Compartir

La Renda Bàsica i la base material per la llibertat

En aquest article es tracten algunes característiques generals de la RB, les diferències amb els subsidis i el seu finançament.

economista
13/03/2021

La renda bàsica (RB) és una assignació pública amb aquestes característiques: monetària, incondicional i universal. Si aquesta proposta actualment “està de moda” es deu a una sèrie de factors d’entre els quals cal destacar-ne tres: l’enorme fracàs dels subsidis condicionats -tipus Ingreso Mínimo Vital (IMV) espanyol o Renda Garantida de Ciutadania (RGC) de la comunitat autònoma de Catalunya-, els estudis cada cop més potents de com es pot finançar, i l’empitjorament de les condicions materials de la immensa majoria de la població. I, si hagués de posar un quart factor, diria que és per la gran capacitat que té la nostra espècie d’aprendre i buscar solucions a problemes greus. Efectivament, hi ha gent, sigui provinent del camp de l’activisme social o de la universitat o de la política, que, davant dels errors repetits o dels fracassos continuats de determinades propostes, té la curiositat de buscar noves solucions. A aquests quatre factors, cal afegir-ne un altre de més limitat. A la RB moltes de les persones que la defensen s’hi han aproximat per raons tècniques, d’altres per raons filosòfico-polítiques, unes altres per raons completament instrumentals. És a dir, que una de les virtuts de la RB és que gaudeix de motivacions molt diverses i això li dóna un atractiu intel·lectual i pràctic innegable.

Tractaré a continuació alguns d’aquests factors, però primer em referiré a dues de les característiques que més resistència han tingut entre els crítics de la RB i que encara fan que algunes persones trobin molt difícil d’acceptar-la: la universalitat i la incondicionalitat.

Universal i incondicional

Universal vol dir que la RB seria rebuda per absolutament tota la ciutadania i residents acreditats. La universalitat de la RB deixa a moltes persones un tant perplexes. ¿No és millor focalitzar les ajudes als pobres o als “que més les necessiten”, com els agrada dir a alguns polítics i a alguns acadèmics? Sempre que tracem una línia per dividir les persones “mereixedores” i “no mereixedores” dels subsidis condicionats, es poden cometre dos tipus d’errors. El primer tipus d’error és el fals positiu que es comet quan algú passa la prova i no hauria d’haver-ho fet. El segon tipus d’error és el fals negatiu que es realitza quan algú falla la prova i hauria d’haver-la passat. I els dos errors són molt freqüents. Una persona rep el que no mereix, segons el criteri establert entre mereixedors i no mereixedors, mentre que una altra persona no rep el que mereix. El primer no és important, però el segon error té molt males conseqüències, com és fàcil d’entendre per a les persones que han quedat excloses del subsidi condicionat. Dos estudis (Santens: 2020) ofereixen unes dades molt desconsoladores. El primer, que agrupava les ajudes condicionades de 30 països, va trobar una mitjana d’error sorprenentment alta: un 50% quedava exclòs de les ajudes. Un altre estudi amb 38 programes d’ajudes focalitzats a la pobresa en 23 països va trobar que se n’excloïa entre el 44 i el 97% de les persones a les quals suposadament aquests programes anaven destinats. L’IMV, per exemple, se situa ben a prop de la banda pitjor d’aquests percentatges.

Els principals problemes dels subsidis condicionats a què em referiré són: trampa de la pobresa, costos administratius molt alts, estigmatització, cobertura insuficient i l’anomenat non-take-up.

Incondicional: que no s’hauria d’aportar cap condició per accedir a la RB. Sense comprovació de recursos. Les persones no haurien e demostrar que reben ingressos per sota d’un determinat llindar. “La diferència fonamental [entre la RB i els subsidis condicionats basats en el nivell d’ingressos] és, paradoxalment, que és millor per als pobres” (Van Parijs i Vanderborght, 2017: 17). Tampoc hauria condicions de comportament com buscar feina o demostrar que s’està disposat a acceptar-la; ni condicions de com gastar la RB, és a dir, les persones la gastarien com consideressin oportú i no en determinats productes que de manera arbitrària la burocràcia d’una administració pogués ordenar. El fet que la RB sigui incondicional justifica que molts autors la qualifiquin de pis o base o sòl per sobre dels quals les persones puguin construir la seva vida1.

