Compartir

L’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat: sobre un enlairament cap enlloc

Aquest agost hem conegut la notícia de l'ampliació de l'Aeroport de Barcelona-El Prat. Aquest pla és una magnífica metàfora d'aquest moment d'enlairament que no condueix enlloc que estem vivint.

activista ecologista
12/08/2021

El matí del passat 2 d’agost, enmig de la calor de l’estiu, el vicepresident de la Generalitat de Catalunya i conseller de Polítiques Digitals i Territori, Jordi Puigneró, es reunia a Madrid amb la ministra de Transports, Raquel Sánchez, la secretària d’Estat de Transports, Isabel Pardo de Vera, i el president d’Aena, Maurici Lucena. El que es va parlar en aquella trobada, que no figurava en l’agenda del Govern i va transcórrer de manera secreta, no es va fer públic fins a hores després, després de la comissió bilateral entre la Generalitat i el Govern que estava programada per a la tarda del mateix dia. L’anunci no va deixar a ningú indiferent: es desbloquegen 1.700 milions d’euros per a posar en marxa l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat Josep Tarradellas, la major inversió estatal en infraestructures de l’última dècada.

El pla preveu augmentar la capacitat de l’aeroport de 55 a 70 milions de viatgers a l’any, a més de connectar-lo, mitjançant línies ferroviàries d’alta velocitat, amb els aeroports de Reus i Girona. L’objectiu és convertir Barcelona en un “hub aeri internacional“, és a dir, un punt de connexió entre vols de curta i mitjana distància i vols intercontinentals.

Els clàssics arguments de celebració per la iniciativa comencen a ressonar com un brunzit atordidor: es crearan “85.000 ocupacions directes i 365.000 indirectes“; després del coronavirus, l’ampliació és “indispensable” per a la recuperació econòmica de Catalunya; s’afavoriran, una vegada més, el creixement, la competitivitat internacional, el “desenvolupament industrial, logístic, innovador“, l’atracció de talent estranger; i tot això, per descomptat, “amb totes les garanties mediambientals” -les mateixes de les quals presumeix l’ampliació de l’aeroport de Madrid, que engolirà, si escau, altres 1.600 milions d’euros de pressupost estatal.

Enmig d’una emergència climàtica que es deixa sentir, un any més, en incomptables rècords meteorològics i fenòmens extrems a tot el món, es produeix un nou i desconcertant exercici d’incompetència política, de cinisme econòmic, de ceguesa autoinduïda. Com si no visquéssim en el mateix planeta que crema i es retorça sota els impactes d’un sistema que s’ha dedicat fonamentalment a esbudellar-lo, sembla que hi ha qui pretén tancar l’orella, com si plogués, i continuar alimentant a aquesta bèstia que engoleix recursos, defeca deixalles i emet vapors contaminants, això sí, “amb totes les garanties”. Els pretextos per a fer-ho sonen buits, obsolets, ja no emocionen a ningú, però hi ha qui s’aferra a ells com si fossin una corda penjant d’una nau que s’eleva, i no volguessin perdre’s la vista des de dalt. Cal preguntar-se què els permet estar tan tranquils mentre diluvia fora. Cal preguntar-se què passarà quan l’aiguat truqui a la porta.

Actuar a cegues enfront de l’emergència climàtica

Sí, és evident: el primer absurd d’ampliar l’aeroport és la seva absoluta incoherència amb els propis compromisos de reducció d’emissions de Catalunya i l’Estat Espanyol, i, en fi, amb el moment històric en el qual ens trobem. L’acabat de publicar informe de l’IPCC 2021 adverteix que ens trobem “perillosament a prop” de sobrepassar el llindar de 1,5℃ -les temperatures globals han ascendit ja un 1,1℃ des de nivells preindustrials a causa de l’acció humana-, i que podrien superar-se fins i tot els 2℃ durant el segle XXI “tret que es produeixi una profunda reducció en emissions de diòxid de carboni (CO₂) i altres gasos d’efecte d’hivernacle en les pròximes dècades”[1]. Els efectes d’aquest ascens es deixarien notar a tot el món, però la regió mediterrània és especialment susceptible, amb temperatures que seran un 20% més altes que la mitjana. Sequera, onades de calor i incendis es tornen cada vegada més freqüents i intensos.

