Compartir

La remuntada de Mélenchon: lliçons per a una esquerra desorientada

Jean-Luc Mélenchon no ha aconseguit passar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses, però ha estat molt a prop. Alejandro Pérez ens parla d'algunes claus de la seua remuntada.

05/04/2022
Maxppp / Marc OLLIVIER.

Una remuntada inesperada que incomoda a la vella esquerra

Mélenchon ho ha tornat a fer. Contra tot pronòstic, ha protagonitzat una pujada electoral que molt poca gent esperava. Fa només tres mesos, quan estrenàvem aquest turbulent 2022, Mélenchon estava enfonsat en les enquestes: entre el 8 i el 9% (Ifop del 8 de gener, 8,5% i Elabe del 12 de gener, 9,5%). Aquest declivi no sols s’expressava des de l’aspecte purament quantitatiu, sinó que també ho feia en el qualitatiu: cinquena posició per darrere de Macron, Le Pen, Zemmour i Pécresse. En aquest sentit, l’aspecte qualitatiu és molt important en una competició entre candidatures, entre les quals només dues poden passar a segona volta i la resta es queden sense res.

Entre setembre i gener del 2022, van existir moltes pressions en l’esquerra francesa per a unificar les candidatures. Anne Hidalgo va arribar fins i tot a proposar unes primàries obertes -7 de desembre del 2021- per decidir un candidat conjunt. Durant aquells dies, els verds francesos liderats per Jadot no estaven tan lluny de Mélenchon en les enquestes (6-7% VS 8-9%, algunes donaven fins i tot un empat entre tots dos).

Avui, tot ha canviat. Igual que en 2017, la proposta sobiranista, transformadora i populista de Mélenchon s’ha imposat i ha remuntat de manera formidable en tots els sondejos, passant d’aquest 8-9% de gener al 15-16% actual.

Aquest canvi en el clima electoral també es deixa notar als carrers francesos: Mélénchon ha aconseguit tres mobilitzacions impressionants a Paris, Marsella i Tolosa reunint més de 100.000 persones en la seva marxa per la VI República, 35.000 a la Platja del Prat i 25.000 en la Plaça del Capitole.

Cap altre candidat té aquesta capacitat de mobilització popular, només Zemmour va poder tossir-li amb gairebé 100.000 militants en la plaça de Trocadéro de París. Macron va aconseguir 40.000 en el seu únic míting de campanya en l’Estadi Paris La Défense-Arena. És cert que treure moltes persones al carrer no significa automàticament molts vots a les urnes, però sí que demostra un reenganxament amb la ciutadania i una capacitat de mobilitzar il·lusió entorn a un projecte.

Aquelles veus que, des dels vells partits d’esquerra, demanaven la unitat amb grans parlaments, avui estan en silenci. Ni verds, ni comunistes ni socialistes tenen opcions de passar a segona volta. No disposen de cap oportunitat (estan entre el 2 i el 5% d’intenció de vot en les enquestes). Que no es retirin ara per donar una última empenta a Mélenchon podria significar que els objectius que tenien quan demanaven la unitat de l’esquerra no eren polítics, sinó d’interessos partidistes: sembla que volien carregar-se a Mélenchon abans que disputar una victòria electoral a França. Uns càlculs pensats des dels diferents aparells de partit de cara a les legislatives i la possible refundació de l’espai de l’esquerra francesa, però en cap cas enfocat a les possibilitats d’una victòria a les eleccions presidencials del proper 24 d’abril.

La hipòtesi nacional-popular torna a mostrar la seva fortalesa estratègica

Mélenchon ha protagonitzat una remuntada espectacular que ha sorprès fins i tot als seus. Molts analistes mostraven, fins fa molt poc, una certa resignació sobre l’escenari francès, augurant una hegemonia inevitable de la dreta en el seu electorat. Una vegada més, es demostra que mai es poden donar les batalles per perdudes i que sempre cal evitar caure en una estratègia de derrota preventiva.