Els subsidis condicionats i els seus greus problemes

Anem ara pel que he qualificat al principi d’enorme fracàs dels subsidis condicionats. No crec que calgui afegir que fer l’anterior afirmació no equival a dir que millor que no existissin els subsidis condicionats si l’alternativa fos no res. Com que hi ha més malintencionat en aquest món del que seria útil i desitjable, més val fer-ho avinent de bon començament.

“Als més necessitats”, “que els diners de què hom disposa, que no són il·limitats, vagin als qui més ho necessiten”: són expressions habituals al costat de moltes de similars que s’escriuen i es pronuncien per defensar els subsidis condicionats per a pobres o extremament pobres, com els programes de rendes mínimes o de garantia d’ingressos. Són subsidis que es dirigeixen cap a les persones que s’identifiquen com a pobres o com a persones amb insuficiència de rendes o qualsevol altra condició. La idea original dels programes de rendes mínimes o de garantia d’ingressos (com l’IMV o la RGC) és proporcionar uns mitjans temporals per cobrir una mancança d’ingressos presumiblement transitòria. Les rendes mínimes són de caràcter extraordinari, ja que se suposa que la normalitat és obtenir la subsistència a través d’un (o més d’un) treball assalariat.

Els principals problemes dels subsidis condicionats a què em referiré són: trampa de la pobresa, costos administratius molt alts, estigmatització, cobertura insuficient i l’anomenat non-take-up.

Comencem per la trampa de la pobresa. Quan s’és perceptor d’un subsidi condicionat, hi ha un fort desincentiu per cercar i realitzar treball remunerat, ja que això implica la pèrdua total o parcial del subsidi. En clar contrast, la RB funciona com una base o un sòl, no com un sostre: la realització de treball remunerat no implica la pèrdua de la RB, amb la qual cosa el desincentiu a l’activitat desapareix. En 35 estats dels EUA el parany de pobresa que sorgeix de les ajudes condicionades implica que les persones que reben prestacions, en cas d’acceptar un treball amb un salari mínim, perdrien diners. Per evitar el parany de la pobresa s’han dissenyat tot tipus de trucs, però, encara que de ben segur es poden millorar una mica determinades situacions, el problema és intrínsec a la condicionalitat.

Seguim pels costos administratius. Els subsidis condicionats tenen uns costos d’administració molt elevats. Això és un vell i conegut problema. Si s’ha de seleccionar qui “mereix” i qui no un subsidi condicionat s’ha de controlar que les persones realment encaixin en el model condicionat. Costos immensos en diferents vessants, però una és especialment interessant: costos molt alts proporcionalment a les poques persones que perceben aquests subsidis. La condicionalitat implica control, el control implica despeses de gestió i administració. La raó és molt coneguda: es tracta de controlar si la persona perceptora del subsidi condicionat compleix els requisits legals i, no menys important, si, una vegada que aquesta persona ha aconseguit sortejar totes les condicionalitats burocràtiques i percep el subsidi condicionat, segueix complint les condicions que la continuen fent mereixedora de la percepció. Control en el moment de concedir el subsidi i control posterior mentre s’està percebent-lo. Milers, desenes de milers, centenars de milers, segons la població i el lloc, de persones dedicades a controlar la condicionalitat dels subsidis condicionats. Un monument a la irracionalitat i a la ineficiència. La RB no tindria costos derivats de la condicionalitat ja que és incondicional i no es necessitaria d’un exèrcit de controladors per identificar qui ha de rebre i qui no el subsidi condicionat. El rebria tota la població, incondicionalment.

Una vida lliure no ha de ser suplicada. Qui suplica demana alguna cosa amb docilitat. La súplica, doncs, suposa submissió

Un altre greu problema dels subsidis condicionats és l’estigmatització. L’obligació a la qual s’enfronten els candidats a perceptors d’haver de significar-se, a les finestretes de l’administració, com a “pobres” o com “malalts” per no dir com directament “culpables” de ser uns “fracassats” o “extremament” pobres. Els subsidis condicionats comporten sovint preguntes intrusives, fins i tot sobre les relacions personals més íntimes de les persones sol·licitants, que poden ser complementades amb controls de visites al domicili. A vegades l’administració burocràtica sembla tractar a les persones sol·licitants dels subsidis condicionats com si es tractés de delinqüents potencials a punt de defraudar a la menor ocasió. Aquest tracte, sens dubte, estigmatitza. La RB no estigmatitza per una raó molt evident: la rep tota la població de l’àrea geogràfica on s’implanti. S’estigmatitza col·lectius socials o persones determinats, no es pot estigmatitzar tota la població. No hi ha res estigmatitzador pel fet de rebre una RB que s’atorga a tots els membres de la societat.