Alguns números per a fer-se una idea de la contribució de l’aviació al problema: abans del Covid, el total d’emissions de CO₂ de tots els vols amb origen o destinació en l’aeroport del Prat superava els 7,5 milions de tones a l’any. Això és més del doble del que emet la ciutat de Barcelona sencera en el mateix període. El passatger d’avió, a més, és el que més emet, de mitjana, per quilòmetre recorregut (gairebé 3 vegades més que el cotxe i unes 20 vegades més que el tren), i correspon a una minoria privilegiada: només entre el 2% i el 4% de la població mundial van embarcar en vols internacionals en 2018, i només l’1% que vola més sovint contribueix ja a la meitat de les emissions totals del sector. Ens trobem amb un mitjà de transport de minories, i que no obstant això és responsable de gairebé el 6% de les emissions d’efecte d’hivernacle en el món cada any. Sembla poc? Una xifra més per a resoldre: un sol vol intercontinental, posem de París a Nova York, emet 3,2 tones de CO₂. Això és més del que hauria d’emetre el consumidor mitjà a l’any (2,5 tones) per a no superar l’escalfament global de 1,5℃ abans de 2030[2].

Per descomptat, un augment del trànsit aeri -s’espera que el sector creixi un 3% anual en els pròxims 20 anys- suposa un augment d’emissions de CO₂ i de la resta de gasos d’efecte d’hivernacle associats. Però això no va només de comptar emissions. És posar-li-ho massa fàcil als mags de les solucions verdes, que parlen d’avions impulsats, almenys en part, amb biocombustibles fets amb plantes. No parlen tant de com incideixen en la desforestació, de la seva alta dependència del tristament cèlebre oli de palma, ni que avui dia resulten ser fins més contaminants que els propis combustibles fòssils que venen a substituir. De l’avió d’hidrogen parlen, però no fins a 2035; massa tard per a complir l’Acord de París. Parlen de l’“aeroport més verd d’Europa”. D’on surtin els materials per a construir-ho, quins siguin els seus impactes socials i ecològics en el punt d’extracció, quanta distància hagin de recórrer a lloms d’un transport fòssil, quantes hectàrees de mareny es facin malbé, tot això quedarà ocult darrere d’una sexy etiqueta sostenible. Pura màgia.

Aquests prestidigitadors del greenwashing obliden, o bé ignoren completament, la complexitat del món en el qual vivim, les relacions de inter i ecodependència entre els sistemes i els éssers que els habiten. Per això es permeten postular solucions com els famosos mecanismes de compensació, pels quals qualsevol “mal al medi ambient”, aquest indefens ens extern a la civilització, pot ser “neutralitzat” a través d’una altra acció beneficiosa. Contaminar sense límit, mentre plantem suficients arbres per a compensar les emissions després. Com si el planeta fos una màquina a la qual se li pot llevar una peça i substituir-la per una altra, una suma de parts connectades per artifici, l’ordre i la disposició del qual no alterés el resultat.

Com és possible sostenir avui dia una lògica tan descaradament allunyada de la realitat?

Perdre’s en les altures

El mes de maig passat, 175 entitats i corporacions de Barcelona i la resta de Catalunya van signar un manifest a favor de l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat -entre elles, Agbar, Repsol, ESADE, CaixaBank i Vueling. És interessant i necessari analitzar les seves demandes per entendre la cruïlla política en la qual ens trobem.

Una breu lectura del text revela sense dificultat els pilars ideològics dels seus autors. Es parla, una vegada més, de generar riquesa i ocupació, de situar Barcelona i Catalunya en un món “cada vegada més global i urbanita”, d’atreure “talent i inversió”. Del “cost d’oportunitat i d’imatge” que suposaria no dur a terme l’ampliació. De la irreversibilitat del creixement. Apuntalen el mite de la Modernització emancipadora, de l’horitzó únic del progrés il·limitat que durant segles ha mogut el món -amb la contrapartida, això sí, de la colonització dels cossos i els imaginaris, l’espoli i la devastació de territoris sencers-, sense que semblés que res, excepte la reticència d’alguns reaccionaris a abandonar el seu poblat i els seus costums, pogués frenar tal avanç. No obstant això, des de fa ja diverses dècades, l’evidència científica ens adverteix d’un impediment en aquesta senda, d’un obstacle imprevist i insalvable: la Terra mateixa.

