Compartir

La paradoxa independentista i el pacte de Sant Sebastià

Ricard Vilaregut escriu sobre la paradoxa de l'independentisme: per tal de sortir de l'estat, primer haurà de canviar les seves estructures de poder fàctic.

22/10/2021

També pots llegir la versió en castellà a la web de Público accedint aquí

El cicle de mobilització del 15 M i el procés ens ha ensenyat que no n’hi ha prou amb accedir al poder polític institucional, que no n’hi ha prou en condicionar l’agenda política, i que no n’hi ha prou en assolir rellevants quotes d’hegemonia en l’opinió pública i publicada. Però si es vol avançar encara més en l’agenda social i nacional, tenim un problema i no és –només– el 3%. Tenim un problema i es diu estat, un dels instruments de més èxit de la història de la humanitat -per alguna cosa serà que tothom en vol un- i que tant pot servir per revertir desigualtats i privilegis, com per mantenir-les i augmentar-los.

La repressió multilateral envers els independentistes i activistes que han transgredit l’estatus quo, la defensa explícita de la monarquia i les sentències arbitràries en avenços socials, han visualitzat la pervivència d’unes estructures conservadores i ultranacionalistes, que s’escapen de qualsevol control polític, exercint de facto com a garant de l’immobilisme. Són ben conegudes les pressions dels militars en el procés constituent, però molt menys les del poder judicial, l’autèntic angle cec de la transició. I no es tracta només dels jutges, també els alts funcionaris custodien l’estat, que actuen amb la màxima de que la política fa les lleis, però nosaltres fem el reglament per aplicar-les. Pels actuals gestors de la democràcia espanyola hauria de ser un problema, però no ho és: ja els sembla perfecte. Segurament d’aquí plora la criatura. El règim del 78 com topall per qualsevol avenç substantiu social però especialment nacional.

En aquest escenari de tancament de l’estat profund, la paradoxa independentista seria que per sortir de l’estat primer caldrà canviar les estructures de poder fàctic, especialment el poder judicial. Reformar un estat per fer-lo més permeable, més democràtic, per llavors poder-ne sortir. Probablement no n’hi hagi prou amb un suposat acord polític, caldrà superar una segona capa d’acer que a dia d’avui es mostra inexpugnable. En l’independentisme català, la idea de reformar l’estat és un dels grans anatemes de la base social, i més amb els arguments que dia rere dia mostra el nacionalisme espanyol, tant el de dretes com el d’esquerres. Es fa molt difícil entreveure aquesta via, més encara amb la resposta al procés dels darrers anys.

Però aquest és un debat del que no se’n pot defugir. La intervenció de les minories i moviments nacionals envers l’estat matriu ha estat inevitable, encara que sigui en passiva. Per molt que tinguis un estat matriu hostil, que et reprimeix i que et vol assimilat, has d’intervenir, això sí, segons la pròpia força i context: si ets petit, et limites a donar constància que existeixes; si ets més gran, comences a defensar els interessos econòmics i socials de la ciutadania que territorialment representes: aconseguir recursos i competències, i de pas, enfortir-te internament. Però l’independentisme és ja un moviment gran, enfortit, que ja compleix les dues fases descrites: és àmpliament conegut, està enfortit internament, i fa temps que coneix els mecanismes de l’estat, sobretot els seus límits. Cert que no hi han precedents d’una tercera fase, la d’intervenir de forma activa per transformar l’estat matriu encara que sigui amb la intenció, sempre instrumental, de poder-ne marxar. Intervenir per reformar, una possibilitat que malgrat es pugui interpretar com una feblesa, és precisament al revés: si t’hi atreveixes és que ets fort. Altra cosa és que ho siguis, t’hi vegis capaç, la teva base o entengui, o ho vegis una pèrdua de temps.

