Compartir

La simptomatologia del present. Ressenya de ‘No seas tú mismo’

Quina relació tenen els problemas de salut mental amb la precarietat laboral? Blai Burgaya ressenya 'No seas tú mismo', el nou llibre de l'assagista Eudald Espluga

20/12/2021

El nou llibre que Eudald Espluga ha publicat amb l’editorial Paidós, No seas tú mismo, va saltar a la fama fa uns dies a causa que la Vicepresidenta Yolanda Díaz va presentar-se a una sessió de control del Congrés amb ell sota el braç.

Es tracta d’un assaig agut i, sobretot, pertinent. Un assaig que planteja preguntes fonamentals per al temps que ens ha tocat viure. Un llibre que traça un intel·ligent retrat sobre “la societat del cansament”, és a dir aquest sistema en el qual l’autoexplotació de la pròpia identitat ens condueix al que alguns han etiquetat com a “burnout col·lectiu”. Tres elements caracteritzen el burnout: sensació d’esgotament, sentiments negatius o cinisme cap a la feina, i reducció de la productivitat. De fet, a partir del 2022, l’Organització Mundial de la Salut inclourà a la seva Classificació Internacional de Malalties el burnout com un fenomen lligat al treball.

En el seu poema dedicat a Buenos Aires, Borges deia allò de “no ens uneix l’amor sinó l’espant”. Un vers que, sens dubte, ressonarà al cap de qualsevol que es tiri No siguis tu mateix entre les mans.

Espluga defensa que la fatiga ha de ser entesa com a la figura fonamental “d’allò millennial” i que una suspensió total de la subjectivitat és la millor resposta ètica, política, i estètica a l’imperatiu productivista del capitalisme tardà.

Per a argumentar això, el llibre fuig de les anàlisis generacionals, partint de la base que allò generacional no és una disposició mental inherent a la data de naixement, sinó que és un dispositiu social que orienta les conductes i els pensaments a través d’un ordre simbòlic que distribueix els significats en el marc d’una socialització compartida. Com bé resumeix Espluga, “la sociología generacional té menys capacitat operativa que els tests de Buzzfeed”. D’aquesta manera, l’autor construeix una anàlisi que parteix de la visió encertada que la introducció del marc generacional converteix qualsevol expressió de malestar en un lament autocompassiu. I encertadament afronta la fatiga social no com un tret constitutiu de de cap generació sinó com una condició estructural del sistema. Per tant, la definició “d’allò millennial“ és construïda no com un subgrup poblacional sinó com una manera de relacionar-se constituïda a partir de la posició econòmica precària.

És a partir d’aquest marc que podem entendre que en el context de creixent precarietat els discursos tardocapitalistes es conjuguen de manera que les conseqüències de la seva hegemonia global -l’esgotament i la depressió- són codificades com les mancances morals -feblesa i hipersensibilitat- de tota una generació.

Per a explicar-ho, l’autor construeix el meravellós concepte de “Gàbia de purpurina”. Una metàfora il·lustrativa per a explicar com la societat del rendiment condueix inevitablement al sofriment mental i a la fatiga depressiva, sense deixar de ser en tot un moment una promesa d’autorealització. Una estructura que ens condemna a buscar visibilitat, a competir per la captació d’atenció. O, parafrasejant a Marcuse podríem dir que, a una societat lliure li correspon un temps lliure, i a una societat depressiva, un temps d’oci.

Una visió àmplia dels greus problemes de salut mental que sofreixen les nostres societats ens permet veure nítidament que vivim en un món controlat per la crueltat de la ideologia de la salvació individual, la crueltat d’un món sense expectatives que durant massa temps ha mirat cap a un altre costat davant una les regressives conseqüències i repercussions en el teixit social que això ha tingut per a la societat.

És aquest mirar cap a un altre costat el que ha permès que la precarietat laboral que s’ha vingut desenvolupant en les últimes dècades hagi afectat de manera greu a la salut física i mental d’àmplies capes de població a causa de l’ambient d’incertesa i temporalitat. Com bé resumeix Guy Standing, la devaluació de les condicions de treball, és la devaluació alhora de la ciutadania, per la qual cosa els treballadors precaris es converteixen en ciutadans de segona.

De fet, existeixen evidències que té efectes psicològicament més devastadors l’ocupació temporal involuntària que la desocupació. I s’explica perquè la vivència de la desocupació comporta la certesa de “tocar fons”, de “pitjor impossible” i que qualsevol canvi futurible apuntarà “millor”; mentre que la “por de perdre el treball” beu de la incertesa i retroalimenta la inseguretat percebuda.[1]

Com explicava Ivan Montemayor en un article recent[2], segurament tot això alguna cosa té a veure amb el fenomen de la “gran dimissió”, mitjançant el qual molts treballadors estan abandonant els seus llocs de treball sense motiu aparent. L’ètica del treball i la identificació biogràfica amb l’ocupació estan sofrint un desgast evident a causa de la pròpia formulació del treball en el capitalisme tardà. Abans en el DNI hi constava l’ofici, la qual cosa demostra com de directa era la relació entre la identitat i la feina.

Aquesta erosió de la disciplina laboral podria ser el senyal d’una tendència que no es resol només amb majors salaris sinó amb la reapropiació del propi temps. És en aquest sentit, que sembla pertinent la reivindicació que en el llibre es fa de Paul Lafargue i el seu “Dret a la mandra”. Perquè ja al 1880, Lafargue s’interessa per destacar de quina manera el món de la mercaderia i del treball operen naturalitzant-se com un destí ontològic sobre els homes, desviant a l’operari del coneixement de la seva pròpia infelicitat. I per tant, per a Lafargue la lluita per el “dret al treball” configura una forma de “dret a la servitud” donada la moralitat innata en la lògica del capital i la ponderació de l’esforç individual.

Recollint aquest fil, No seas tú mismo no sols planteja preguntes pertinents i una anàlisi de tots els dispositius simbòlics que envolten “allò millennial”, sinó que ens trobem davant un llibre que també ofereix algunes receptes, encara que tímides, per a començar a donar la volta a la situació des d’un “compromís pràctic amb la improductivitat”, un compromís col·lectiu i a contra corrent d’aquesta exigència de la productivitat accelerada i anul·ladora.

Alguns han volgut etiquetar a l’autor com “el nou Mark Fisher”, potser no m’atreviria a tant, però ens trobem davant un llibre que denota una gran capacitat per a interpretar la simptomatologia del present i fer-ho amb una escriptura tremendament lúcida i que amb frases brillants ens empeny a repensar la forma en la qual cal construir horitzons de possibilitat perquè una alternativa a aquest capitalisme tardà que condemna a l’ansietat i la depressió a milions de persones sigui possible.


[1] Blanch, J. M., & Cantera, L. M. (2009). El malestar en el empleo temporal involuntario. Revista de Psicología del Trabajo y Organizaciones, 25(1), 59-70.

[2] https://debatspeldema.org/deixo-la-feina-aproximacio-a-la-gran-dimissio/

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.