Què succeeix quan el somni Modern resulta ser incompatible amb el planeta finit en el qual ens ha tocat viure?, quan no existeixen materials per a satisfer la seva gana en augment?, quan els seus propis desperfectes comencen a rebentar-ho des de dins?, quan deixa de ser creïble per a milions de deixats-de-costat, forçats al desterrament, l’exclusió i la migració? L’antropòleg, sociòleg i filòsof francès Bruno Latour presenta una anàlisi precisa del context que ens travessa en el seu llibre Dónde aterrizar[3]. Explica com alguns, en el seu ple dret de sentir-se importants de nou, acaben seguint a polítics que els prometen la glòria de dies passats, una identitat nacional forta i la protecció de les seves fronteres, sense renunciar gens als seus privilegis materials i desentenent-se totalment del que passi fora. És el triomf del negacionisme com a posició política, que vam veure exemplificat per l’elecció de Trump en 2016.

Uns altres, no obstant això, s’obstinen a seguir endavant amb el projecte d’aquesta Globalització que obre fronteres, estableix connexions, accelera els metabolismes i aniquila la distància; aquesta Modernitat anunciada que hauria d’arribar, algun dia, a tots els racons del planeta. En veure-les-hi amb la crisi ecològica, la pèrdua de fe en el sistema i l’escalada de les desigualtats, tracten de reanimar aquest somni amb una descàrrega de sostenibilitat i solidaritat internacional que té més de discurs moralista i exculpatori que d’intencionalitat o capacitat d’implantació reals. Proliferen el tecno-optimisme, la fantasia de les renovables i els prospectes de desenvolupament com si, en comptes d’estar al caient del col·lapse ecològic i energètic, estiguéssim una altra vegada en els feliços anys 20. Però aquests plans de futur depenen massa sovint de recursos que no existeixen o que escassegen, i que ens presagien ja severs conflictes socials i geopolítics[4]. La descarbonització de les economies riques, tal com es planteja avui, passa per externalitzar processos contaminants a altres parts del món[5]. El solucionisme tecnològic demostra una vegada i una altra ser insuficient, com a molt útil per a satisfer els deliris de grandesa de quatre rics, i posposa perillosament el difícil, però necessari, qüestionament profund de les nostres societats addictes al creixement. El boom de les renovables no bastarà per a circumval·lar la crisi dels combustibles fòssils -l’Agència Internacional d’Energia preveu un possible declivi del 50% de la producció de petroli d’aquí a 2025[6]– si es contempla l’augment constant de la demanda d’energia: les taxes de retorn energètic de moltes d’aquestes fonts són molt baixes en comparació amb les del petroli, és a dir, alliberen una quantitat modesta d’energia útil per unitat d’energia invertida per a produir-la, i, a més, s’ignora la seva actual dependència d’infraestructures i sistemes de distribució fòssils. Els números no surten, així no; per descomptat, no per a la majoria d’habitants de la Terra.

En aquestes circumstàncies, plantejar el creixement as usual, amb capa de verd o sense ella, es converteix en un acudit obscè. Perquè se serveix d’un deute social i ecològic impagable que travessa la història com un rastre macabre, i que promet esquitxar el futur. Perquè respon a una lògica elitista i comença a semblar-se, encara que no es digui, a un “salvi’s qui pugui”. Perquè, en la seva necessitat d’elevar-se i expandir-se eternament, el globus de la Globalització i la Modernitat desborda la Terra i a tots els seus éssers. No és d’estranyar que posi ja rumb cap a Mart i la superació de l’Homo sapiens a través de la tecnologia: quan el terrestre i l’humà deixen de ser suficient per a propulsar aquest coet vertical que envesteix els núvols, trenca barreres i s’obre pas cap als cels arrasant amb tot en el seu camí, als seus capdavanters no els quedarà més remei que fugir amb ell i buscar fora. El progrés sense límits es revela com un projecte radicalment transplanetari, extraterrestre.

Buscar el sòl comú

El pla d’ampliació de l’aeroport és una magnífica metàfora d’aquest moment d’enlairament que no condueix enlloc que estem vivint. Per sort, també ens revela molt clarament quina ha de ser la resposta. Comença a entrellucar-se la necessitat de buscar de nou el sòl. I és que el projecte es toparà amb dificultats: per molt que els seus defensors continuïn fent com si plogués, la societat està escarmentada.