Però s’estan movent coses en l’àmbit de les altres nacions i pobles de l’estat. Davant l’escenari electoral de 2023, a les Illes, Galicia, País basc, País Valencià i més tímidament Andalusia, no veuen malament alguna aliança i/o tipologia de col·laboració en clau de bloc plurinacional que pugui condicionar el govern del PSOE i forçar-lo a establir una agenda favorable als interessos del territori que representen. S’olora flaire d’aliança que reculli l’esperit del Pacte de Sant Sebastià, que deia Gemma Ubasart en aquest mateix espai la setmana passada. Tot això amb el paraigües conceptual del sobiranisme que no és sinó la transmutació del republicanisme confederal de finals del XIX i principis del XX, ara en vies de rehabilitació després del llarg ostracisme post-transició. El confederalisme de lliure adhesió com la nova utopia disponible per la tercera Espanya. Torna Pi i Margall.

La reforma de l’estat no serà una estratègia formal ni formalitzada per part del moviment independentista, que prou feina té en pal·liar les conseqüències repressives dels fets de l’octubre de 2017, i començar a pensar el com ho vol tornar a fer. Amb la constatació de la via congelada de la unilateralitat i la desídia internacional a intervenir, l’horror vacui estratègic que se’n deriva no és fàcil de gestionar. Almenys la pandèmia ha ajudat a arraconar l’estratègia esgotada del com pitjor millor, de l’acció que provoca una repressió que genera reacció. Mentre es va fent la necessària feina interna en la construcció de nous escenaris autodeterministes favorables a mitjà termini, la màxima fusteriana de o fas política o te la fan, s’hauria d’aplicar també a la política estatal. I l’independentisme català faria bé de no quedar-se quiet, malgrat no sigui la seva estratègia principal, ni molt menys l’única. Reformar el poder judicial, llei de claredat, lleis socials, l’Amnistia o un referèndum en condicions, no hauria de ser incompatible amb una estratègia pròpia.

Però si bé l’independentisme haurà de gestionar aquesta presumpta paradoxa, l’espai conformat de l’esquerra plurinacional haurà de gestionar, també, no una paradoxa sinó una temptació. La d’aprofitar el momentum confederal per fer realitat el seu projecte d’un estat on ningú hagi de marxar-ne a partir d’una aposta purament tàctica, pensant només en les eleccions generals de 2023. L’aliança Plurinacional sobiranista només podrà ser efectiva si la reforma de l’estat és de veritat i de fons, amb mecanismes clars i viables que permetin la sortida de qui ho desitgi, sense trampes retòriques del tipus ara és l’hora d’aturar el feixisme, no podem deixar que governi la dreta, amb la crisi ara no toca el tema nacional, etc. Els independentistes no deixaran de ser-ho, ni cauran en la ingenuïtat d’apostar de valent per la via de la transformació reformista de l’estat o la seva estabilització. No es pot confondre desorientació amb debilitat.

Política és pedagogia però també aprenentatge. I el que hem après aquest anys és que aquestes alçades, independentistes, sobiranistes i plurinacionals, tothom sap de quin peu calça. L’independentisme no hauria de menysprear l’oportunitat de teixir aliances amb les forces sobiranistes i l’esquerra plurinacional, encara que sigui per desenvolupar un concepte tan republicà com la fraternitat entre pobles. I sí, per una agenda compartida. L’esquerra plurinacional hauria d’entendre que qualsevol avenç social i resolució territorial s’ha de fer des de la perifèria cap al centre, i no al revés. Si es vol avançar en l’esperit del Pacte de Sant Sebastià, amb els termes i agenda que cada actor pugui assumir,caldrà que tots plegats actuïn més en clau de col·laboració que de competència. Amb honestedat i transparència. Amb profunditat estratègica i sentit històric, respectant i respectant-se. No es tracta de convèncer a ningú, sinó de compartir el camí que es pugui a partir de la hipòtesi inconscient que ha guiat els moviments socials els darrers 20 anys: a més democràcia, més possibilitats de transformació social. Una hipòtesi que podria ser vàlida per avançar en la resolució del conflicte territorial.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.