Finalment, em referiré a la cobertura insuficient i a la ratio non-take-up (NTU). La cobertura insuficient dels programes de subsidis condicionats, per diferents que puguin ser entre si, és un altre dels problemes que presenten aquests programes. En general, amb aquests programes es cobreix un percentatge molt petit de la població que n’hauria de ser beneficiària. La raó és que es pressuposta una quantitat petita si hom té en compte el conjunt de persones que podrien ser-ne potencials beneficiàries. Efectivament, es tracta de programes que no arriben a abastar la totalitat de la població que podria ser-ne beneficiària. Un exemple meridianament clar és el de l’IMV: arriba a un percentatge molt petit de la població que n’hauria de ser beneficiària. És obvi que el greu problema de la cobertura insuficient dels subsidis condicionats queda suprimit completament amb la RB per la seva característica d’universal. Pel que fa al non-take-up o taxa de no sol·licitud de prestacions condicionades, és la fracció de les persones que no sol·liciten una prestació tot i complir tots els requisits per optar-hi i tenir dret, per tant, a ser-ne perceptores. Les proporcions de les persones que no sol·liciten les prestacions són d’uns percentatges impressionants, que en alguns casos arriben al 60%. Les raons són de diferent tipus: personals, de disseny del tipus de subsidi, de gestió, etc. Però que un 60% de les persones potencialment beneficiàries no demanin els subsidis condicionats és un greu problema (Laín, 2020). Per a una RB no cal apuntar que el fenomen del NTU desapareix.

Una diferència de fons entre la RB i els subsidis condicionats

Les característiques dels subsidis condicionats que s’han exposat fan referència merament a aspectes tècnics i la comparació amb la RB il·lustra les grans limitacions i deficiències de la condicionalitat. No s’acaben aquí les diferències dels subsidis condicionats amb la RB. Per a alguns dels defensors de la RB hi ha una gran diferència de concepció. Significativament oposada, si es parteix d’una concepció republicana de la llibertat2. Així com els defensors del liberalisme, o d’una concepció determinada del liberalisme, consideren que els subsidis condicionats són justificables segons la seva concepció de la societat, la RB no ho és. Per això els subsidis condicionats, i com més condicionats millor, són tan apreciats pel liberalisme3. La “renda d’inserció és un pal·liatiu transitori, condicionat, indemnitzable i extraordinàriament dirigit a superar un estat de necessitat”, en paraules d’un destacat liberal. Friedrich Hayek, liberal per antonomàsia, sempre va defensar les rendes mínimes condicionades, mai la RB. És clar que la condicionalitat de Hayek era superlativa: “malalts, ancians, impedits físics o mentals, vídues i orfes”. Un bon grup de suplicants. Una vida lliure no ha de ser suplicada. Qui suplica demana alguna cosa amb docilitat. La súplica, doncs, suposa submissió. És immensa la presència d’ingents legions de persones que supliquen: que supliquen una ocupació; que supliquen que l’ocupació obtinguda, si és que s’obté, vagi acompanyada d’unes condicions mínimament dignes; que supliquen que, en cas que s’interrompi la relació laboral, les institucions polítiques tinguin a bé designar-les com a legítimes destinatàries de les polítiques públiques dissenyades per assistir els que van caure en l’abisme de la pobresa i de l’exclusió; i, finalment, que supliquen que aquestes prestacions condicionades, siguin monetàries o en espècie, arribin sense massa rigors, sense massa mecanismes coercitius i disciplinaris (Casassas i Raventós, 2018).