Hi ha una confusió generalitzada entre certes pulsions impugnadores de l’ordre neoliberal en crisi amb pulsions feixistes. Mélenchon torna a posar damunt de la taula que no cal cedir a l’extrema dreta la vocació irreverent del poble contra el poder establert. No cal cedir mai la impugnació a la dreta, perquè l’ordre existent, l’estatus-quo, és un ordre al servei de les elits.

La seva remuntada és, en part, producte d’una aposta inequívoca per la hipòtesi nacional-popular enfront dels vells mapes de l’esquerra clàssica. Combinant elements impugnatoris amb la proposta d’un nou ordre alternatiu i creïble.

De fet, és molt interessant analitzar com la France Insoumise i Rassemblement National (el nou partit de Le Pen) s’han desfet dels seus elements ideològics més durs i tradicionals en aquesta campanya electoral, reforçant la seva aposta nacional-popular contra els tancaments més identitaris.

Pel costat de Mélenchon, el Partit Comunista va protagonitzar una sonora escissió i concorrerà en solitari a unes elecciones presidencials per primera vegada en quinze anys. Durant la campanya de 2017, en la qual Mélenchon ja va apostar per trencar amb les velles herències de les estructures de partit fundant la France Insoumise, van existir nombroses tensions entre la direcció del PCF i el líder populista. Les principals anaven entorn del programa (poc ambiciós per als comunistes) i, sobretot, pel que fa a allò simbòlic i estètic. Les banderes franceses s’imposaven en les marxes i mítings per sobre de les banderes vermelles amb la falç i el martell, una qüestió que va enfadar enormement a la direcció i militància comunistes.

La ruptura del PCF ha nadejat als elements més dogmàtics de la vella esquerra perquè Mélenchon hagi pogut desplegar amb més força la seva hipòtesi nacional-popular així com la seva capacitat de transversalitat.

Le Pen, pel seu costat, ha viscut un procés anàleg. La seva ala més dura, més ideològica i identitària, expressada en la seva jove portaveu Marion Maréchal també s’ha escindit i ha marxat amb Zemmour, una opció que com ja vam explicar aquí fa uns mesos, és molt més elitista que Le Pen. Zemmour només pretén dirigir-se a la dreta política i refundar l’espai gaullista, menyspreant el gir a l’esquerra per interpel·lar als sectors populars que ha protagonitzat Le Pen durant aquesta campanya. Aquestes polèmiques han arribat molt lluny i fa només una setmana van intercanviar-se un seguit de retrets entorn a aquest eix:

L’impressionant remuntada de Mélenchon i la solidesa de Le Pen, que podria fins i tot aspirar a guanyar en segona volta, donen per resoltes les discussions polítiques i reforcen la hipòtesi nacional-popular contra els tancaments ideològics durs, les velles etiquetes, que semblen incapaces de donar respostes als anhels i reptes de la gent en ple segle XXI.

No a l’OTAN, no a Putin: el candidat de la pau més creïble

L’escalada de Mélenchon a les enquestes i al carrer no sols es deu a la seva aposta per la hipòtesi nacional-popular. Un element determinant d’aquesta remuntada és l’aposta estratègica que ha mantingut durant els últims anys i que, després de la guerra d’Ucraïna, ha pres molta força i credibilitat entre la ciutadania francesa: ser no-alineat. Aquesta posició que connecta amb un cert gaullisme propugna que França sigui un actor amb autonomia estratègica dins l’escena internacional. Sobretot, ser independent dels dos grans blocs (el dels Estats Units/OTAN i el de Rússia/Xina). Una posició nítidament sobiranista que no vol subordinar els interessos de França als interessos de cap altra potència i que únicament pot enunciar-se des d’una aposta inequívoca per allò nacional-popular. Aquí trobem la primera gran harmonia estratègica de Mélenchon, la coherència entre la seva hipòtesi nacional-popular i el seu posicionament com a no-alineat entre imperis combatents. Una harmonia que ve com a anell al dit en una situació d’escalada bèl·lica i de tancament entre blocs.