Estan escarmentades les ciutadanes i ciutadans que ja coneixen de primera mà les conseqüències de la terciarització i la turistificació a Barcelona, vinculats de manera explícita a projectes com l’ampliació de l’aeroport del Prat. Els anys d’experiència els han portat a saber molt bé a què s’enfronten: aquesta concepció del sòl com un recurs purament destinat a generar plusvàlues, afavorida per polítiques liberalitzadores, que condueix a la cultura de la inversió, el desenvolupament compulsiu d’infraestructures, l’especulació i la invenció d’una sèrie de valors, marques i imaginaris que produeixin el creixement que s’espera. Encara és present en la memòria col·lectiva la bombolla immobiliària de principis dels 2000; de les destrosses del seu esclat queden una economia que a penes es recompon, una fe minvada en la política, un sarcasme amarg i, com l’esquelet fragmentat d’un tità de formigó que s’hagués desplomat sobre la península, les silencioses restes de tantes rotondes, urbanitzacions i edificis abandonats a la pols dels anys.

Avui, sense que soni a nou, la promoció de Barcelona com a ciutat global, capital cultural, focus d’innovació i altres tantes etiquetes respon fonamentalment a la pressió per fabricar plusvàlues que satisfacin a inversors privats i atreguin a gent adinerada, i que a la ciutat es materialitzen, per a molts, en forma de precarització i expulsió a les perifèries. Així ho adverteix un informe de Barcelona Regional[7]: l’ampliació apunta a desencadenar una “major pressió turística a Barcelona amb els impactes en consum d’aigua, energia, sobrecost als serveis públics, possibles tensions amb l’accés a l’habitatge, massificació dels barris més turístics, entre altres”. No agafarà a ningú per sorpresa. La batalla pel sòl a Barcelona ha portat a les trinxeres a múltiples sindicats de l’habitatge, moviments socials i associacions veïnals que ja saben què esperar d’una altra bombolla immobiliària, d’una altra operació per a posar la ciutat en venda, i que es resisteixen a anar-se de les seves cases, barris i comunitats.

També estan escarmentats els representants de l’España vaciada, que denuncien la facilitat dels seus dirigents per a posar-se d’acord a destinar milions, una vegada més, “als de sempre, les comunitats més riques, que ostenten el poder econòmic, el desenvolupament i les infraestructures”. Mentrestant, els pressupostos que haurien d’impulsar a les províncies amb més risc de despoblació, entre ells el Pla d’Infraestructures, Transport i Habitatge (2012-2024), romanen pràcticament congelats, i es troba a faltar inversió en la xarxa ferroviària, tant per a noves connexions a l’interior de la península com per a mantenir unes infraestructures que “estan quedant antiquades i deteriorades, expulsant als viatgers cap a la carretera”, segons la Coordinadora de la España Vaciada. Davant l’oportunitat d’utilitzar els fons de recuperació europeus per a vertebrar el país, per a donar-li un cos consistent i viu, el Govern aposta pel contrari: continuar desmembrant-ho, desarticulant-ho per dins, i endollar-ho a la màquina de respiració assistida de la inversió, el capital i el desenvolupament que hauran d’arribar-nos amb avió. Però no es deixa enganyar qui sap que de tot això pot esperar només les engrunes. Moltes insisteixen a reviure aquest cos, a conrear aquest sòl.

Estan escarmentats, així mateix, tots aquells que no poden permetre’s pujar a un avió per a venir a l’Estat Espanyol, i que, en canvi, es veuen obligats a creuar quilòmetres de desert, mar i, si sobreviuen, la frontera. Perquè és clar per a qui és la nova terminal: persones riques, persones que gastin, inverteixin i facin que el PIB augmenti. Els pàries de sempre hauran de conformar-se amb el seu tros de terra malparat o amb el camí difícil. És un capítol més d’una llarga història de despossessió: despossessió del dret al sòl i als seus recursos, que volaran lluny per a acabar engreixant les butxaques d’un altre; despossessió del dret a la mobilitat de la qual van gaudir aquests recursos; despossessió del tracte d’igualtat i del dret a la ciutat global. En un sistema que primer expulsa al país d’origen i després nega l’accés al món avançat, el migrant, la refugiada i el nòmada es troben també entre els molts que busquen poder assentar-se en un sòl ferm.