Hi ha qui afirma que els subsidis condicionats “porten” o són “una fita” cap a la RB. No crec que hi hagi la menor base empírica per fonamentar aital asseveració

La diferència fonamental entre la RB i els subsidis condicionats s’expressa en termes de llibertat. La lògica dels subsidis condicionats no és altra que l’ajuda ex-post als que han fracassat, als que han caigut i poden demostrar-ho davant la burocràcia estatal. Efectivament, els que han fracassat, sigui perquè s’han quedat a l’atur; sigui perquè, malgrat treballar remuneradament, no arriben al llindar de la pobresa -en el Regne d’Espanya, aquesta és la realitat del 15% dels treballadors assalariats amb les dades de què ara es disposa, amb la pandèmia coneixerem xifres pitjors-; sigui perquè presenten algun tipus de diversitat funcional que els fa precisament “disfuncionals” en els actuals mercats de treball, constitueixen totes aquestes persones legítimes “mereixedores” de tutela ex-post. Un món amb tutela ex-post és més desitjable que un món sense mecanisme de protecció de cap mena, 2 euros són més que 1 i 5 més que 4, això és indiscutible. Un programa condicionat per a pobres més generós és millor que un programa condicionat més avar. Trivial. Ara bé, els programes condicionats per a pobres parteixen implícitament d’una concepció sobre l’existència material molt determinada. Tot el recorregut dels subsidis condicionats, l’assistència ex-post, és molt patit pels suplicants. Efectivament, en cap moment d’aquest recorregut, s’ha pogut actuar com a lliures i iguals: en tot moment s’ha hagut de fer com submisos suplicants. En canvi, amb la RB s’abraça la lògica incondicional de les mesures que entren en vigor ex-ante, com a drets de ciutadania. I garantir l’existència material d’entrada, “des del principi”, pel sol fet de ser ciutadans i ciutadans, o residents tout court, d’un món la riquesa del qual ha estat produïda socialment i convé repartir sense exclusions, equival a donar veu i vot a totes les persones perquè puguin alçar-se i, “des del principi”, negociar els termes de la realitat social d’una manera tal que permeti desplegar vides sentides i viscudes com a pròpies. Incondicionalitat significa poder de negociació, i poder de negociació suposa majors nivells de llibertat efectiva per al conjunt de la població. La incondicionalitat és el llenguatge dels drets humans i de ciutadania4. El propòsit de la RB “no és únicament alleujar la pobresa sinó alliberar-nos a tots. No és simplement una manera de fer que la vida a la terra pugui ser tolerable per als indigents sinó un ingredient clau d’una societat transformada i d’un món que puguem desitjar” (Van Parijs i Vanderborght, 2017: 129). La condicionalitat, un cop més, és súplica i submissió.

Hi ha qui afirma que els subsidis condicionats “porten” o són “una fita” cap a la RB. No crec que hi hagi la menor base empírica per fonamentar aital asseveració. Quan he parlat o debatut públicament amb persones properes als dissenys públics tipus IMV i RGC, la seva resposta, a la qual em remeto, és ben clara: “no, la RB és una lògica completament diferent de (i aquí pot estar l’IMV o la RGC)”. No puc estar-hi més d’acord. La condicionalitat no porta a la incondicionalitat, l’assistència ex-post dels subsidis condicionats no porta a la concepció del dret a tenir l’existència material garantida, la concepció que el subsidi condicionat és una anormalitat perquè la normalitat és tenir un lloc de treball no porta a la RB com a instrument del dret a l’existència. Una altra cosa és el que cadascú pugui tenir al cap sobre com arribar d’un lloc a l’altre. Em sembla que per dir que els subsidis condicionats porten o són un pas cap a la RB almenys caldria manifestar-ho o defensar-ho explícitament si més no com a projecte. Els impulsors de subsidis condicionats tipus RGC a casa nostra, IMV al Regne d’Espanya i molts d’altres en diferents Estats no acostumen a fer mai manifestacions o defenses d’aquest tipus. De moment, la idea dels gestors i dissenyadors de subsidis com l’IMV o la RGC és explícitament la contrària.