No és casualitat que la remuntada de Mélenchon hagi coincidit amb la invasió de Rússia contra Ucraïna. Fins a febrer de 2022, Mélenchon havia escalat discretament del 8-9% al 10-11%, però encara estava molt lluny del 16% actual. L’autèntic enlairament de la campanya s’ha produït després de les intervencions en l’Assemblea Nacional sobre la guerra a Ucraïna i el llançament del lema que expressa amb una gran senzillesa les preocupacions i desafiaments provocats per la guerra: Un altre Món és Possible:


Abans d’entrar en l’últim apartat de l’anàlisi, és necessari dir que existeix un llaç emocional particular entre França i Rússia que no és equiparable al d’altres nacions europees. L’aristocràcia russa va triar en el segle XIX la llengua francesa com a llengua de comunicació pròpia, i sempre ha existit un enorme intercanvi cultural entre tots dos països. Els dissidents blancs van triar París com a lloc on exiliar-se després de la Revolució d’Octubre, i els comunistes francesos sempre han estat coneguts pel seu estret vincle amb el Kremlin. Encara que existeixi una condemna molt poderosa a la invasió d’Ucraïna, a França hi ha més predisposició per entendre’n les raons que en altres llocs d’Europa.Le Pen, de fet, no fa més que repetir que l’objectiu de França ha de ser impedir l’aliança entre “el país més gran del món (Rússia) i el país més poblat del món (la Xina)”, deixant caure, de manera implícita, que per trencar aquest bloc cal unir el bloc europeu amb Rússia.

Molts analistes van intentar situar a Mélenchon com a pròxim a Putin per a intentar enterrar-lo definitivament de cara a la primera volta del 10 d’abril. A França, aquesta posició és poc creïble ja que els màxims admiradors públics de Putin han estat Le Pen i Zemmour, sobre els quals existeix una hemeroteca interminable d’afalacs. Le Pen va tenir, fins i tot, que retirar 1,5 milions de pamflets electorals on apareixia al costat del president rus.

Més enllà de qui és proper a qui, a França tots els candidats han condemnat de manera contundent la invasió. La fortalesa de Mélenchon és que portava anys denunciant les ofensives de l’OTAN i la seva provocació en la seva ampliació cap a l’Est. De fet, en els diferents programes dedicats a les eleccions s’ha recordat com Mélenchon ja deia en 2015, 16 i 17 que la guerra al Donbass podia acabar molt malament per tota Europa. Sense cap dubte, aquesta legitimitat guanyada per la seva visió geopolítica prèvia l’ha armat de coherència per a ser el candidat de la pau més creïble entre la ciutadania francesa.

Pau, oposició a l’OTAN i Putin, no alineats i autonomia estratègica de França. Tot això en un context en el qual el primer impacte emocional de la guerra és menys intens entre la ciutadania…i en el qual les conseqüències econòmiques ja es comencen a notar en les butxaques dels votants. La boira de la guerra s’ha buidat i deixa darrere seu un paisatge d’enormes inquietuds socials i econòmiques. Timmings molt dolents per a Macron i reforç, més intensificat si cap, de les apostes estratègiques de Mélenchon i Le Pen.

Mélenchon pot aconseguir arribar la segona volta. Si no ho fa, es quedarà molt prop de Le Pen. És una esperança per a tota l’esquerra transformadora europea. Si al 2015 Podemos va ser l’eina de la qual tothom volia aprendre, al 2022 Mélenchon ens dona unes claus noves davant la resignació generalitzada. És possible disputar victòries electorals en un context en el qual sembla que només la ultradreta respon al col·lapse de l’ordre liberal. Els ingredients essencials: la sobirania, l’aposta per la pau per a un món en guerra, l’autonomia estratègica i ser laic i amb una certa irreverència.

No oblidem que Mélenchon va demanar el vot en blanc en la segona volta entre Le Pen i Macron de 2017. Si al 2022 Mélenchon passa a segona volta, aquella arriscada aposta política serà capitalitzada i podríem estar davant la possibilitat que Mélenchon arribi a l’Elisi.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.