Finalment, estem escarmentades les persones que lluitem per posar l’ecologia en l’agenda, i que ens trobem diàriament amb la dificultat de polititzar-la i combatre la seva constant desvirtuació en boca d’escèptics i venedors de fum. La qüestió climàtica es presta fàcilment a ser fagocitada per actors favorables al statu quo que, llegint el context socioeconòmic, adopten l’eslògan verd com a estratègia de màrqueting, via de promoció de nous nínxols de mercat i senyal de concordança amb una agenda global que es presumeix sostenible, però que no abandona la fe religiosa en el desenvolupament com a font il·limitada de solucions. En traduir-se en polítiques públiques i d’empresa, l’ecologia pren massa sovint la forma de declaracions buides i mesures que no estan a l’altura dels reptes del nostre temps. En traduir-se en missatges dirigits a la societat, al seu torn, apareix buidada de càrrega política, convertida en una mera “responsabilitat cívica” del bon cosmopolita en un món ideal -que té, pel seu lloc, que reciclar, estalviar aigua i anar amb bici, tot el contrari d’una reivindicació de canvi profund. L’estètica i la pràctica naïf del “sostenible” invisibilitzen els secrets, arestes i conflictes que implica en el món real l’ecologia política. Es torna imprescindible conspirar a favor d’una ecologia política que toqui el sòl ferm.

Aterrar

L’imperi del desarrelament plana sobre els llocs concrets, sobre els territoris, i els converteix en forats, monocultius, esquelets de formigó i closques buides. Redueix allò divers i viu a una font inerta de recursos, oberta en canal a les forces d’un progrés homogeni que ja no cap en aquest món, però que no vol detenir-se. Ha d’haver-hi una altra manera de construir futur: si ens prenem de debò la nostra condició d’éssers de la Terra, ha d’haver-hi un sòl comú, per a nosaltres i per a totes les bestioles, plantes i microbis que conformen el conjunt d’ecosistemes vius d’aquest planeta. Ha d’haver-hi una manera de progressar que no renyeixi amb els límits biofísics; de progressar cap a la major comprensió i la resignificació dels esdeveniments que fan possible la vida. Hem de trobar un lloc en el qual aterrar.

Ens posem per un moment en La Ricarda, el nom de l’espai natural del Delta del Llobregat que es veuria afectat per la construcció de la pista de 500 metres que contempla l’ampliació de l’aeroport del Prat. Es tracta d’una àrea protegida dins de la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, que consisteix en 900 hectàrees d’aiguamolls, prats, boscos mediterranis, dunes i marenys. La particular gradient de nivells de salinitat en la llacuna principal ha permès que pugui albergar un ampli ventall d’espècies, adaptades a diferents concentracions de minerals. És un lloc d’implantació de prop de 50 espècies d’ocells, i la llar permanent o temporal d’altres 300, incloent ocells migradors d’Àfrica. Aquest i altres espais protegits del delta també acullen, segons el Consorci per a la Protecció i Gestió d’Espais Naturals del Delta del Llobregat, a 30 espècies de mamífers, 20 espècies d’amfibis i rèptils, 17 espècies de peixos, més de 260 de papallones, unes 230 espècies de heteròpters, 20 espècies d’odonats i 22 espècies d’ortòpters.

La Ricarda constitueix, doncs, un espai de gran valor ecològic, a més d’un lloc per al retir, l’esbarjo i la pedagogia de les veïnes del Prat i visitants de tota Catalunya. Però hi ha més: de la seva salut integral depèn, segons el biòleg i ecòleg Joan Pino, la preservació de l’aqüífer profund del qual surt l’aigua de boca de desenes de milers de persones de les poblacions circumdants, així com depèn el proveïment d’aigua dels cultius de masovers de la zona. Persones a les quals Aena no ha preguntat la seva opinió sobre una ampliació que tindrà implicacions sobre les seves vides, les seves llars i els seus camps. Persones que, com els ocells, les granotes i les bestioles del Delta del Llobregat, estan familiaritzades amb el soroll dels motors d’avió sobrevolant els seus caps cada dos o tres minuts. La seva condició simultània d’habitants, constituents i dependents de l’ecosistema de la Ricarda embolica a aquesta xarxa d’humans i no humans en una sort de solidaritat multiespècies, per usar el terme de Donna Haraway: en veure’s tots afectats pel mateix projecte desenvolupista, pel mateix agent de precarietat, es fan visibles les maneres en què s’entrellacen i necessiten els uns als altres, les maneres en què convergeixen en aquest espai i li donen forma. La Ricarda no és un mer ecosistema pristí i verge a delimitar i protegir de l’acció maldestra dels homes. Tampoc és un espai passiu, sense rostre i sense agència. És molt més que això: és un lloc concret, un lloc amb històries narrades i viscudes per les persones, animals i altres éssers que l’habiten i el freqüenten. Importa quin tipus de relacions s’estableixen entre ells, importa si sumen o resten.

