Compartir

La qüestió de les nacionalitats a Europa

Professor de Ciència Política
27/05/2022
‘Nosaltres vam decidir, politics traidors’, manifestació pel referèndum de l’1-O a Girona, 1 d’octubre de 2021 – Glòria Sánchez / Europa Press

Article publicat conjuntament amb el diari Público

La “qüestió de les nacionalitats”, tal i com l’anomenà el pensador Otto Bauer a principis de segle XX, és un dels grans debats que històricament ha travessat el pensament progressista. Fins a quin punt són compatibles els valors del progressisme amb les reivindicacions nacionals ha estat objecte de discussió des de pràcticament tots els corrents ideològics. Una de les primeres expressions d’aquest debat la trobem en Stuart Mill, qui després d’afirmar el principi de les nacionalitats com a fonament dels governs, afegia que tanmateix era obvi per a un bretó, un basc o un escocès pertànyer a França o el Regne Unit abans que no pas quedar-se atrapats en “la relíquia mig salvatge del seu passat”. Aquesta polèmica no ha deixat de persistir en el debat públic fins a l’actualitat. Més recentment  l’economista francès Thomas Piketty, malgrat matisar posteriorment les seves paraules, denunciava el problema que tenia Europa davant nacionalismes com el català, d’un suposat caire conservador i egoista. Aquestes crítiques comparteixen sovint un tret fonamental per entendre el debat com és el fet que es realitzen des de posicions que podríem anomenar ‘estatistes’ o -emprant la terminologia acadèmica- des dels ‘nacionalismes d’estat’.

Ara bé, quina és la qüestió entre els valors del progressisme i el nacionalisme? Podríem veure-ho com una tensió potencial entre alguns dels principis fonamentals del progressisme i del desenvolupament de l’estat modern. D’una banda, la ideologia progressista té un component universalista i individualista: totes les persones tenen dret a unes condicions i possibilitats de realització plenes independentment de la seva situació social. D’altra banda, els drets es reconeixen i proveeixen de manera col·lectiva a través d’institucions polítiques. I l’arena on es produeix l’acció política moderna és l’estat, que no per casualitat es coneix en termes acadèmics com estat-nació. L’estat-nació exerceix la seva activitat sobre una població i un territori específic, i per tant la discussió sobre els drets i les polítiques de redistribució no s’entén sense tenir en compte el marc institucional en què es produeix. Per aquesta raó la tensió entre el principi universalista del pensament progressista i el comunitari referent al territori i a la població és indestriable.

Aquesta tensió afecta tant a partits d’àmbit estatal com a partits subestatals. En el cas dels nacionalismes subestatals d’ideologia progressista, aquests han de legitimar una autodeterminació que suposa sortir d’una estructura de redistribució. El rebuig a l’esquema de redistribució dins l’estat existent genera la necessitat de formular un discurs que sigui compatible amb els principis universalistes de la ideologia progressista. Des del discurs del nacionalisme d’estat aquesta tensió permet presentar sovint aquests moviments com a una política oportunista que mostra ‘l’egoisme dels rics’, sense tenir en compte que les fronteres i les institucions polítiques que les articulen no són neutrals ni molt menys encara ‘naturals’. Des de vies diferents, tant els partits d’àmbit estatal com subestatals desenvolupen discursos que intenten conciliar aquests dos vessants en el que en un treball de propera publicació podríem anomenar ‘universalisme intern’ (Dalle Mulle & Serrano).

A l’esfera pública aquesta tensió en el cas de les reivindicacions territorials s’associen a un seguit de valors negatius a les reivindicacions subestatals com ara l’egoisme, l’oportunisme, el populisme o fins i tot l’extrema dreta. La qüestió és doncs veure si l’evidència empírica ens suggereix algun fonament sòlid darrera aquest discurs. Un estudi del qual recentment se n’ha publicat una primera versió (Mas, Sanjaume & Serrano) analitza més de 400 regions europees segons el sistema de classificació estadístic de la UE (les anomenades nuts) per explorar els factors que ens ajuden a entendre les reivindicacions territorials. Un primer tret destacable de l’anàlisi és que més de la quarta part de les regions europees tenen partits o moviments polítics plantejant algun tipus de demanda territorial i rebent cert suport electoral.

L’evidència que trobem en aquest estudi és l’existència d’una gran diversitat de situacions associades a les demandes territorials. El principal tret general que podem extreure és que les demandes territorials sorgeixen de territoris amb identitats de llarg recorregut històric, és a dir, no estem davant un fenomen merament instrumental o oportunista, i menys encara ‘inventat’. En segon lloc, trobem una gran varietat tant en les característiques de les regions com també en les seves demandes. D’una banda, trobem casos de regions relativament riques i també relativament pobres en relació a l’estat, així com una gran diversitat ideològica en els seus moviments. Respecte el tipus de demandes territorials existeixen també diferències rellevants, des de la demanda de reconeixement o diversos graus de regionalisme fins a l’autodeterminació externa. De fet, una de les evidències inicials que trobem en la investigació en curs és que els moviments més orientats al conservadorisme tendeixen a produir-se en termes regionalistes més que no pas independentistes, posant en qüestió la tesi simplificadora sobre les reivindicacions territorials com un mer ‘nacionalisme dels rics’.

Les demandes territorials no poden reduir-se doncs a un sol factor que es comporti sempre de la mateixa manera. Els múltiples casos i factors que són presents assenyalen que la principal característica d’aquests moviments és la seva gran varietat. Així, no podem reduir el fenomen de les reivindicacions nacionals a uns territoris rics relativament en relació a l’estat, orientats cap a posicions de dreta o fins i tot d’extrema dreta, i que articulen uns interessos egoistes a través de l’oportunisme polític. Aquesta descripció, que trobem amb certa freqüència en el debat públic no se sustenta doncs per una evidència empírica que ens assenyala més aviat una gran varietat de situacions, similar a la que podem trobar a nivell dels estats. En aquest sentit és important que des de l’acadèmia l’anàlisi i difusió de resultats científics siguin rigurosos i contribueixin a un debat públic de qualitat que ens ajudi a entendre millor les nostres realitat socials.

Per saber-ne més

Mas, Jordi; Sanjaume, Marc; Serrano, Ivan (2022). Els moviments per l’autodeterminació a Europa. Estudis Polítics i Econòmics. Fundació Irla. https://irla.cat/publicacions/moviments-autodeterminacio-europa/

Dalle Mulle, Emmanuel; Serrano, Ivan (2022). Universalism within: The Tension between Universalism and Community in Progressive Ideology. En preparació per publicació.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.