Compartir

La resolució política d’un conflicte: obrir el meló territorial (i més)

Tercer article en col·laboració amb el diari Público. Gemma Ubasart escriu sobre les condicions de possibilitat de la taula de diàleg, la necessitat d'avançar cap a escenaris reals de negociació i les implicacions per a altres territoris.

14/10/2021

La taula de diàleg va començar a caminar formalment aquest 14 de setembre. La presència en l’acte dels presidents de la Generalitat i el Govern espanyol va aportar solemnitat a l’esdeveniment. Com el mateix Pedro Sánchez va recordar en roda de premsa, els símbols són importants en política. Així doncs, tots dos executius van voler escenificar la seva aposta per la via del diàleg. Quatre anys després dels “fets d’octubre” es visualitzava així la possibilitat de desescalar la tensió i construir un escenari negociador. Ara bé, seria bo no confondre unes primeres reunions de la taula del diàleg amb l’obertura d’un procés de resolució política del conflicte. Encara no estem en aquest escenari, transitem una fase prèvia: d’acostament, de reconeixement mutu, de generació de confiança i, fins i tot, certes complicitats. No és una qüestió menor que la taula avanci, però els processos d’aquest tipus, d’obligada discreció, són lents i complexos.

Les condicions de possibilitat de la taula

La concessió dels indults als presos independentistes ha estat una variable important per a la creació de les condicions de possibilitat d’aquesta taula. Desjudicialitzar el conflicte per a poder-lo retornar a l’arena de la política. També és rellevant el compromís d’ERC amb la governabilitat espanyola: facilitar la investidura i l’aprovació pressupostària no és cosa menor. Ara bé, a hores d’ara remaria a favor del diàleg desbrossar encara més el camí: trobar una via de retorn pels exiliats. La setmana passada José Luis Rodríguez Zapatero, que a banda d’expresident exerceix un paper important en diversos processos de resolució de conflictes en l’àmbit internacional, va dir que ja s’estava treballant en el tema. Ja sigui a través de la reforma del delicte de sedició del codi penal, ja sigui per una altra via, la solució no hauria de demorar-se molt. L’existència d’exiliats és una llosa que pesa cada dia sobre la taula de diàleg.

Ara per ara diferents actors polítics que formen part dels dos executius (ERC, JxCat, PSOE i Podemos), tot i que estan lluny en el seu diagnòstic i propostes, comparteixen quatre premisses bàsiques que els permet dotar de solidesa a l’espai de diàleg. La primera: el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític que requereix de solucions polítiques (superant la negació del conflicte que va fer Mariano Rajoy o la interpretació de la crisi catalana com una fractura de la societat catalana del primer Pedro Sánchez). La segona: la necessària reversió de la judicialització del conflicte. La tercera: la constatació de l’esgotament de la fórmula model autonòmic i la demanda de, com a mínim, major autogovern i singularitat nacional per part d’algunes comunitats autònomes. I la quarta: la voluntat que la solució, o part d’ella, hagi de passar per les urnes.

El trànsit de la formalitat de taula de diàleg a un escenari real de negociació

Els processos negociadors, si són reals, se sap on comencen però no on poden arribar. Encara no s’ha entrat en aquest punt de no retorn. Que des de la formalitat de la taula de diàleg es transiti a la materialitat d’un escenari negociació, on puguin moldejar-se diferents punts de partida, dependrà de diversos factors. En primer lloc, de la capacitat de triangulació que tinguin els actors plurinacionals i progressistes per a moure al PSOE de la seva zona de confort. És l’actor que, a priori, té menys incentius al canvi. Reprenent la idea que exposava Xavier Domènech a l’article publicat en aquest espai la setmana passada, la potencialitat d’avançar en la qüestió territorial es relaciona amb el grau de pressió i la capacitat de generar una agenda comuna i compartida que tinguin les forces implicades en aliances amb el PSOE, això és, Podemos i les forces de canvi, independentistes, nacionalistes perifèrics i, fins i tot, regionalistes. Les estudioses de l’acció col·lectiva insisteixen en la importància de saber aprofitar les estructures d’oportunitat política però també en el caràcter moldejable d’aquestes. Dit d’una altra manera: les oportunitats d’intervenció també es construeixen.

En segon lloc, pot influir la implicació internacional. A mitjà termini, si el procés avancés raonablement, no hauria de descartar-se l’existència d’algun tipus de facilitació o mediació externa. Existeix una certa melodia compartida en la “intel·ligència” europea que entén com a necessari avançar en la gestió política de la crisi catalana. Observa amb preocupació les derives i-liberals produïdes a Espanya, inclosa l’existència de presos i exiliats, i dóna suport a reformes institucionals que puguin desencallar nusos gordians que tornin a fer escalar la tensió. En aquest sentit, i com bé sap la consellera d’afers exteriors Victoria Alsina (independent nomenada per JxCat i que estava previst que formés part de la delegació catalana de la taula de diàleg), la comunitat internacional –i en concret l’europea– pot ajudar a empènyer la negociació sempre que el relat s’insereixi dins un marc cognitiu que posi l’accent en la resolució de conflictes i el garantisme penal. En altres paraules, les estratègies unilaterals i els discursos nacional-essencialistes no en són ben rebuts.

Una agenda àmplia de negociació

Pressuposant que el procés iniciat amb la taula de diàleg continuï en bona direcció, ha d’esperar-se que les consecucions seran lentes, és a dir, més enllà d’una legislatura. Ara bé, l’agenda pot arribar a ser molt àmplia i integral. En primer lloc, un ventall de mesures que permetin revertir la judicialització del conflicte. Si avança el procés negociador, podria donar-se una d’amnistia, sigui aquesta de iure o de facto (o combinada), amb l’objectiu de poder recomençar mirant al futur però també per desactivar lògiques d’excepcionalitat penal que devaluen la qualitat democràtica d’un estat. En segon lloc, obrir pròpiament el meló territorial, que va més enllà de la crisi catalana. El reconeixement institucional de la realitat plural i plurinacional de l’estat pot prendre diverses modulacions, inclosa la possibilitat de celebració d’un referèndum. En tercer lloc, la negociació política no pot desvincular-se de la negociació d’unes certes iniciatives de modernització institucional. No hi haurà resolució del conflicte territorial sense transitar reformes en el Tribunal Constitucional, el govern dels jutges o el tribunal de comptes, per posar algunes de les institucions més rellevants. Però també resulta inevitable pensar el futur del poder judicial o de la pròpia administració pública.

Perquè en la resolució política de la crisi catalana no només es juga el futur de Catalunya, i no només es parlarà de Catalunya. En ella també es decantarà el futur d’altres territoris de l’estat i d’Espanya mateixa. En aquest sentit, seria coherent treballar per a consolidar una aliança, com a mínim tàctica, hereva de l’esperit del Pacte de Sant Sebastià.

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.