Sobre aquest espai singular, diu el president d’Aena que no ens preocupem, que “per cada hectàrea afectada farem 10 noves”. 10 noves, arrasant, en el procés, terrenys agrícoles que formen part del Parc Agrari del Baix Llobregat. És clar que la seva visió del territori difereix molt de la qual uneix en aquesta causa a ecologistes, defensors del dret a l’habitatge, pagesos i altres tants lluitadors per un sòl ferm. El president Maurici Lucena no entén que La Ricarda no és una llacuna que pugui un agafar i emportar-se volant a un altre costat. No entén que les característiques úniques d’aquest lloc viu no poden reproduir-se artificialment. Només una visió des de dalt i des de fora, com si la Terra fos una joguina de Lego i nosaltres un nen capritxós, permet a alguns creure’s legitimats i capaços de sintetitzar les condicions materials per a sostenir la vida. Unes condicions que s’han autoproduït després de milers de milions d’anys d’evolució, processos geològics, climàtics i bioquímics, gràcies a la interacció complexa d’éssers microscòpics i no tan microscòpics entre si i amb l’entorn, i que es donen només en una Zona Crítica d’uns quants quilòmetres de gruix en tot l’univers conegut. Cal creure’s molt Déu per a pensar que es pot reproduir una cosa semblant jugant a tallar i pegar. A aquest pas caldrà agafar la Terra sencera i recrear-la en un altre planeta. Tremend pastiche, tremend fracàs us espera, intergalàctics.

Però no passaran. No sols perquè Aena ja acumula historial d’incompliment de compensació de danys per l’última ampliació de l’aeroport del Prat (2004-2009) i la seva credibilitat davant Brussel·les -que és des d’on haurà de donar-se el vistiplau final- està minvada; sinó perquè s’enfrontaran a l’oposició d’aquesta coalició terrestre, liderada per plataformes com ZerØport, Ni Un Pam de Terra, SOS Baix Llobregat i la Xarxa per la Justícia Climàtica, amb el suport de molts altres moviments socials, un sector important de la política barcelonina i dels municipis de la zona, i també de la cultura. Una coalició que no es rendirà fàcilment. Perquè protegir La Ricarda i les poblacions i terres pròximes, inclosa Barcelona, d’un altre triomf de l’imperi del desarrelament és una bona manera d’anar assajant l’aterratge en el sòl comú. D’enfonsar els peus en el territori, i també en la Terra; la Terra amb majúscules, aquest planeta que al cap i a la fi alberga tots els altres territoris, a tots els éssers vivents, a tots nosaltres i tot el que sempre hem necessitat. Per als quals continuen somiant amb alçar-se fins a l’infinit i extraviar-se entre les estrelles: potser va sent hora de reorientar tant d’esforç cap a aquest lloc, que és l’únic que compartim. Va sent hora d’aterrar.


[1] International Panel on Climate Change. Sixth Assessment Report. Summary for Policymakers. https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg1/downloads/report/IPCC_AR6_WGI_SPM.pdf

[2] Stay Grounded.org.  https://stay-grounded.org/

[3] Latour, Bruno. Dónde aterrizar: Cómo orientarse en política, Penguin Random House, Barcelona, 2019.

[4] Pérez, Alfons. Pactos Verdes en Tiempos de Pandemias, Icaria, Barcelona, 2020, pp. 54-81.

[5] Íbid.

[6] International Energy Agency. World Energy Outlook 2020. Outlook for fuel supply: “Global oil demand by scenario between 2010 and 2040, and declines in supply from 2019”.

Disponible en https://www.iea.org/reports/world-energy-outlook-2020/outlook-for-fuel-supply

[7] Encaix Ambiental de l’Aeroport de Barcelona-El Prat Josep Tarradellas, Barcelona Regional, 2021. Disponible en https://www.bcnregional.com/ca/projects/encaix-ambiental-de-laeroport-de-barcelona-el-prat-josep-tarradellas-2/#dflip-df_5706/1/

Reader Interactions

Newsletter

Responsable: Associació Institut Teoria i Praxi. NIF G-67544767. C. Rocafort 242 bis, 2n de 08029-Barcelona. Email: info@sobiranies.cat. Finalitat: Tramitar peticions dels usuaris. Informar sobre el contingut de la pàgina. Comercialitzar béns i serveis. Legitimació: Propi consentiment de l’usuari. Destinataris: Associació Institut Teoria i Praxi i proveïdors legitimats externs necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Drets: Accedir, Rectificar, suprimir i altres establerts a la política de privacitat. Contactant amb info@sobiranies.cat. Informació addicional: Aquí es pot accedir a la política de privacitat.