridat a abraçar el relat de la submissió, el de la rendició incondicional preparat a les cuines de la FAES constatant així el fracàs del PSOE i el seu entorn a l´hora de crear un horitzó alternatiu. De vegades el centralisme de molts barons del PSOE i intel·lectuals, suposadament provinents de l’esquerra, l’atribueixen a la seva ànima jacobina, quan en realitat, és un centralisme desproveït de qualsevol element emancipador que beu de les mateixes fonts essencialistes que el centralisme uniformador de la dreta.

Tant si un està a favor o en contra de fer una “segona transició” per superar el “Règim del 1978, haurien de ser concients que el PP ja fa dues dècades que ha anat transformant el marc constitucional cap a una direcció contrària. Una hipotètica reforma de la Constitució en clau netament federal i plurinacional, no tindrà una oposició conservadora sinó una de reaccionària. Conservadorisme i reacció han estat històricament gairebé indistingibles a Espanya. Per a la dreta la visió essencialista d’una Espanya uniforme, centralista i vertical sempre ha estat per damunt del marc legal i el respecte a l’adversari polític des de Donoso Cortés fins a José María Aznar. Convindria no oblidar-ho.

Adrià Alcoverro


[1] L’èxit de vendes i l’impressionat recepció de la dreta del recent assaig de María Elvira Roca Barea (2016) titulat  Imperiofobia y la Leyenda Negra: Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio Español mostra clarament el realimient de la dreta cap a tesis de glorificació del passat Imperi Espanyol.  Criticada per falta de rigor per molts historiadors i emprant una línia argumental similar a la de la historiografia franquista, Imperiofobia és un llibre que ha esdevingut de capçalera de la dreta espanyola. L’assaig més venut de la dècada que ja va per la 25 edició fet que mostra la profunditat i continuitat de certes iddees en la societat espanyola.

[2] Jürgen Habermas articula el concepte de Patritotisme Constitucional al voltant d’una visió d’un estat post-nacional  lluny de l’essencialisme nacionalista però lligat als valors democràtics liberals protegits per constitucions que que obrin espais on el diàleg flueixi i  on les decisons polítiques puguin ser preses des del consens i el respecte a les diferents postures representades a les institucions. Tot per l’objectiu final de preservar la justicia social i els valors democràtics en el capitalisme actual. És a dir, un pensament pràcticament  oposat al que representa la història de la dreta a Espanya.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.