Com es pot finançar la RB… i sobre la renda màxima

Aquest és un altre factor a tenir present per entendre la “moda” actual de la RB. Recordo que just quan es començava a parlar de la RB al Regne d’Espanya, cap a la darrera dècada del segle passat, i es venia a considerar una raresa, alguns dels seus crítics es centraven més en la impossibilitat del seu finançament. Venien a dir que podien estar d’acord amb la fonamentació filosòfica (és una mesura justa), però el problema greu era que resultava impossible de finançar. Doncs bé, des de fa ja uns quants anys, hi ha propostes de finançament molt específiques d’una RB. Pel conjunt del Regne d’Espanya, la que es va presentar ja farà aviat 7 anys va tenir cua: per les reaccions i per la continuïtat. Fins i tot va intervenir-hi el servei d’estudis del BBVA per dir que “era molt cara”, sense entendre gaire bé algun aspecte decisiu de la investigació. Pocs anys després es publicava un llibre sobre molts detalls de la investigació (Arcarons, Raventós i Torrens, 2017). Posteriorment, i a partir de noves i diferents bases de dades, s’han desenvolupat més variacions i possibilitats5. Com que resumir-ne els resultats seria més llarg del que pot ocupar un article d’aquestes característiques, només n’apuntaré algunes de les conclusions fonamentals:

1) Es pot finançar una RB igual al llindar de la pobresa sense detreure ni un cèntim de la recaptació impositiva prèvia a la reforma que proposem. Sanitat i educació públiques no quedarien afectades ni per un cèntim, ni tan sols altres partides que qualsevol projecte racional hauria de suprimir, com la casa dels Borbons, per notable exemple. En el més extrem exercici de realisme econòmic, aquest model intenta demostrar que amb dades oficials es pot finançar una RB.

2) Això vol dir que, en el moment de la implantació de la RB que es proposa, la pobresa queda eradicada6. Tota persona resident acreditada o ciutadana rep una RB igual al llindar de la pobresa.

3) Que tota persona ciutadana o resident acreditada rebi una RB no és equivalent a afirmar que totes les persones resulten guanyadores en termes nets. Com s’ha mostrat amb detall en les investigacions esmentades, el 20% més ric, encara que per definició rep la RB, perdria respecte a la situació de partida. El restant 80% començant per la persona més pobra resultaria guanyador amb la RB i la forma de finançar-la que proposem.

4) La redistribució de la renda resultant, com diferents indicadors mostren, entre ells el més conegut de Gini, seria molt menys desigualitària que l’actual, passant a ser similar a la de països nòrdics com Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Noruega.

Aquesta gran concentració de la riquesa en poques mans amenaça la llibertat de la majoria no rica

¿Finançar la RB és car? Per a alguns partidaris de la política econòmica mainstream ho és, i extraordinàriament desconcertant resultaria que no ho fos. Per a aquelles persones que consideren des de l’esquerra que només s’han de fer propostes que no suposin res que pugui ser sospitós de “radicalisme”, la RB no és gens còmoda o, com a molt, és un projecte a molt llarg termini que no compromet a res més enllà d’algun brindis al sol segons exigeixin les raons d’oportunitat del moment. Sabut és que el percentatge del PIB espanyol estimat en paradisos fiscals és del 12%. És a dir, uns 140.000 milions d’euros l’any 2019. Aquesta quantitat resulta especialment cara a l’erari públic. Potser calgui invertir la pregunta a la qual seria desitjable que responguessin els que asseguren que la RB és cara: el cost de no implantar-la, ¿no és car? I aquest cost no només és monetari, és clar. Respecte a un impost a les grans fortunes, cal dir que, al llarg de 2020, especialment en la situació creada per l’estat d’emergència pel COVID-19, s’ha pogut escoltar entre algun membre del govern espanyol aquesta proposta. Ha durat poc, bé és veritat. I parlar d’un impost a les grans fortunes condueix a tractar la renda màxima7. La riquesa i la propietat privada són un producte essencialment polític i social. La propietat ha estat molt concentrada al llarg dels segles XIX, XX i el que portem del XXI, si bé amb intensitats diferents. A partir de les dècades dels 80 i 90 del segle passat i fins a l’actualitat, en molts llocs del món la propietat s’ha concentrat de manera extrema. Aquesta gran concentració de la riquesa en poques mans amenaça la llibertat de la majoria no rica. Aquesta amenaça es deu a la gran capacitat dels grans poders privats per imposar als Estats la seva concepció del bé privat.

I la ciutadania està desenvolupant iniciatives en favor de la RB cada cop més decidides. La Iniciativa Ciutadana Europea en favor d’una RB ja porta mesos recollint signatures i, més recentment encara, a mitjan febrer es va presentar una Iniciativa Legislativa Popular també per una RB a la comunitat autònoma del País Basc. Va dir un conegut economista de Cambridge que la dificultat no rau en les noves idees, sinó en fugir de les velles. Hi ha gent a qui no cal que li repeteixin les coses…


Notes

[1] Un desenvolupament d’aquests arguments es pot trobar en Alabao, Laín y Raventós (2020).

[2] La concepció republicana de la llibertat és la més de dos cops mil·lenària tradició segons la qual la llibertat no pot ser deslligada de les condicions materials d’existència. Deslligament que sí que va fer (i segueix fent) la concepció de la llibertat liberal realment existent. Per a un tractament sistemàtic de la concepció republicana (i la seva continuïtat socialista) de la llibertat, vegeu, entre d’altres, Domènech (2004) i Casassas, Martínez-Cava, Raventós (2020).

[3] Liberalisme polític realment existent. El liberalisme acadèmic, les teories de la justícia acadèmicament mainstream no formen un paquet amb l’anterior.

[4] La declaració del drets humans emergents diu en el primer article: “El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques.”

[5] Resumides en el capítol 3 de Raventós (2021).

[6] Hi ha qui ha objectat que en variar el llindar de la pobresa amb la nostra proposta hi hauria igualment un percentatge de persones per sota d’aquest llindar i, en conseqüència, no acabaria amb la pobresa. És una objecció interessant perquè denota una manera d’entendre el finançament de la RB que no és la que proposem, però resulta errònia perquè matemàticament és perfectament possible mostrar que tothom pot quedar per sobre del llindar de la pobresa.

[7] Vivim uns temps on propostes racionals com la renda màxima sonen estranyes a molta gent. El 1942 el president F.D. Roosevelt va propugnar una taxa marginal impositiva del 100% als que tinguessin unes rendes superiors als 25.000 dòlars anuals (poc menys de 400.000 dòlars actuals). No ho va aconseguir, però poc després es va aconseguir una taxa del 94% a les fortunes per sobre dels 200.000 dòlars. No va ser una renda màxima, però s’hi acostava.

Bibliografia

Alabao, N., Laín, B. i Raventós, D. (2020): “Per una renda bàsica universal i incondicional més enllà de la situació actual: una proposta per a un món que s’acaba”, Barcelona i Societat, núm. 26. Disponible a https://ajuntament.barcelona.cat/dretssocials/sites/default/files/revista/03_op_alabao-lain-raventos_bcn26.pdf

Arcarons, J., Raventós D. i Torrens, Ll. (2017): Renta Básica Incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa. Barcelona: Serbal.

Casassas, D. i Raventós, D. (2018): Epíleg al llibre de Guy Standing La Renta Básica. Un derecho para todos y para siempre. Barcelona: Pasado & Presente. Disponible a https://www.sinpermiso.info/textos/la-viabilidad-de-la-renta-basica-en-el-reino-de-espana.

Casassas, D., Martínez-Cava, J. i Raventós, D.  (2021): “Socialismo y Renta Básica: Razones republicanas de la propuesta”. Revista Internacional de Pensamiento Político, 15, 37–56. https://doi.org/10.46661/revintpensampolit.5592

Domènech, A. (2004): El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. Barcelona: Crítica. Reeditat l’any 2019 per AKAL.

Laín, B. (2020): “Qui no plora, no mama? O per què hi ha gent que no sol·licita les prestacions econòmiques”, disponible a http://lleiengel.cat/gent-no-sollicita-prestacions/.

Raventós, D. (2021): Renta Básica: ¿Por qué y para qué? Madrid: Catarata.

Santens, S. (2020): “Should We Provide Emergency Universal Basic Income to Everyone or Just Those Who Need It?”, disponible en https://vocal.media/theSwamp/should-we-provide-emergency-universal-basic-income-to-everyone-or-just-those-who-need-it.

Van Parijs, P. i Vanderborght, Y. (2017): Basic Income. A Radical Proposal for a Free Society and a Sane Economy. Cambridge, Mass: Harvard University Press.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.